ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

25 ANYS DE TV3

Sense categoria

La celebració d’aquesta efemèride de la cadena nacional catalana, ha fet reflexionar sobre els canvis que ha experimentat, i el caramel que ha estat per la classe política.

El que va començar com un impuls per la cultura catalana amb un mitjà de masses en català, i amb unes referències nacionals clares evidentment diferenciades de l’estat espanyol, poc a poc s’ha anat convertint pel control dels partits majoritaris en una cadena mes de tota la colla de televisions espanyoles, en aquest cas amb seu a Catalunya com a fet diferencial.

 

Com denuncia Víctor Alexandre sovint, coincideixo amb ell amb la espanyolització global de TV3, cosa que ha retallat la seva audiència,  ja que per veure una cadena mes hispanocentrica la competència es ferotge, i el que verdaderament feia de la nostra un mitjà diferent era la concepció catalana de les coses.

 

Això evidentment es un caramelet massa gustos perquè els enemics de qualsevol diferencia com els partits d’obediència espanyola, els convidats de pedra als governs com l’ERC actual, o la Convergència que no estava per temptacions de desmarcar-se de la concepció de l’estat hagin posat la ma a la cadena, i d’això n’hagin fet picabaralla política, i on hores d’ara menys algun programa determinat com l’afers exteriors d’en Miquel Calzada, i el famós mapa del temps català, poca cosa mes queda per diluir-se en els referents únics direccionats des de Madrid.

 

Un exemple molt clar es el Telenotícies, on les segones lectures en alguns termes com “President” o “Govern central” per referir-se evidentment al President i Govern de l’Estat, alguns termes que han quedat eliminats com Països Catalans, i uns referents que haurien de ser Catalunya, i el mes important del mon, han passat a ser Espanya, el mes important de la resta del mon, i un raconet per Catalunya. La devoció pels èxits espanyols esportius amb la selecció de futbol o Fernando Alonso com grans destacats.

 

Un consum d’espanyolisme ranci que ha calat a la cadena, i que et treu de polleguera molts cops al engrandir unes noticies secundaries, i un tractament mínim a les properes, amb un exemple escandalós com la famosa manifestació de la Plataforma pel dret a decidir amb un tractament gairebé testimonial.

 

El canvi de directora, tampoc ha portat canvis substancials, ja que a pesar de la professionalitat de Monica Terribas, ella mateixa ja s’ha declarat que no es independentista, ja que si ho fos evidentment no ocuparia el càrrec.

 

La purga a Catalunya radio es de sobres coneguda amb la sortida de bona part de la crosta, com diria en Joan Ferran, i uns recanvis de caire menys nacional català que es el que molesta.

 

Per mi uns 25 anys tristos, on cal un canvi de política urgent per tornar als orígens, i simplement ser una televisió normal com en qualsevol país amb una visió clara des de l’òptica nacional, i uns referents propis que no siguin substituïts pels d’altres territoris.

UNIÓ DEMOCRATICA I L?ORGULL INVISIBLE

Sense categoria

Aquests dies en Josep Maria Pelegrí, núm. 2 de Unió Democràtica, el partidet d’en Duran i Lleida torna a insistir em donar suport a la governabilitat de l’Estat Espanyol.

Efectivament, a la ponència política que han de discutir en el seu congres del proper octubre titular “Valors sòlids, valors de futur”, es pregona que un partit ha d’estar disposat a defensar Catalunya, i un model social des de qualsevol àmbit de decisió que l’afecti, com el govern de l’Estat.  Apart fa una pregunta davant les critiques del seu soci de partit CDC en forma de qui renuncia a defensar el país, si te la possibilitat de fer-ho implicant-se en el govern espanyol.

 

Crec que aquesta formació, segurament la mes desproporcionada si comparem el seu espai en els mitjans, i la seva suposada influencia amb els seus votants reals, que en una separació del seu soci el farien arribar a un espai residual en la política catalana.

 

Quan ens parla de valors sòlids, i defensa d’interessos, s’obliden de la paraula orgull i dignitat.  Per ells el seu únic camí es l’Estat espanyol peti qui peti, i no contemplant cap altre possibilitat, tot i les humiliacions sofertes, i els atacs rebuts dia a dia que van afeblint i aigualint la nostra nació, davant d’això ells insisteixen com a bons minyons que son, a seguir col·laborant en un estat que no te la mes mínima intenció de canviar, que no respecta les lleis,  i què intenta fer desaparèixer qualsevol rastre de la identitat catalana des de la mal anomenada transició.

 

Diuen que allí defensaran els interessos de Catalunya, segurament deuen pensar en els seus d’interessos, perquè l’Estat, l’últim que defensaria son els nostres problemes, ja que per ells nosaltres formem part del problema.  Davant d’això vostès insisteixen a veure si aconsegueixen el ministeri anhelat, i que els seus cervell plens de culpa i autoodi per dissimular el que son, i voler ser com la veu de l’amo son incapaços de denunciar tanta injustícia amb la nostra terra que sembla ser no es la seva.

 

Crec que CDC si de veritat vol donar un pas endavant amb la fi de l’autonomisme ranci que ens domina, te que desprendre aquest llast que frena bona part de les seves aspiracions, i enterboleix el seu missatge  que gira cap a l’espanyolisme residual que defensa Unió.

 

Ja n’hi ha prou, el verdader valor sòlid i de futur es la creació d’un estat propi, quan de temps mes pensen seguir marejant la perdiu per seguir la reculada en tots els àmbits de Catalunya.

 

Les coses pot ser que comencin a canviar, i mentalitat com les d’aquests senyors formen part del passat, i fereixen la sensibilitat dels catalans que no tenim vergonya ni por de dir el que som sense embuts, i a mes formen part d’un passat que volem deixar enrere d’una vegada per totes.

 

 

REAGRUPAMENT INDEPENDENTISTA

Sense categoria

El rumor i les negociacions sembla ser s’han convertit una realitat, i els dos sectors renovadors d’ERC uniran les seves forces, com no podia ser d’altra manera.

En Joan Carretero i Uriel Bertran sembla han fumat la pipa de la pau, i l’acord pot aconseguir ser un impuls per retornar al Partit Republicà pel camí don mai tenia que haver sortit.

 

Ha arribat el moment de aparcar les corrents dreta-esquerra, i prioritzar l’eix identitari, què vol dir presentar la creació d’un estat propi com a repte a assolir, i solució per l’atzucac actual, on els episodis de virulència de l’estat espanyol, i la falta de contundència i ganes de la classe política catalana fan créixer la desafecció.

 

Per això hi te que haver un motor polític que amb la unió dels dos sectors es converteix en el sector majoritari, i per força s’haurà de reflectir en els congressos regionals, i finalment amb la direcció del partit on la decisió els ha agafat a contrapeu ja que en Joan Ridao en dos dies ha pasat a valorar de poc realista i insensata, a noticia positiva, se’ns dubte es veuen a venir que les quotes personals que tant han defensat, i la tàctica suïcida que han emprat tard o d’hora arribarà al seu final, i amb ella la seva carrera política al capdavant per deixar pas a gent que no li tremoli el pols per defensar la independència, i que en funció d’això orienti la seva actuació per enfrontar-se amb l’estat, i aglutinar a questa majoria que ara mes que mai pot recollir de la societat civil.

 

Aquesta comèdia del finançament amb aquest fals front comú que tots sabem que tard o d’hora saltarà pels aires per falta de talla política, ja es motiu d’escarni dels barons socialistes com Alfonso Guerra, que el titlla d’irresponsable ja que un veto als pressupostos podria fer perdre el govern al PSOE, i propiciar una entrada del PP.

 

Crec que aquest senyor, el del famós ribot a l’estatut hauria d’entendre que a l’independentisme ens dona exactament igual que governi a l’estat un partit o l’altre, ja que en la qüestió territorial son exactament iguals, i per tant l’amenaça infantil que els serveix de escut ja ha caducat.

 

La situació amb el minso augment del finançament que al final hi haurà i la retallada de l’estatutet insuficient al Tribunal Constitucional, es ideal per plantejar ja seriosament l’enfrontament democràtic amb l’estat, i reclamar el retorn de la sobirania fugint de personalismes, i no fent cas d’amenaces estèrils i autoodis malaltissos que no condueixen a res.

 

Reagrupament independentista si no cau en cap d’aquestes errades pot significar el revulsiu per engrescar la vida política, i netejar-la de tanta mediocritat i por com a l’actualitat.  

 

La societat civil tindrà l’ultima paraula, però la flama esta apunt de cremar i cada granet de sorra serà benvingut abans no sigui massa tard.

EL PP I LA BANDERA ESTELADA

Sense categoria

Alberto Fernandez Diaz, president del grup municipal del PP a l’ajuntament de Barcelona, ha sol·licitat la retirada de la bandera independentista del monument de Rafel de Casanovas el dia de la Diada.

 

La seva demanda es basa que un acte oficial no pot estar presidida per una bandera no oficial, i demana la seva retirada ja que el monument esta en un espai públic.

 

Aquest personatge segur que es trobaria mes còmode amb la seva estimada bandera “rojigualda” penjada de tots els balcons, però com que això es un altra tema, li diria si sap el significat de la bandera estelada, i tant que ho sap, la relació amb la commemoració de l’11 de setembre va molt lligada a aquest estendard amb l’estel i que simbolitza el que es vol recuperar d’aquell dia fatídic de 1714, on les tropes de Felip V van aconseguir vèncer la resistència catalana i amb ella conquerir el territori, anul·lar les seves lleis, imposar el Decret de Nova Planta, i ajusticiar als mes destacats defensors que van quedar en vida.

 

Segur que vol ignorar la història, però malauradament per molta fantasia i demagògia que hi vulgui posar aquest es la que es i no es pot canviar.  

 

Per pura lògica el país conqueridor apart d’explotar el territori i intentar esborrar qualsevol rastre de l’antiga identitat utilitzant tots els mitjans al seu abast, i la bandera estelada significa el recordatori que tot territori conquerit per les armes te data de caducitat, i per molt temps que hagi passat aquesta situació mai serà normalitzada fins retornar les coses al seu lloc original, o sigui en aquesta època on ens trobem un estat propi dintre la Unió Europea.

 

La lluita de PP, Ciudadanos i PSOE contra qualsevol diferencia va en augment, i tenen pressa per convertir aquest país en una autonomia mes al servei de la capital, però per desesperació per ells els seus intents han estat infructuosos, i les iniciatives per recuperar el que es nostre i posar fi a aquesta vergonya es van multiplicant, i els actes festius que ens volien ensarronar per la Diada, es van convertint en actes reivindicatius que donen sentit a la celebració.

 

Molts ajuntaments penjaran aquesta estelada en solitari, i això nomes es el començament per molt que els hi pesi a senyors com Alberto Fernandez Diaz, que del seu autoodi n’han fet bandera i no estelada precisament.

EL PRESIDENT MONTILLA I L?EXPRESIDENT PUJOL

Sense categoria

Aquestes dues personalitats, i en ple debat del finançament estant llençant uns missatges que guarden similituds però que contradiuen la seva trajectòria anterior.

El president actual afirma que amb el finançament està en joc el pacte constitucional, no ha aclarit la posició amb els pressupostos, i ha dit que donen suport a Zapatero per convicció i no per conveniència.

 

D’altra banda l’expresident Pujol ens diu que el país ha dir prou a l’engany, i el prejudici per sistema, i avisa que busquen que Catalunya es converteixi en una cosa residual que fa anys que ho busquen i especula amb una operació a gran escala contra Catalunya, amb humiliacions constants i un Estatut en perill de mort. Tot segui un expert en pedagogia a l’estat com ell afirma que ara aquesta ha d’esser a la inversa per retornar les coses a la normalitat.

 

Respecte al president Montilla, i el seu lema fets i no paraules, crec que de moment tant sols hi ha la segona part en aquesta negociació, però de la primera no se’n sap res, no es mulla mai respecte a la votació dels pressupostos, i mes enllà de quatre pujades de to la protecció a Zapatero es màxima, i com a home amb diferents càrrecs polítics en el seu historial hauria de saber que en qualsevol negociació s’ha de tenir alguna arma per utilitzar, i coaccionar l’altra posició en cas de que sigui inflexible com es el cas, aquesta son els 25 diputats, ja va sent hora de que defensin el país, i no un govern o un partit que l’únic que fa es posar pals a les rodes per frenar el desenvolupament català, aquella famosa frase a Zapatero “Te queremos mucho, però mas a Catalunya” se l’endura el vent, sinó es plasma a la realitat, hi ha moltes coses en joc i encara que sigui a contracor ell ho sap.

 

El president Pujol últimament denuncia l’engany i humiliació constant a Catalunya, i adverteix de les conseqüències funestes pel país que pot passar a convertir-se en una autonomia mes al servei de l’estat, veu que l’estatut es paper mullat perquè no es d’obligat compliment com demostra la data del 9 d’agost pactada pel seu Artur Mas, i renega de fer mes pedagogia en una paret on reboten totes les paraules.  Crec que en tots els seus anys com a President la situació d’espoli, descrèdit i engany era similar amb els diferents governs, l’estatut del 79 encara faltava acabar de desenvolupar-lo per la desídia exhibida des de Madrid, i la xacra de la solidaritat malentesa feria de mort el sistema del benestar català.  Tot això en el seu temps mai va ser denunciat per ell i el seu esperit de peix al cove, el portava a presentar les engrunes que des de Madrid es donaven com un gran triomf.  Tot hi així segueix renunciant a l’estat propi, i segueix creient amb l’encaix català a l’estat, jo li preguntaria que mes li fa falta per apostar per ser un estat normal, i deixar la dependència infantil per convertir-se en un adult responsable dels seus actes.

 

La influencia del conqueridor es molt gran en el derrotat, i la anestesia identitaria que va aplicar ell en el seu mandat es un granet mes de sorra per la causa de l’estat espanyol, es difícil preveure el límit que considera l’expresident perquè li sentim dir ja n’hi ha prou.  Espero no sigui massa tard.

EL CARÀCTER DE L?11 DE SETEMBRE

Sense categoria

El Govern i el Parlament organitzen els actes de la Diada pensant en un caràcter festiu i reivindicatiu pel finançament i el desplegament de l’Estatut.

 

Els actes al Parc de la Ciutadella estaran marcats pels espectacles culturals, i enguany també amb un to reivindicatiu per un bon finançament, una vegada acabat l’acte el President Montilla i altres personalitats es desplaçaran a l’Expo de Saragossa en el dia d’honor de Catalunya. La Diada coincideix amb el funeral per les víctimes de Barajas, i per això no se sap si vindrà cap representant del govern espanyol, i si se sap que en Saura assistirà a l’acte funerari.

 

En definitiva un any mes el nostre govern encara no en te prou, i no ha entès res del que significa aquesta data. Parlen d’actes festius per commemorar la pèrdua de les llibertats d’aquesta nació, i l’entrada per drets de conquesta a l’atzucac on ara ens trobem.

 

Ens diuen tots cofois que també serà reivindicativa per l’assumpte del finançament, i el desplegament de l’estatutet.  Tots sabem com va anar la història d’aquest text legal, com de fàcil es convertir-lo en paper mullat, les retallades que ha patit, i l’espasa damunt el cap en forma de Tribunal Constitucional que el deixarà pràcticament en estat letàrgic, per altra banda les dades son damunt la taula amb la congelació dels traspassos previstos, i la nul·la voluntat d’executar-los per part del govern central.  Respecte al finançament tres quarts del mateix, una gran presa de pel amb incompliment de dates d’una llei orgànica, i on tots els preceptes son menystinguts i transformats per la causa comuna espanyola, què consisteix en que Catalunya continuï pagant mes que ningú, i rebent menys que ningú amb excuses de mal pagador com la crisi, la vergonya de les balances fiscals on es reflexa l’espoli sofert, i finalment les amenaces de que si no s’accepta el tracte, s’aplicarà l’article del “es farà el que dic jo i punt”.

