Ulisses20

Anit vam fer una tria de músiques que el quartet Arcs Amandi interpretarà al corral de l’Ateneu de Bétera per acompanyar els lectors que llegiran Estellés; en total, una vintena si no és que se n’afigen més a última hora.

Bach, Vivaldi, Hëndel, Purcell, Albinoni, Piazzolla… és la tria feta per la música: per la poesia, a més d’Estellés, llegirem poemes d’Alexandre Navarro i Marc Granell, que enguany va ser el poeta triat per commemorar el dia internacional de la poesia. L’ateneu de Bétera en farà una lectura especial en diverses llengües, del poema que Granell va escriure expressament. Potser que tancarem amb Auld Lang Syne —l’hora dels adéus— una mena d’himne escocés, apropiat pel necessari cant de llibertat que representa… Això és del poeta Robert Burns, granger, patriota, anticlerical, republicà i pobre.

beguem una copa de cordialitat
pels vells temps.
Tots dos hem corregut pels vessants
i recollit les belles margarides,
però hem errat molt amb els peus adolorits
des dels vells temps.

Arcs Amandi el composen Lluís Usó, Gemma Cuerda, Raquel Aparisi i Laia Arnal, quatre joves músics de Bétera i de Nàquera.

Encara llegirem uns versos que ens envia Vicent Partal, que ell voldria llegir en directe, i nosaltres farem nostres, en aquesta nit espcial pel nostre poeta. Estellés els va escriure en recordar algú de Bétera:

‘Florires com l’alfàbrega i et pense / entre les mans delirós de trobar-te. / S’escolten grills tota la nit desperts, / camins perduts’ V. A. Estellés

Bétera, 5 i 6 d’octubre de 2018: Nit Estellés, la primera d’assaig, la segona de debò, però totes dues seran nits de lectura, de recuperar l’acció de llegir públicament, en públic, en el corral de l’Ateneu. Només que portem 9 anys de lectures en reconeixement al més gran dels poetes valencians, si voleu, de festa poètica arreu del país, però n’hi ha pobles que ja han aconseguit de convertir-la en una nit significada al seu calendari.

Camí de convertir el nostre referent com han fet els escocesos en la seua nit Burns. Reunir-nos per llegir, menjar. beure i escoltar música. Aquesta vegada, l’Ateneu de Bétera ha convidat un quartet de música, Arcs Amandi, joves que acompanyaran la lectura i el poeta. Divendres cinc, assagem i triem els poemes. Dissabte ja fem la lectrura. T’animes a participar-hi?

*Sens dubte que també farem referència a la llibertat dels pobles, a la llibertat dels presos polítics, a la llibertat de la poesia, i, com diria Durruti, al compromís de somoure consciències. La resta no sembla que pague la pena.

El PP de Bétera m’ha agafat unes imatges on sóc fent un discurs. Els discurs era en un tros de Bétera, el parc del Jonqueral, que fa anys eren uns femers. El PP em fa escarni i burla del discurs en l’Aplec de la comarca, per atacar l’Ajuntament i qui el governa. Eren uns minuts de discurs en favor de la llibertat, contra l’espanya rància i casposa que empresona polítics o músics o joves amb ideals. Era un discurs en favor de la República dels valencians, però també en favor del camp, del comerç local, de la gent honesta i dels drets universals. En favor de la taronja, de l’ametlla o de l’oli… Tot això que li fa tant de mal al PP, un partit que es va inventar per delinquir, per corrompre i, especialment, per robar als valencians.

Ves si serà gros, que els propis militants de pes del ppartit ja ho han confessat, que n’hi ha presidents, consellers, diputats, parlamentaris, i centenars de militants del pp imputats per tanta delinqüència com van practicar, sobretot a València. El PP és un partit criminal, que es va finançar durant anys de tants diners com robava. Per cert, diners que no ha tornat a la hisenda pública dels valencians. Que ha falsejat proves, que ha esborrat ordinadors i que ha mentit pels colzes, avisant-nos que allò que feia no costaria ni un euro als valencians. I ens van deixar netets, els refillets!

Són aquestes caterinetes del PP, regidors i regidores, que ara volen fer escarni d’un discurs que demanava llibertat i república. I escola. Tanta com els en falta, pobres, a aquests dissortats de la vida i del poble on vivim. Si hem arribat a tenir mala sort, de tanta ignorància… I de la mala companyia.

