ALBERT CORTES MONSERRAT

A les mans d’Esquerra Republicana esta impulsar una derrota al govern socialista en el Senat de Madrid, i retornar aquests pressupostos generals al Congres amb un rebuig d’aquesta cambra.

De moment el veto confirmat es el del PP per raons obvies, CIU que rarament per aquest partit, te una posició coherent amb la defensa dels interessos de Catalunya, i rebutja aquesta presa de pel, tot hi segurament les reserves d’en Duran de donar aquest pas, però que es afavorit per la seva posició en la oposició catalana.  També ICV ha confirmat la seva posició negativa desprès del seu ridícul en l’acord amb De la Vega pel finançament, que senzillament ha estat ignorat per aquesta, amb un altre exercici de cinisme espanyol.

Amb aquesta suma de senadors, tant sols falta un mes perquè triomfi el veto, i aquí la posició del partit republicà es clau amb els seus 4 representants, però sembla que un cop mes deixaran passar la oportunitat  del enfrontament amb el govern de torn a l’Estat, i no hi donaran suport.

Efectivament, aquesta deriva ideològica del suposat partit independentista el porta ara a defensar el peix al cove que tant ha criticat en els 23 anys de govern convergent, i amb l’excusa d’unes engrunes en forma de mes diners per la llei de la dependència, i per immigració s’empassarà un pressupost que no compleix amb les inversions que descriu l’Estatut, i què per suposat no incorpora cap nou sistema de finançament pel principat.

Segons Ridao voler ser coherents,  i negociar mes recursos, i en qualsevol cas no volen fer seguidisme de cap altre grup amb referència al veto convergent.

Se’ns dubte esperpèntiques declaracions, on la coherència del partit fa temps que l’han perduda ja que principalment un partit que vol la Independència en un govern te que contribuir a millorar el poder polític existent, i no defugir l’enfrontament amb l’Estat quant calgui, respecte al seguidisme, precisament es el que venen fent des de la incorporació a govern amb un xec en blanc al socialisme català i espanyol que be a ser el mateix, i d’aquest no en parla mai  el secretari general d’ERC.

Una nova oportunitat per comprovar els objectius de la cúpula d’aquest partit que camina cap a l’abisme, com revela l’enquesta del CEO on perd un 30 % de suport des de l’ultima enquesta, i on la desorientació dels seus militants i votants va en augment a cada pas que es fa, ja què la situació de crisi, i sobretot la qüestió del finançament i la sentencia condemnatòria a l’estatut son un caldo de cultiu perfecte per augmentar l’independentisme, i poder donar el pas definitiu, però en canvi els dirigents actuals es dediquen a alentir aquest fet i fer  passos per impedir-lo sense cap intenció de plantar cara al govern de Madrid, i arrossegar altres partits cap a aquestes posicions.

Una vertadera llàstima la pèrdua de credibilitat d’aquest projecte per una simple quota de poder en un govern que cada cop te menys poder i recursos per funcionar.

Amb aquest brillant conclusió el jutge Garzon ha donat per finalitzada la investigació per les víctimes del franquisme, i la exhumació de les fosses comuns.

Efectivament, sembla una broma macabra, però malauradament no ho es, el súper jutge de l’Audiència Nacional ha claudicat davant les pressions judicials i polítiques, i ha declarat què no es pot determinar si Franco i la seva cúpula son culpables de crims contra la humanitat, ja que ha verificat que son morts, i tot ho deixa en mans dels jutjats de cada territori on els familiars de les víctimes hauran de començar un llarg procés que mai arribarà al final, i on les despulles dels seus familiars seguiran descansant anònimament en fosses comunes.

Tot va  començar a l’estiu, quan la investigació que va anunciar obriria pels morts del franquisme, va seguir demanant als familiars de les víctimes que aportessin denúncies i proves, i va ordenar l’obertura de la fossa on es suposa hi ha les restes de Federico García Lorca.  La fiscalia no va deixar fer un pas mes, i va interposar un recurs considerant què Garzon no era competent per portar aquesta investigació.

La veritat es que les pressions judicials, i sobretot dels dos partits polítics majoritaris que no volen arribar als responsables del regim, i obrir una ferida que mai s’havia d’haver tancat sense una bona curació.

Garzon ha recordat els 30000 nens i nenes robats pel regim a les seves famílies, i recomana com fa l’ONU, la derogació de la llei d’amnistia del 77 per arribar a la veritat.

Un cop mes, i amb la tranquil·litat de saber que el dictador sanguinari i la seva colla d’assassins son morts, ens trobem amb un estat on la transició de dictadura a democràcia simplement es inexistent, i darrere aquesta cortina de fum s’amaguen els mateixos que bellugaven els fils en la dictadura i que ho van deixar tot lligat per continuar el seu regnat a l’ombra, amb un tractat fonamental lluny de qualsevol democràcia europea, un exercit que segueix servint per mantenir aquesta presó tancada amb clau, un monarca per esborrar qualsevol rastre de la legalitat republicana, i un entramat judicial i polític que fa i desfà a la seva conveniència apartant del camí als que no segueixen el pensament imposat, i amb un invent anomenat estat de les autonomies per mantenir les nacions oprimides  sota el jou de l’estat sense drets i amb molts deures.

Pel que fa al passat de la dictadura, 30 anys desprès es segueix alimentant la mentida, amb els dos bàndols, els morts a la part republicana i les bondats del regim de Franco, sense cap tipus de pudor i amagant el regim del terror durant 40 anys per obra d’un cop d’estat militar en forma de guerra civil, i amb els col·laboradors i torturadors que encara queden vius, fent una vida totalment normal i sense cap tipus de responsabilitat pels horrors comesos.

