Ulisses20

No som ningú per criticar els savis, que no som ningú, per dir-los com han de gestionar la ciutat, si són majoria democràtica per decidir econòmica, cultural i urbana, com volen la ciutat que molts viuen, gaudeixen i altres patim de rapa-i-fuig. Els pobles, els pobles valencians sobretot, fa anys que van canviant la fesomia, carrers, façanes, finestrals, balcons, de vegades per contaminació urbana de la ciutat… Aquella arquitectura tradicional, de cases amb entrada de carro, a dues mans, amb finestres a ambdues bandes, amb balcons de ferro, amb teulades i canals i ganxos, corrioles, o més detalls rurals, van desapareixent a gran velocitat. De fet, encara a l’interior queden restes de cases humils, algunes de senyorials, amb taulells valencians ornats, de dibuixos barrocs, de flors, d’ocells, de detalls de la ceràmica de Manises i de més llocs. El món rural va desapareixent, inexorable, i es bescanvia no per unes millores que també són necessàries, que la majoria de vegades són canvis per perdre, canvis que defugen la bellesa que, no som del morro tort que tot ho volem vell o envellit.

La ciutat ja fa més anys que va perden molts d’aquests detalls. De vegades amb un criteri, la majoria de les vegades amb descriteri. Queden vestigis, és cert, cada dia amenaçats pel caprici municipal. També és cert que els eixamples, les grans avingudes, el necessari creixement, va donar pas a edificacions que són el que són. Algunes guarden la garantia d’edificis valencians d’una bellesa especial. D’altres els va privar més la grandària que no l’exquisidesa, lo lleig contra la mesura i no diguem res de l’equilibri.

El Cabanyal, ara mateix, davant una nova sentència, que ja temíem què i qui defensarien, és a favor d’un creixement contra les persones que hi viuen mateix, no veig que despunte per damunt d’altres criteris: dius, és que l’equip que va dissenyar el nou Cabanyal, i el mateix Tribunal, són del parer d’embellir una part de la ciutat contra la pobresa d’horitzons, contra l’immobilisme dels veïns, contra el conservadurisme mental de no pocs salvems… Vinga!

Potser tindríem dubtes si aquesta batalla perduda, una més, no amagués interessos, favors, indecències, amiguismes… Potser si no coneguérem altres prioritats, necessitats contra luxes. Fins i tot, si no avaluàrem els resultats d’accions modernes, acabades d’agranar, amb una eficàcia que no per nul·la salva el cul de no pocs crítics, amb l’equip sencer d’arquitectes i tècnics, municipals, supramunicipals, politècnics i catedràtics de l’urbs. Sense parlar de les despeses.

A mamar tant de Cabanyal, collons.

Com que tenim quaranta anys per davant, vaig tancant aquest primer cicle d’apunts sobre el futur que albirem, sobretot els valencians. Tampoc cal morir-nos d’una fartada els primers dies, perquè els esdeveniments són els que són, i els polítics mateix ja saben com bescanviar cromos i col·leccions senceres. D’ací un mes, de la meitat de les coses no recordarem ni el nom, tampoc no ens afectaran de la mateixa manera, fins i tot, n’hi ha que ens relliscaran tant com voldrem. Paciència, vull dir que agafem-nos les cose amb calma, si tenim l’abeurador net i el pinso suficient al rebost.

Centrem-nos en la realitat post-electoral i preparem-nos per a la gran travessia. Els uns i els altres tenim un llarg calvari i abundoses setmanes de passió, al nord i al sud. Hi ha diferències a l’ample d’aquest país que, a afectes d’eleccions espanyoles, ni existeix ni pinta, però en canvi viu en una minoria significativa: al nord del país, el PSOE té ara mateix la paella pel mànec. Al sud, el PP aguanta una paella d’anses més grossa. No és gratuït que els de Madrid pensen que aquests de València són el recanvi generacional (marededéu, que ens agafen amb l’Ocaso pagat i la caseta emblanquinada, visca el coeficient màxim a quaranta-cinc).

Al nord, els de la independència pinten sense decidir no res. Ací ni pintem ni decidim. Ni sembla que la independència siga prioritària per a gaires votants.

L’únic privilegi, a l’ample del país? Intercanviar-nos Pla i Fuster, Valor i Víctor Català, Miquel Gil, Obrint Pas… Aquests èxits que no els ens manlleve ningú. Amb el permís d’Alcover.

Malgrat que Foucault ens llança el pèndol enverinat (si més no la tendència és contra catalans i valencians), algun dia d’aquesta primavera, l’any que ve o d’ací deu anys, les coses canviaran. Nosaltres ja ens haurem jubilat i, si més no, tindrem més temps per les idees, pel debat, si encara les pensions ens aguanten la despesa d’un viure harmoniós. També serà cert que serem més a prop de l’objectiu final. Amb optimisme.

Mon pare fa vuitanta-sis anys, avui. Fa uns mesos que no condueix. El cotxe també se li havia fet vell; just davant de casa va dir prou. S’hi va estar uns mesos fins que la grua no vingué a remolcar-lo. Ara mon pare va en bicicleta amunt i avall, pel terme. Ho ha fet sempre, des que era un xiquet. En la riuada del quaranta-set ja em va perdre una de manillar de curses, al trull de cal Ros. Ell i Calderilla van botar per les teulades (quin goig em fa com ho canta Al Tall) per salvar la vida. Quan anem al camp em diu: –Fuig, no prengues mal! Llavors, s’enfila als arbres més alts per aclarir-los, per collir taronja, per batollar l’armetla; és ell qui agafa els sacs de guano i em diu: –Fuig, no et faces mal. És l’home aranya de veritat, sense més poders que la força i una voluntat extrema; flac, pur nervi, menut, encara puja les costeres del poble amb el cul ballant a l’un costat i a l’altre del selló. Amb deu anys ja va portar tot sol un ramat d’ovelles de Terol a Bétera. L’acompanyava Miquel el Xurro, que portava el seu ramat. Van trigar tres dies a venir amb les ovelles, de vegades amb un cabridet acabat de nàixer a coll un bon tram. Són homes d’una època i d’una altra pasta. Fets a la inclemència, sense por, fets a tot i a la vida.

La setmana passada li van furtar la bicicleta mentre aclaria les satsumes del Mangraner (molts camps tenien un mangraner al marge, que les sèquies encara eren de terra, i l’arbre bevia amb llibertat quan passava l’aigua). Fan bona ombra i bona fruita, els mangraners. D’ací ha conservat el topònim. A casa ho diem així, avui seré al Mangraner. Va haver de tornar a peu a casa. Amoïnat, sense la bicicleta. Va preguntar a uns collidors forasters, però ningú no havia vist res. L’endemà va tornar amb l’esperança que el lladre de bicicletes veiés quin poc valor té aquella bicicleta antiga, de gairebé quinze quilos, que a ell li fa un paper enorme, sobretot pel portamaletes. Sort que va trobar les ulleres. Té dificultats de visió d’un ull i encara trigaran mesos a operar-lo, que és a la llista d’espera d’una sanitat valenciana que es desviu. Potser que es morirà abans i tot, i això que es podrà estalviar el desgovern. Ja s’ha buscat una altra bicicleta, d’aquestes noves d’ara, que diuen de muntanya: –No em farà tant de paper, perquè no és prou robusta i no té portamaletes, es queixa. Un home del vint-i-dos no veu sinó la funció que li puga fer la bicicleta, carretejar els estris del camp, portar taronges a casa, un sac de guano: –No sé si trobaré un portamaletes, diu, si li’l podré acoblar… He parlat amb Dolç, una institució de la mecànica de la bicicleta, al poble, sobretot el Dolç pare, que fa temps va morir: –Dolç diu que serà difícil trobar-me res. M’ha dit «Un portamaletes dels antics, Josep, no demanes res!»
Té vuitanta-sis anys, ha treballat tota la vida, des de xiquet. No sé si li he conegut no fer res. És un boví de Bétera, que vol dir treball, treball i molta humiltat d’un viure senzill.

Ara maquina com podrà convertir la bicicleta al seu viure, que és un estil que, al poble, ja ens va dient adéu. Ell vol continuar fent el que ha fet sempre. Per molts anys.

Els mitjans també ho tenen clar. Amb excepcions puntuals, minses: Vilaweb, Berria potser, i algun altre setmanari, altrament minoritari. Heu vist cap director, presentador o periodista de Quatro, Sexta, Tele5, A3, TVE, C9, TV3 o la resta de llufes audiovisuals reclamant pluralitat? Explicant la manca de llibertat, de democràcia i de transparència arreu de la campanya? Demanant, si més no, decència informativa? Per tots ells, el debat era a dos. No n’hi havia res més, sinó dos. Blau i vermell. Ací els mitjans, el noranta-nou per cent de mitjans no discuteixen que Espanya és a dos i entre dos ben espanyols. La resta no compta. Per això, els periodistes són els primers a no queixar-se, de falta de diversitat, de participació, de pluralitat informativa. Ací la majoria saben per qui treballen i saben qui és l’amo i quin l’objectiu. Mal paper la premsa d’aquesta península europea que es pensa que és una cosa que no és. La premsa, la publicitat, l’empresa que l’administra, que l’aguanta amb subvencions públiques, sucoses, de polítics i de governs. Sobreviure contra aital manca de llibertat, la premsa escrita o de televisió o de ràdio o d’internet. Tant se val. Ací potser els terminis encara faran curt, quaranta anys per trencar una opinió uniformadora.

Post. Aquests dies de balanç col·lectiu, fins i tot les cadenes majoritàries de dretes no fan un balanç negatiu, malgrat que de la parella protagonista de la seua pel·lícula, el xicot de més a la dreta havia perdut el primer dels objectius. No n’estaven insastifets perquè, segons que compten amb els dits i amb el cap, guanyar o més guanyar, dreta o esquerra, tots dos són referents espanyols. Unívocs. Per ells n’hi ha prou.

El país ofereix grans paral·lelismes, per contrast. Hi ha valencians emprenyats, però no tenen representació directa enlloc. N’hi ha catalans emprenyats, que després de diumenge són més llufa que fira. Hi ha el desastre de la pista d’Ademús, l’artèria que enllaça València amb l’interior, i carreteres secundàries de tercera, però això no castiga la majoria absoluta del pp, al contrari, els dóna ales per a volar. Hi ha el desastre rodalies(al nord i al sud), que tampoc no castiga el PSC, al contrari, els dóna ales per a volar. Podem explicar molts exemples que, en qualsevol situació moral, d’anàlisi fred, provocaria un daltabaix. Però no. De cap manera no passa res, ben al contrari: al nord i al sud, malgrat que contraris en una cosa, governen ara mateix amb més suport, amb tot el suport. Tenen tantes coses en comú, (el PSOE al nord i el PP al sud), que res no els trau convicció en la victòria aclaparadora sobre la resta: tots dos creuen en una idea d’Espanya única, sòlida, sense escletxa, i això els dóna ales.

Els de la queixa es queden muts, pelats o erts. I cap a casa si no volen agafar la grip. Malgrat les grans manifestacions pel dret de decidir, malgrat els quaranta-tres morts del metro, malgrat que el Prat és propietat de qui és… (i la Rambla, i la Plaça Catalunya, i Montjuïc). Al nord i al sud, qualsevol decisió passa per Madrid, aquesta és la gran victòria de PSC i PP. No hi ha més vares de mesura, ara mateix.

Els matisos?, d’acord, la llei de dependència, la LOE, un tira i arronsa més o menys, l’església, la pensió…, almoines. En els temes fonamentals, les eleccions de Catalunya i de València i de les Illes, ells ja saben que són grans decisions d’Espanya. Ací convergeixen, malgrat els estatutets català i valencià (malgrat els catalans i els valencians).

Quaranta anys per a la llibertat? Potser que em quede curt, si no ens posem a la feina ara mateix. Amb optimisme.

Tocant València, un mínim de quaranta anys per preparar la independència són necessaris. I sóc optimista de mena. Guanyador. Per això que els resultats de diumenge no em van decebre extraordinàriament. Des què tinc el dret de votar, no he guanyat mai, però sempre he participat amb il·lusió, amb claredat del que volia i em portava a actuar d’aquella manera. Encara més, tinc la sort de compartir amb molts amics el goig del debat, abans i després, de parlar-ne, de tornar l’endemà a treballar, malgrat uns resultats nefastos. Si fins avui no he pogut participar del moviment blocaire d’opinió (potser el millor que ens ha passat en els últims anys, malgrat que no comptem ni poc ni gens), ha sigut per qüestions de no poder atendre el debat com mereixia, i no per falta de ganes.

Ara aniré a pams, perquè això de diumenge demana llum, idees i brillantor, de tants neguits i dubtes com genera, tot plegat, el resultat a l’ample del país. No em destorba saber que València és la part pitjor, qui rep el major dels càstigs possibles, elecció rere elecció, no tant per les contínues i repetides majories del PP, afegit als continus errors d’un PSOE sense liders, pobrissó, rovellat com el balcó del Mas de les Xiquetes. A València el pitjor és que els valencians no tenim cap identitat definida, si no és l’espanyola i prou. No és que els matissos es difuminen, és que no n’hi ha cap matís possible que ens definesca, que ens situe en un punt del mapa. Els valencians no comptem, enlloc, si no és que ens confessem de primer espanyols.

N’hi ha més coses que fan de pitjor pair: l’escola, la cultura, l’ecologia, la mesura de les coses, la universitat o la investigació no comptem, en la lluita pel poder valencià. Ni l’abús sobre els llauradors, ni l’abús de la construcció, ni la desfeta del litoral, ni l’abús sobre el paisatge, el natural i l’urbà, ni els abocadors il·legals dels ajuntaments; no compta gens ni miqueta la corrupció, o la irresponsabilitat manifesta damunt quaranta morts al metro, ni l’abandó d’obres en carreteres de risc. Ni rodalies, ni autopistes de pagament exclusives per al nostre país, ni camps d’aviació. Res de tot això justifica pèrdua de vots en absolut. I per tot això mateix, el llenguatge dels polítics, dels futurs polítics valencians, haurà de canviar.

Abans, tots aquells polítics majors de quaranta anys haurien de tornar a una altra cosa; han de deixar la política. Començar per la decència de la seua dimissió és començar a posar en marxa aquest rellotge i els seus terminis, quaranta anys i lliures, finalment. Amb optimisme.

Dissabte passat vaig ser en un sopar on vam debatre amb profunditat què faríem cadascú dels assistents en aquestes eleccions. Com que n’hi havia confiança, vam acabar dient a mà alçada què votaríem. Vam deixar que, qui volgués, expressés la raó del seu vot, i encara vam riure plegats de les decisions dels uns i dels altres. El ventall, des del psoe al vot en blanc, passava per l’esquerra i per la independència.
Durant la setmana, venint cap a l’escola, el xiquet m’ha recordat dues o tres vegades el sopar, fins i tot m’ha convidat a canviar la meua opció pública: ‘Pare, si no vols tenir la dreta a València i la dreta a Espanya, vota el psoe’, em diu. Anit encara m’ho tornà a dir sense alçar la vista de la PSP. Cada vegada que m’ho ha dit, li repetesc el mateix: nosaltres som d’Isaura, fill, som independentistes (tant de bo Esquerra s’hagués afegit al sac del possibilisme valencià), encara que enguany amb l’escisió al si d’EU tenim menys possibilitats, però conservem la decència i el criteri per aguantar amb els nostres, malgrat que no hi són tots. També pense com s’ha extés la idea del vot útil a favor dels uns i com ha quallat el bipartidisme que elimina els matissos i, sobretot, la identitat de no pocs votants. Fins i tot els fills ens reclamen de passar per l’embut bicèfal.

A València estem condemnats a entendre’ns, si volem pintar. A les Illes aconsegueixen de fer pinya i, en canvi, a València, que és mes prioritària l’acció conjunta, som tan poc flexibles, els uns i els altres, que no ens poden anar pitjor les coses. Molt fotudes. Tantes vegades no hem aconseguit representació, o no ens han deixat entrar al parlament (gràcies al famós cinc per cent pactat per PP i PSOE), que no ens vindrà d’una ni de cent eleccions més.

Som d’Isaura malgrat el seu bloc falsament bilingüe, i malgrat que no representen ara mateix la independència que volem molts valencians. Malgrat els greuges, a València hem de ser més llestos, més conseqüents, més de tocar de peus a terra. I aconseguir un compromís més ample, que no fracasse en llevar-nos el segon dia. Al remat, això d’avui, d’ací unes hores, solament que és un vot. Un de sol.

(post-publicació: al Senat, he triat el mestre Gonçal Anaya, valent com pocs, i Teresa Galceran. Hi he afegit el primer candidat de Bloc-iniciativa-verds)

La mort té poca justificació, siga gratuïta, política o accidental. En calent, cap mort no té justificació. La setmana passada van ser un grapat de dones, ahir un polític, fa dos dies uns joves d’una escola a Jerusalem, fa unes hores uns xiquets a Gaza, fa a penes uns minuts més morts a Kènia, a Afganistan, a Colòmbia… No escarmentem. De cap manera els homes no aprenen de tants errors. Arreu que mirem el planeta trobem morts injustificades. Aquesta mort d’ahir a Arrasate té uns mitjans abocats a esbombar-la políticament, a definir-la com més greu o de major conseqüència. A Euskadi la violència té un sentit, que no vol dir una justificació. Un sentit diferent del sentit que la mort té a Palestina o a Sèrbia, per citar tres exemples.
Davant què passarà diumenge, aquesta mort a Guipúscoa té més paper, és més rellevant, que no les quatre dones mortes un mateix dia de febrer. Els polítics, en la seua majoria, i els mitjans gairebé tots, excusen moltes més raons, lloables algunes d’elles, se’n queixen més fort, amb més dramatisme, amb més ‘jo ja ho avisava‘, com uns déus fins i tot. En la mort també n’hi ha categories.
El País Basc és un país sotmés a una vigilància zelosa, s’hi viu una realitat diferent a la resta. Allà n’hi ha una olla que bull, amb partits prohibits, amb polítics empresonats, amb diaris censurats, i amb un Estat que envia amb premeditació la justícia i la policia. Malgrat que res no justifica que, de tant collar una part important i significativa d’aquell país, la mort torne a ser un malson irreparable. Però d’aquest provocar la pressió també n’hi ha responsables que haurien d’acceptar el fracàs de les seus polítiques, malgrat que avui faça de mal dir, justament perquè tot és en calent.
Potser que siga més correcte callar, i més covard, o de parlar en el sentit de l’aire que bufa. Podem criminalitzar una de les parts, solament, com fan la majoria. Esbombem que l’única manera d’acabar amb la por és eliminant ETA. Sense diàleg, sense parlar-ne, sense possibilitar de seure en una taula. Que és el que ara mateix tots canten com una sola consigna.
Però l’experiència diu que, la manera que hom tria per eliminar el terror, és de fer política, de participar del debat polític. En canvi, una de les parts ha eliminat tota possibilitat bo i empresonant la majoria de portantveus de l’altra part. Ara mateix no sé si queda ningú que puga fer el paper de mitjancer, si és que de la part majoritària n’hi ha cap que a partir de dilluns, lliures de la pressió dels vots i dels escons, vulga canviar de política majoritària.
Estem condemnats a entendre’ns. A dialogar. A arribar a consens. Si no és que allò que es pretén, de vegades ho dubte, siga trencar la baralla totalment, dir que faré el que no faré o simular que vull però no m’atrevesc. En qualsevol cas, cercar la confrontació com l’única eixida possible no ens porta sinó a l’error. Això són morts, directament. Cadascú ha de saber què està disposat a jugar i quants dels seus està diposat a arriscar. Que en parlen sense embuts. Mentre patim aquesta mort i totes les morts.

València era el caos. Anit hi havia permís per obrar contra la llei amb tota la llicència. Anit es podien ocupar voreres, deixar aparcats els autobusos en doble fila i embussar fins a l’extrem tolerable les vies més amples. I tot això perquè vint mil persones volien veure el seu lider de dretes. Vint mil en una plaça provoquen el colapse a tota la ciutat. Aquesta és la mena de ciutat i d’infrastructures que representa que és València, anit que era permés de cometre tota mena de delictes. L’autoritat feia la vista grossa.
Fer la vista grossa és un esport valencià que es practica a un mes vista de la festa de falles. Soroll, llum, pudor, tendals, carrers ocupats… Tot s’hi val quan la burrera popular deixa anar l’instint; fins i tot trencar vidres o papereres, cremar contenidors o fer coses pitjors. El descontrol és un hàbit atiat des de la responsabilitat de govern. El model del caos s’ha instal·lat a València com un reclam. No pots ser valencià d’una altra manera. La histèria col·lectiva, l’histrionisme, l’opusdeïsme, i encara més pecats capitals són el preu que paguem els valencians a canvi del vot d’una majoria que se sent còmoda, instal·lada en una vida d’indecència, de poc respecte i de menys valor humà.
La mentida en la qual viuen instal·lats molts ciutadans d’aquest país és l’espill del que pot arribar a ser el pitjor dels malsons. Però el que pot venir tampoc no sembla que millore gaire la perspectiva.