“Si seran rucs, que el seu nou cap allà a espanya no pot ni justificar els estudis primaris, si no és per la prevaricació de jutges i mitjans. I encara voldrien fer-nos lliçó d’això i d’allò, els pocavergonyes.

—Ai, quanta escola us cal, peperetes!

Fóra això només M. Àngels Llorente, mestre i regidora a Xest, a la Foia de Bunyol, a més d’un tornado contra buròcrates de l’educació, polítics, inspectors, malfaeners i xarraires, a més d’inútils i d’idiotes que n’hi ha a manta. Ahir va pegar contra la inconsciència dels mestres i de l’administració. XI Congrés d’educació a l’Alcúdia, que en pocs anys s’ha convertit en el clàssic “El Congrés” o “El Congrés de l’Alcúdia”. Si vaig baixar, cap al sud, era per escoltar M. Àngels, per trobar aquella força huracanada d’una veu potent, ferma irredempt, en favor de l’escola pública, que ella va caracteritzar perquè siga verament escola i pública. Però cada frase, cada tret, cada definició fa mal, fa mal a l’extrema dreta i a l’esquerra del psoe, un partit tan pobre com repressor, que d’esquerra li queda la missa i la comunió.

Potser per aquella força i contundència no la conviden gaire a congressos, a la mestra M.Àngels, aragonesa, regidora per esquerra unida (llàstima) a l’ajuntament de Xest. De cada tret podia haver fet una ponència i encara li faltaria temps: per la democràcia, la llibertat, la coeducació, l’equitat, la inclusió, l’emancipació, la lluita, la reivindicació, no li valen bromes, si l’escola vol ser escola.

Rieu-vos de jutges, malparits, o policies, l’escola ha de ser un cau de revolució democràtica i pacífica on es puga parlar i debatre de tot, fins i tot de la pedofília de jutges i fiscals i d’una corrupció d’un estat patètic: aquest és l’únic retret que li faig, a la mestra de majors conviccions que he conegut mai: confiar que l’escola pública és responsabilitat de l'”estat”. Amb tota l’estima, professora Llorente, l’estat, aquest estat corrupte, fatxenda, policial, franquista, judicial masclista i putero no farà mai res de profit per l’escola. Aquest estat que vosté reivindica que ha de tenir la responsabilitat de l’escola, tant siga governat pel psoe, pel pp, per ciutadans o pels comuns d’un 15M, no es creurà mai l’escola mentre mantinga les clavegueres, els fons reservats, els fiscals franquistes, la monarquia, una policia feixista, una església pedòfila, i encara no sé quants convenis i privilegis per la seua espanya casposa i profundament franquista.

Llàstima que no tinguem dones com vosté en favor de la #RepúblicaValenciana. Per molts anys, mestra, perquè la lliçó d’ahir és un revulsiu que els mestres, tots sense excepció, haurien d’escoltar cada dilluns abans de començar la setmana.

El mestre que diu fill de puta als seus alumnes, però d’amagat.

El mestre que els diu malparits, malfaeners, gossos, ganduls, a través de les xarxes, als altres mestres, però en fòrums privats.

Eles mestres que intercanvien opinions i posen verds els alumnes: que els acusen, els insulten, els indignen… T’ho imagines? Mestres que fins i tot es caguen en l’escola, en l’ensenyament, en l’aprenentatge i, fins i tot, se’n burlen del coneixement!

Això, sí, entre ells, sense que ningú no ho faça públic. Nooo, només en les xarxes privades dels mestres…

Però després que el mateix ministrot d’educació digués, en unes declaracions a tots els mitjans, pú-bli-ca-ment: «Ca, això eren converses privades, que no fan mal, nooo! Eixos mestres després són educats, amatents i acollidors amb els seus alumnes… Són justos, equànims, els estimen, perquè els agrada molt ensenyar, sí, es desviuen per l’escola i per aprendre cada dia… I per guiar els alumnes». Sí, el ministrot diria que els insults privats no afecten a la seua professionalitat pública de mestres. A quin sant! Són capaços de ser mestres de l’ecologia educativa, que no tenim ni idea què vol dir, i el ministrot tampoc, però li ha quedat bé en aquells mitjans feixistes tant seus.

