EL PSC ARA DEFENSA EL PEIX AL COVE
A falta de tres setmanes per finalitzar la tercera data de termini, recordo segona fora del que marca la llei, i amb 4 mesos de retard, per arribar a un acord amb el finançament català, el mes calent es a l’aigüera.
Els dies van passant, i la sensació de presa de pel del govern espanyol va deixant sol l’apèndix del partit socialista a Catalunya, què curiosament te la clau per fer el primer gest de dignitat i de força de Catalunya en molts anys, però que malauradament no el farà, ja que la seva submissió al govern del PSOE es el seu principal objectiu, i la defensa dels interessos dels catalans i dels seus votants en particular evidentment no ho son.
Desprès del veto aprovat al Senat amb els vots de PP, ERC, CIU i ICV, i el retorn dels Pressupostos al Congres sense possibilitat d’introduir cap esmena i on les aliances del govern li son favorables per la seva aprovació, els partits catalans pressionen al PSC per utilitzar d’una vegada per totes els seus 25 diputats amb utilitat, i no com a simples figuretes del pessebre socialista com fins ara.
El secretari d’organització José Zaragoza, amb el seu cinisme habitual va confirmar ahir que no vetaran els pressupostos, de fet no calia que ho digues, i va desvincular un cop mes el nou finançament on diuen estar negociant per tenir l’acord l’1 de gener amb una gran exigència, dels Pressupostos generals on la seva no aprovació faria perdre 4600 milions d’euros per Catalunya, i reblant el clau va dir què no acceptarien qualsevol acord.
Un cop mes aquest partit de caire espanyolista tornarà a demostrar que Catalunya no es la seva raó principal de ser, i ara treu el famós peix al cove convergent per justificar el què de cap manera es justificable.
El Sr. Zaragoza sap molt be que el govern estatal ha incomplert l’Estatut, s’ha passat pel forro dos terminis, un ja fora de temps, i ara ja insinua que un altre se’l passarà per la pedra, aquest cop acordat pel mateix President Montilla, també sap que aquests pressupostos no compleixen, com no ho han fet els anteriors amb les inversions previstes per l’Estatut, on mitjançant mitges veritats com la diferencia entre previsió, projectes reals i execucions d’obres volen donar gat per llebre, i el que es mes greu no inclou el nou finançament català que per art de màgia ara serà una nova versió del cafè per tothom, i amb rebaixes pels temps de crisi que vivim, i com no amb apel·lació a la solidaritat infinita catalana inclosa.
Zapatero respira tranquil amb aquesta sucursal catalana incapaç de donar un cop d’efecte, i recuperar un mínim d’autoestima davant tant d’incompliment i tanta presa de pel acumulada, i donar un toc d’alerta i un maldecap al mentider compulsiu que presideix el govern estatal.
Espanya mai prendrà seriosament Catalunya a Madrid quan mes de la meitat dels seus diputats voten en contra dels seus propis interessos, i es tiren pedres contra la seva pròpia teulada.
Crec que ha arribat l’hora de desemmascara aquesta colla de traïdors als interessos que se suposa haurien de defensar, i què curiosament gràcies a l’amnèsia del suposat partit independentista en el govern ha arribat a remenar les cireres a la Generalitat, on la principal oposició segueix amb la seva coneguda indefinició nacional, i que no li permet acabar de marcar un camí que cada cop es veu mes clar que es la única sortida per sortir d’aquest malson i aquest llast que suposa l’Estat Espanyol.
Encara hi han independentistes que defensen el govern del PSC? Perquè d’això es tracta oi?. O potser encara esperen que el partit-estat es trenqui per albirar el futur radiant de l’independentisme governamental?. A casa meva en diuen cagarla, per molt que es pensin que tot es deu a les maniòbres crítiques de l’oposició interna i/o externa i a campanyes difamatòries. Cagarla es cagarla, i el paquet s’ha convertit en una bola que baixa pel camall dels pantalons. Ei! i tant que hi ha feina ben feta de gestoria, pero políticament, marramiau!.
Respecte els socialistes, el PSC o el PSOE a Catalunya, sentzillament, que es pot esperar de “persones” que van a la presentació del llibre de P.Maragall i assisteixen amb un somriure cínic, hipócrita, llefiscós, davant el que van defenestrar sense moure un dit a favor seu? Aquesta gent no té ni la més punyetera idea del que es la dignitat. Son gent de poc fiar.
Aquest partit passi el que passi tenen una bossa de votants, apolítics,apatrides i espanyolistes, que smepre els votaran, encara que ensorrin la vorera de casa seva.