 

Crec que això ja no es reivindicació, quan el sostre autonòmic ha arribat i esta a anys llum de les nostres necessitats, la reivindicació sense embuts serà a la tarda, i alimentada per la societat civil en forma de manifestació per demanar un estat propi, que es l’unica sortida a aquest teatre lamentable.

 

Respecte a la coincidència dels actes funeraris de l’accident, digueu-me malpensat però fa sospitar, i la previsible assistència de membres del govern estatal a Barcelona es podria considerar una provocació i un insult en tota regla ja que ells representen aquesta repressió de vora 300 anys que patim.

 

L’anada a Saragossa no la trobo molt adequada, ja que la pedagogia a l’Estat crec que ja s’ha acabat, tot te un límit i parlar amb una paret que no vol canviar no condueix a res.  Prou d’explicacions inútils i perdons lamentables, i mes reivindicacions desacomplexades per assolir l’objectiu final.

 

Aquesta Diada ha de ser l’inici del compte enrere cap a la consecució de l’estat propi sense embuts, i l’exigència als politics per liderar-lo o deixar pas a noves generacions sense complexos i amb dignitat.

EL CAS NEVOT

Sense categoria

Sembla ser que la sanció imposada a l’agencia immobiliària finques Nevot de Vilanova i la Geltrú per absència del català en el rètol principal, no es resoldrà fins el 2010.

Es veu que la gran quantitat de casos pendents en els jutjats del contenciós administratiu fan impossible la seva resolució abans, el propietari vol agilitzar el cas ja que vol aconseguir la retirada de la multa de 400 euros, al·legant excés de zel i persecució del castellà, mes que defensa del català, i explica que el rètol interior on apareix el català es mes nou que el principal exterior on el 1982 no hi havia cap en català, i vol arribar fins al final costi el que costi.

 

Al Sr. Nevot crec que se li esta veient el llautó, ja que les seves raons van encaminades a deixar la nostra llengua a la rebotiga, mentrestant a primera fila i ben visible al mon, la llengua que ell creu essencial i dominant.

 

Tanta inversió en una causa de multa de 400 euros, i que segons la llei de Política lingüística ben aplicada no te volta de full, dona la idea del nivell d’autoodi d’aquest senyor envers la nostra llengua, i com els seus postulats s’apropen molt mes al Manifiesto de la Lengua Comun, que com tots sabem distingeix la llengua de tots de les llengües minoritàries i de caràcter folklòric com el català.

 

Si aquest senyor dona una volta pel país, comprovarà que la llengua amenaçada es la pròpia de Catalunya, i entre altres coses la retolació dels productes i dels establiments son un símbol de normalitat lingüística en qualsevol racó del mon, que aquí sembla ser que reclamar que el text com a mínim estigui en català, sense prohibir cap altre llengua a gust del propietari, això tant simple, ja no es considera normal, i l’exemple  de la fabricació de cada retolació arriba al patetisme d’afirmar que no es va fer ja que no hi havia cap en català, això se’ns dubte seria la situació desitjada pel Sr. Nevot.

 

Francament, comportaments i actituds tant xenofòbiques respecte la nostra llengua en el segle on vivim semblen increïbles, ja que no es conformen en afavorir la seva llengua, sinó que també s’ha de rebaixar la llengua minoritària i mes perjudicada, què es el català.

 

Un exemple clar d’aquest tema es el Quebec, on tots els establiments el seu text principal es en francès, i desprès en mes petit es pot posar la llengua del mon que mes agradi a cada propietari, i  que jo sàpiga no causa cap trastorn a ningú.  Aquí simplement s’ha intentat fer el mateix per protegir la nostra llengua en perill i com a símbol de normalitat, però com sempre som diferents, i incomparables i les diferents campanyes des de l’estat han incidit en aspectes com els problemes del turista a Catalunya que semblen extrets d’un altre segle, i d’un altre planeta.

 

Sr. Nevot, recuperi la seva dignitat nacional, i actuí amb normalitat com a la resta del planeta, no es res estrany protegir la teva llengua i així posarà el seu granet de sorra per la seva salvació.

PER LA DIADA PENJADA D?ESTELADES

Sense categoria

Ja una iniciativa que ja ha pres forma en mes de 40 poblacions, i que es la penjada de la bandera estelada als ajuntaments de cada poble de Catalunya el dia 11 de setembre.

 

Efectivament, la iniciativa ja ha estat secundada per un bon grapat de poblacions,i s’afegirà als altres actes previstos enguany, i que donaran un caire mes reivindicatiu per la diada que es el que es tracta, ja que no es cap festa sense sentit o d’afirmació d’una cultura sense res al darrere, sinó que es la commemoració de la pèrdua de llibertats el 1714 i la il·lusió per recuperar-les algun dia per justícia i dignitat.

 

El grup de Ciudadanos ja ha anunciat el seu rebuig a la penjada d’estelades, i als actes habituals on participen els partits polítics, i faran el seu propi acte en un altre indret.  Ho trobo una posició molt coherent d’aquesta formació que nega persistentment la història perquè no els convé pels seus postulats, i aposta per una desnaturalització i espanyolització de la societat catalana amb el seu nacionalisme excloent i dominador que vol imposar costi el que costi.

 

Per la seva banda el PP vol tornar als actes de la Diada, i francament em sembla indignant que els hereus i defensors dels vencedors de fa prop de 300 anys participin en l’homenatge als derrotats, es com una broma de mal gust, i una violació del codi ètic, que la gent que va morir per la defensa de Barcelona i del país no es mereix, ja que la seva causa era ben clara, i la del Partit Popular també però amb sentit contrari.

 

Unió Democràtica també es burla dels defensors de la pàtria quan ens diu que no acceptaria un pacte de govern amb ERC en base a un projecte independentista, o sigui que per una banda defensa la dependència a l’estat espanyol costi el que costi, i per moltes humiliacions que rebem, i per l’altra homenatgen la postura de la gent valenta que va defensar el seu país  fins al final ja que creien en la llibertat.

 

Un bon sector del PSC, CDC, ICV i ERC tampoc haurien de participar ja que els seus fets els han delatat un allunyament de l’opció de recuperar la sobirania per dignitat, i com a solució davant l’atzucac i presa de pel del autonomisme mes dictatorial i l’espoli constant.

 

En definitiva, crec que amb una diada que pot canviar el caràcter festiu pel reivindicatiu, tothom s’hauria de posicionar en el lloc on li pertoca, i no intentar fer veure coses que desprès durant tot l’any es demostren una gran mentida, i per un dia fora mascares i que cadascú sigui conseqüent amb els seus ideals i amb el seu desig de recuperar la independència en base al dret a decidir, o continuar sent dependents d’un estat que no ens acceptarà mai tal com som.

IBARRETXE I ELS DRETS HUMANS

Sense categoria

L’anunci del lehendakari Ibarretxe de presentar a títol individual una denuncia contra l’estat espanyol al tribunal dels drets humans d’Estrasburg, i l’ànim a tots els bascos per fer-la també, ha caldejat els ànims.

El president basc davant el possible pas de suspensió a anul·lació per part del Tribunal Constitucional per la seva Consulta democràtica a la ciutadania basca i seguint  una tàctica jurídica, ha assegurat que tots els membres del seu executiu amb ell al capdavant, presentaran una demanda al tribunal europeu dels drets humans d’Estrasburg contra l’estat espanyol per vulneració dels drets fonamentals de la persona a títol individua,l i ha animat a la ciutadania per fer el mateix gest, i als partits polítics a encoratjar al poble per fer-ho possible.

 

El president del govern espanyol ja ha avisat que es lícit però inadequat, pel que representa el fet, i el Ministre Rubalcaba en to de burla ha reiterat que fins hi tot un nen sap que la consulta es inconstitucional.

 

Ja era hora que algú internacionalitzes el conflicte d’un estat imperial que vol amagar sota la catifa les seves diferencies interiors, i que no permet cap tipus d’alternativa al model oficial. La resposta de Zapatero amb el terme inadequat es reveladora, ja què el mes inadequat es no permetre en una suposada democràcia consultar al poble sobre qualsevol tema com manen els canons democràtics mes elementals, i els governs escoltar la resposta d’aquest per actuar amb conseqüència.

 

També es inadequat fer viure un territori amb un estat d’excepció permanent, ilegalitzar partit polítics, deixar sense veu una part de la població, tancar mitjans de comunicació, i una sèrie de mesures repressores que no deixen cap mes opció que la que marca el regim des de Madrid, i això tard o d’hora s’havia de denunciar, i que Europa arribi el clam de la veritat sobre aquesta falsa democràcia de l’estat espanyol.

 

Reveladora la posició burleta d’en Rubalcaba, que fa servir el llibre sagrat de la Constitució per convèncer que no es pot consultar a la població, això diu molt poc d’aquest manual de la repressió, i el poc respecte a les llibertats de la persona.

 

Catalunya també tard o d’hora tindrà que internacionalitzar la seva causa, i buscar amistats per validar totes les injustícies i espolis comesos al territori durant tots aquests anys, i poder fugir d’aquest estat opressor que no vol canviar.

 

Un pas mes amb la lluita per la llibertat dels poble oprimits en plena Europa occidenta,l i que tard o d’hora aconseguiran la llibertat, no pot ser d’altra manera diguin el que diguin  els feixistes de torn.

 

 

 

LA RENOVACIÓ POT GUANYAR PES A ERC

Sense categoria

Segons les informacions aparegudes a diversos mitjans els dos sectors d’ERC renovadors estan negociant la seva fusió, cosa que posaria molt nerviosa la direcció.

 

Efectivament, els contactes entre Esquerra Independentista i Reagrupament per unir les seves forces, crec que seria una bona mesura per intentar reactivar aquest partit, i la opció independentista en general. No ho van fer abans del Congres passat, i els resultats dividits sempre son millors per la oposició o en aquest cas pels sectors oficials d’en Puigcercos i Carod.

 

L’entesa entre les dos corrents sumaria un 40 % dels vots aconseguits, i superaria individualment als dos sectors oficials, poden influir en tots els congressos comarcals, regionals i finalment la cúpula de la direcció on podria forçar un canvi de rumb en la desorientació actual a favor de tornar amb força no nomes amb paraules sinó amb fets cap a l’inici del procés independentista, amb un llenguatge clar i directe que tornes a sintonitzar amb els milers d’exvotants que acumula aquest partit des de l’inici de la submissió al govern tripartit com a estratègia de partit, i on estant perdent bous i esquelles, quan en realitat les condicions actuals son immillorables per l’independentisme, ja que la opció autonomista sembla finiquitada.

