Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Publicat el 16 d'agost de 2012

Agost (13): Sant Roc amb un coet baix del braç

No fa gaire, Sant Roc era el dia més assenyalat, segons la rumorologia popular. Dels tres dies de festa major, almenys competia per prestigi i importància. De fet, els clavaris de Sant Roc portaven sa festa i no els calia gaire esforç per marcar una distància considerable. Ara, per llegendes i historites, les festes dels valencians són com un ‘tbo’. Explica Manolo el de Rigoberto en una de les entrevistes que li fa Esperança Casanoves el 1983, que les obreres, pobretes, anaven tan soles a la festa, en canvi que els clavaris de Sant Roc lluïen i vivien un jorn de festota considerable, que els van fer llàstima. En un any, que Manolo no sabria datar perquè no hi ha document que en done testimoni, els clavaris se’n lamentaven d’ells, pobres obreres, totes soles en una festa poca cosa No confoneu els excessos dels últims anys en un passar estret, de poble auster, de llauradors: -que no les acomopanyarem?, es van proposar els clavaris, i aquell any van compartir plegats els dos dies, obreres i clavaris, l’un dia amb les obreres i el seu propi de Sant Roc. Però l’any següent no va haver-hi concòrdia, i van tornar a fer la festa per separat. Com que no hi ha experiment que no es repetesca a vore què passarà, n’hi hagué qui es presentà voluntari a acompanyar les obreres com n’hi hagué que es mantingué com a clavari. Els anys i no sabem quantes coses més van fer la resta: fins que els acompanyants van agafar el nom de majorals, com en altres indrets, i van agafar cos; continua Manolo que la festa ha canviat molt i molt, i algunes tradicions s’han perdut (llançar confetti per colònia, com encara fan a Arenys), portar l’alfàbega a coll, ballar a la plaça de l’om…, a ell li devem la conservació d’aquella pel·lícula filmada per uns americans que conexien l’obrera de Llopis, i on podem apamar molts detalls de la festa de principis del XX. En una altra de les entrevistes, Manolo el de Rigoberto convoca tres dones d’edat, endolades, seriotes, xarraires que ni elles no es deixen escoltar, perquè s’expliquen la seua festa, setanta anys enrere, i com han vist els canvis que el temps i la voluntat ha anat afegint.
(ep, els documentals de què parlem els passem cada dia de festes a l’Ateneu).

Si hui és Sant Roc, anit va ser la coetà, i nosaltres la vam veure molt intensa a la placeta del Mercat; quin infern i quina festota. Ves, a molts pocs metres de la placeta Roc. La foto que deixe és el final de la cordà a ca Nebot.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de agost per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent