ALBERT CORTES MONSERRAT

Avui 12 d’octubre des de la capital de l’imperi celebrant aquest gran dia per tots nosaltres, que es reconèixer l’orgull de pertànyer a aquest gran imperio on fa uns quants anys no s’amagava el sol.

Aquesta festa de tots els espanyols es un arma mes de les que utilitza l’estat per enviar un missatge d’unitat i uniformitat al mon, i amagar les diferencies i les discriminacions internes que son moltes i variades.

L’acte central es la desfilada militar, tot una declaració d’intencions, i on es rep homenatge a la bandera, aquella imposada a sang i fetge, i a les forces armades que com tothom sap i per obra i gracia de la Constitució la seva missió fonamental es mantenir la unitat de l’estat costi el que costi, i per damunt de qualsevol opinió de la població.

La ministra de Defensa Carme Chacon, l’ha presidida, si aquella de la Catalunya optimista, ja que la seva visió de Catalunya evidentment es Espanya i per tant els nostres problemes pasen a ser secundaris en la seva visió global de la situació.  Tanmateix ahir mateix en una entrevista va deixar anar “El ejercito ha pasado de ser temido ha admirado en una sola generación”. Em sembla una frase digna d’estudi, ja que l’exèrcit espanyol segueix tenint la mateixa consigna  fa una generació i ara, que es la de passar per damunt de la voluntat popular, sigui quina sigui amb la força de les armes i amb la llei al darrere.

Aquest exercit Sra. Chacon en els seus alts comandaments respira olor de ranci pels quatre costats, i per molta missió humanitària que realitzi, aquí segueix representant la força de repressió de l’estat contra qualsevol diferencia per democràtica que sigui i que vostè no en vol sentir a parlar.

Per definició no m’agraden els exercits ja que en el seu interior la degradació de les voluntats de les persones queden a la mercè de quatre il·luminats que juguen a soldadets, i que nomes obeeixen ordres sense pensar si son acceptables o no.

Respecte a la desfilada i com diria en Rajoy, “quin conyàs”, i quin absurd i quins diners que paguem entre tots mes mal aprofitats, mentrestant les manifestacions feixistes es succeeixen en moltes poblacions, i les que pacíficament i volen donar resposta com a Barcelona son reprimides per la força policial, donant legitimitat a la exaltació del feixisme i atemorint la condemna a aquestes rèmores del passat mes aterrador.

Tot un exemple de dignitat i civilització, paraula que recordaran a Sud-america  per la seva absència, quan van ser colonitzats pels espanyols amb una salvatjada rere un altra, en definitiva un autèntic genocidi en lletres majúscules que avui com no també han de celebrar.

Aquest diumenge, coincidint amb el dia anomenat de la Hispanidad, una celebració rància de l’Estat, el grup ultradretà Alianza Nacional ha convocat una manifestació a la capital del camp de Tarragona que portarà cua.

Desprès dels intents per prohibir la marxa, la delegació del govern espanyol amb un recorregut i una durada mes reduïda ha autoritzat la marxa d’aquest grup que es declara hereu dels feixismes europeus, i sosté que el dret de sang es el que determina l’origen nacional de l’individu, mantenint un fort caràcter racista i ultradretà amb la defensa de la unitat de l’estat, la expulsió de la immigració, la negació del genocidi jueu, i amb presentació en les seves llistes en les ultimes eleccions espanyoles de l’assassí de Guillem Aguiló, el jove independentista.

També podem recordar que aquest mateix grup celebra una conferencia avui mateix a Valencia, amb un general nazi, Manfred Roeder com convidat estrella, i dir que se’ls coneix pels actes de vandalisme protagonitzats per aquesta rèmora del feixisme amb mes llibertat per actuar que en la majoria d’estats democràtics.

Es una decisió molt greu autoritzar a aquest grup aquest tipus de manifestació, ja que la vara per mesurar el censurable i el que no que utilitza l’estat esta clarament marcada i empastifada, ja que es prohibeixen partits politics totalment legítims, i es prohibeixen moltes manifestacions de caire independentista al País Basc o algunes de suport a ETA, però en canvi aquests hereus del franquisme poden seguir abocant la seva ideologia racista i caduca per davant del nas de tothom.

Aquest estat fa pudor a socarrim, i amb decisions com aquestes dona arguments per veure que res ha canviat en el fons i tot es una cortina de fum per tapar la realitat, que es que el regim segueix movent els fils que vol sense oposició.

El mateix codi penal considera delicte la apologia del genocidi amb penes de presó incloses, i si aquest grup que nomes exalta la dictadura franquista no es considera que faci apologia, dona a pensar  que per l’estat la dictadura no va ser un genocidi, i la persecució dels valors democràtics i els milers de víctimes per delictes de pensament, tortures i persecució sistemàtica de les nacionalitats diferents a la de regim no son censurables.

Es una autentica vergonya que molts dels caps d’aquest grup no siguin investigats i condemnats, i es permeti els possibles aldarulls que provocaran amb les seves actituds xenòfobes i que seran responsabilitat del govern de l’estat, sense cap tipus de dubte.

Un cop mes l’Estat ha quedat retratat amb quines son les seves preferències, i alguns encara es preguntaran perquè molts no en volem formar  part d’aquesta farsa de democràcia.

Diversos mitjans de comunicació publiquen avui les filtracions que surten del Tribunal Constitucional, on ja s’han discutit prop del 80 % dels articles recorreguts, i les noticies porten mals auguris.

Efectivament, ja hi ha molts esborranys de la resolució emplenats, i aviat podria veure la llum la sentencia final on desprès del discussió article per article es vol arribar a un consens ampli entre els magistrats, i on la presidenta ja ha dit que no utilitzarà els seu vot pel desempat. La renovació del tribunal esta aturada, i per tant sembla ser que la composició actual acabarà les deliberacions i donarà el veredicte.

Diuen que el finançament quedarà ferit de mort, ja que Catalunya no podrà determinar cap sistema propi, es garantirà la solidaritat entre les comunitats, i l’acord global no serà bilateral sinó en el marc del Consell de Política Fiscal i Financera, lluny del concert del País Basc i Navarra.

El deure de conèixer el català quedarà eliminat amb el pretext d’assegurar el bilingüisme a Catalunya, i amb l’aval de la Constitució que determina que la llengua oficial de l’Estat es el Castellà.  A la practica voldrà dir que en àmbits com el judicial, els jutges no tindran cap obligació de conèixer la llengua pròpia de Catalunya arraconant-la cada cop mes en benefici de la oficial.

El terme nació podria mantenir-se en el preàmbul, deixant clar que només existeix una nació que es Espanya, i que alhora es titular de la sobirania única de tot l’estat.

En resum, res que no esperéssim i que demostra en una decisió única en qualsevol estat democràtic, que la llei orgànica ja retallada i votada pel poble patirà una segona retallada definitiva que escapçarà els pocs punts beneficiosos que encara quedaven en peu, i marcarà els límits del autonomisme, que entrarà en una via morta sense cap esperança.

Serà la prova del cotó definitiva pels partits catalans, i de la societat civil en general que ha de reaccionar definitivament, i desterrar la idea de qualsevol entesa amb l’estat, que sense cap garantia per la llengua i amb un finançament conjunt amb totes les comunitats no tindria cap sentit, sinó fos que es vol la desaparició definitiva del que avui entenem com a nació catalana.

Crec que arribats en aquest punt, i amb les accions civils que calgui, s’ha de rebutjar la resolució solemnement, retirar els parlamentaris de Madrid, i fer una consulta a la ciutadania per autoritzar a la Generalitat a proposar una nova forma de relació amb l’estat basada en la creació d’un estat propi, això evidentment serà rebutjat per l’Estat, com ho va ser la consulta basca, però arribats en aquest cas la seva legalitat ja no tindrà cap validesa, i be per la via de Referèndum directe, o be per la via de la dissolució del Parlament i la convocatòria d’eleccions, on els partits catalans proposin la Independència com a principal promesa a realitzar en cas de majoria parlamentaria, tot amb la benedicció d’Europa com ja ha marcat en altres territoris com Montenegro.

Crec que l’espanyolisme ranci dependent del PP, Ciudadanos, i bona part del PSC i Unió no tindrien massa arguments per defensar seguir en un estat que ens condemna a la misèria de per vida, i a la desaparició progressiva de la nostra cultura mil·lenària, si així fos haurien de quedar reduïts a una rèmora del passat que l’únic  que vol es la nostra desaparició a qualsevol preu.

Ara faltarà per veure la reacció de l’ambigüitat de CDC en aquest tema, de la desapareguda ERC i d’ICV sobre les quals ha de recaure aquesta responsabilitat de fer-nos grans un altra cop i deixar aquesta etapa adolescent agafats de la maneta d’un adult que ha demostrat mil cops que no ens vol.

Des de les Illes ens arriba una altra iniciativa que portarà cua, i que si no fos perquè es veritat podria ser l’acudit friki del dia, malauradament no es així.

Desprès de la polèmica amb Air Berlín i el seu absolut menyspreu a la nostra llengua amb una actitud totalment fora de lloc davant la petició de normalització del govern balear, ara ens arriba una cosa que he llegit, i ho he hagut de revisar dues vegades, i contrastar amb altres mitjans per creure que no era una presa de pel o un acudit enginyós d’algú amb poca feina.

L’associació Colombiana Unida a les Illes Balears, ha iniciat una campanya boicot als productes etiquetats amb català, per cert molt de mèrit de trobar-ne algun ja que no es fàcil, i establiments retolats amb aquesta mateixa llengua.  El seu president, Sr. Vega que havia estat vinculat al PP, i al gran servidor del feixisme mes ranci Pedro J. Ramirez i el seu diari manipulador El Mundo, ha explicat la campanya “No compres si no entiendes”, amb un exemple que arriba al deliri mes absolut, dient que els nens colombians que òbviament venen amb el castellà com a llengua, per culpa de la immersió lingüística a les escoles mallorquines, no es poden integrar i això provoca un augment del absentisme escolar, que deriva en la caiguda al mon de la droga, i acusa directament al govern balear de xenofòbia pel seu nacionalisme excloent.

Segurament haureu al·lucinat com jo de com es pot arribar a torçar la ment humana i pot fer dir misèries com aquestes per justificar un objectiu, que no es altre que perjudicar la llengua pròpia de les Illes, per substituir-la per la llengua de l’imperi  es vulgui o no es vulgui.