Si fa no fa, com ha passat amb els jutges, en la realitat d’aquest infern contra la democràcia, que és la justícia a espanya i que és espanya mateix: uns quants jutges (uns quants són els que han agafat amb les mans i la veu i el seu martellet a la massa de ‘insult i l’acusació, però de segur que n’hi ha més), amollen tot d’insults i amenaces i merdes de gos per la boca de les seues xarxes, trenquen a parlar com autèntics porcs, que si fa no fa sembla que és el que són, porcs domèstics de la causa franquista… I després, en la vida real, fora dels seus wassaps justos i imparcials, assegura el Ministrot que seran jutges de bé i de la justícia.

—Iiiieee, on teniu la ferrà per a vomitar tota aqueixa merda?

El desacatament de la justícia espanyola a la justícia de veritat és de manual, de dictadura, de podriment i ja poden fer-nos passar per l’embut, o per rucs, o per l’aigüera d’aqueixa casa de putots, els jutges i espanya: no només han perdut qualsevol credibilitat, no s’entén que no siguen ells a la presó, per criminals i delinqüents.

I el ministrot també, a fer-los companyia, va.

“Absurdament el cel s’omplia de jardins.

Esclataven les altes carcasses de les falles.

Tota València era una foguera alegre:

ens donava la festa i la fàcil metàfora.”

V.A. ESTELLÉS, Llibre de Meravelles

Com cada divendres de vesprada, el silenci s’ensenyoreix de l’escola, malgrat que n’hi ha un grapat  de xiquets encara, i uns quants mestres que feinegen, sols, a l’aula, adobant això i allò, preparen com començaran el dilluns, aquella eternitat encara, entremig. Fer de mestre i ser mestre, ai, un altre colp, un any més.

Els he fet escriure els versos, i els he demanat als xiquets de quina cosa no seria absurde que s’omplís el cel: de morts, diu ràpidament un. Homeee, i encara em rebat, diuen que quan ens morim, alguns van al cel. Xe, quin viatge més llarg, li dic. I no podem anar més a prop, quan ens morim? Un altre diu, que s’ompli de merda! —Ja van les barbaritats— No podies dir s’ompli d’estels, de nit, de núvols…

Hem acabat la segona setmana del curs, jo especialment cansat, exhaust. N’hi ha setmanes que t’espremen i et trauen tot el suc, no et deixen ni una gota d’alè, res de res. Hem llegit Pinotxo, aquell diàleg especial entre el Grill i el titella tan suggeridor, un clàssic en tots els sentits:

—[…] si t’he de ser sincer, d’estudiar no en tinc cap ganes i em diverteix més córrer darrere les papallones…

—Pobre ximplet! Que no saps que d’aquesta manera de gran seràs un ruc acabat i seràs la riota de tothom?

És un diàleg conservador? Suggeridor? Classicot? Natural com la vida mateix? Dilluns els demanaré als alumnes què en pensen, i si em trauen l’entrellat, vos ho contaré. Aquesta setmana hem tingut una visita molt especial a l’escola: ha baixat de la Fundació Carme Vidal, la mestra Carme Timoneda, autora d’uns quants llibres que us recomane, i ahir ens va fer una sessió de comunicació escola-famílies que ens va deixar muts, encantats, i encara avui ha fet diverses sessions amb els equips de mestres i de psicòlegs. Quina sort.

Aquesta nit, com cada mes de setembre i ja en van uns quants anys seguits, l’alqueria de Moret, a Picanya, acollirà el sopar Estellés, que enguany reconeixerà el poeta Jaume Pérez Muntaner. Voleu llegir poesia en públic?, voleu escoltar-la?, voleu omplir el cel d’estels, de nit, de versos? Voleu oblidar l’absurditat i tenir durant uns minuts l’ànima tranquil·la?

*Per la llibertat i la República dels valencians

Picanya organitzarà una altra vegada la Nit Estellés a l’alqueria de Moret. Una nit especial en el calendari del poble, en favor de la poesia i els poetes amb nom propi. Enguany, Lluís Roda, poeta i ànima de la nit, ha triat reconèixer el poeta Jaume Pérez Muntaner, una altra paraula major de la literatura al País Valencià.

