ALBERT CORTES MONSERRAT

La noticia que deu militants de l’esquerra abertzale en situació de recerca i captura fan publica la seva integració a ETA, a cara descoberta  i expressant la seva  frustració per no poder lluitar legalment pels seus ideals en aquesta Espanya què no vol evolucionar, es un pas mes en la situació d’Euskalherria.

Aquests militants que políticament han lluitat pacíficament pel projecte sobiranista a Euskadi, se’ls ha tractat des de les autoritats judicials espanyoles com si fossin terroristes, i amb tortures i detencions, apart de les ilegalitzacions de les seves organitzacions, els ha posat en un carreró sense sortida.

Denuncien que no se’ls deixa viure defensant les seves idees i critiquen a PNB, PSOE i PP, per l’estat d’excepció que viu la població basca, i on no pensen presentar-se davant les autoritats judicials, i la seva sortida es agafar les armes.

Fa pocs dies el ministre espanyol Rubalcaba en una roda de premsa ja va deixar anar que no hi hauria cap mes diàleg amb la banda terrorista, i què el futur d’ETA esta entre reixes, havent tingut la oportunitat d’acabar com l’IRA i on finalment acabarà com els GRAPO.

Crec que en aquestes paraules del ministre faltava recordar en la comparació IRA – GRAPO que Espanya evidentment no es el Regne Unit, i això es un factor decisiu posem per cas per la finalització d’una activitat d’un grup armat.  l’IRA i el seu braç polític van portar un procés de pau amb el govern britànic on el diàleg va portar solucions que van acabar com tots sabem amb l’abandó de les armes per part del grup terrorista, en canvi a Espanya ara ja es nega qualsevol diàleg, i els intents frustrats que han existit per l’Estat  no ha estat una negociació, sinó l’exigència de la dissolució del grup sense oferir res a canvi, es a dir sense entrar mai en el tema de fons que evidentment es polític, ja que no reconeix el País Basc com a subjecte polític.

El cas d’aquestes persones que han anunciat el seu pas a ETA, es la conseqüència de la política espanyola, i el famós estat de dret on s’ilegatitzen tots els partits que defensen la Independència, i es persegueix qualsevol organització civil i mitjà de comunicació afí amb aquestes idees, i se’l vincula ràpidament al terrorisme amb actuacions judicials vergonyoses per qualsevol estat que es vulgui dir democràtic.

Al mateix temps des dels partits oficials com el PNB, es convoca una consulta ciutadana per sortir de l’atzucac i també es prohibeix.  Evidentment ja em diran a mi com es pot defensar el projecte polític de la creació de l’Estat Basc en les condicions actuals, on tota la antiga cúpula de Batasuna està, o ha passat per la presó, com el seu líder Arnaldo Otegui, i qualsevol iniciativa es criminalitzada.

Evidentment la violència sempre es condemnable, i la d’ETA evidentment ho es, però la de l’Estat Espanyol també ho es, i actua amb total impunitat emparada per les seves lleis fetes a mida, i on tot s’hi val per esborrar un projecte polític del mapa com qualsevol dictadura faria.

Crec que si l’Estat no evoluciona, cosa que no vol pels seus lligams amb el passat i el seu tarannà, el cas basc no es resoldrà per la via policial, i de censura a qualsevol iniciativa, i casos com els d’aquests deu militants de l’esquerra abertzale haurien de fer treure els colors de vergonya a l’Estat,  cas de que en tingues esclar.

Aquests dies llegim que dos empreses semi publiques, com Turisme de Barcelona i Catalana d’iniciatives, han llançat una oferta per adquirir el 80 % de l’empresa Spanair propietat de l’escandinava SAS, i obrir l’esperança de crear un Hub a l’aeroport del Prat.

Si el 2007 una bona colla d’empresaris catalans van demanar una solució pel Prat, una peça clau pel futur de l’economia catalana, i que malgrat la construcció de la nova terminal, aquesta ha estat adjudicada precisament a les companyies que no tenen en els seus plans fer de l’aeroport català una plataforma internacional, mes aviat al contrari, mantenir-lo com fins ara en un aeroport subsidiari de Barajas.

Pel que fa a la demanda del nou òrgan de gestió que substitueixi AENA, el govern socialista tant sols ha admès una posició determinant de la part catalana, què en cap cas, i coneixent el pa que si dona te cap valor per poder decidir el futur des de la Generalitat  pel que fa a la gestió aeroportuària.

Davant la nul·la vocació de moviment de l’Espanya centralista, on Iberia evidentment te com a prioritat l’aeroport de Madrid, i on tots els esforços estatals d’inversió van a parar allí, fa esgarrifar la comparativa d’aquest amb la resta d’aeroports, aquests organismes dependents de la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona, volen aspirar a controlar un 25 % i què altres socis catalans i balears un altre 55 %.

Aquesta iniciativa apart de l’aspecte purament financer, es una oportunitat de país per convertir l’aeroport en un hub internacional amb vols i connexions transoceàniques, a l’estil de Euskaltel a Euskadi en el món de les comunicacions.  

Aquest pot ser la única manera de driblar el marcatge i escanyament de l’Estat per protegir el què sembla ser l’únic aeroport, el de  Madrid, i deixar Barcelona amb el seu aeroport de segona, i perdent totes les oportunitats del mon per Catalunya.

Com ja es sabut l’Estat te firmats molts convenis amb altres Estats on s’especifica que els seus vols nomes poden arribar a Barajas i no a cap altre aeroport, cosa totalment  esperpèntica en qualsevol estat democràtic.  Tanmateix l’Estat te altres mètodes per disfressar les dades, com donar per vols intercontinentals des de Barcelona, vols que simplement fan escala al Prat, però que surten o arriben a Madrid, cosa que per cert també ha estat denunciada per la informació en els plafons lluminosos de l’aeroport on molts vols transoceànics que realment comencen o finalitzen a Madrid son presentats com si fos Barcelona.