 

El canvi de cares ajudaria a superar la desafecció actual, i els recanvis haurien d’esforçar-se en posar damunt la taula  la creació d’un estat propi com solució a les humiliacions diàries, i el tracte discriminatori rebut constantment en tots els temes, especialment en el finançament.

 

Definitivament hauria de posar les cartes damunt la taula,  i aconseguir un acostament amb CIU amb la base del Dret a Decidir com a condició de govern abans aritmèticament sigui impossible, ja que les famoses línies vermelles no es veuen per cap lloc, i la submissió al PSC es aclaparadora per conservar les cadires del govern a costa de qualsevol ideologia.

 

En fi retornar la il·lusió de que es possible renovar aquest partit i tornar a ser un motor de la via abans indicada per activar les plataformes sobiranistes, i la gent desencisada de tant de teatre i misèria de la classe política catalana.

 

Seria un primer pas, i Carretero i Bertran saben que es la seva oportunitat si saben jugar be les cartes, i Catalunya necessita un motor polític que l’arrossegui amb dignitat a treure el cap en el mon.

ELS CASTELLS: EXEMPLE DE LLUITA

Sense categoria

Ahir es va celebrar una de les diades màximes del calendari casteller, la diada de Sant Felix a Vilafranca, on les quatre colles  capdavanteres protagonitzen una lluita titànica per donar el màxim de les seves possibilitats.

Els resultats en aquesta edició van ser històrics, ja que les quatre colles van realitzar castells anomenats de gamma extra amb força èxit.

 

Amb una calor intensa, i una gran munió de gent degut a que la diada era en dissabte cosa que facilita l’assistència de castellers, i també de públic de fora de Vilafranca del Penedès, dada que hauria de fer reflexionar als organitzadors de la diada sobre la conveniència de traslladar cada any aquesta gran diada en cap de setmana en benefici de l’espectacle.

 

Els Castellers de Vilafranca van ser els encarregats de fer l’actuació mes complerta del dia esvaint dubtes sobre el seu estat de forma, i les caigudes patides durant aquest tram de temporada, i van descarregar amb autoritat el 4/9 f. ag., 2/9 f. m. i 1/8 f. m. com a castells mes destacats, donant idea que el seu lideratge casteller no es per casualitat, i que poden dominar construccions de gran dificultat amb l’afegit de mantenir un gran pilar que es tot una garantia.

 

La sorpresa va ser la Colla Joves dels Xiquets de Valls, que amb una temporada mes discreta, però ensenyant un gran 5/8, ahir va donar el pas definitiu amb un grandiós 5/9 f., el primer descarregat de la seva història, i amb una solvència impressionant, acompanyant-lo del 3/9 f. i 4/9 f. aquest desprès de patir una caiguda, cosa que li dona un gran valor.

 

Els Minyons de Terrassa van calcar l’actuació anterior, però amb el 5/9 f. carregat, una gran demostració dels terrassencs que poc desprès de tornar de vacances, demostren que poden enfrontar-se amb aquests monstres amb prou garanties, i amb un tram final de temporada on segur aniran a mes.

 

Per últim parlaré de la meva colla, la Colla Vella dels Xiquets de Valls, si mirem les xifres 3/9 f., 3/9 f. ag. Intent, 3/8 ag., 2/9 f. m. carregat i 1/8 f. m. carregat, ningú pot negar que es una gran diada carregant dos grans castells, però on també les ombres van enterbolir una mica l’actuació. En primer lloc l’intent del castell inèdit no va arribar a cap lloc, i va demostrar que no es el mateix un tres normal que un amb el pilar on el tronc mai es va poder aturar, en segon lloc la tàctica de canviar el castell previst a la segona ronda no va ser encertada, i respecte als dos gamma extres carregats tot hi ser una llàstima ,crec que una colla com la Vella ha de aconseguir polir aquests defectes que els fa defensar al límit fregant la caiguda, per aconseguir dominar-los amb solvència dintre de la seva magnitud, i això segurament pasa per ser valent en les decisions tècniques, i per la major implicació de tots els castellers per possibilitar un millor assaig d’aquests monstres.

 

En resum una gran diada que fa preveure un tram final de temporada amb el Concurs a l’horitzó apassionant.

DICTADURA AMB MAJUSCULES

Sense categoria

La compareixença del Ministre Solbes davant els partits polítics catalans ha estat clarificadora, i ha marcat com en tota bona dictadura el “Ho això  amb un acord o el mateix sense acord”.

 

L’Estat s’ha cansat de marejar la perdiu en el tema del finançament, el ministre ha recordat que la responsabilitat de no haver arribat a una acord es compartida amb la Generalitat, ha obviat la data límit que marca el text estatutari, i el seu incompliment flagrant, ha defensat la proposta presentada com respectuosa amb l’Estatut, i què compleix tots els preceptes que hi ha en ell, ha recordat que la proposta ha de ser consensuada amb totes les autonomies  tirant per terra la bilateralitat, i per últim ha arribat l’amenaça, amb forma de que si no hi estem d’acord amb la proposta del govern de Madrid s’aplicarà el criteri que aquest marqui.

 

Tant CIU, com ERC, com ICV, han expressat la seva sorpresa per aquestes mostres d’autoritarisme, i el PSC evidentment calla ja que juga en els dos bàndols.