Les vinculacions del president d’aquesta associació, diuen molt d’aquesta campanya que de ben segur  la majoria dels immigrants colombians a l’illa no la signarien, ja que la gent normal entén que quan arriba i s’instal·la per guanyar-se la vida en un altra país s’ha d’adaptar a les costums, cultura, maneres de fer, i en aquest cas la llengua local que es la vehicular de tota la població, procedències apart, no es pot pretendre que tota la gent s’adapti a tu, ja que seria esperpèntic i inviable.

Respecta a la faula de la droga, el que cau en aquest mon tèrbol i fosc de ben segur que no es per causa d’un idioma, sinó per altres circumstancies com les amistats, la família, l’entorn, la educació i altres factors que no tenen res a veure amb la xenofòbia que denuncia aquest senyor,  i que per cert ell practica molt be, i que amb l’estat espanyol en te un mirall on aprendre com es pot destruir  una llengua per imposar-ne un altra, amb la tercera hora de castellà, les denuncies  sovint en molts mitjans de suposades discriminacions, manifestos signats per suposats intel·lectuals o això diuen ells alertant de la desaparició de la seva llengua entre nosaltres, la divisió i invent de la llengua valenciana per damunt de la opinió dels experts en la matèria, i moltes altres tàctiques que encara no hem vist però que de ben segur li agradaran al Sr. Vega.

Tanmateix m’agradaria dir a aquesta associació que es dificil fer m

Al Telediario de Televisión Española del dilluns es va produir un fet que es un bon exemple del pensament espanyol sobre nosaltres, i que amb la nostra actitud ens entestem a  contradir.

El locutor d’esports Jesus Alvarez, en la seva intervenció sobre la jornada futbolera del cap de setmana, va deixar anar que va ser dolenta pels equips espanyols, quan es referia als partits del Barça i de l’Espanyol, i es va quedar tant ample, avui ha utilitzat el recurs de dir que va ser un lapsus però se’ns dubte el subconscient va dir el que realment creia.

Encara recordo quan la presidenta de la Comunidad de Madrid, Esperanza Aguirre amb motiu del trasllat d’una seu central d’una gran empresa de Madrid a Barcelona, va afirmar que el que li sabia greu es que s’instal·lés fora del territori nacional.

Un tercer exemple actual son les paraules de l’escriptor i periodista Cesar Vidal en una tertúlia a la Cope, va criticar la petició del parlament  de demanar l’anulació del judici del President Companys, afirmant que va fer carrera defenen els terroristes, i reblant el clau dient que el nacionalisme basc i català mai hagués sobreviscut sense recolzar-se amb ETA, i ja amb paraules delirants que el nou estatut converteix la resta d’Espanya en una colònia al servei dels nacionalistes.

Son bones proves per comprovar el tarannà clar i contundent de l’Estat pel que fa a Catalunya, podem ser una colònia amb l’espoli econòmic que això suposa, i el menyspreu a la nostra cultura i llengua, però sempre amb la convicció de que serem ciutadans de segona, i amb mes deures i menys drets que la resta de l’Estat.

Davant d’això encara hi ha catalans que no en tenen prou, i amb un acte de sadomasoquisme extrem anhela ser espanyol, i segueix inventant formules impossibles com el federalisme, per fer bullir l’olla, i pasa per alt tots els ultratges diaris a que som sotmesos per Madrid, com el no fer cas de la nostra llei orgànica un cop retallada i amenaçada de nou, els atacs a la nostra llengua, i la solidaritat il·limitada a canvi de les engrunes del sistema com a mes destacats.

Un psicoanalista  podria fer tota una tesi  doctoral sobre el tema, i seria difícil treure’n l’entrellat, ja que no hi ha explicació coherent i raonable a tanta submissió i tant autoodi acumulat per alguns de nosaltres, que ens porta a l’atzucac actual encara sense reaccionar d’una vegada per totes.

L’Estat ho te molt clar, ara nomes cal que tots nosaltres prenguem la decisió de dir prou, i començar a treure el cap dins el mon, amb igualtat de condicions amb la resta.

Avui en una entrevista en una radio el President del Congreso de los Diputados, el socialista José Bono, ha tornat a explicar el seu concepte de solidaritat, i la visió del futur que li espera a Catalunya segons el seu punt de vista.

Aquest il·lustre diputat espanyol amb família d’orígens falangistes, ha tornat a explicar la seva particular visió del terme solidaritat, que per ell es la condemna d’un territori a pagar mes a rebre molt menys i fent la suma aconseguint uns serveis menors que els que finança amb els seus diners per altres territoris.

Això Sr. Bono se’n diu espoli, un terme que no en vol sentir a parlar com dedueixo de les seves declaracions, dient que es just que Catalunya aporti mes que els demes i en canvi seria injust que tingues mes drets per aquest fet, reblant el clau, dient que altra cosa seria la destrucció de l’estat i la solidaritat, ja que cadascú paga segons el que te i rep segons el que necessita.

L’Estat ha dit que fa molt que esta inventat, i la solidaritat es un pilar basic, posant com exemple que un treballador que viu del seu salari tingues que pagar el mateix que un potentat que te milions de beneficis seria injust,  i la fi d’aquesta solidaritat seria la fi de l’estat.

