Ulisses20

Aquestes dues últimes hores he tingut la primera sensació de les vacances. Les primeres en molt de temps. Una conversa tranquil·la, un refresc sense alcohol, una música, un passeig, dues hores a penes, o solament. N’hi ha hagut prou per sentir que era de vacances.
Què hem aprés, de tot plegat? Que no hi ha res com unes vacances. Ves. Sí, ja sabem que n’hi ha més coses, però ara em quedava bé dir-ho així, d’aqueixa manera. Les vacances! O les vacacions que diria ma mare.
També he aprés una altra cosa, d’un home que m’ho ha dit convençut: que no és que no puguem fer les coses, ara, és que justament ara ens costen més de fer. Prou de dir que no podem, prou. Solament que acceptem de dir que les coses ens costen més, potser acceptem de dir que ens costaran molt i molt, però res de dir que no podem. Els tòpics de l’edat?, del cansament?, que ara ja no veiem, el món, amb aquell entusiasme juvenívol?, que potser el nostre horitzó s’ha fet més curt, o petit, que potser les mesures, i les vares de mesurar, ja no ens apamen aitals desitjos. Pot ser que els desitjos comencen a girar-se, a fer-se realitats més aviat impossibles.
L’amistat, ah, això sí que val unes vacances.

Per cert, demà en passarem una de molt bona, al cinema a la fresca de l’@ateneubetera: una coproducció finesa-francesa-noruega: però, home, us demanareu, com pot eixir res de bo, d’aquesta barreja? No ho sé, jo encara no l’he vista. Ja vos ho diré demà.