El govern valencià avala seixanta milions d’euros pe al circuit de cotxes urbà, el circuit de curses urbanes, de fer anar la velocitat pel mig dels carrers de la ciutat, de provocar el deliri de descerebrats que voldran imitar-los per matar-se a peu de carrer, a la ciutat.
El govern valencià ho ha decidit així: l’aval dels seixanta milions és pels macarrons dels cotxes de luxe, dels cabells engominats, de les marques damunt les granotes dels conductors, d’aquest sidral del comerç indecent a gran escala: el govern valencià juga a la indecència sense mirament. Mai ningú no s’havia atrevit a arribar tan lluny.

El govern valencià no garanteix l’escola, ni avala Escola Valenciana (aquests menys que ningú), ni avala l’educació, ni res que faça pudor de cultura. La indecència és la fórmula que s’ha instal·lat a les Corts valencianes, sense vergonya, sense que ningú no revise ni els diga on és el límit, què està bé i que va mlament, sense que ningú no els diga ase ni bèstia, ni l’església, ni la justícia, ni la política, ni la dreta, ni els amics íntims no s’atreveixen: ningú no pot dir-los aboslutament res.

La indecència s’ha instal·lat com un model a imitar, a dalt de tot de la piràmide valenciana. No sembla que es puga fer res. Res de res. No sembla que n’hi haja res a fer. Res de res.

Tenim bosses de pobresa, tenim gent vivint en condicions miserables, tenim mancances d’infrastructura que són principals, hi ha gent amb un genoll que no camina i fa dos mesos que s’espera per ser visitat pel traumatòleg, però el govern valencià, amb un confés de l’Opus al capdamunt de la trona i de la indecència, decideix d’avalar amb milions d’euros una vida de prostitució.

A la rum rum rum…

El trenet va arribar a Bétera a finals del XIX. Dissabte era amb Ferran a l’estació. Encara hi ha vestigis importants d’aquella època. Un parell de cases senyorials, d’estiueig, l’una reconvertida en centre de convencions i reunions socials (a la manera de banquetes i comuniones), de malnom Segle XIX, en coent castellà (les dones et reben amb devantal brodat i còfia emmidonada). L’altra casa restaurada és la casa Nebot, que ara mateix es debat entre ser seu dels serveis de l’Ajuntament (el PP la vol residència de l’alcalde) o, com s’havia promés electoralment no poques vegades, residència de dia de la gent més gran. L’una cosa o l’altra, no trau el mal gust de posar aquella font de colors del pitjor estil davant l’entrada.

A tots dos ens sorprén la quantitat de brutícia a la zona de les andanes, mentre esperem el trenet (ara metro) que arriba cada quaranta minuts; ho heu sentit bé, quaranta minuts entre un metro i l’altre per eixir cap a València. Res, entre el temps d’espera i el temps de viatge, paga la pena fer ús del coxe i ja tenim el burro en l’herba.
Ves que jo no volia parlar d’horaris, ni de la brutícia que hi havia escampada entre les vies, a les voreres, a l’andana. Ens retrata perfectament aquella diversitat de papers, llaunes, pots, brics, bosses, alguns d’aquests exemplars han de ser setmanes, mesos fins i tot, sense que ningú no agrane la indecència que ens retrata com som, els ciutadans d’un poble que va deixant de ser-ho (passem de llarg els vint-i-dos mil habitants), i el que ve no és millor.

Ferran em pregunta si m’adone, cada vegada que entre en una escola, com és de neta. Perquè això ja diu molt dels mestres i de l’alumnat. Fixa-t’hi, quan entres a l’escola, com és de neta. Llavors pense en l’escola on treballe, i com em costa de fer que els xiquets respecten un mínim els espais on conviuen. I els adolescents, aquests encara demostren que els costa més. Finalment arriba el tren, el metro, i m’acomiade de Ferran i torne a casa i em pose a escriure què va passar anit a Godella, en la nit d’Escola Valenciana, acompanyat pel Vicent, el Roger i un grapat de mestres amics.
El primer que faré quan arribe demà a l’escola (de fet, d’ací unes quantes hores), serà revisar com és de neta la instal·lació: els edificis, els patis, les aules, tot plegat. Per tenir la consciència tranquil·la. O per enderiar-me més si cap.