Catalunya, Sr. Bono, ja faria un gran salt endavant sense tenir mes que els demes, simplement tenint igual de recursos que moltes comunitats.  Vostè ignora el percentatge de gent pobre que te moltes dificultats per arribar a finals de mes al nostre territori, i amb la seva actitud xenòfoba els condemna a la seva sort, ja que per desgracia seva viuen en un territori on els seus recursos son aprofitats perquè altres territoris tinguin molt millors infraestructures, i molts mes serveis en educació, sanitat i altres serveis, amb un clar greuge comparatiu.

No cal que repassi els peatges a les autopistes comparats amb les grans autovies gratuïtes en altres llocs, les infraestructures en l’àmbit ferroviari i el desgavell que van produir amb l’arribada de l’AVE a una ciutat com Barcelona, segona de l’estat en població, i a la cua de l’arribada d’aquest mitja de transport, la apaga elèctrica en molta part provocada per la falta d’inversió estatal, i així podríem seguir fins dema.

Això ha vostè no l’importa ni ho vol veure, ja que la prioritat es continuar saquejant i munyint aquest territori, mentrestant els seus habitants segueixin tant submisos i els seus polítics tant porucs i mediocres per plantar-se, i dir que ja n’hi ha prou d’aquesta presa de pel.

Les Balances fiscals, les seves i les nostres, ho diuen molt clar, i el desfàs entre el que donem i el que rebem no te comparació a Europa, i per suposat no te res a veure amb la solidaritat i si amb el robatori, anava a dir del segle, en aquest cas de quasi tres segles, i tard o d’hora la vaca estarà tant seca que ja no donarà llet o simplement si te prou coratge marxarà a pasturar a un altra vall on ningú mai mes la pugui munyir amb aquesta virulència.

Per un casteller com jo, no podia deixar de banda la oportunitat d’escriure les meves impressions de la cita bianual de Tarragona, i deixar per un dia que les opinions politiques descansin en el bloc.

Avui es un d’aquells dies que et despertes amb un cuquet a la panxa que no para de fer-te la punyeta, i que et provoca un pessigolleig que poc a poc vas arrossegant de tota la setmana anterior, i que s’actualitza a cada assaig previ realitzat.

Finalment arriba el dia que has esperat dos llargs anys, i on els castells canvien la seva dimensió habitual d’exhibició per ser una competició on tot s’hi val per guanyar, i en una plaça taurina que amb remodelacions noves de trinca no son les habituals del fet casteller, que transmet amb mes intensitat les seves emocions amb places mes petites i recollides com la meva plaça preferida, que no pot ser d’altra que la vallenca plaça del Blat.

Tot hi així la amalgama de coloraines de les diferents camises de les colles, i la gran quantitat de públic acaben de posar a to qualsevol emoció que es guardi a dins, i amb el toc de la primera gralla els nervis desapareixen per art de màgia i la concentració es màxima en cada construcció de gran dificultat.

Aquesta edició ha viscut grans castells, i els grans triomfadors han estat els Castellers de Vilafranca un cop mes, i que amb una exhibició de traca i mocador com poques se n’havien vist fins ara han dominat els grans castells folrats i emmanillats com el 4/9 f i ag. i el 1/8 f i m. així com les construccions netes o de castellers com el 2/8 i 4/9 ,demostrant la seva incontestable supremacia castellera, i on en els últims anys camina un parell de pases per davant de les altres colles capdavanteres dominant tots els papers de l’auca.

De la meva colla, la Colla Vella dels Xiquets de Valls, i mal que em pesi diria que s’han carregat dos grans castells com el 1/8 f i m. de sortida que ja denotava una falta de confiança en les altres construccions de mes puntuació, i un 5/9 f. que amb un pel mes de sort es podien haver descarregat, i per finalitzar i amb el concurs fora de l’abast s’ha intentat un 4/9 f i ag. que francament ha evidenciat les mancances, i la recuperació d’errades de concursos passats amb intents que no han arribat enlloc.

Per quart cop seguit el concurs vola cap el Penedès, i això hauria de fer analitzar  que ja coses que no es fan prou be, i que s’han de millorar si es vol tornar a la joia del 2000, i recuperar aquesta màgia que la colla desprenia en situacions límit però amb un assaig i una organització al darrere que provocava aquesta fe il·limitada  en cada castell.

Pel que fa a la resta de colles hi hagut decepcions com el 5/9 f. de la Joves Vallenca, i sorpreses com els Castellers de Lleida amb 3 castells de 8 pisos, i els Castellers de Sants amb el seu primer castell de 9.

En definitiva el concurs ja s’ha acabat, i les il·lusions ja estan dipositades en el 2010, on la reflexió i l’anàlisi en profunditat aplicant les correccions oportunes han de fer aspirar a trencar la hegemonia verda.

Mitjançant quatre decrets l’estat donarà fins 135000 euros als familiars de víctimes entre el 1968 i el 1977 la mal anomenada transició, i tant sols una declaració de reparació històrica als morts a la guerra civil i a la dictadura.

Efectivament, desprès de la negació de l’anul·lació del judici al President Companys, la distinció es molt clara entre els que van morir per la defensa de la democràcia del 68 al 77, i els ignorats que van ser les víctimes de la guerra civil i de la sagnant dictadura franquista.