Aquest es l’Estat del qual formem part, en gran mesura per responsabilitat nostra per no saber dir prou, i permetre engany rere engany, perdent identitat a cada any sota aquest paraigües de falsa llibertat anomenat Espanya.

En la secció d’opinió del Diari El Mundo del dissabte 15 de novembre, ja un escrit d’un tal Pedro G. Cuartango, amb el títol “Vidas paralelas: Carod Rovira/ Herman Göring” ,què francament fa fàstic, i deixa l’article de The Economist com un joc de criatures al seu costat.

Aquest escrit circula per la xarxa, i dona una idea don pot arribar la perversitat i la mesquinesa per desacreditar Catalunya, aquest cop se’ns compara amb el nazisme,  ja què compara la població que vol parlar en castellà a casa nostra amb els càstigs soferts pels jueus en l’època nazi, i ho argumenta per la reacció de la Generalitat a l’article de The Economist que troba plenament encertat.

Posa els típics exemples de la no llibertat per escolaritzar-se en castellà, les multes per rotular en castellà, la llengua a l’administració catalana, professors vigilant al pati la llengua de la canalla, prohibició a les tertúlies de TV3 de la llengua de l’imperi, tancament d’emissores de radio que molesten, i fins hi tot les agressions a Ciudadanos per manifestar-se al carrer, amb la passivitat de Carod.

Ens parla de dos tipus de ciutadans, els que no volen veure i aplaudeixen els abusos del tripartit, i els que volen llibertat com els jueus a Alemanya.  Critica les agressions i ostracisme que viuen els intel·lectuals que no son afins al regim, i diu que ja nomes falta una nit com la dels miralls trencats a Alemanya, on el nazisme va incitar a l’assassinat de milers de jueus, tal com Carod ignora tots aquests temes i els fomenta.

Senzillament delirant i aberrant aquest  periodista, per dir-li alguna cosa, que amb total cinisme compara l’horror del nazisme amb una colla de mentides d’una nació que a pesar de tot no esta encara vençuda, i segueix resistint diluir-se en l’imperi que ell defensa, molt al seu pesar.

La mesquinesa dels arguments es esfereïdora, i la simple defensa de la llengua pròpia de Catalunya amb franca reculada i amb desavantatge en molts àmbits de la vida amb el castellà, sembla un crim descomunal. Per la informació de l’autor d’aquest text, i que segurament prou be deu saber no es multa a ningú per rotular en castellà, sinó per una cosa tant elemental com no rotular com a mínim en català, què es molt diferent, respecte a  la Generalitat es l’administració catalana, i com es normal utilitza una llengua vehicular que es la seva pròpia, si vol trobar discriminacions, miri la justícia , les institucions conjuntes, com les Corts espanyoles, el cinema, Hisenda o d’altres moltes, i veurà que succeeix de veritat, respecte a la vigilància al pati no crec que cap cervell amb un mínim de funcionament arribi a creure una fantasia producte de la seva xenofòbia  per tot el que vingui de Catalunya.

La reacció del delegat a Londres per l’article The Economist on reflexa la realitat que vostès donen al mon amb un estat al darrere que la projecta, i què saben que es mentida, ha estat la mateixa que qualsevol ambaixador espanyol tindria en un cas similar en qualsevol estat del mon, però evidentment no estan acostumats a la veu de protesta dels catalans, què farts de humiliacions tenen tot el dret a demanar rectificacions.

El seu escrit fa fàstic, i els nacionalismes que tant critica, suposo deu incloure el seu, que realment es el mes perillós de tots, ja què te uns mitjans de difusió que els altres malauradament no disposen, i el seu odi malaltís contra qualsevol diferencia queda patent en aquest desafortunat escrit per dir-ho suaument que per cert cap polític ha criticat, però jo m’he cregut en la llibertat de fer-ho, per higiene democràtica.

Avui s’ha complert el segon termini per pactar un finançament amb l’Estat per Catalunya inventat pel Sr. Saura, i pactat amb traïdoria amb la vicepresidenta espanyola De la Vega, i el resultat es el mateix que el primer termini que marca l’Estatut.

Recordo que el termini legal, i que en qualsevol estat democràtic seria el vàlid, era el  ja llunyà 9 d’agost, i què amb un cinisme digne d’estudi, el govern de l’estat ha ignorat, no seguint el que marca una llei orgànica en vigor, cosa crec molt greu.  Posteriorment en la famosa reunió de Vilanova la típica submissió i nul·la dignitat catalana representada pel conseller Saura, va pidolar una prorroga de 3 mesos a la que es va comprometre la vicepresidenta socialista a canvi de retirar la petició de compareixença per Zapatero.  El resultat es la  retirada de la compareixença incomoda del president espanyol, el nul valor de l’acord donat per la part espanyola, i una humiliació mes per la part catalana, què ara ja pensa en una segona prorroga a final d’any, aquest cop pactada pel president català, i com ja podeu suposar per les dates en que ens trobem i les fitxes mogudes segurament tampoc es complirà.

Les posicions segueixen molt allunyades, i de fet el govern estatal encara no ha presentat la seva segona proposta, però ja ha dit que es basa en la primera i que difícilment serà del gust de Catalunya, ja què el tema de l’aportació a la solidaritat, altrament dit espoli, no es vol tocar sota cap concepte, i el tema de l’anivellament dels territoris on perdem algunes posicions desprès de les aportacions i les rebudes monetàries, per cert una de les grans trampes del sistema autonòmic, no sembla que el vulguin canviar pas gaire.

