Ulisses20

Consolat de Mar ens ha regalat hui un concert espectacular, amb un trio de músics que ja feien bona festa, de música excelsa: Claudi Arimany, el mestre, Eduard Sanchez, de Bétera, i la violoncel Màrika Kobayashi, d’allà enllà, pegant al Japó.
Abans de cada peça, el mestre Arimany, d’un currículum internacional que tombaria cent homes grans (quina mania els músics) agafava aire per explicar-nos detalls, històries, de com en aquell moment del XVIII els instruments eren com eren, però es componia a manta, s’interpretava al carrer, i no hi havia gaires manies en la instrumentació, més enllà de les genialitats dels grans: hui hem escoltat Johann Cristian Bach, el menor dels vint-i-dos fills del genial Bach, i el menys volgut pel pare, perquè el considerava estrafolari i massa modern. Hem escoltat Mozart, Quantz i Haydn a més a més, i Arimany i el seu deixeble Eduard interpretaven amb un goig que ens volien contagiar; sobre els instruments i la seua evolució, les flautes i els claves, el violins i les manies d’un príncep prussià que tenia antema a les dones i feu construir un palauet amb portes estretes, perquè elles no pogueren passar (recordeu que les dones portaven aquelles faldotes damunt els aros grossos que feien més rodà que una taula amb brasser).
De colp, tota la flauta màgica adaptada per a dues flautes, transcrita pel mateix Mozart, que interpretaven dos músics que s’havien fotut una paellota feta per un home de Gàtova. Ah, i la japonesa, com a la novel·la, que menjava doble que no ells. Quan la música és plena d’històries, que ho és, i s’expliquen com les relata aquest homenot, l’Arimany, els concerts són breus com unes vacances.
Allegro, que no allegretto, and finale vivace

Per molts anys Consolat de Mar