Es totalment inacceptable a hores d’ara que el govern espanyol no accepti que la legalitat i legitimitat es trobava en el bàndol republicà escollit democràticament per la població, i l’enemic era la insurrecció de l’exèrcit feixista encapçalada per Francisco Franco, i que per tant les víctimes que defensaven la república es mereixen el mateix tracte que els del 68 al 77.  D’altra banda els milers de morts i perseguits durant els 40 anys de dictadura feixista per motius de pensament, entre ells el president català afusellat es mereixen el reconeixement que els correspon, i el mateix tracte que els abans esmentats.

Amb aquests nous decrets relacionats amb la Llei de la Memòria Històrica es continua protegint els assassins de la dictadura, i condemnen als defensors del sistema establert democràticament, un fet sense precedents a tota Europa i que hauria de fer reflexionar als països de la Unió de la verdadera qualitat democràtica de l’estat espanyol que deixa molt que desitjar, i continua fent pudor de naftalina.

Cada pas per remoure el passat ens fa adonar de la vergonya de la transició, i dels pactes ocults que hi van succeir i que evidentment no tenen res de modèlic, ja que la cultura del pensament únic i la consagració de la unitat de l’imperi continuen sent dos pilars fonamentals del regim espanyol a tots els nivells, i sense cap voluntat de canviar.

Fins hi tot, països sud-americans amb moltes dictadures a les seves esquenes han estat capaços de portar davant la justícia a col·laboradors amb aquests règims del terror  per genocidi, i per pagar sigui amb presó o amb vergonya internacional els seus crims espantosos.  Però l’estat no ho ha fet mai, i a sobre quan mira enrere ho fa per fer lleis que sembla que volen capgirar la història, i es burlen de les verdaderes víctimes.

Una prova mes de que amb aquest estat no hi ha res a fer, i de que com diu la dita, com mes lluny millor.  Segurament deu ser una qüestió genètica i no hi poden fer mes, però segueixen ancorats en els tics del passat, i si volem ser una societat moderna i emprenedora hem de desprendre’s d’aquest llast, i fixar la vista en altres territoris que tenen una mentalitat d’aquest segle.

Segons un estudi de l’Associació espanyola d’andrologia i l’Associació nacional de clíniques de reproducció, la qualitat de l’esperma català esta a la cua de l’estat.

L’estudi ens diu que tant a Catalunya com al País Valencià persones entre 18 i 30 anys, un 22,7 % tenen esperma de molt baixa qualitat i a la cua de l’estat espanyol, on comunitats com Andalusia o Madrid estant al capdavant en aquest aspecte, i els experts ho atribueixen a la influencia de les zones industrials en els fetus materns.

Aquestes dades no fan mes que confirma la poca trempera que respira el país amb els jocs de mans dels nostres partits polítics, què acaben sent uns autèntics titelles quan arriben a Madrid amb el pit unflat desprès de complir el numeret en el parlament català.

Al arribar allà, es donen compte de que el poder real hi esta instal·lat, i l’esperma de millor qualitat també, ja que tenen la paella pel mànec i no han de perdre el temps fent veure que decideixen coses importants, sinó que simplement actuen i tenen molt clar els objectius.

La qualitat de l’esperma no te pinta de que vagi a millorar a curt termini, ans al contrari, el finançament paupèrrim que aconseguirem i la sentencia condemnatòria del Tribunal constitucional sobre l’estatut, una llei orgànica que no serveix de res, ja que ningú en fa ni cas, posaran mes arguments per empitjorar-lo i amb prou feines aconseguir que s’alcin els instruments amb el seu acostumat desafiament a la llei de la gravetat.

La culpa també la podem atribuir a la vergonya aliena que ens produeixen els nostres representants, i els seus fiascos aquí i allà assumits amb total normalitat, ja que ni volen ni poden donar mes de si.  La mentalitat partidista anul·la qualsevol ambició que faci aixecar la moral i altres coses.

Una dada dolenta mes que podem afegir a la llarga llista que arrosseguem, i que amb això se’ns dubte tampoc tenim comparació en el mon sencer com es habitual amb nosaltres segons les autoritats espanyoles, quan  algun mal exemple per nosaltres en forma de creació d’un estat, ens podria fer sortir de la letargia acumulada i millora la nostra qualitat d’esperma.

Finalment el debat de política general al Parlament català ha sortit fumata blanca, i l’acord Govern i CIU ha arribat a l’últim moment, però no sembla tant clar.

Efectivament, el sainet de tercera que protagonitzen els partits catalans amb el tema del finançament ha arribat fins a l’últim segon, per arribar a una proposta conjunta de finançament que s’ha votat per majoria, però que no  ha generat expectació com ho va fer la negociació de l’estatut, ja que la població ja no confia en aquests personatges i se’ls mira amb molt de recel.

Una escenificació cuidada fins a l’últim detall, i amb suspens fins al final, encara que CIU ja ha advertit que ningú interpreti la moció a la baixa ja que el redactat es bastant ambigu, i la demanda de la cistella d’impostos tal com marca l’estatut queda a expenses dels mecanismes d’anivellament on Catalunya sempre perd posicions respecte a la situació inicial.

D’altra banda no ha sortit cap xifra, encara que els convergents diuen que menys de 2500 milions pel 2009 no seran acceptables, i PSC creu que la xifra serà al final, i depèn de molts factors deixant clar que res superarà el que diu l’estatut, en fi un autèntic desgavell on la tàctica política del front comú aparent ha triomfat respecte als interessos reals dels catalans, i ha fet fer un fart de riure a Madrid.

Respecte als altres dos partits de govern, com sempre s’han convertit en autèntics apèndixs dels socialistes sense cap tipus de projecte propi , i nomes han demanat un front comú, i el PP i Ciudadanos amb la seva baralla per veure qui la diu mes grossa amb temes com la llengua, si han oposat ja que el seu interès principal rau a 600 quilòmetres de distancia.

Des de la capital del regne ja s’han afanyat a dir que l’acord serà entre totes les autonomies, donant una petada a la bilateralitat, un concepte que queda reflectit en l’estatut.

En resum una autentica obra buida de contingut, i amb uns actors mediocres que interpretant el seu paper de comparses amb el vistiplau del govern de Madrid que sap que no te que patir gaire per enviar un altra presa de pel a Catalunya, i que malgrat el seu incompliment flagrant del text estatutari i el seu desplegament en comptagotes i sense cap traspàs important en dos anys, ni cap voluntat de fer-ne, ara seguirà amb el seu espoli amb el beneplàcit d’aquesta classe política catalana que fa tuf de covardia i mediocritat pels quatre costats.

En el debat de política general en el Parlament de Catalunya, el President Montilla va fer bo aquell lema de fets i no paraules, ja que el discurs va ser simplement decebedor.

Des del punt de vista del discurs, ha imitat les maneres pujolianes començant per fer una llistat de totes les accions de govern, per treure pit i tot seguit apart d’algunes mesures anunciades com la prova al acabar primària dels alumnes en el terreny educatiu, anunciar les set vegueries, i una sèrie de mesures per afrontar la crisi i fugir del desànim general, però sense anima de gran orador i poc convenciment.

Un discurs avorrit, i què en moltes de les seves parts de confiança en el futur son contradites avui per els pressupostos generals que acabaran votant tot hi ser una presa de pel per Catalunya, també ha demanat com a formula el treball i el rigor per sortir endavant, i un esforç davant la crisi, al mateix temps que donava a entendre que l’acord pel finançament sota mínims es produirà tard o d’hora amb l’amenaça de  fer-ho sols o amb l’oposició.

Des del punt de vista nacional, res que ja no sabéssim recomanant treball, tenacitat i rigor per sortir de la Catalunya perplexa, i anunciant un govern que no renuncia res però que veu l’estat com una oportunitat i no com un problema.

Tanmateix va instar a CIU a abandonar els maximalismes ja que no acceptaran un mal acord financer, però tampoc un tot o res.

No es podia esperar massa cosa d’un president tant gris com aquest, i mes preocupat del joc de treure pit amb la defensa catalana però sense molestar a Zapatero i el PSOE, però les receptes que ens dona son un desencís mes per la ciutadania, que veu que el seu esforç una vegada i un altra es recompensat amb l’espoli sense miraments de l’estat i el menyspreu a la identitat catalana, d’això el president en diu una oportunitat i no un problema, curiós concepte aquest.

Per molt que el president no li agradi, el final d’aquesta pel·lícula ja s’intueix, un mal acord i una humiliació mes pel país, alhora que una desafecció mes forta contra aquesta classe política catalana que no vol ni s’atreveix a presentar batalla a l’estat.

Cap referència del president a la via que segons les enquestes van reflectint representa un volum important dels ciutadans catalans, que es la creació d’un estat propi per no desaparèixer definitivament, i deixar de ser el graner de l’estat, ni una sola paraula, cap mena de respecte cap a aquesta opció que sembla ser invisible pel tripartit, i per la resta d’oposició, negant-se a assumir la realitat i fent el joc a un estat que si la societat civil no ho atura tornarà a sortir-se amb la seva, i ja se sap que qui dia passa any empeny.

El ministre Solbes va presentar ahir els pressupostos mes austers de la època socialista per fer front a la crisi, i on la perjudicada com sempre es Catalunya.

La partida d’inversions a Catalunya es concreta en 4626  milions d’euros per complir la famosa addicional tercera de l’estatut.  Però ves per on, mes de 800 milions formen part d’un crèdit de 1000 milions de l’estat a repartir entre Catalunya i Balears i que ja van ser utilitzat l’any anterior, sense concretar en que aniran invertits, i amb la denuncia catalana de no haver noves inversions prevista, i una vegada mes l’incompliment de la llei orgànica que tothom es passa pel forro, ja que no s’arriba ni de lluny al PIB Català acabarà amb un any mes,  i un altra presa de pel.

La excusa de la crisi deixa de tenir validesa quan els damnificats sempre son els mateixos, i els espoliats també, per cert tots amb el cinturo ben ajustat però la monarquia espanyola creix un 2,7 % pels seus capritxos, i sembla que aquesta institució franquista i imposada a cop de decret viu al marge de les dificultats mundials, i pot seguir la seva vida regalada a costa del poble com en plena època feudal.

Tanmateix aquest gran geni de la economia mundial anomenat Zapatero, i què va gallardejant pel mon de la fortalesa a prova de bomba del sistema financer espanyol, no ha estat convidat pel president francès Sarkozy a una reunió per analitzar la crisi mundial, i on estan els països europeus mes rics i altres economies emergents mundials. No serà que en el concert mundial aquest senyor no pinta res, i que els seus posicionament demagògics poden fer forat a l’estat però son rebutjats i ignorats al mon sencer, se’ns dubte la supèrbia del personatge no te límits, però el mon per sort esta preparat per fer oïdes sordes a aquests xarlatans de segona.

La qüestió es dons que cap partit català hauria de donar suport a aquest pressupost per incompliment de la llei, malauradament les temptacions d’en Duran que sembla no importar-li gaire la llei catalana, i la submissió del PSC que amb els seus equilibris, Catalunya es la seva segona prioritat amb Zapatero i el PSOE com a primera opció, la cosa pinta malament.

La vinculació entre el pacte del finançament, i la no votació dels pressupostos hauria de ser una mesura de pressió definitiva, però el compromís no serà aquest, i ja em direu amb quina força s’anirà a Madrid a negociar i mes quan les xifres que es remoreja ja voregen menys de la meitat del que s’anunciava al començament de les negociacions, i que en el millor dels casos serviria per seguir amb la situació actual de misèria, però no per millorar-la.

Un autèntic trencaclosques que com sempre els partits catalans renunciaran a l’enfrontament amb l’estat, per recollir les engrunes d’en Solbes, i intentar vendre el producte com un gran triomf que la població cada cop entén menys i indigna mes.

Aquest cap de setmana el derbi dels dos equips de Barcelona ha generat una polèmica que ha sobrepassat l’àmbit de l’esport, i què desqualifica a mes d’un dirigent esportiu.

Efectivament, si amb la parcel·la esportiva el Barça va demostrar ser molt superior a l’Espanyol i nomes la mala sort en forma de pals i ocasions perdudes va evitar un resultat ample a favor dels blaugrana, que un cop mes la falta d’encert els va condemnar a patir fins a l’últim moment amb un Espanyol que es va defensar com va poder, i que gairebé no va trepitjar l’àrea de Valdes amb tot el partit.

Fins aquí podria ser la crònica que futbolísticament tothom va veure dins el camp, i que actuació de l’àrbitre a banda, que un cop mes va perjudicar els dos equips en diferents situacions del partit, va quedar soterrada pels incidents a les graderies, on un grup dels Boixos Nois va llençar bengales a les graderies inferiors provocant el pànic a l’estadi, i on finalment els Mossos van detenir uns quants brètols d’aquests que no representen ningú mes que el seu comportament salvatge, aprofitant esdeveniments multitudinaris per perpetrar les seves malifetes.

Lamentablement el comportament de la directiva espanyolista encapçalada pel seu president Sanchez Llibre un cop mes no va estar a l’alçada dels càrrecs que ocupen, i van repartir responsabilitats arreu sense assumir-ne cap.

Van responsabilitzar el Barça,  on amb el mandat de Laporta, es l’únic club que ha perseguit els violents i els ha fet fora de l’estadi cosa que no ha fet cap altre club tenint els mitjans per fer-ho i fent els ulls clucs. També vol denunciar els jugadors blaugranes que van celebrar els gols amb aquests brètols que estaven barrejats amb altres afeccionats pacífics, i que llògicament el jugador ja te prou pressió al camp com per no poder fer les celebracions amb la seva afecció, i finalment van criticar els mossos per la seva passivitat, quan segurament per evitar desgracies majors va mesurar i controlar la seva intervenció.

Els verdaders responsables son aquests senyors de l’Espanyol, que apart del seu mal perdre acusant a l’àrbitre i a tots els complots vistos i no vistos, van permetre l’entrada al camp d’aquests salvatges i a mes amb una seguretat pèssima, per no confiscar les bengales que desprès van ser llançades a l’interior.

El club es mereix una bona sanció, i recordar que tampoc han estat capaços de fer fora als seus ultres que van sembrant les seves bretolades amb la complaença dels directius espanyolistes, que un cop mes van demostrar no estar a l’alçada ja que a la vida s’han d’acceptar les errades pròpies i assumir-les.   Deixant de banda el comportament infantil amb la directiva blaugrana on la relació es mínima, l’afecció espanyolista que va a veure el futbol pacíficament no es mereix aquests nefastos directius que no defensen els seus interessos, i això dit per un cule com jo encara dona mes mèrit a les meves paraules.

Avui diumenge s’ha celebrat a Barcelona la Manifestació contra la obligatorietat del català a les nostres escoles convocada per Ciudadadanos.

Entre 4000 i 8000 persones segons les diverses fonts han desfilat pels carrers barcelonins, amb la col·laboració del PP, la  UPD de Rosa Diez i una vintena d’associacions procedents de tot l’Estat que han contribuït a aquestes xifres, francament molt minses i insignificants si es te en compte els autocars portats de fora de Catalunya.

El lema era “ No a la imposició lingüística a les nostres escoles”, i durant la marxa s’han sentit consignes, com que nacionalisme es feixisme, i mes educació i menys nació, i una critica a  la obligatorietat d’escolarització en català, i el no compliment de les lleis amb una nova llei d’educació catalana per esquivar la llei estatal com la tercera hora de castellà.