El paper mes galdós li espera a la filial del PSOE a Catalunya, el PSC, què el proper mes votarà com un sol home, i permetrà la seva tramitació parlamentaria dels pressupostos generals, sense haver arribat a cap acord de finançament per Catalunya, suposo que deu formar part de l’eslògan de la Catalunya optimista que tot s’ho empassa.

La realitat es que de moment, i a pesar d’aquests fets fora de tota via democràtica, cap partit català sembla vol trencar l’ordre establert, i ensenyar les cartes de la via sobiranista damunt la taula per veure la reacció de la ciutadania, hores d’ara totalment desencisada per la poca categoria dels seus polítics què segueixen jugant al joc de les humiliacions, perdent totes les partides, i inventant mil excuses per no encarar el tema, què si el federalisme, què si la sociovergència, què si respostes unitàries que aniran amb la línia d’acatar el que ens digui Madrid, què si tripartits per la gestió de la misèria que ens queda, i així un llarg parèntesi en la història de Catalunya on una mediocritat de politics catalans no son capaços de donar el pas, i trencar l’eterna pedagogia del perdedor, i les bones maneres davant els cops de l’adversari que tenim al davant fa prop de 300 anys, i que no pensa afluixar fins aconseguir el seu objectiu.

Qui sigui capaç de dir que el tema del finançament es una autentica presa de pel, i què si seguim a l’estat espanyol estem condemnats a subvencionar la resta de l’estat a canvi de no gaudir dels mateixos serveis, i d’un empobriment passiu per sempre mes.  Se’ns dubte el primer que ho faci amb convicció, poder veurà amb sorpresa que te una majoria al darrere que no el deixarà sol, i aquí començarà el principi de la fi d’aquesta parodia macabra que ha estat la nostra pertinença a l’estat espanyol.

S’ha celebrat aquest cap de setmana la cimera de líders mundials, be dels líders,i d’algun convidat per la porta del darrere com Zapatero a Washington, i els resultats son inexistents.

Principalment van acordar uns criteris generals per fer mes transparents els mercats financers però sense concretar cap conclusió per dur-ho a terme.  La idea es regular els mercats, estimular l’activitat econòmica, i reformar institucions com el fons  monetari internacional per fer-lo mes eficaç.

De moment i com diu el president americà no es pot pretendre que es solucioni tot en una reunió, i davant la greu recessió mundial cada estat prendrà les seves pròpies mesures per combatre la crisi, de moment les diferencies entre USA i Europa sobre la manera de refundar el capitalisme s’ha fet evident, i es seguirà discutint el tema en una propera reunió.

En resum, molt de rebombori per no res, grans paraules i afirmacions per no decidir absolutament res, mes enllà de quedar per una propera reunió on els mitjans tornaran a fer rodar la bola de neu per  donar-hi una importància a la reunió, què desprès no correspon a la realitat.

Sembla que els caps d’estat estant mes preocupats per vendre el seu producte, i la seva imatge personal en el seu propi país amb una foto que doni prestigi, que posar fil a l’agulla per donar un tomb al sistema establert.

Respecte l’Estat Espanyol, i l’afirmació de De La Vega que l’Estat havia sortit del racó de la història, crec què forma part d’aquesta operació de màrqueting del president per donar una rellevància i prestigi  que realment no te, ja que una entrada per la porta del darrere a la cimera, i amb un xec en blanc al president francès, no crec que serveixi per  sortir de cap racó on segueixen ubicats, però que els serveix per no afrontar la crisi interior, i especialment el finançament on el mes calent es a l’aigüera, i els de sempre seguim pagant els plats trencats.

Una mostra mes de la demagògia que resumeix el govern espanyol on la façana no te res a veure amb l’interior de la casa, i on excepte quatre temes en el principi de l’anterior legislatura, poques diferencies hi ha amb el govern del PP, i respecte a Catalunya evidentment mes del mateix.

Les cúpules dirigents dels dos partits encapçalades per Montilla i Duran s’han reunit avui per parlar d’alguns temes importants que estant damunt la taula, com el Finançament o la sentencia del TC, amb conclusions no gaire esperançadores.

L’acord mes clar ha esta amb la resposta amb el TC sobre l’Estatut, on el President de la Generalitat s’ha compromès ha realitzar una cimera de partits i buscar una resposta unitària, això contradiu en Mas que vol un referèndum del text o eleccions anticipades, i fa treure pit en Duran que adverteix dels perills de CIU al acostar-se  a Esquerra, i on han insistit molt que en qualsevol cas s’ha de donar serenitat a la ciutadania, i no avançar en manifestacions o protestes al carrer, i per altra banda als socialistes els serveix per seguir creant la discòrdia entre els seus màxims rivals ara per ara.

Respecte el finançament també van estar d’acord que l’1 de gener del 2009 ha de estar llest, però sense precisar cap mecanisme de pressió per assolir-ho.

Jugada hàbil d’aquest polític d’unió que governa amb ma ferma el seu partit, i que amb un suport escàs comparat amb el seu company de federació en treu un rendiment molt alt.  Malgrat que com tots sabem els seus ulls miren mes a Madrid que a Catalunya, i el seu concepte de nació no passa de ser el que es ara una colònia en tota regla de l’Estat Espanyol, arribar a un acord per aquesta cimera, i donar una resposta unitària dels partits, es una cosa que realment fa por d’imaginar-ho, mes que la reunió, comprovar depenent de com hagi quedat l’Estatut al passar pel tribunal inquisidor, la demagògia que pot arribar a oferir la resposta per justificar el que no ho seria en cap país civilitzat del mon sencer.  Evidentment les seves pretensions seran esmorteir el cop i per damunt de tot fer veure que no passa res, i finalment acataran la sentencia al·ludint a la legalitat vigent espanyola, i sobretot fugint de reivindicacions ciutadanes, no sigui cas que la població adormida i desenganyada catalana en un atac de rauxa, els digues prou i embarques els nostres politics en una avió a terres llunyanes sense dret a retorn, i tragués l’orgull malferit des de fa molts anys, simplement saltant aquesta legalitat tant respectada i recuperant l’orgull com a poble.

Respecte al finançament, tots dos estan d’acord amb una data però s’empassaran el que finalment l’Estat acordi amb totes les autonomies, ja què uns van pactar el model i el van vendre com la vuitena meravella, i els altres mai posaran en un compromís en Zapatero com s’ha vist en els Pressupostos Generals, en definitiva paper mullat.

La conclusió es l’afany de protagonisme d’en Duran, i la seva ànsia de poder i l’apatia socialista per no molestar a Madrid i anar fent forat a les files convergents, què no volen prendre decisions fermes i segueixen volent acontentar a tothom i això no pot ser.

Crec que en Mas si realment vol ser un líder respectat, hauria de prendre decisions respecte al seu pacte amb Unió, i seguir una línia clara sense embuts per recuperar una mica de credibilitat i respecte a la sentencia del TC, no crec encertat posar el nou text a consulta, però si donar per acabat el projecte autonòmic, i consultar a la ciutadania si esta d’acord en començar el procés per una nova relació amb l’Estat, ja què aquest ha trencat tots els pactes i compromisos que podien existir, i què hauria de desembocar en un estat propi sense traumes de cap tipus.

Prop de 200 jugadors bascos de futbol dels principals equips del territori, han signat un manifest a favor d’aquest nom, i no el d’Euskadi amb l’amenaça de no jugar el partit amistós de la selecció per Nadal.

El govern avui mateix ha donat la responsabilitat del nom a la Federació Basca, però es partidari del nom  “Euskadi” per raons històriques, cosa que comparteix l’executiu de Zapatero, quÈ ha manifestat que els jugadors tenen la llibertat d’expressar-se, però que no es bo portar qüestions a l’esport què divideixen la societat, i barrejar la política i el mon de l’esport.

Realment aquesta si que es bona, l’Estat que ha invertit mes diners i mitjans en perseguir les federacions catalanes que han obtingut o lluiten per fer-ho el reconeixement internacional per raons estrictament polítiques, ara vol donar lliçons en el tema, el cinisme del govern espanyol no et deixa de sorprendre mai.

Pel que fa els jugadors bascos, sento enveja sana pel seu atreviment i implicació en el tema, amb una amenaça de caixa o faixa a una federació que en el partit anterior contra Catalunya ja va utilitzar aquesta denominació què engloba tots els territoris bascos, i que si una majoria o vol així, no veig el problema per enlloc mes enllà de la política colonitzadora de l’Estat, que no en vol sentir parlar per imposició legal.

Ara per ara no m’imagino els jugadors catalans reclamant una selecció dels Països Catalans, que realment faria molta patxoca, però que segurament ni que s’arribés a un acord dels organismes esportius, els respectius governs i mitjans de cada territori, i sobretot del govern central voldrien impedir de totes les maneres, ja que podria obrir els ulls a mes d’un del potencial d’aquest territori amb el País Valencià, Catalunya, les Illes, Catalunya Nord i La Franja d’Aragó tant esportiu, com cultural, com sobretot econòmicament dintre la Mediterrània amb uns vincles històric entre ells que l’Estat ja s’ha encarregat d’anar dividint, trossejant, i deixant en el bagul dels records llunyans amb gran eficàcia, i ha espoliat curiosament a aquests a perpetuïtat, ha dividit la llengua i l’ha anat arraconant en benefici del castellà com a llengua dominadora i protegida.

Els polítics porucs com sempre d’aquí, i d’allà evidentment no en parlen gairebé mai d’aquest somni que volen deixar en una utopia irrealitzable per seguir gaudint dels seus privilegis en l’actual estat, i on treuen uns rendiments que no volen arriscar.

Es un somni que podria ser una meravellosa realitat, si la majoria ho volgués, i on jo crec des de Catalunya com a primer territori amb mes possibilitats de constituir un estat propi podria fer una mena d’efecte bumerang, i sobretot de visualització dels altres territoris per veure una  via de sortida, i evitar enfrontaments estúpids molts cops provocats per un tercer que segueix la seva feina fosca però contundent que li dona tenir un estat.

Ara espero sentir els Tamudo, Puyol o Xavi de torn que ja deuen estar pensant mil excuses per no participar en el partit  de Nadal, i estar a punt pels partits de la “Roja” que mai es volen perdre, ep!, no es critica, son uns professionals i sembla que han escollit.

La Federació Espanyola de Bitlles torna a la carrega amb la seva croada contra la Federació Catalana, què ha aconseguit el seu reconeixement oficial internacional.

Ara la FEBOLOS ha presentat una demanda  contra la catalana als jutjats de Barcelona, per organitzar i participar en competicions internacionals sense permís del Consejo Superior de Deportes, i incomplir així la llei espanyola. 

Aquesta Federació  viu obsessionada en gastar el seu pressupost en demandes i arguments legals, tot hi la seva derrota en els recursos presentats a la Federació Internacional, al TAS i als tribunals federals suïssos arran de la oficialitat de la catalana.