Ací us deixe la carta de convit dels organitzadors i una invitació perquè us animeu a participar d’aquesta o de qualsevol nit organitzada als pobles i places del nostre país en record del poeta major dels valencians, Vicent Andrés Estellés:

«En commemoració del natalici del poeta Vicent Andrés Estellés, al mes de setembre celebrem la Festa Estellés, un acte popular i culte, obert a la participació, que posa en relleu la paraula poètica. Enguany tindrem l’honor de compartir la vetlada amb la família del poeta. El divendres 21 de setembre a les 21.00h, us convoquem i encoratgem a participar en la IX FESTA ESTELLÉS: bon ambient, sopar i vetlada poètica al pati de l’Alqueria de Moret de Picanya (avinguda Alqueria de Moret, 41). La nit començarà amb un sopar d’enfaixat al pati de l’Alqueria compartit amb amigues i amics, i continuarà amb
lectures poètiques, principalment de versos de Vicent Andrés Estellés però també d’altres poetes valencians. Enguany, hem convidat el poeta JAUME PÉREZ MONTANER.
Ens farem ressò de l’ANY MONTSERRAT ABELLÓ, en el centenari del seu naixement. I de JOSEP PALAU I FABRE, als deu anys del seu traspàs. Vos animem, per tant, a escollir algun poema seu per a la lectura de la nit. També ens sumem a la celebració de l’AVL de l’Any dels Misteris Assumpcionistes Valencians, entre els quals hi ha el Misteri d’Elx, Patrimoni de la Humanitat. En les lectures pot participar qualsevol persona que desitge recitar poemes d’altres poetes publicats valencià. Per motius d’organització, especialment si voleu llegir en la primera part, cal que feu la vostra inscripció (abans de
dimecres 19 de setembre – 14.00 h) al correu biblioteca@picanya.org tot indicant les dades següents:
-Nom i cognom de les persones que llegiran.
-Nom del poema que llegirà cada persona i de l’autor o autora.
-També us demanem que ens indiqueu quantes persones assistireu al sopar.

IX FESTA ESTELLÉS
21/09/18 – 21.00 h Alqueria de Moret. Sopar d’enfaixat i lectura de poemes
Organitzen: LLUÍS RODA I AJUNTAMENT DE PICANYA
Col·laboren: CEIP AUSIÀS MARCH, CEIP BALADRE, ESCOLA GAVINA
IES ENRIC VALOR, CENTRE DE FORMACIÓ DE PERSONES ADULTES

Ahir baixaven els llauradors catalans per la Diagonal de la seua República. Tractors grossos, grans, en la seua majoria, vestits d’identitat. Joiosos, acompanyats, i els vianants que encara si tornaven lentament, que festejaven què havia passat aquella vesprada, els aplaudien amb un somriure ample. N’hi havia que arribarien tard, de nit, o l’endemà (avui, supose), però ho feien satisfets de contribuir a defensar la terra, l’ofici, el patrimoni o el paisatge. Llauradors de qualsevol edat, de joves, de grans, amb unes màquines d’impressió: els tractors encara són un símbol de la terra i d’un ofici noble, malgrat que tenen cent anys d’història a penes.

Jo imagine també els tractors del Camp de Túria, de Llíria, de Casinos, de Benaguasil, de Bétera, de la Pobla, aplegar-se al Jonqueral de Bétera divendres, a defensar l’ofici de llaurador, a defensar el camp, la terra, la identitat dels valencians. Perquè si no ho fem els valencians, ningú no defensarà el camp valencià. I menys encara des de madrit, on s’etan més preocupats dels màsters falsos o de robar-nos, d’apropfitar-se’n, de tenir-nos infrafinançats, que d’ajudar-nos a millorar la producció de taronges, la protecció del camp o els mercats a Europa.

—Deixeu que els roben les taronges, als valencians! —diuen a madrit, els polítics.

Per això els llauradors fóra important que s’aplegaren a defensar el camp. I els mestres, per exemple, els mestres d’escola, naturalment, i tota aquella gent de treball precari, o treball injust o desocupats, i més gent d’ofici que encara si desconeix què significa aplegar-se per la democràcia, i per la llibertat, mentre n’hi ha presoners polítics com a la dictadura franquista. Perquè malgrat el debat de política general a València, a València mateix encara tenim prohibides, apagades, incomunicades, les televisions que també parlen valencià, de les Illes i de Catalunya. Això és, a València tenim una manca de llibertat que hauria de ser un problema d’estat —d’un estat valencià propi?