A la Plaça Sant Jaume on ha finalitzat, Arcadi Espada ha llegit el manifest on hi havia perles com aquesta “els territoris no tenen llengua, les llengües son dels ciutadans i el castellà fa segles que conviu amb les llengües de les diferents comunitats autònomes”.

Primer torno a destacar la mínima participació  que ha comportat aquesta reivindicació tant esperpèntica, però que a TV3 la nostra, ha merescut un espai al telenotícies, cosa que altres manifestacions de molt mes volum han estat ignorades, i amb refereixo a les de caire sobiranista, la espanyolització de la cadena es un fet que es confirma cada dia.

Segon les consignes cridades sobre nacionalisme es feixisme suposo que es deu referir amb ells mateixos, ja que es curiós com aquests ultres i radicals nacionalistes espanyols no s’hi consideren, i en canvi qualsevol defensa d’un altra identitat es rebutjada sistemàticament.

Tercer, la suposada imposició lingüística, a la practica, en molts casos s’incompleix, però a part d’això senzillament es normal que una nació protegeixi la seva llengua pròpia, i sigui la llengua vehicular a les escoles com succeeix a tots els estats del mon, i mes si una llengua tant potent com el castellà molt mes protegida  i amb mes parlants, amenaça al teu voltant.

De premi nobel es el manifest, on diu que els territoris no tenen llengua i els ciutadans si, m’agradaria que això s’ho apliquessin a l’estat, ja que el català, el basc i el gallec son considerats de segona fila, i per exemple en les institucions politiques estan prohibits.  La realitat es que els territoris si tenen llengua, que es la que s’ha transmès de pares a fills de generació en generació des de fa molts segles, i aquest es el català.  El castellà conviu amb nosaltres, però la seva irrupció va ser per obligatorietat, i tacada de sang a partir del 1714, això no es conviure es obligació, i a jutjar per la mitjana d’edat que he vist a la manifestació crec que aquests hooligans de l’espanyolisme mes ranci que han desfilat, son el que queda de la nostàlgia del franquisme mes intolerant.

M’agradaria veure que passaria amb una manifestació per la independència en qualsevol poble de l’estat, i si la reacció ciutadana seria de indiferència i tolerància com a Catalunya.

Com a consell pel Sr. Rivera de Ciudadanos, que deixi de fer el ridícul i de convocar manifestacions amb motius esperpèntics, i si es sent tant perjudicat i ultratjat ja sap on es el camí de tornada cap al seu estat, i concretament a Madrid on podria visitar amb els seus companys de partit el Valle de los Caidos cada diumenge per honorar els seus referents mes immediats.

Aquest personatge ha estat escollit president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial passant a ser el màxim exponent de la justícia espanyola.

Ser una democràcia maquillada com l’espanyola, i què amaga tots els tics del franquisme en el seu interior, comporta que el tres pilars d’un estat, legislatiu, executiu i judicial que haurien de ser totalment independents, es converteixin en un de sol, i on la justícia esta al servei dels altres per les seves finalitats polítiques.

Quan el PSOE i el PP pacten i estan d’acord en un nomenament com el d’aquest senyor, alguna cosa fa pudor a ranci i poc transparent.  En Carlos Divar es col·laborador habitual de la “Hermandad del valle de los Caidos”, i ha pronunciat perles com que els catòlics si segueixen el Papa no s’equivoquen mai, el nacionalisme no espanyol es la negació del patriotisme ja que menysprea tot el que li es aliè, o que nomes Deu es la base inamovible de la moralitat.

Es molt contrari a l’avortament, i el matrimoni entre persones del mateix sexe ja que suposa una violació de l’ordre moral gravíssim.

Aquest il·luminat tot hi semblar un acudit, ha estat escollit per majoria absoluta pels 20 vocals del CGPJ a proposta del govern perquè genera confiança i consens amb una actitud oberta i respectuosa, hauríem de veure que entenen ells  per obert i respectuós, ja que aquest ultra religiós i intolerant amb qualsevol diferencia identitaria, evidentment nomes pot estar ben considerat en un estat que no ha evolucionat i profundament ranci com l’espanyol.

Aquest senyor era president de l’Audiència Nacional espanyola, un altre tribunal heretat del feixisme, i que es un insult per qualsevol tribunal just i transparent en la Unió Europea.

Amb aquestes credencials, veiem com la politització de la justícia espanyola es total, i com el suposat canvi de regim o transició es un miratge que fa sortir a la llum personatges sinistres com aquest, que com els seus col·legues del Tribunal Constitucional han de prohibir la llibertat dels individus d’aquest estat per motius de pensament, i coartar qualsevol moviment que vulgui canviar el sistema.

Ha arribat a un punt que vista la passivitat sobretot catalana, l’estat ha perdut la poca vergonya que li quedava, i ja no amaga les seves accions punibles convertint aquesta farsa amb un atzucac amb una única sortida possible que una vegada superades les pors i les mediocritats catalanes, es veurà que es perfectament viable, i on l’estat també ho sap, però també sap que qui dia pasa any empeny, amb tot el que això comporta per la part mes dèbil,.