Ho va dir Diego Gómez en un discurs afònic (els refredats no perdonen ni els presidents més entusiastes) en la Cinquena Nit que Escola Valenciana organitzava per presentar les Trobades 2008, aquesta vegada a Godella, l’Horta, en un pavelló esportiu farcit de tecnologia, pantalles, un o dos Iphones i un public lliurat a festejar l’esforç de milers de mestres i milers de xiquets i pares que confien en l’ensenyament en valencià.

‘Cap pas enrere, després del que hem avançat en aquests darrers anys’, assegurava amb rotunditat des de la trona, en pantalla gran el màxim representant d’un col·lectiu de mestres entusiastes, seleccionats d’un grapat que, durant el dia, fan de mestres a l’aula i, a partir d’una hora, van i venen, organitzen, planifiquen, viatgen, decideixen i es deixen literalment la pell i els diners propis (tret d’algun ajut puntual, no hi ha grans inversors), per arrosegar un moviment de futur (la llengua és futur, el valencià és futur).

‘A l’escola estem preparats per afrontar-lo com cal, el futur.’ Gómez també feu referència a Jaume I i a la commemoració de vuit-cents anys del primer estadista a favor nostre. No n’hi ha gaires. No n’hi ha hagut gaires, a favor nostre, en la història que ens ha tocat de viure als valencians. Entre els lliuraments i els balls (la mesura no va ser adient), un moment emotiu per rebre Andreu Alfaro entre les paraules corpreses de Rosanna Pastor.

Llaor a l’entusiasme i a la capacitat (que no em quede coent): mai tants mestres, i tantes famílies, agrairem prou a uns quants organitzadors i motors arreu de les comarques valencianes. VG al capdavant.

Som una societat malalta. El país i l’Estat que el domina són malalts. Això, ni espanyols ni catalans, la indecència de l’assassinat de dones és més terrible que no confessen els mitjans. No saben què fer. Ningú no sap com actuar: els responsables polítics, les Audiències i el TC. Ningú no ho sap.
Acarnissar-se contra un partit polític, contra un diari, fins i tot contra ETA, davant l’assassinat continuat (entre dos i tres dones de mitjana setmanal), amaga no poques mancances. I mentides. Escolte unes dades a la TV. A Rússia són catorze mil dones assassinades cada any. Gran país, Rússia. A Túrquia no es considera violència, l’assassinat de les dones, perquè hi ha l’honor malmés dels homes. Fins i tot Bèlgica no consigna l’assassinat de les dones com a violència de gènere. N’hi ha mé països amb molts dubtes. Amb tots els dubtes.
D’ací a final d’any moriran unes vint mil dones a mans dels seus homes, vint mil, aproximadament, a Europa. Mortes de manera gratuïta, sense mediar una guerra, sense comptar els accidents, els suïcidis, o altres morts traumàtiques.
Ara mateix, Espanya és en campanya, ho vulguen o no els no-espanyols. Però la bel·ligerància dels líders no és contra les morts gratuïtes, domèstiques, sexualment definides. La torpesa, la incompetència, la indecència els fa callar; ells no diuen res, ni saben què dir. Tampoc no saben com actuar, uns líders d’un Estat farcit d’indecència. Davant la mort a seques, avui mateix, o demà, s’acarnissen contra els àngels, contra els independentistes o contra la llengua catalana. Però, segons l’estadística de la realitat d’aquesta vida, fins diumenge encara hi ha la possibilitat per tèmer el pitjor. Perquè dilluns comença de nou el compte setmanal. Au, a continuar aquesta vida de folls. D’indecència.

Això de València ciutat va tenint nom i cortiella: el govern del PP, Na Rita, Pons i Camps, Rambla, Blasco, Font de Mora i l’alternativa subsegüent de direccions generals, cosins, presidents de Diputació, familiars a càrrec, directors de museus, de palaus, de saraus, amb presidents de falla i d’escala, dones de Tyrius besant-los el morro tort i un no acabar mai que, déu-meu, burla’t de l’estraperlo i la màfia calabresa…

La indecència és un esport, a València, el millor esport que practiquen alguns fa anys, i la família popular a càrrec de tots els valencians. L’última cirereta és l’hotel de cinc estrelles que s’ha tret de la mànega el Juganet Soler, president del València, més que un Club una llufa de fraus. El Soler, com qui trau un as de la mànega davant la resta de jugadors, amb els ulls de clamar ‘Impossible!’, diu:
–Nyas, coca, ara us faig trampa i aquest comodí el canvie per un hotel i tots a córrer! Me quede els diners, l’hotel, el solar, i em venc les accions, el club i, si cal, ma mare.

Però, què diu el regidor d’urbanisme? No n’hi ha cas, que tant se val oficines com hotels de luxe. Així que la cafrada ja venia de lluny, que un hotel de tantes plantes i centenars d’habitacions, de molt de luxe avisen, no s’improvisa com una sorpresa.

‘Tenia un forat que no sabia com tapar, un forat del cul gegantí, i entre un armari empotrat i un hotel, m’he decidit pel luxe. Posat a gastar, com els diners no són meus, ni el terreny, ni la vergonya. D’això no en tinc gens ni miqueta. Però res, aigua al foc i Apiretal a manta, contra la innocència valenciana.’

En aquest cas d’abús, de cobdícia, de prevaricació, de violació dels drets valencians fonamentals, de burla als ciutadans d’aquell barri (els van prometre parcs i escoles i zones verdes), de canvis sobtats de plànols i necessitats segons que li convé al cacic de torn, no apareix mai l’Audiència, ni el TC, ni res que s’assemble a defensar la moral i la integritat de la Justícia.

Tampoc no apareixerà després, anys després, ningú per ordenar de derruir el nyap arquitectònic d’un barri que embussarà les vies més amunt de Casinos i Xelva. Com si cada dia no hi hagués prou desastre ni suficient caos al By-pas, a la pista d’Ademús, a Campanar, i a trenta quilòmetres que algú hagués pensat de posar el campanaret del futbol valencià.

Ara, quan arribe el Tsunami no tancaran els responsables ni les seus famílies, ni els cosins, ni els fills, ni els néts, fins a la vida eterna, que no els haurà quedat la vidriola per aitals despeses. Llavors, milers d’ànimes, valencianes fins al moll de l’os, s’exclamaran: gol, gol, gol!

Ni Euskadi, ni Catalunya, ni molt menys València, no pinten. La perifèria regional no és al debat.
L’un i l’altre, Zp i Marià, no debaten allò principal, perquè en allò principal els dos es van posar d’acord abans de combregar: l’un i l’altre juguen a favor del mateix estat, i tant l’un com l’altre tanquen diaris o repetidors, prohibeixen la part de democràcia que no els convé, o menteixen compulsivament, a qualsevol parlament que, rara avis, no siga pro-espanyol. Tots dos, com Putin, són contra la independència de Kosovë, malgrat que allà els serbis es van acarnissar amb la neteja ètnica, amb la violació i amb la mort sistemàtica d’innocents. Com Putin practica a Txetxènia, per exemple, són capaços, tots dos, ZP i Marià, d‘aplaudir l’enviament de tancs al nou estat, sense que això els arrugue la corbata ni els bufe l’orella. Perquè, de diferències fonamentals, no n’hi ha, entre els dos futurs presidents, l’un a l’oposició de l’altre, però d’una oposició testimonial, més protocolària que res.

Els mitjans, gairebé tots en mans de capital espanyol, d’una ideologia rància i universal, ja ho han adobat amb el ferm propòsit d’adoctrinar-nos. No hi ha espais per al dubte, ni escletxes: o ets d’aquest debat o, simplement, no hi ets. Tant se val el matís, si sou de l’un o si sou de l’altre. Per ells, el que compta és que no et mogues fora d’aqueixa òrbita unitària, única, indivisible a ultrança.

Aquesta és una altra prova del calibre de la situació dins d’Espanya. Amb l’un o l’altre, Sèrbia és l’única opció. Tots dos, Marià i ZP, no dubtarien a usar la força, la militar i la de guerra, per resituar Catalunya o Euskadi, si calgués. Amb el mateix posat, el vestit i la corbata. Al cap i a la fi, el debat és un gran acord PP-PSOE, un pacte que sentencia qualsevol altra opció. I encara vigilant la reraguarda, perquè no s’escape res, l’Audiència i el TC.

La resta és una comparsa. Un teatret. En sainet regional o una Boadellada joglaresca. Ni Euskadi, ni molt menys Catalunya (vergonya, cavallers, vergonya!) tan victimista com penosa. Aquest parell, ni que en votaren trenta solament, ni que es retiraren la resta d’opcions polítiques, no renunciarien a res: l’un de president, l’altre de cap de l’oposició. La resta els la bufa per la punta del cromo.