Tot plegat dona la idea de les intencions de l’estat en aquest tema impedint el nostre desenvolupament per terra, mar i aire costi el que costi, ja què com molt ben be va dir Esperanza Aguirre “ estem fora del territori nacional”.

Desprès de dividir als partits catalans, i prendre el pel les vegades que ha volgut conjuntament o per separat, ara toca la teatralitat del capítol final que com a la majoria de pel·lícules acabarà en final feliç, en  aquest cas pel govern espanyol.

Quan nomes falten 12 dies pel darrer o qui sap termini, la situació esperpèntica arriba a límits difícils de somiar, primer en Zapatero que ja no garanteix el nou sistema per aquest mes, i desprès de passar la prova dels pressupostos, i amb la tranquilitat que això suposa per ell, evidentment cap amenaça falsa del PSOE-C o critica li farà perdre vots, però suposo vol acabar el tema per no sentir-ne parlar en molts anys com ja ha anunciat.

Es diu que aquest cap de setmana hi haurà una reunió gairebé definitiva amb l’equip de Zapatero, i el de la Generalitat amb un acord proper, això ha estat desmentit per Castells on ha dit que el mes calent es a l’aigüera, i al mateix temps en Solbes ha dit que l’acord es veu factible.

També hi ha d’haver una trobada entre Montilla i Zapatero per tancar l’acord, però que també ha quedat en entredit molts cops, cosa que fa dubtar de que es produeixi.

En qualsevol cas es vol tenir un acord que beneficií a totes les comunitats, i què incrementarà els guanys de cadascuna, tot hi que els diferents criteris de cada territori semblen impossibles de conjuntar.

Realment el millor que podria passar es que la proposta del govern estatal es produeixi ja, on Catalunya evidentment no en sortirà beneficiada però que el PSOE-C signarà amb entusiasme, i intentarà vendre com el millor acord mai signat per la Generalitat.

A partir d’aquí la societat civil, i els partits d’obediència catalana haurien de fer pinya per mostrar el seu rebuig, i deixar en evidencia als socialistes catalans amb accions contundents com el trencament d’aquest govern català que ja no tindrà cap utilitat què no sigui servir els interessos espanyols sense fer soroll, i això ja un partit com Esquerra al govern que a pesar de les seves errades no hauria de permetre si vol conservar un mínim dels seus votants o perdre els pocs que li quedin fidels.

La situació es molt clara i el 1600000 vots socialistes han de demostrar que tant els hi dona que no defensin els seus interessos i que això  perjudiqui clarament el seu futur, o adonar-se de l’engany i no tornar a regalar els seus vots a la bossa de les escombraries o en benefici del govern que ens escanya i no ens deixa treure el cap.

S’ha confirmat, els 25 diputats catalans de la sucursal del PSOE a Catalunya han permès aixecar el veto als pressupostos de l’Estat, sense un nou finançament,t i amb les inversions que marca l’Estatut incomplertes.

En aquestes ultimes hores on s’ha confirmat la traïció dels diputats socialistes catalans cap al seu territori, i particularment als seus enganyats votants, el president estatal Zapatero ha seguit amb el seu discurs d’un cinisme sense límits, afirmant què han complert raonablement amb Catalunya, i ho seguiran fent amb un bon sistema de finançament, que no vol que es faci precipitadament, ho vol fer bé. D’altra banda també ens ha explicat que les amenaces del PSC no son creïbles, ja què el PSC i el PSOE es el mateix.

Davant aquestes paraules caldria saber que entén Zapatero per compliment raonable, ja que una mentida rere un altre no sembla que doni per utilitzar aquest qualificatiu, pel que fa a la no precipitació sembla una dada prou obvia, ja que des del 9 d’agost  data límit per l’acord, ja portem mes de 3 mesos de retard amb diferents prorrogues que s’han passat per alt, o aviat ho tornaran a fer, i pel que li dono tota la raó es que les amenaces no son creïbles ja què son el mateix partit amb un cap que recau en la seva persona.

Com a mostra la desapareguda cap de llista Carme Chacón que en l’executiva del PSOE-C va defensar amb contundència a Zapatero, i es va mostra irritada per la pressió que suposadament feien a la Moncloa, dient que mai cap president s’havia compromès tant amb Catalunya, i va instar al PSC a canviar la baralla Catalunya – Espanya, pel dreta – esquerra.

Realment li hauria de caure la cara de vergonya de dir el que diu si ho comparem amb la campanya de la Catalunya optimista, i el plantarem cara al govern estatal, ara simplement s’ha tret la careta, i s’ha posat cegament a les ordres de Zapatero defensant el que ella creu, que evidentment no es el territori pel qual va obtenir representació parlamentaria, sinó el projecte espanyol de Zapatero.

Mentrestant el president de la Generalitat, diu que la negociació no esta perduda,ni tancada, ni trencada.  Francament com a delegat del PSOE a Catalunya te futur, però com a President Català evidentment no, la negociació sense cap element per fer força com ho era el pressupost estatal, està tancada i perduda, ja que nomes queda saber que oferirà Zapatero per totes les comunitats, per agafar-ho sense discussions possibles, i intentar vendre el producte com una meravella, cosa que difícilment a aquestes alçades es creurà ningú.

En la part opositora, en Jordi Pujol alertat per l’augment de l’independentisme intenta donar el seu últim servei a l’Estat,  posant aigua al vi i dient que no es pot aspirar raonablement a l’horitzó de la Independència, ja què s’ha de recuperar la serietat perduda, i fer un replegament nacional per recuperar les forces.

Crec que la seva poca ambició nacional i la seva defensa de l’Estat espanyol ja es va constatar en els 23 anys de govern, i portem gairebé 300 anys amb replegament i endarreriment nacional com per haver de seguir així molt de temps mes, els vents son favorables, i ha arribat l’hora de començar el procés sense por, sense retrets i què la gent que mai s’ha mostrat partidària d’aquesta opció com vostè respecti la majoria, i si ha de donar arguments contraris que no siguin tant ridículs com aquests, o opti per veure que decideix el poble fart de tanta humiliació i maltractes.

Dos nous episodis d’aquesta persecució a consciència de l’Estat a Catalunya han succeït en les ultimes hores, amb la retirada del català als vols de Swiss Air, i la negativa a la oficialitat de la selecció catalana de rugbi.

Efectivament, l’estat espanyol davant la passivitat catalana vol donar el cop definitiu a la identitat catalana, i utilitza tots els seus recursos a l’abast per accelerar el procés d’emancipació definitiva.

Pel que fa al món de l’esport, la lluita de la Federació catalana de rugbi per la seva oficialitat de moment ha estat rebutjada.  El 1934 la nostra federació va ser una de les fundadores de la FIRA junt amb França i Alemanya, posteriorment Catalunya va ajudar a la Federació Espanyola en el seu ingrés, i així van conviure fins el 1941 quan el regim franquista va esborrar i prohibir qualsevol selecció que no fos l’espanyola.  Aquest va ser el fonament de la catalana per accedir-hi, deslegitimar una sentencia de la dictadura franquista.

Precisament la espanyola es basa en la llei franquista, a la qual com no podia ser d’un altra manera dona total legitimitat amb total coherència amb la seva política de no anul·lar els judicis franquistes, o d’esborrar qualsevol proposta de fer sortir la veritat, i criminalitzar el regim del terror que va durar 40 anys.

El Tribunal francès ha desestimat la petició de 35000 euros per danys morals presentada per l’espanyola, suposo deu ser per la gosadia de voler treure el cap en el món amb veu pròpia, tanmateix segueix la persecució per tot el planeta encetada a Fresno amb el patinatge, i amb una clara vocació de continuïtat a pesar que el TAS ja va dictaminar que la llei espanyola de l’esport  esta per sota de la llei internacional de l’esport, però ja veiem que fins hi tot invocar a les lleis del dictador es vàlid per tal d’impedir que l’esport català competeixi amb els seus colors, i no els de la “roja”.

Per un altre costat la simple pressió d’un partit de dubtosa qualitat democràtica, i amb la única obsessió d’imposar el pensament únic de l’estat, i eliminar tot el que sigui català, la UPyD de Rosa Díez, ha estat suficient perquè la companyia suïssa SWISS AIR en els seus vols Barcelona-Zuric elimines qualsevol missatge amb català, i els substituís pel castellà per suposades queixes dels ciutadans, i discriminació d’aquesta llengua en territori espanyol.

Sobta que hagin caigut en aquest parany per una carta de tall totalment xenòfob, i on només els drets dels castellanoparlants son respectats, i els dels catalans son ignorats, ja què com es deia en la carta es tracta d’un dialecte regional.

Un cop mes el que es normal en qualsevol lloc, s’ha convertit en una croada i un problema en aquest territori, on el bilingüisme es entès com la substitució del català pel castellà fins reduir-lo  a la mínima expressió, i on els perjudicats i sense mes arma que la resignació sempre son els mateixos.

El conseller Castells va abandonar abans d’acabar la reunió de l’executiva del PSC-PSOE, on per cert diuen que no es va sentir la seva veu critica, i va volar a Madrid en busca de bones noticies en el Finançament, i va tornar amb les butxaques ben buides.

Se’ns dubte la dura advertència dels socialistes catalans als seus homòlegs espanyols ha deixat espantats i garratibats al govern de Zapatero què busquen desesperadament una solució al finançament català.  Això entendria qualsevol mortal que seguis la noticia per TV3, què segueix insistint en aquest enfocament del tema, i on no hi ha ni la mes mínima critica a la traïdoria d’aquest partit amb els nostres interessos, quanta raó te en Víctor Alexandre amb el seu llibre “TV3 a traïció”, i la denuncia continuada de l’espanyolització de la cadena en mans del PSC, i on els missatges subliminals i la cada vegada mes nombrosa presencia del castellà ja es un fet clarament provat.

Aquest domini dels mitjans també ha estat molt present en el món de la radio, on Catalunya Radio amb la substitució de la crosta nacionalista per persones mes properes als postulats del regim, s’han reflectit amb una clara disminució d’oients, i una apropament d’altres cadenes amb una idea mes nacional de la realitat.

Aquesta es una de les obres d’aquest partit, que per cert amb el deixar fer dels seus socis de govern ha realitzat a consciència, això, i el seguiment i acatament constant a les ordres de Zapatero, on la súper ministra de defensa Carme Chacón que tant ens animava amb la seva Catalunya optimista, simplement s’ha oblidat completament dels votants que la van portar al seu càrrec actual.

Com diu avui en Xavier Mir en el seu bloc no falten 16 dies, en sobren 129, des d’aquell llunyà agost on simplement s’havia de complir una llei orgànica anomenada Estatut, ara ens trobem contrarellotge en una cursa per no superar la tercera data d’ajornament com si fos una qüestió de legalitat inajornable, i les lleis tinguessin com es sol dir amb la felicitació en els aniversaris, que tenen vuitada, o sigui un període per darrere de la data on tot es possible, i el temps s’atura.

El PSC-PSOE ha firmat la seva sentencia, i tal com va fer 3 dies desprès d’aprovar l’Estatut al Parlament presentant esmenes al text, s’ha posat a l’altre costat de la taula en la negociació i contra els seus votants i suposats interessos.