La conseqüència es la retirada dels equips espanyols que havien de competir en els torneigs internacionals, on si hi ha participat la catalana, i aquesta demanda per danys i prejudicis per la exclusió voluntària espanyola, basada en que la llei espanyola de l’esport atorga la representació única internacional dels combinats espanyols, i xoca amb l’Estatut Català, què com a llei orgànica te un rang superior, però concretament aquests articles estant al TC pendents de resolució.

De fet aquesta obsessió malaltissa, amb una mentalitat digne de l’època feudal, i sense adaptar-se als temps on vivim, ja que per activa i per passiva les altes instàncies judicials de l’esport ja han resolt que estant per damunt de la llei esportiva de qualsevol estat, i això dona el rang oficial a la federació catalana sense discussió possible.

La retirada espanyola per no competir amb Catalunya amb normalitat, es una decisió voluntària de la federació espanyola per la seva xenofòbia esportiva, i mentalitat rància que no es problema de ningú mes que dels propis dirigents espanyols, què segueixen sense digerir la visibilitat catalana amb normalitat com ho fan altres nacions sense estat, i segueixen gastant els diners dels nostres impostos amb guerres absurdes i sense sentit.

Una democràcia de fireta te aquestes coses, un pensament únic, una llengua única, una cultura única, i per suposat una selecció única que tant hàbilment han convertit en una eina política fent una barreja amb l’esport que en qualsevol estat normal mai es te que produir, i que busca l’exclusió de qualsevol altre selecció que amb la llei internacional a la ma, evidentment no pot quedar exclosa del seu àmbit on darrere te el suport d’un territori, i un sentiment, que per molt que vulguin menysprear i ignorar no ha defallit encara i segueix lluitant pel seu reconeixement just.

El reportatge de la prestigiosa revista britànica The Economist sobre la situació econòmica a l’estat espanyol, ha aixecat polseguera per la seva falta a la realitat quan esmenta Catalunya.

Efectivament, en aquest article es reprodueixen i donen com a certes algunes de les acusacions i difamacions que la “brunete mediatica” espanyola utilitza cada dia contra Catalunya. Sorprèn per la seriositat de la revista a nivell europeu, però demostra un gran desconeixement de la realitat catalana, arribant al menyspreu a un President de la Generalitat, concretament a Jordi Pujol què el titlla de cacic pels seus 23 anys al capdavant, i parla sobre la llengua catalana com una obsessió nacionalista i discriminatòria, unes afirmacions dignes del “Manifiesto por la Lengua Comun”.

Tanmateix, posa en dubte l’estat de les autonomies, del que diu ha creat molts problemes per la voluntat d’autogovern de la nació catalana, i on posa com exemple l’estatut del que diu que ha anat massa lluny.

Crec que totes les afirmacions de la revista poden ser fàcilment rebatudes, ja que titllà de cacic un president escollit democràticament pel seus ciutadans les vegades que convingui i que la llei local permeti es simplement democràcia, i que em sembla que a les illes britàniques en tenen una gran tradició, d’altra banda això es un insult, i mai es pot perdre el respecte d’aquesta manera.  Respecte a la llengua, es tant senzill com que es la nostra des de fa molts segles, i això no vol dir imposició, vol dir normalitat, d’altra banda si això es nacionalisme, suposo que la imposició del castellà també ho deu ser, i no veig que en faci cap referència, fent un us discriminatori del terme nacionalista.

Pel que fa a les ànsies d’autogovern, crec que aquests senyors no son ningú per dir si han anat massa lluny o massa aprop.  Si investiguessin una mica, veurien el que hi ha darrere aquestes paraules, i veurien com passa en el seu territori per exemple Escòcia, simplement es dret a decidir pur i simple, per denunciar una situació que fa molts anys que dura, i què principalment es l’espoli i ofec del territori econòmicament i culturalment.

La diferencia com gairebé sempre, es la força d’un estat que fa que les seves mentides ressonen com un altaveu per tots els territoris, i mentrestant la realitat per una nació sense estat no surt gairebé del propi territori, ja que no te cap veu en el mon per defensar-lo, per justa que sigui la causa.

La reacció del govern, demanant rectificacions, hauria de ser diària amb molts mitjans de la “meseta”, què simplement deixen anar la seva llengua verinosa i escampen totes les falsedats que volen  amb força, i que arriben a traspassar fronteres com demostra la revista.

Es una raó mes per avançar cap a l’estat propi, i poder defensar la nostra visió dels fets amb claredat, i què cap tercer amb mala bava ho faci per nosaltres, i mes quan precisament no es cap amic que ens vulgui be, ja que ho fa sense cap escrúpol i a consciencia.

Ahir vaig veure en el C33 el programa Àgora, on s’analitzava els dos anys del tripartit actual, amb un representant de cadascuna de les nostres forces politiques, i el resultat va ser tant decebedor com previsible.

Els partits polítics catalans un cop mes van complir les expectatives, i la causa de la gran desafecció política existent entre la societat catalana en comprovar la comèdia d’uns per justificar el que no es pot justificar,  i l’odi a Catalunya mostrat per uns altres com ja es habitual.

Per Ciudadanos, Albert Rivera va criticar el govern i va caure en la xenofòbia d’aquest partit a tot el que te a veure amb la llengua catalana i la visualització de Catalunya en el mon com una cosa diferent a l’Estat Espanyol, la falsa polèmica de l’aprenentatge a les escoles, i les ambaixades de la Generalitat van ser els seus arguments principals, i la idea aquesta que tant esta venen l’Estat del mal us dels nostres diners, amb tot el que fa referència al tema identitari o cultural, on nomes es lícit la seva cultura i la seva representació en el mon.