 

La cosa ha quedat molt clara, hem de negociar coses que ja estan aprovades en una llei, on els terminis son paper mullat, i tampoc son de fiar, la proposta no nomes serà la nostra si no que s’ha de consensuar amb totes les autonomies amb interessos iguals o molt diferents al nostre, i finalment el que s’acordi basat en els criteris generals ja donats per Madrid, havent trepitjat la nostra llei orgànica, i sense cap dels preceptes que allí s’hi marquen, si no ho volem s’acabarà aplicant el criteri del govern estatal.

 

Amb aquestes condicions crec que la part catalana amb una  única mesura de pressió que es la votació dels pressupostos, i que el PSC mai utilitzarà queda tant afeblida que no val la pena seguir aquesta comèdia que tots sabem com acabarà, amb els mateixos perjudicats de sempre, i un altra nyap que ens haurem d’empassar a la força com ja ha advertit Solbes, per cert desprès d’això ja es pot agafar el nou estatut, i llençar-lo a  les escombraries ja que no te cap sentit en aquesta dictadura espanyola tant demolidora.

 

Tots aquells que encara dubtaven sobre les diferencies entre PP i PSOE, ara tenen una nova prova per veure que simplement no n’hi ha i la imposició del regim es la mateixa.

 

El front comú, aviat esclatarà, ja que el silenci per no molestar del PSC, les critiques de CIU que cada cop aniran mes dirigides al govern català, les anades per lliure de ICV, i les contradiccions d’ERC, que per una banda defensa el finançament de l’Estatut, i per l’altra pasi el que pasi mai trencarà el govern tripartit fa preveure que un cop mes els partits s’hauran desinflat per la bafarada de l’Estat, i caldrà decidir si volem créixer d’una vegada per totes o seguir aquest camí que ens marquen des de Madrid i que ja sabem on ens portarà.

EL TEATRE DEL FINANÇAMENT VIU UN NOU CAPÍTOL

Sense categoria

Amb la compareixença avui del Ministre Solbes a Madrid, i les declaracions prèvies fetes pel President de l’estat, mes les picabaralles tristes dels partits catalans francament el tema fa pena.

 

Des de Moncloa ja s’ha avisat que no hi haurà una nova proposta, i es seguirà venen el fum del primer esborrany genèric com la base per negociar.  Avui en aquesta tribuna en Zapatero havia de passar un mal tràngol, però sempre hi ha un aliat  i submís català que el salvarà a l’últim moment, a canvi d’una prorroga de 3 mesos en l’acord financer, o sigui, acceptant l’incompliment flagrant d’una llei orgànica com el mes normal, i sense cap garantia que això sigui així.  Realment els polítics catalans fan pena, i no gosen ni pensen enfrontar-se a l’estat i plantar-se ja que no en son capaços, la seva submissió al llarg dels anys es irreversible, i la veritat com deia avui en un article de premsa en Joan Carretero líder de Reagrupament la cosa pinta molt malament en la major part per les nostres pròpies errades, i nomes queda preparar-se per fer front a l’Estat.

 

Avui en Zapatero ens diu que la negociació serà llarga, just quan el termini ja ha expirat i ha hagut 2 anys desaprofitats per haver arribat a un acord, i també ens diu que es complex harmonitzar una proposta per acontentar totes les autonomies on cadascuna te els seus interessos contraposats.  Crec que segueix sense llegir-se l’Estatut, i el tema de la bilateralitat que una vegada si i una altra també es desacreditat a Madrid.  A Catalunya no ens interessa la seva proposta a la Comunitat Murciana per posar un exemple, sinó la proposta pel nostre territori que marca la nostra llei principal, i que poc o molt dintre de la misèria d’Estatut que tenim, ens ha d’ajudar a sobreviure econòmicament, enlloc posa res dels altres territoris, no volem un cafè per tots, on el que acaba pagant es Catalunya, i els que acaben beneficiats son els de sempre.  Aquests conceptes evidentment posats a obviar una llei, no els comparteixen a Madrid però tampoc son defensats amb claredat a Catalunya.

 

Per últim la desvinculació dels pressupostos del finançament, i les amenaces rebudes per part del PSOE si som uns nens dolents i no acabem donant suport, cosa que saben que el PSC com a mínim els hi votarà hi hagi o no acord, per molta comèdia que vulguin fer, i així una vegada mes aprovar uns pressupostos que representaran un altra estafa per Catalunya com ho venen sent des de fa molts anys.

 

Davant tanta injustícia i incompetència, la societat civil ha de reaccionar i utilitzar totes les accions què te el seu abast per demostrar que aquest cop no se l’empassarà com sempre, i que esta disposada a plantar cara amb o sense els polítics actuals, i que no tornarà a tolerar que els que ens humilien cada dos per tres es sortint amb la seva, ens hi juguem molt i l’hora de dir prou ha arribat, qui no estigui a l’alçada d’aquest moment de la historia que es retiri i deixi pas a gent sense complexos i amb dignitat.

LA GUERRA FREDA

Sense categoria

Les actituds de Rússia últimament amb un afany de demostrar el seu potencial militar, i tornar a ser la gran alternativa al pol USA-Europa, fan pensar en els temps de la guerra freda.