Tots els partits han comes moltes errades, però aquesta ha estat la gota que ha fet vessar el got, i vist els nivells de presa de pel molt superiors que amb un govern del PP a Madrid, la unió en base al dret a decidir dels dos partits catalans CDC i ERC, mes qui vulgui afegir-s’hi es fa imprescindible per presentar una moció de censura al govern, i començar el procés d’emancipació nacional com a única sortida possible a aquest pou sense fons on ens trobem instal·lats.

Comencen a sorgir iniciatives a la xarxa com el Facebook “grup PSC, no gràcies”, i d’altres que demanen foragitar aquesta delegació del PSOE a Catalunya dels llocs de responsabilitat que ara ocupen, Esquerra ara en te una bona oportunitat de  redimir-se una mica, i recuperar una mica de dignitat ja què no pot seguir en aquest govern desprès del proper incompliment l’1 de gener, i ha de dir prou per recuperar una mica d’il·lusió o enfonsar-se al costat del grup socialista.

S’ha acabat la comèdia, i l’executiva del PSC ha aprovat per unanimitat donar un cop de porta als interessos de Catalunya, al finançament, i al nou Estatut per no perjudicar  a Zapatero i el govern socialista espanyol, amb una decisió que deixa enrere qualsevol ambigüitat anterior.

Recordem aquests 25 noms que el proper dijous llençaran a les escombraries la única arma de pressió de que disposava la Generalitat per negociar el nou finançament, i acotaran el cap de nou, confirmant què el seu objectiu principal es el govern Zapatero, i oblidant els interessos dels catalans com ja han fet molts cops, i dels seus propis votants, es el que anomenaríem uns autèntics traïdors que hauran trencat la unitat catalana en mil bocins:

Carme Chacón, Meritxell Cabezón, Ramón Ruíz, Sixte Moral, Daniel Fernández, Montserrat Colldeforns, Manel Mas, Lourdes Muñoz, Isabel López, Jordi Pedret, Meritxell Batet, Esperança Esteve, Joan Canongia, Carles Corcuera, Dolors Puig, José Vicente Muñoz, Francesc Vallès, Joan Ruiz, Lluïsa Lizarraga, Anton Ferré, Montse Palma, Àlex Sáez, Juli Fernández, Teresa Cunillera i  Fèlix Larrosa.

Amb tot el cinisme que es mereixia la ocasió, l’hispano-addicte Miquel Iceta, ha dit que ho fan per no perjudicar els interessos dels ciutadans de Catalunya i Espanya, què es veuríem perjudicats per la inestabilitat política que es desencadenaria amb un no als pressupostos, i per no  perdre els 4626 milions destinats a inversions pel territori tal com diu l’Estatut.

Ens diu que el 31 de desembre es improrrogable pel nou finançament, i què un altre incompliment donaria pas a una relació PSC-PSOE que mai tornaria a ser igual, per acabar dient que es deuen als ciutadans que n’espera fermesa, intel·ligència, i sobretot resultats pensant amb els interessos dels catalans, i no amb la incomoditat del PSOE.

Acaben de trencar la famosa unitat de que tant s’omplen la boca, es queden sense cap mesura per pressionar el govern estatal, i amenacen ridículament amb una relació diferent entre els dos si s’incompleix el tercer termini posat pel finançament, què tot fa creure que així serà, i on la nova relació m’imagino serà el canvi de sigles amb la caiguda de la C final, i l’afegit d’una OE què serà mes realista, torna a utilitzar la tàctica de la por amb la inestabilitat del govern, com si un canvi amb el PP governant fos mes perjudicial per Catalunya que el govern del Sr. Zapatero, i s’aferra a una gran mentida com es el compliment de l’addicional tercera de l’Estatut, què un cop mes queda en aquests pressupostos en paper mullat.

Acaba amb la fermesa que si que tenen alhora de votar sempre a favor de l’Estat, i en contra de Catalunya, amb el català, les seleccions, els pressupostos, i una llarga llista de coses que amb la seva submissió habitual i sense cap tipus de rubor confirmen dia a dia.

La noticia positiva es que al tensar tant la corda, s’han tret la careta que han portat tots aquests anys, i ni la seva manipulació dels mitjans com la què vergonyosament ha ofert TV3, on ha venut la noticia com una advertència del PSC al PSOE, demostrant que la nostra ha passat a ser la seva, com deia, ni això els salvarà de la vergonya de trair, ja no a Catalunya perquè evidentment la Chacón i els seus companys mai l’han tinguda com a prioritat, però si la confiança dels seus enganyats votants que molts no faran veure mes a galet.

Zapatero pot estar tranquil amb la seva sucursal catalana, ara tocaria a Esquerra demostra que el seu paper no es de mera comparsa en el govern català, però no ho farà ja què el poder enganxa molt i la dignitat molt poc.

Si quedes una engruna de fidelitat al país amb la votació del PSC dijous i l’incompliment al final d’any amb el finançament, la moció de censura amb aquest govern hauria de ser un fet, malauradament la fidelitat  es escassa  en els dies que corren, però la situació es pot fer irreversible i la societat civil tard o d’hora passarà comptes a tots aquests estafadors de les il·lusions del seus votants, i venedors de fum per evitar el que no volen sentir, un creixement de l’independentisme encara mes nombrós i irreversible.

El dia abans que el PSC definitivament digui si tria Catalunya i els seus interessos, o Espanya i salvar els mobles a Zapatero com a prioritat, una nova enquesta interna de Convergència Democràtica torna a reafirmar el suport al dret a l’autodeterminació.