El Partit Popular seguint el mateix camí va insistir molts cops que no calia l’Estatut per reclamar un finançament millor, posant-se com exemple en el passat, i va insistir en la no retirada del recurs al TC ja que segons sembla el referèndum del poble de Catalunya no es suficient, i ha de passar un últim filtre que el pot deslegitimar definitivament, cosa ja difícil per cert.

Per Iniciativa, defensa del govern actual,  atacs a la dreta, i amb la justificació del pacte secret Saura-De la Vega que en un acte de mofa política ens diu que ha servit per veure que aquesta senyora tampoc es de fiar, cosa que si no s’han adonat fins ara, diu molt poc de la seva capacitat i visió política.

Per Esquerra, Anna Simó va defensa la política social del govern, la llei de dependència, un frau en tota regla, i mes enllà d’una decisió conjunta del parlament no va definir ni la posició en el finançament, ni amb el recurs del TC, cosa ja habitual d’aquest partit en el govern, on l’independentisme brilla per la seva absència.

Pel PSC, en Joan Ferran , el nostre amic de la crosta nacionalista, va utilitzar la demagògia habitual per fer veure  que la situació pot ser millor del que ens pensem com en el resultat de la sentencia, cosa que no es creu ni ell, i per suposat ni una paraula dels incompliments d’en Zapatero, i una possible utilització dels 25 diputats a Madrid per vetar els Pressupostos Generals.

Finalment per CIU, Oriol Pujol va demostra que en oratòria esta molt lluny del seu pare, i va cometre una greu errada afirmant que el nou estatut nomes s’havia fet pels diners, tota una declaració d’intencions, i un bon seguiment dels 23 anys de govern que no van suposar cap salt important en el tema nacional.

En definitiva, mes del mateix, i on va semblar que estant preparant una estratègia per justificar el patètic finançament que rebrem i la sentencia adversa on ja es van sentir veus dient que una interpretació a la baixa en segons quins conceptes no es important, o sigui admetent que es pot potinejar com vulguin que enlloc de rebuig, encara ho presentaran com una victòria.

Se’ns dubte cal un canvi d’actitud pels partits que no estan sotmesos a la voluntat espanyola urgent, o potser no hi serem a temps.

En una entrevista al diari El País, l’expresident de la Junta d’Extremadura, i baró socialista Juan Carlos Rodríguez Ibarra, torna a la carrega contra qualsevol diferencia que molesti al regim establert.

Aquest senyor ja mig retirat dels alts càrrecs proposa reformar la llei electoral perquè els partits regionalistes com diu ell, que no obtinguin un 5 % de vots a nivell nacional, cosa gairebé impossible per qualsevol partit nacionalista nomes pugui participar en el Senat, i no a la cambra baixa com fins ara.

Demostra el seu odi a tot el que no sigui nacionalisme espanyol caspós i intolerant, quan afirma que estan entrant massa nacionalistes al congrés, i el debat s’està prostituint, i proposa revisar el pacte autonòmic aprofitant la futura entrada del príncep al tron espanyol, i fer-ne un altre perquè duri mes de 30 anys, tenint-ho tot lligat s’entén.

Tanmateix, acusa a Maragall d’haver incomplert el model autonòmic pactat entre els barons del PSOE, i  defensa la frase d’en Zapatero “Apoyare el estatuto que apruebe el parlamento de Catalunya”, perquè tenia un compromís del president de la Generalitat de no posar res sobre la taula que atemptés contra els principis del partit.

Aquest personatge que representa una bona part del pensament socialista com ha quedat demostrat aquests ultims anys en el poder, senzillament vol eliminar els partits que no siguin nacionalistes espanyols, que es veu que per obra i gracia de les institucions de l’estat es l’únic legal, i així fomentar l’acord dels dos grans partits i no arribar a dependre mai d’aquests partits molestos que a vegades poden arribar a aconseguir contrapartides en el seu suport, com recentment el PNB amb les esmenes al pressupost general, i el que ell en diu prostituir el debat es no voler escoltar mai les legitimes reivindicacions nacionals de cadascun d’aquests grups, i el canvi de prioritats que no posen l’imperi al capdavant de tot.

Suposo que sentir alguna paraula en algun idioma que no sigui el que ells han decidit únic oficial, el castellà, en un acte impropi de qualsevol país civilitzat també deu ser el seu objectiu, i la seva ambició ja ens parla de reformar aquest estat de les autonomies per tancar-lo encara mes en benefici del poder central, i evitant reivindicacions de la perifèria escanyada pel llast de l’Estat.

Finalment ens justifica una de les mentides mes celebres d’en Zapatero i l’Estatu,t on ell redueix l’afer a un afer de partit per damunt de qualsevol territori, que en el seu concepte de democràcia restringida vol dir que un 90 % del parlament sobirà d’un territori no te cap mena de valor,  i es una espècie de cambra de pa sucat amb oli sense cap tipus de poder com malauradament anem comprovant cada dia.

Crec que quan s’insisteix repetidament contra un mur que no vol escoltar al llarg dels anys, ja una alternativa que es senzillament deixar aquests escons buits per no col·laborar amb el teu botxí, i la seva governació que ens hauria d’interessar ben poc, o simplement no presentar llistes i començar a donar el missatge de l’adeu a Espanya amb mes coherència, ja que no es pot estar a missa i repicant al mateix temps, i algú te que donar el primer pas que amb els líders actuals dubto molt tinguin el valor de fer-ho, i alhora denunciar amb aquesta renuncia a tot el mon el tracte rebut al llarg dels anys amb la cara ben alta.