 

En Putin, un home sense escrúpols,  i amb les idees molt clares de com no es respecten els drets humans, no li ha tremolat el pols, quan s’ha vist a la mateixa cantonada de casa seva els canons de l’OTAN apuntant-lo, fruit dels nous règims en els països de la seva orbita d’influència, que han abraçat l’Europa Occidental, i han fugit del gegant rus tant ràpid com han pogut, això també ha succeït en la descomposició de l’antiga URSS, i el naixement de nous estats què Rússia esperava tenir d’una manera o altra en el seu control.

 

Primer va ser Ucraïna, amb l’intent de frau d’eleccions, i posterior enverinament del candidat pro-europeu que va salvar la pell, i vol portar aquesta nau cap a occident amb les canonades del gas d’Europa en el seu territori, però sempre amb l’amenaça de tancar l’aixeta per part russa.  

 

No han dubtat en cometre un autèntic genocidi a Txexenia, amb constants incursions per controlar aquesta república al preu que sigui, i provocar un autèntic caos i guerra civil.

 

El reconeixement de Kosovo per la comunitat internacional, ja va servir d’avis per part russa que els territoris d’0ssètia del Sud i Abkhazia, podrien ser els següents, les verdaderes intencions de Rússia era l’excusa perfecta per intervenir a Geòrgia amb interessos econòmics, i poca vocació de donar llibertat en aquests dos territoris, ja que per exemple Ossètia del Nord pertany com un territori autònom al territori rus, i l’estratègia russa va ser concedir als seus veïns del sud la nacionalitat russa que va ser seguida per la major part de la població, i que era la coartada perfecta davant la negativa i repressió Georgiana en aquests territoris, intervenir per auxiliar ciutadans russos.

 

Dit i fet, la intervenció de l’exèrcit georgià a Ossètia del sud va provocar la resposta immediata de Rússia, amb milers de morts i incursió fins ben endins del territori de Geòrgia, i la traca final amb el reconeixement unilateral de la Independència dels dos territoris esmentats per damunt de la pressió de la resta de països per no fer-ho.

 

Deixant de banda la història d’aquesta zona del planeta, realment força complicada, els jocs tàctics de les repúbliques escindides de l’imperi rus i les ànsies d’aquest per tornar a ser un referent mundial, fa ballar com uns titelles a dos territoris on el mes civilitzat, es que sense cap tipus de pressió decidissin el seu futur democràticament i amb llibertat, cosa que no ha estat possible, i han estat una peça mes d’aquestes estratègies politiques a nivell global.

 

Seguint aquest exemple, si demà Catalunya demana a Andorra que voti per la seva independència i el resultat es positiu, tema resolt.   Bromes a part es trist veure la poca vàlua de la vida humana, i la manipulació que es pot sotmetre a una població per motius aliens amb ells, i tot això havent superat el 2000, realment no hem après res.

JUAN ANTONIO SAMARANCH : EXEMPLE D?IMPUNITAT

Sense categoria

Per acabar amb el tema olímpic, he pensat expressar la meva repulsa contra aquest personatge tant mitificat en molts llocs, i per mi un clar exemple de la debilitat democràtica de l’estat Espanyol.

 

Hem vist aquests dies aquest obscur personatge en llotges d’honor en els actes de l’olimpíada xinesa, i gaudint de tots els reconeixements com autoritat.  Realment es una imatge que fa fàstic de veure.  Degut a la no transició entre dictadura i democràcia a l’estat, aquest senyor ha seguit la seva vida com si res hagués passat com molts d’altres, i ha esborrat la seva biografia curiosament en els anys del franquisme.

 

Per dir-ho amb brevetat, a traves dels seus anys d’esportista i de periodista del ram va arribar a President de la Federació de Patinatge pels anys 50, i d’allí va donar el salt a la política, com a conseller d’esports a l’ajuntament de Barcelona (1955-62), i posteriorment delegat nacional d’educació Física i Esports, nomenat ministre d’esports en la dictadura franquista, desprès president de la diputació de Barcelona, i ambaixador a la Unió Soviètica, moment que ja era vicepresident del COI, i on va accedir a la presidència  (1980-2001).

 

Entre els seus triomfs destaca, desertar el 37 de l’exèrcit democràtic per aliar-se  amb els rebels franquistes, el 67 nomenat per Franco ministre de l’esport, i a traves de la seva relació amb la burocràcia feixista arribar a President de la Caixa, del COI, i sense cap rubor col·locar els seus fills dintre aquest mon amb càrrecs proposats per ell.

 

En resum un autèntic feixista de cap a peus amb material fotogràfic que el delata al costat de Franco, i amb els símbols feixistes de rigor. Curiosament ell mai ha mostrat cap penediment ni condemna per aquesta època fosca de la seva vida que l’acompanyarà sempre junt amb les acusacions de corrupció dintre del COI, i com gran anticatalà, va barrar el pas a les possibles entrades de nacions sense estat com Catalunya, canviant la reglamentació olímpica i mostrant així el seu nacionalisme espanyol mes ranci.

 

En resum, produeix autèntic menyspreu personatges com aquests que haurien d’haver estat apartats dels aparells burocràtics, i investigats per les seves vinculacions amb la dictadura sagnant de Franco, i que encara reben homenatges i suposo en rebran fins al dia de la seva mort.  Aquesta es l’autentica transició, la dels feixistes reconvertits per seguir en les mateixes quotes de poder, un clar exemple d’odi a Catalunya i el seu fet diferencial que ell mai respectarà.