Efectivament, els resultats son concloents, i el 57,17 % dels vots donaria suport a la Independència de Catalunya amb una participació del 53 %, si aquesta augmentes al 66 %, i en una hipòtesi negativa les respostes no ho se se sumessin a les contraries, el vot afirmatiu baixaria a un 45,50 % contra un 54,49 % què en qualsevol cas donaria una bona base solida per la sobirania.

Els votants de tots els partits, excepte el PP estarien a favor de plantejar el Referèndum, i els mes favorables a la sobirania serien els d’ERC amb un 81 %, CIU i ICV amb avantatge del SI mes ajustat, el PSC amb un 40 %, CIUDADANOS 32 % i PP 18 %.

Les ultimes quatre enquestes de CDC sobre el tema s’entossudeixen a repetir i augmentar les dades a favor de la sobirania, i demostren que com mes maltracte es rep de l’Estat mes augmenta aquesta opció.

Tot això quan encara falta el finançament, i la retallada del TC a l’Estatut què pot donar una nova empenta a l’opció independentista, tot això ha de fer reflexionar al  partit dirigit per Mas per veure que el centre que tant busquen des de fa temps es troba en el dret a decidir, i què les ambigüitats calculades de l’època Pujol, i les Cases Grans per distreure el personal no serveixen per res, si darrere ja la mateixa política covarda i sense apostar amb valentia per una nova situació.

L’oferiment d’ERC per una gran coalició nacionalista amb una base pel dret a decidir a les Europees del proper any, i amb un possible candidat en la persona d’en Lopez Tena podria ser el primer pas per servir de base a una aposta unitària dels partits nacionalistes a les properes eleccions en base a trencar el pacte ja fet bocins per l’Estat amb Catalunya, i aplicar-lo en cas de governar el país.

Crec que cada cop mes es una aposta menys arriscada, i l’Estat ho sap, però amb el seu intent d’accelerar l’assimilació definitiva s’ha passat de frenada, i pot ser el pas definitiu per accelerar el procés d’emancipació nacional,  tantes enquestes no es poden equivocar, i en qualsevol cas les tendències bufen amb vents favorables i no es pot desaprofitar.

El Sr. Mas te la oportunitat de fer història, s’ha de definir d’un cop, i  posar tota la carn a la graella, molts milers de vots independentistes estant al calaix esperant una oferta que vagi de debò i amb garanties, es ara o mai.

El Consell d’Europa proposa que les comunitats  amb llengües cooficials desenvolupin un model d’immersió total, i no bilingüe com fins ara, recordant a l’Estat espanyol què no compleix amb la Carta Europea de les llengües regionals o minoritàries.

L’òrgan Europeu desmunta completament les campanyes de molts sectors espanyols contra el català, i la cantarella de que el castellà esta discriminat i que els pares no poden escollir la llengua dels seus fills, d’altra banda cosa normal a tot el món, que com ja sabem no  passa per Catalunya, i ens diuen que el model a aplicar en les comunitats amb idiomes cooficials es la plena immersió, o sigui què en els centres educatius la llengua vehicular hauria de ser el català.

Els recomana adoptar un marc jurídic específic de protecció de l’aragonès i el català d’aragó, i també en altres casos com l’amàzic a Melilla entre d’altres.  Tanmateix insten a l’Estat per solucionar el tema de la utilització de les llengües cooficials en els serveis públics, en clar retrocés en moltes comunitats, i la garantia de que qualsevol ciutadà pugui utilitzar la llengua cooficial en un procediment judicial o amb l’administració.

Una nova empenta a la llengua catalana provinent d’Europa, i què demostra que el problema no es allí, sinó a l’Estat Espanyol que amb la seva política de xenofòbia lingüística fa mans i mànigues per imposar el castellà, per cert obligatori i sense dret a replica, i esborrar qualsevol rastre de qualsevol llengua.

Els casos del País Valencià i les Illes son especialment sagnants, i el procés de genocidi lingüístic es una autentica barbaritat als ulls de la Europa Occidental.

La immersió catalana va ser una conseqüència lògica de la prohibició de la llengua catalana en la dictadura i la situació greu on es trobava al començar la falsa democràcia existent, la llengua pròpia nomes revifaria si era la llengua vehicular a les escoles, i la immigració l’adoptava com a seva, això evidentment hi com deia en Toni Soler en una entrevista recentment discriminava el castellà i tota la resta de llengües del planeta, cosa d’altra banda que succeeix en tot el planeta, ja què cada territori adopta la seva llengua com a vehicular, ja que no hi ha cap territori bilingüe, això pertany a l’àmbit individual de les persones, al contrari del que ens volen fer creure des d’aquest espanyolisme ranci que a cop d’imposició no reconeix cap mes realitat que la seva.

En definitiva una mostra mes del tracte que dona l’estat a les identitats diferenciades  que defenen els seus trets característics, com no pot ser d’altra manera, i què carrega de mes arguments per defensar la nostra llengua que es el català, i no per capritx, i rebutjar  la que segons el borbó “nunca fue lengua de imposición”, però que tots sabem que ha estat inserida en les nostres vides a sang i fetge sense contemplacions.

El President fundador del PP i Senador Manuel Fraga, en un esmorzar informatiu va tornar a demostrar el seu tarannà, per altra banda del tot coherent amb la seva trajectòria,  i per vergonya d’aquesta pretesa democràcia espanyola.

Aquesta rèmora feixista del passat, va deixar anar que caldria ponderar el pes dels partits nacionalistes penjant-los d’algun lloc perquè el nacionalisme es per definició contrari a la defensa d’Espanya, i mes endavant va menysprear el “mori el borbó” de Joan Tardà, davant els aplaudiments i rialles de l’audiència.

Se’ns dubte aquest polític esta en forma, ja què fa pocs dies ja va justificar al dictador dient que no hi veia cap indici de criminalitat.  Els partits catalans han criticat les paraules dites, i destaco la reacció del PP en boca de la seva secretaria general dient que no ha d’interpretar una frase que diu el que diu.

En qualsevol democràcia normalitzada, Espanya no es el cas, aquest senyor hauria passat ja faria 30 anys a mans de la justícia per la seva condició de ministre en una dictadura,  i haver validat moltes sentencies de penes de mort per raons politiques, i seguir la  línia d’extermini premeditat què practica qualsevol dictadura militar, i justificant-la en repetides ocasions.

Se’ns dubte es culpable, i si l’estat va crear una llei de partits totalment antidemocràtica bàsicament per eliminar l’esquerra abertzale amb l’excusa de no condemnar la violència, ara el Partit Popular què no ha condemnat mai les paraules d’en Fraga, i es mes, què mai ha condemnat la dictadura del terror imposada per Franco hauria de ser ràpidament ilegalitzat.  Si comparem les morts de la banda terrorista amb les de la dictadura evidentment la diferencia es abismal, però la diferencia de criteri com sempre es la norma de la casa.

Tota la caverna estatal ha bramat contra Joan Tardà per unes paraules tretes de context, però ha callat davant les barbaritats d’aquest col·laborador actiu dels actes criminals de la dictadura.

Es la mostra mes palpable de la farsa de la transició, un home que ha estat diputat, president de Galícia, Eurodiputat i ara Senador, i on la consciencia tacada de sang per la seva trajectòria no ha estat cap impediment per burlar-se repetidament amb les seves declaracions de les víctimes.  Per cert quan diu nacionalistes, suposo que ell se n’exclou ja què la legalitat a l’Estat està de la seva part.

Es una prova mes del tarannà de l’Estat, i les rèmores que arrossega on qualsevol desviació del camí oficial es criminalitzada i estigmatitzada al màxim, quan alhora els culpable supervivents de la xacra dictatorial segueixen lluint el seu tipus i ocupant càrrecs de responsabilitat amb total impunitat i normalitat.

A falta de tres setmanes per finalitzar la tercera data de termini, recordo segona fora del que marca la llei, i amb 4 mesos de retard,  per arribar a un acord amb el finançament català, el mes calent es a l’aigüera.

Els dies van passant, i la sensació de presa de pel del govern espanyol va deixant sol l’apèndix del partit socialista a Catalunya, què curiosament te la clau per fer el primer gest de dignitat i de força de Catalunya en molts anys, però que malauradament no el farà, ja que la seva submissió al govern del PSOE es el seu principal objectiu,  i la defensa dels interessos dels catalans i dels seus votants en particular evidentment no ho son.

Desprès del veto aprovat al Senat amb els vots de PP, ERC, CIU i ICV, i el retorn dels Pressupostos al Congres sense possibilitat d’introduir cap esmena i on les aliances del govern li son favorables per la seva aprovació, els partits catalans pressionen al PSC per utilitzar d’una vegada per totes els seus 25 diputats amb utilitat, i no com a simples figuretes del pessebre socialista com fins ara.

El secretari d’organització José Zaragoza, amb el seu cinisme habitual va confirmar ahir  que no vetaran els pressupostos, de fet no calia que ho digues, i va desvincular un cop mes el nou finançament on diuen estar negociant per tenir l’acord l’1 de gener amb una gran exigència, dels Pressupostos generals on la seva no aprovació faria perdre 4600 milions d’euros per Catalunya, i reblant el clau va dir què no acceptarien qualsevol acord.

Un cop mes aquest partit de caire espanyolista tornarà a demostrar que Catalunya no es la seva raó principal de ser, i ara treu el famós peix al cove convergent per justificar el què de cap manera es justificable.

El Sr. Zaragoza sap molt be que el govern estatal ha incomplert l’Estatut, s’ha passat pel forro dos terminis, un ja fora de temps, i ara ja insinua que un altre se’l passarà per la pedra, aquest cop acordat pel mateix President Montilla, també sap que aquests pressupostos no compleixen, com no ho han fet els anteriors amb les inversions previstes per l’Estatut, on mitjançant mitges veritats com la diferencia entre previsió, projectes reals i execucions d’obres volen donar gat per llebre, i el que es mes greu no inclou el nou finançament català que per art de màgia ara serà una nova versió del cafè per tothom, i amb rebaixes pels temps de crisi que vivim, i com no amb apel·lació a la solidaritat infinita catalana inclosa.

Zapatero respira tranquil amb aquesta sucursal catalana incapaç de donar un cop d’efecte, i recuperar un mínim d’autoestima davant tant d’incompliment i tanta presa de pel acumulada, i donar un toc d’alerta i un maldecap al mentider compulsiu que presideix el govern estatal.

Espanya mai prendrà seriosament Catalunya a Madrid quan mes de la meitat dels seus diputats voten en contra dels seus propis interessos, i es tiren pedres contra la seva pròpia teulada.

Crec que ha arribat l’hora de desemmascara aquesta colla de traïdors als interessos que se suposa haurien de defensar, i què curiosament gràcies a l’amnèsia del suposat partit independentista en el govern ha arribat a remenar les cireres a la Generalitat, on la principal oposició segueix amb la seva coneguda indefinició nacional, i que no li permet acabar de marcar un camí  que cada cop es veu mes clar que es la única sortida per sortir d’aquest malson i aquest llast que suposa l’Estat Espanyol.

Una iniciativa legislativa popular impulsada per la plataforma Prou, demana la modificació de la llei de protecció dels animals per prohibir les curses de braus a Catalunya.

Efectivament, desprès de passar el tràmit de la mesa del Parlament, s’està a l’espera que aquest lliuri les paperetes oficials per començar la recollida d’un mínim de 50000 signatures en 4 mesos i 2 prorrogables, i lliurar-les un altre cop a la institució catalana per la seva tramitació i votació final.

Concretament es demana que quedin prohibides les curses de braus i espectacles amb aquests, que incloguin la mort de l’animal, així com la tortura amb les banderilles i l’estoc, amb espectacles taurins de qualsevol modalitat.

Una molt bona iniciativa per intentar abolir aquest espectacle demencial per la condició humana, i què dona una idea aproximada del caràcter de l’estat espanyol, on aquesta autentica barbaritat es converteix amb art per gracia divina, i on la diversió es la fascinació per la sang d’un pobre animal en inferioritat de condicions, condemnat a morir torturat fins a la seva mort final dona idea del nivell humà i cultural d’aquesta gent.

A Catalunya, l’afecció per aquest trist espectacle es minoritària, i nomes en rares excepcions desperten un gran entusiasme, i en moltes mes les places presenten un aspecte mig buit, i moltes vegades amb la col·laboració del turisme encuriosit i bocabadat per aquest espectacle sanguinari i morbos difícil de veure en qualsevol lloc del mòn civilitzat.

Com a metàfora del que representa aquest espectacle denigrant, amb el tracte que dona l’estat a les nacions que pertanyen en el seu imperi per dret de conquesta, es il·lustrativa i de gran utilitat, per denunciar aquest estat què sense miraments i amb l’ajut inestimable del famós seny català i la famosa submissió sense límits juga al joc de la pressió constant per eliminar qualsevol rastre de diferencia identitaria en el seu interior.

Realment crec que s’han de respectar totes les cultures i tradicions, però evidentment les que no respecten els drets humans o animals passen a ser patrimoni dels estats sense evolucionar, com es el cas de l’espanyol, i on aquesta autentica vergonya te tot un públic pretesament amb coneixements i sensibilitat artística, esperem no caure mai en les seves mans.

Espero triomfi la iniciativa que procuraré seguir en la seva lluita per la signatura i posterior tramitació, on els partits esperem que per un cop pensin civilitzadament, i aboleixin aquesta barbàrie del passat, que ja no te cabuda en els nostres temps.

La recent publicació dels informes on l’ambaixada americana sol·licitava autorització degut al trasllat de presos presumptament talibans, d’Afganistan a Guantánamo (Cuba), amb avions de llarg recorregut  què per raons d’emergència podien fer escala a aeroports espanyols.

Se’ns dubte un altre cas fosc per aquesta pretesa democràcia espanyola què un cop mes ja ha estat denunciada per Amnistia Internacional, què creu que uns 68 vols van passar per l’Estat amb presos a Guantanamo entre 2002 i 2007, i on les investigacions fetes tant sols han estat una cortina de fum per no trobar res, i on actualment l’Audiència nacional s’encarrega del tema, i ja sabem de la transparència d’aquest suposat tribunal, i on  el poder polític ha passat full ràpidament.

L’afer ja be de l’època Aznar, que evidentment desprès de sortir a la foto de les Açores per participar i donar suport a l’invasió de l’Iraq amb l’excusa d’unes suposades armes de destrucció massiva, què encara formen part dels deliris imaginaris d’aquests dirigents, i que han provocat  milers i milers de morts innocents, i la destrucció de tot un territori amb el cinisme inclòs del president americà admetent l’errada, i d’Aznar dient que ara ja sap que no hi ha les suposades armes i abans no ho podia saber, tot això sense cap càstig evident de la comunitat internacional, què ha fet els ulls clucs a aquest autèntic genocidi.

Amb aquestes mentalitats de poc respecte a la vida humana, es va crear la presó de Guantanamo, què no ha respectat cap dret dels seus presoners, i com si d’un camp de concentració nazi es tractes, el país defensor de la llibertat i dels valors ha posat un altra taca negre en el seu historial, amb  un nul respecte als drets humans, i amb la col·laboració de l’Estat que ha cedit els seus aeroports amb la permissivitat de les autoritats, i on Amnistia Internacional ha cursat la corresponent denuncia  per infringir  qualsevol codi ètic i humanitari, què d’altra banda no es el primer cop que es denuncia a l’estat, ja que degut a les seves mancances democràtiques ja ha estat acusat de tortures mes d’un cop, i de mantenir presos polítics en les seves cel·les.

Tot un currículum digne de qualsevol dictadura, i què de fet la seva hereva no podia ser d’altra forma.

Sembla que les investigacions quedaran en paper mullat, i la impunitat de l’estat en qüestions fosques com aquesta quedaran en l’oblit per la seva pròpia vergonya, i on el cotó democràtic de l’estat espanyol ha tornat ha quedar marcat com es habitual, i com Europa comença a conèixer amb les diferents actituds d’aquest estat que no vol evolucionar cap a la transparència, i on els seus mecanismes interns encara grinyolen i fan olor a un passat mes aviat fosc.

Aquesta frase dita pel Diputat Joan Tardà (ERC) en l’acte simbòlic de l’enterrament de la Constitució fet per les joventuts d’esquerra, ha provocat rebombori en certs sectors de l’Estat.

Efectivament, les reaccions han estat diverses, Alberto Fernandez Diaz del PP  ha demanat la intervenció de la fiscalia, i ha comparat el diputat català amb Batasuna, i davant les excuses de Tardà dient que la frase es referia a la guerra de successió i no a l’actual monarca, va reblar el clau dient que aquesta guerra va ser espanyola, i no per la independència de Catalunya, José Bono les ha titllat de primàries, i ha donat el seu perdó recriminant el fet, i Ciudadanos ha anat mes enllà demanant la retirada del partit republicà  dels seus càrrecs públics si no creu amb la Constitució.

En Tardà ha lamentat la repercussió de les seves paraules, donant-li el context de 1714 i de Felip V, i no del rei actual, el partit ha demanat disculpes  i ha manifestat que s’han tret les paraules de context.

Primer davant la reacció furibunda d’aquests hooligans de l’espanyolisme ranci i dur, s’hauria de dir que el Monarca va ser una imposició de la Dictadura franquista com moltes d’altres per fer anar endavant el miratge de la transició democràtica, i que mai ha estat votat individualment pel poble, sinó d’amagat amb el sagrat llibre de la Constitució i amb la perplexitat de veure interromput una República per un cop d’estat militar, i retornar amb una monarquia com si res no hagués passat, també caldria dir la gran fortuna acumulada per aquesta família amb pressupost milionari pagat per tots, i on especialment a Catalunya ja ha rebut molts actes de rebuig,  què per molt que es vulgui fer creure que son minoritaris, potser ho son amb la forma, però mai s’ha volgut veure l’opinió real de la ciutadania sobre la qüestió que ens ocupa.

Segon, el diputat barceloní del PP des de la seva ideologia de la imposició, i la seva falta de respecte a la llibertat d’expressió, demana que els tribunals de la inquisició espanyols dictin sentencia, acostumat a aquestes sentencies totalment faltes de qualsevol esperit democràtic que tant li deuen agradar, i per cert un repàs de la historia no li aniria malament, abans de dir aquestes bajanades sobre la guerra de successió què fins hi tot un estudiant de pàrvuls li desmentiria.

Tercer, que un personatge com José Bono, amb un tarannà totalment nostàlgic del regim feixista, i que n’ha dit de l’alçada d’un campanar sobre Catalunya ens doni el seu perdó, sempre es un consol.

Pel que fa a Ciudadanos, es totalment coherent amb la seva ideologia xenòfoba i racista contra tot el que representi Catalunya, demanar la retirada de les institucions de tots els partits que no siguin purs en el sentiment nacional espanyol, i el seu pensament únic i veritable.

Respecte l’actitud de Tardà i el partit republicà, nomes demanaria que aquestes paraules que evidentment ningú amb dos dits de front pensen que volen demanar la mort del monarca actual, no es caigués amb el parany de la flagel·lació continua, i acostumada dels catalans cada cop que des de l’estat central ens renyen, ja que no mereixen cap disculpa, i buscant el fons, en una democràcia acusar una imposició d’una dictadura com es la monarquia hauria de ser normal, i actuar  en conseqüència des dels llocs de poder que ocupen els republicans, on la seva submissió al poder central es absolut hauria de ser una obligació que es visualitzes, i no nomes en actes de cara a la galeria què nomes queden amb una anècdota, i que ja no impressionen a cap militant que conegui la realitat.

La darrera enquesta d’insatisfacció política ens ha portat que un 72 % de catalans estan descontents amb els partits politics  que ens representen, i amb la seva actuació, que últimament es basa en el finançament i el recurs de l’Estatut per la seva presumpta inconstitucionalitat.

Efectivament el debat sobre la reforma constitucional, i obrir el famós meló mes aviat fa por a l’Estat, ja que saben perfectament que moltes qüestions no estan resoltes, i què els ponents del llibre sagrat simplement van fer una actualització maquillada de la dictadura existent, i on molts assumptes van quedar sense resoldre.

En Zapatero ja s’ha afanyat a dir que no es un tema imprescindible ni prioritari, ja que necessita un gran consens, que en definitiva es el seu partit i el PP.

En realitat els arguments apunten a altres direccions, com ha apuntat un dels seus ponents, en Peces Barba, què ens diu que el text es la millor medicina per evitar rampells nacionalistes, i que en tot cas s’hi podria afegir algun article per blindar el sistema autonòmic.  

Aquesta es la gran por, ja que modificar el tema de la successió monàrquica i altres temes menors, aviat arribarien a un acord, però un cop obert la societat reclamaria molts mes temes, com l’encaix encara no resolt de Catalunya a Espanya, o la invasió competencial sempre que l’estat vol a les autonomies  entre molts altres temes.

En la qüestió reial, el tema podria derivar en la conveniència de mantenir una monarquia imposada pel dictador, i que mai ha estat validada individualment pel poble o retornar a la República, cosa lògica ja que era el sistema establert abans de la dictadura franquista.

Respecte a l’encaix de Catalunya, crec que assumir el dret a l’autodeterminació dels pobles, seria fonamental, en nacions com Catalunya obligades a ser  el graner de l’estat, i sense cap possibilitat de decidir res. Ja han sortit les primeres veus veient el clima que va bullint al principat on l’independentisme va guanyant terreny, com la d’en Roca i Junyent, un gran defensor de la unitat de l’Estat, i què ja ha advertit que en una reforma Catalunya hi sortiria perdent, de totes maneres se li ha oblidat explicar que hi sortim guanyant amb el text actual, del qual ell n’és una part responsable.

Suposo que aquestes teories de la por sobre una reforma aniran amb augment, però amb un estatut penjant d’un fil desprès de  validar-se en un referèndum, i un finançament que incompleix un termini rere un altre sense cap pudor, i amb el cafè per tothom a la vista, es una mica absurd, i demostra que en el fons veuen que se’ls esta escapant de les mans aquest gran engany, i el final esta proper.

Ara no ens podem deixar entabanar per la por, del votem a mi perquè no guanyi l’altra, o la no reforma del text perquè el resultat serà pitjor, aquesta tàctica s’ha de denunciar, i obviar ja que la resposta ha de ser no voler cap reforma constitucional, ja què volem la nostra pròpia constitució d’un estat lliure dintre de l’Europa Occidental.