I els polítics, ja ho sabem, si no hi veuen interés particular, els la bufa la llibertat pel que es veu, que no ens defensaran la llibertat ni individual ni col·lectiva, només els seus interessos propis. O unes quantes coses de valors prims i escarransits… Encara continuem sense senyal, sense corredor mediterrani, sense enllaç directe a Europa, sense una gestió pròpia dels recursos, sense poder decidir la nostra seguretat si no la consultem, sense poder decidir què podem i volem fer de les nostres vides, si madrit no ho diu: i allà enllà, a madrit, no us penseu que pensen amb els valencians com una cosa que hagen de cuidar, mimar i tenir-ne cura. Una bufa!

Divendres i dissabte ens aplegarem al Jonqueral de Bétera a continuar defensant la llibertat, d’expressió, de pensament, de decidir què volem, de convidar els valencians a pensar un futur millor, camí de la República.

«Per damunt de totes les llibertats, doneu-me la de conèixer, la d’expressar-me i la de discutir lliurement d’acord amb la meua consciència.» MILTON

«Aquells que recorren a la «justícia armada» amb el pretext de defensar la veritat no fan una altra cosa que matar-la definitivament. I matant la veritat, acaben matant també la llibertat.» MILTON

Totes dues idees són en el quadern que Nuccio Ordine va titular “La inutilitat de lo inútil“, i ajudarà a comprendre què passa amb la llibertat de Catalunya i la resta de pobles que volen decidir el seu futur, i què passa amb Espanya i la resta d’estats que usen la força per reprimir-los, com a únic argument.

Bétera acollirà el cap de de setmana el VII Aplec del Camp de Túria amb aquest ideal de llibertat dels pobles, que no oblidem que la carta de les Nacions Unides, i la Declaració de Drets Universals de l’ONU aplega i defensa des de 1948. Però malgrat que Espanya va signar aquella declaració en el fons no la respecta, perquè no és en la seua filosofia de vida, d’una democràcia precària tan carregada de franquisme i corrupció, on la violència prima sobre la llibertat.

Sí, l’Aplec d’enguany torna amb força amb convicció, més que mai, amb un dels reptes grossos: defensar  la democràcia a ultrança i combatre pacíficament l’amenaça dels violents. Sentir-nos valencians amb plena llibertat, i si una majoria ho decideix, com han fet tots els pobles de la terra que ho han desitjat profundament, convertir-nos en una República independent.

Ningú com els valencians per defensar els interessos propis, la identitat, la cultura, l’economia, el camp i el territori. Per això aquest Aplec d’enguany, mestres, llauradors, funcionaris, joves, estudiants, jubilats o botiguers. Per la llibertat i avant!

Comencem el curs escolar

—amb presoners polítics
—amb exiliats
—sense connexió a TV3 i IB3
—amb més policia i més gc
—amb més pressupost militar i menys pressupots per a ciència
—amb l’amenaça a la democràcia
—sense finançament just
—amb prevaricació judicial
—amb atacs a la llengua
—amb judicis contra l’ús de la llengua
—amb una involució franquista
—amb l’amenaça als mestres que parlen de democràcia
—amb la lomqe vigent
—amb el pitjor finançament de l’estat
—amb el pp encara legal
—amb mitjans venuts als amos de l’empresa
—amb fundacions franquistes
—amb persecució de joves antifeixistes
—amb la por al cos dels mestres
—amb amenaces a la llibertat d’expressió
—amb por als llaços grocs
—sense empara a la democràcia

—amb un sorprenent Àpunt

I el comencem convençuts de la victòria de la democràcia sobre el 155 i els seus actius (pose+pp+c’s), amb il·lusió pel treball, amb goig d’aprendre un any més, amb la convicció que els drets universals són per damunt qualsevol constitució, amb la fermesa que només la llibertat acosta el coneixement als alumnes, amb sobrietat i decisió per consolidar una escola lliure, democràtica, republicana, honesta i valenciana.

Ves si tenim repte gran i feina per envant!