Finalment desprès de molts dies de pidolar per tot el mon, en Zapatero ha aconseguit una cadira per assistir a la festa de Washington amb els màxims mandataris mundials.

El president espanyol treu pit aquests dies desprès d’aconseguir d’una manera força vergonyosa, que finalment el president francès Sarkozy li cedeixi una cadira per estar present a la cimera dels països mes importants del mon, per parlar de la reforma del capitalisme sense cap tipus d’invitació oficial.

Per molt que l’aparell socialista vulgui donar una imatge de triomf en les relacions internacionals espanyoles, amb la cançoneta de la vuitena economia mundial, cosa que per cert s’ha demostrat falsa en diversos estudis econòmics i agafant diverses variables, i la política internacional espanyola de prestigi, cosa que no lliga amb la gira mundial que ha hagut de fer el primer mandatari espanyol, primer per Sudamerica amb una espècie de recollida de signatures per avalar-lo, i desprès per Europa on finalment l’estat francès li ha cedit una cadira per estar present sense saber-ne a canvi de que, però ja sabem que Pinotxo Zapatero nomes explicarà la primera part de l’assumpte.

De moment les credencials econòmiques del govern espanyol no son cap garantia, ja que van estar enganyant la població inventant una nova nomenclatura per no anomenar la paraula crisi, quan a la resta d’Europa ja hi posaven fil a l’agulla, finalment quan ho han hagut d’acceptar per pura vergonya les mesures que han pres son mes demagògia estèril, com els 400 euros a la nomina, o la reducció d’hipoteca als aturats durant 2 anys que al final han hagut d’admetre que la lletra petita no l’havien llegida, i dependrà del banc de torn fer aquesta mesura.

Per no parlar del finançament autonòmic, on nomes esperen la sentencia del TC, incomplint les lleis orgàniques a la seva voluntat, i amb la sola idea de continuar amb l’espoli català, que viu amb ofec la situació, i on veu que les grans empreses aprofiten el moment per liquidar part de la seva plantilla sense cap tipus d’intervenció del govern estatal.

Per acabar-ho d’adobar revistes especialitzades en matèria econòmica europea posant en dubte la fortalesa financera espanyola, que viu una crisi de dimensions molt considerables.

Amb totes aquestes dades l’aportació d’en Zapatero a la reunió segurament serà testimonial, i el seu objectiu com en altres èpoques Aznar a les Açores, serà sortir a la foto de família per treure pit davant l’electorat, però com ens te acostumats aquest demagog especialitzat darrere la foto no hi quedarà res.

Pel que fa a Catalunya, la dada que ens ha de portar esperança es la poca influencia mundial de l’Estat Espanyol, i que al contrari del que ens volen vendre ens pot venir molt be alhora de crear el nostre estat propi i buscar aliats en el mon.

Dos fets han succeït a València relacionats amb dues sentencies del Tribunal Suprem que afecten a la Universitat Jaume I de Castelló, i que resulten francament increïbles, si no fos per l’odi acèrrim a tot el relacionat amb Catalunya.

La primera negava el dret a aquesta Universitat de utilitzar el terme “País Valencià”, i l’obligava a posar “Comunitat valenciana”  per qüestions legals, ja que a l’Estatut Valencià es la denominació que es fa servir, cosa que es mentida, ja que en el preàmbul apareix aquesta denominació de País Valencià i també la de Regne de València de la qual curiosament la sentencia no en diu res.

La segona es la decisió del Tribunal Suprem de desestimar el recurs de la Generalitat Valenciana que havia modificat unilateralment els estatuts de les universitats per eliminar referències al català,  ja que aquesta es refereix a la llengua valenciana com acadèmicament català, i  a mes referma les diverses sentencies favorables del Suprem a favor de la unitat lingüística.

Francament lamentable la primera decisió que obliga a canviar la nomenclatura de tota la vida, per la imposada pels partits espanyols com a comunitat per seguir la seva transformació,  i aigualiment amb la resta de comunitats, i eliminar de pas totes les coses que puguin fer pensar en els Països catalans que lògicament volen dividits i enfrontats, per eliminar qualsevol possibilitat de reunificació o objectius comuns. A mes utilitzen arguments que no s’aguanten per enlloc, ja que les dues denominacions son reflectides en el seu estatut, però com sempre nomes ha interessat veure una part del text.

La segona fa justícia al genocidi lingüístic que duu a terme la Generalitat Valenciana amb el seu invent lingüístic, i la eliminació de qualsevol referència al català per damunt de l’opinió de tots els experts en la matèria, i de les diverses resolucions judicials que ho justifiquen.  Es una obsessió malaltissa del govern del PP amb la deixadesa del PSOE per dividir i afeblir la llengua catalana i avançar en la seva eliminació per totes les vies al seu abast, des del tancament de repetidors de TV3 a els canvis a les universitats, fins hi tot renegant del seu passat a la Corona d’Aragó.

Aquest fenomen crec que nomes es pot donar a l’Estat Espanyol, que amb tots els seus mitjans que son molts lluita per eliminar qualsevol diferencia entre els seus territoris, i així imposar el seu pensament únic que es la única manera que entenen des del centre de la península de cohesionar aquest invent anomenat Espanya.

Aquesta setmana el President de la Generalitat, José Montilla, i el president espanyol, Zapatero s’han reunit per sorpresa a Madrid per parlar del finançament, i ha arribat una nova promesa del gran mentider que no es creu ni ell.

Realment lamentable el nou episodi d’aquest viacrucis que s’anomena Estatut, i que el govern espanyol mai s’ha pres seriosament, primer va arribar la data límit del 9 d’agost que marcava la llei per haver un acord en el tema, i simplement s’ha ignorat com si no estigues escrit, desprès va arribar la prorroga vergonyosa  pidolada per en Saura a De la Vega a canvi de la no compareixença de Zapatero per dona explicacions, i si be la segona part es va complir, la primera tampoc serà certa.

Ens diuen que hi haurà una segona proposta, però ja avançant de que no agradarà a Catalunya, ens diuen que amb la crisi no es bona època per demanar segons que, els rumors de la sentencia del TC que no trigarà, i serà una segona retallada humiliant al text es esperada per l’executiu espanyol per no parlar ja de segons quins temes, i per postres ens diuen que igual s’ajorna el possible acord fins el proper any.

Es increïble la  poca vergonya del govern estatal que juga amb les lleis sense rubor, i passa per damunt de les demandes catalanes com si sentis ploure amb un cinisme descomunal.

Davant això el PSC es troba atrapat amb la seva trampa, el que abans criticava des de l’oposició ara te que fer mans i mànigues per justificar-ho, i no aixecar molt la veu per no perjudicar el seu verdader cap, que governa a Madrid, i d’altra banda te que treure pit de tant en tant per mantenir el to en terres catalanes, on sembla que la seva nul·la defensa dels nostres interessos estant fent replantejar allò de la Catalunya optimista, i es podria canviar per la Catalunya enganyada.

El Predident Montilla, ja no enganya a ningú, i aquest nou termini per finals d’any es impossible que tingui una mica de credibilitat i ell ho sap, se’ns dubte han estirat tant la corda, que ara pateixen la seva pròpia medicina que els acabarà matant, ja que tanta vexació entre el finançament i la retallada del TC, hauran de triar entre ells i nosaltres i evidentment apostaran per ells, cosa que els allunyarà definitivament de la societat catalana.

Això no vol dir que amb un govern convergent les coses anessin molt millor ja que desprès de sentir en Duran i Lleida felicitar l’aniversari del diari La Razon dient que aporta rigor i pluralitat,  ja no cal dir res mes, si el seu nivell de rigor es aquest pamflet feixista i anticatalà ja esta dit tot, i Artur Mas sap que es un llast que si no vol donar el salt endavant haurà de suportar, i això te unes conseqüències que no s’arreglen amb refundacions i cases grans que sense un projecte que trenqui l’espoli estatal per passar a tenir veu pròpia en el mon no te cap mena de sentit, sinó es per  repartir-se les engrunes mediocres de poder que hores d’ara te Catalunya, i que els nostres polítics semblen sentir-se tant a gust.

Ja ha acabat la llarga campanya electoral del país mes poderós del mon, gairebé un any d’estratègies i discursos per arribar a la Casa Blanca.

Se’ns dubte la noticia, apart de la victòria d’una persona de raça negre a les presidencials americanes, una cosa per altra banda impensable fa uns anys amb aquest país que ha tingut, i encara te en moltes zones el racisme com a bandera, ha estat la lliçó de democràcia donada  a tot el mon.

Una nació jove, uns 200 anys de història, i amb molts defectes com totes, però amb un sistema democràtic avançat, unes primàries en els dos grans partits obertes a tota la població, i amb llistes obertes, cosa impensable en el continent europeu i concretament a Catalunya, on la possibilitat d’Esquerra per fer servir aquest sistema ja esta intentant ser avortada des de dintre del mateix partit, i per l’aparell que no vol que la situació se li escapi de les mans.

Uns equips de campanya que s’encarreguen de recollir fons privats per finançar la campanya, i on cap diner públic serveix per aquest fi i on per exemple a Catalunya aquestes qüestions fosques sempre han creat polèmica, i mes recentment la llei antifrau ha costat molt de temps, esforços i retalls en veure la llum.

Una campanya farcida d’actes i debats cara a cara entre els candidats, cosa que aquí cada cop es mes difícil de veure, només cal recordar els cara a cara Rajoy-Zapatero, totalment preparats i acotats, i venuts com una gran proesa quan es simplement una qüestió de transparència.

Concretament el guanyador ha utilitzat les noves tecnologies amb gran eficàcia, i amb una bona oratòria sense prometre gaire coses concretes, sense faltar el respecte al rival, i amb el famós lema “Yes we can” com a símbol, unit a la impopularitat de Bush, la crisi econòmica, i les errades estratègiques de l’altre candidat, especialment la seva segona de campanya Sarah Palin ha fet la resta.

El resultat ha esta 136 milions de persones a les urnes, i un seguiment i entusiasme de la població fora de tot dubte, i on el mític somni americà ha tornat a les ments de tots els sectors de la població que volen redreçar aquest país de la situació on es troba.

Ara caldrà veure si les grans paraules es tradueixen en fets, i d’aquí un temps no parlem d’un Zapatero qualsevol, per posar un exemple on el mes calent es a l’aigüera i on si la oposició trobes un Obama segur que el partit socialista no hagués guanyat les eleccions, on les promeses falses i la por a que l’altre partit guanyi va ser la mediocritat que la gent va tenir que escollir per l’estat espanyol.

Pel que fa a Catalunya, la semblança es que el President Montilla també es el primer que no es nascut al país, però amb la diferencia que aquest no te el patriotisme que sembla tenir Obama pels Estats Units, i te el cor mes mirant a Madrid i al PSOE que a jugar fort i a totes per fer sortir Catalunya de l’atzucac on ens trobem, sense tancar cap porta per agosarada que sembli, ja que com diu el lema del nou president americà,  “Sí, nosaltres podem”.