Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Publicat el 3 d'agost de 2013

Cants d’agost (el3): poetes

Un quadern de pell
amb estampacions d’or.
Com si en l’or visquera el que de tu sé,
[…]
Alexandre Navarro, #EncesaFotografia

Si el 51% dels habitants d’aquest país tingués vergonya, o tingués una mica de vergonya, de segur que les edicions dels poemaris serien de major quantitat i no els minsos 500llibrets màxim, para de comptar que jo no m’arrisque. Això també voldria dir que els poetes serien reconeguts socialment (no ho confoneu amb la fama i les titoaes que apunta mon pare), tant o més que els futbolistes o els toreros, la gent els destacaria per damunt l’ensopiment general.
Bé, toreros tampoc, futbolistes i prou. Preferesc els futbolistes, d’uns anys ençà que Guardiola va demostar que un futbolista podia llegir versos, un entre mil, aleshores les coses haguessen pogut canviar. Però no. Les coses no han canviat gaire.

Des que Josep Lozano va inventar-se allò del 4 de setembre en reconeixement al poeta Estellés, potser un percentatge significatiu de la societat valenciana llegeix més poesia, s’hi reconeix en llegir-la, en escoltar-la. Un 2 o un 3% ja és ben significatiu, no vulgueu comparar-vos amb l’índex de lectura finlandés i la seua comprensió.
Cada quatre de setembre llegim Estellés als pobles, a les places, als locals de cultura, a l’escola, i la cosa va convertint-se en hàbit, en rutina, que és el millor que ens podria passar. Llegir rutinàriament, fins i tot poesia.
Potser perquè, com diu el mateix Vicent Andrés Estellés:
És temps de salms, que el temps que ve és temps de salms,
solament perduren els salms, creuant els segles i els països.

 
Aquesta vesprada seran a l’Ateneu de Bétera dos poetes grans; com els salms, aquest cant d’agost mereixia una entrada vacacional d’aital literatura: Antoni Ferrer és una de les veus poètiques més importants dels valencians, malgrat que enllà de la Sénia apenes si llegeixen els autors valencians, siguen bons o més bons que no al nord.
Alexandre Navarro va convertint-se en un referent inqüestionable entre els poetes de la ciutat, sobretot perquè ell és de Nàquera, que és un poble i solament té de semblança amb la ciutat tanta dreta com l’habita, als peus de la serra Calderona.
L’excusa de la trobada és la poesia, sens dubte, i una bella lectura d’Encesa fotografia, amb el relat entre poemes que oferirà el de Nàquera: a més de personatges particulars, terra de ciclistes i encà millors poetes, Nàquera i Bétera també han tingut lo seu. 

Com se’ns omple la boca de dir que els poetes són cabdals en qualsevol societat, imprescindibles…, però no és veritat. Sense, potser que podríem viure igualment, sense haver de pidolar. Encà de la mateixa manera o millor, segurament. Perquè els poetes canten l’amor, però també canten la desgràcia, les misèries, la ruïna social i política. I per ací el goig comença a dibuixar un airet desplaent. En general, als polítics, als banquers, als jutges… i als refillets.

«Jo sóc aquell
qui replegarà tots els trossos pel carrer
i a genollons, refent el camí amb tanta ira
com goig. Jo sóc aquell qui et porta al cap.»

El tercer dia de vacances ja guanyem indulgències per a la terra promesa, amb la lectura dels poetes, dels poetes que viuen i són en aquesta banda del país, el camp de túria, que ens espien l’ànima i ens descriuen el món i la seua brutícia…

-Com els aljubs, sostinguts per capitells
que ningú no veu i voltes que suporten
el pas dels desconeguts, sóc el cec
que sent la llum de la pedra picada
i el fosc caminant, sempre subterrani.»
Alexandre N.

Per això que deia Estellés:
No hi ah millor arma que el salm,
car aquest temps és temps de salm.

*POST_apunt: [manlleu del Bloc Sala de premsa de l’editorial Germania]

P.- Quin llibre t’agradaria haver escrit? I quin no voldries haver escrit mai?
A.N.- M’agradaria haver escrit Varia et memorabilia als 20 anys. Als 30 m’hauria estat molt útil haver escrit El roig i el negre. L’any passat, quan en tenia 40, hauria considerat inevitable escriure La muntanya màgica. No obstant això, quan tanque els ulls i pense en els llibres que m’acompanyen a ma casa, torne a una deliciosa edició primerenca d’Años y leguas, que jo hauria escrit en el valencià intens que batega poderós i ocult dins la prosa d’aquesta obra. Aquest exemplar fou llegit pel meu avi patern i per mon pare. Ara el llegesc jo. Posats a fantasiejar, afegiré que també m’hauria agradat, per exemple, signar alguna de les cartes de Pedro Salinas a Katherine Withmore, almenys un dels sonets d’El gran foc dels garbons i la lletra del Bolero de l’Alcúdia que escriví Estellés. De fet, encapçale Encesa fotografia amb una cita que són quatre versos d’aquesta lletra.

Aquells llibres que jo no voldria haver escrit no em preocupen.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de agost per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent