Ulisses20

Ahir van passar ‘Detachment’ a l’Ateneu de Bétera, que ens va deixar clavats a la cadira d’aquell corral, per una història viva de l’escola, allà enllà a Amèrica: els resultats contra l’atenció als joves, demanava l’administració, l’èxit contra les històries de vida personal de cada jove… Mentre l’escola oferia les virtuts i els fracassos de cadascú, abans de posar-se a treballar… Una pel·lícula crua, de vegades excessivament desafectada de tots i de tot, que es deixava escoltar agradosament, malgrat la duresa de cadascuna de les històries dels mestres i dels alumnes.

No, els directors d’escola no som representants de l’Estat, senyora Joana Maria Camps. El 90% dels directors presentaríem la dimissió ara mateix, si això funcionés d’aqueixa manera. Som representants de l’escola que dirigim, dels seus mestres, dels seus alumnes, de les famílies que ens confien els xiquets, i tant de bo tinguem una bona entesa amb l’adminitsració pública. Tant de bo. Però d’ací a considerar-nos que som la part de l’Estat allà dins les aules…, dona, de quin temps l’han treta?

Els directors ens devem als nostres, que són els treballadors de l’escola i els seus alumnes, als seus èxits, que vol dir atendre cadascuna de les sues històries personals, a provar d’ensenyar i aprendre col·laborativament, des de l’entusiasme i el positivisme de la vida, senyora Consellera. Ens devem a la nosra feina rigurosa de dirigir equips humans en cooperació amb cada mestre i cada alumne, i per çò que no representem l’Estat, cap Estat, justament perquè l’Estat no autoritza de treballar d’aqueixa manera, ben al contrari: l’Estat hi veu xifres, llistes, resultadisme, retallades, corrupció, on nosaltres hi veiem noms propis, ajuts, suports necessaris a persones, ciència, coneixement, senyora Camps, i sobretot, investigació. Allà on l’Estat hi veu partits polítics, més o menys dissortats, aprofitats, hi veu vots i hipocresia… nosaltres, els directors, hi veiem processos democràtics de veritat, participació de pares, responsabilitat entre alumnes i mestres, entesa per passar endavant els conflictes, diàleg enlloc de confrontacions, col·laboració contra autoritat… No, dona, no, no som representants d’això que vosté diu Estat. Això dels directors, i dels mestres, si vol posar-ho tot en el mateix aixovar, és una cosa molt més bella. I divertida. No hi deixaríem tant d’esforç i tanta vida d’una altra manera. No hi deixaríem ni un segon l’escola en mans d’això que vosté diu que hem de representar.

Però com que som més seriosos i professionals que molts dels polítics que vosté representa, ens ajustem als estudis que expliquen com s’ensenyen millor les llengües, fins i tot les minoritzades. Per això que seguim els models proposats per la Universitat, per exemple, que no volem deixar res a l’atzar o al caprici dels polítics de torn. Ens seguim pels models nòrdics, que no cal que li explique que en saben més que vosté i els seus. Molt més gràcies al temps i a la professionalitat.

De tot plegat, com és l’escola que volem i mereixem, què representen els directors enllà i ací, en Xavier Melgarejo li n’explicaria una pila de lliçons: 23 anys dedicats a estudiar els millors models, senyora consellera Joana Maria Camps. Amb respecte, amb amabilitat, amb senzillesa i amb la il·lusió d’un mestre de veritat, director durant molts anys.

Els directors representats de l’Estat? Xa, no faça riure. Sap quin és el probelma, un dels problemes grossos d’aquest estat que vosté sí que vol representar? Doncs que qualsevol mediocre pot arribar a conseller, vet ací el veritable problema d’aquest país nostre. I encara com confon País i Estat. La sort que vosté té és que ací mateix examinem els projectes, l’escola, els alumnes, les famílies, cada any ho fem, ens avaluem per millorar cada dia la feina, però mai no examinem, mai, els consellers d’educació, ves quina sort ens ha tocat de viure amb aqueixa política de sainet que vosté i els seus representen.

Els directors continuarem treballant per les nostres escoles, per les llengües (per totes les llengües, senyora), pels equips humans, pels alumnes, per allò que en diu MariÀngels Llorente que deia Durruti, Bonaventura: «Venim a organitzar entusiasmes!»

Hui mateix, quan arribe a l’Ateneu, pense explicar-ho als amics, Joana Maria; deixeu pas a un representat de l’estat, però de l’estat d’ànim d’un mestre de vacances (el segon dia, xa): mireu-me, collons, mireu-me com bufonege pels Cants d’agost!