Ulisses20

No escrivim per segons quines ànimes que, pobres, no llegeixen. Ni tenen qui ho faça davant d’elles, per elles i per qui llegeix mateix. Açò dels blocs és solament per uns quants elegits, ara per ara, que la cosa demana esforç, lectura, i una certa dosi d’acadèmia. Arribem a poca gent, i per això mateix no baixem la guàrdia. No ens expliquem pels votants del PP, ni pels votants del PSOE. Als uns i als altres, els arriben els seus liders per un altre cantó, fora d’aquest espai de ‘mésvilaweb’.
Ho dic perquè, de tenir líders, els nostres haurien de ser més llestos, més preparats i, sobretot, més professionals. En realitat necessitem màgics. Però també han tingut molt de temps per aprendre, tants anys sense governar, gairebé rascant-se el nas.

Venim a parlar-vos, podrien ben bé començar davant els càndids electors, de la bellesa de la vostra mirada, de tantes coses com queden per fer, que venim a fer amb vosaltres un país nou, pel vostre país treballem plegats, i per cadascú de vosaltres que el visiteu (en els discursos sempre hi ha forasters despistats).
No venim a contar-vos la desgràcia, la fatalitat, ni volem explicar-vos com de dolents són els nostres contrincants. Venim a emmirallar-vos, a relatar com volem el futur dels vostres fills, a parlar-vos de bellesa i de construcció (nosaltres també, ara que ells fan fallida), de construir el millor dels escenaris possibles, vos parlem. Perquè ara mateix, aquest present del qual sou protagonistes, mereix convertir-se en la millor de les felicitats. Venim a portar-vos la felicitat que mereixeu. I si de cas ja sou suficientment feliços, venim a allargar-vos la vida perquè el temps de bonança no se us acabe mai de la vida.
Amb aquestes roentors, els discursos dels nostres líders no semblarien d’ultratumba, ni anirien llastrats de victimisme ni de derrota.
Venim a guanyar, amb tots vosaltres, el cel que mereixem. Visca la vida i les Valències, i les Lane late, i les Nàvel de Foios. Visca la taronja i la mandarina, la fruita i l’altra més vaginal. Una mica de gràcia, homes i dones líders, perquè els pocs que us escolten puguen tornar a casa amb una mica d’ànim. Tanta falta com ens fa.

Faig una classe a primària. Els propose d’escriure una novel·la, el primer text llarg de sisé, a les acaballes de l’etapa. Una novel·la de tres capítols, si més no (alguns obrin els ulls com si acabaren de despertar-se). Parlem de què volem, de com serà la història, de què escriurem, quins models ens faran de guia. Els demane que la novel·la tinga ànima, ganes, goig, passió…, vaja, que tinga allò que hi ha de millor en cadascú. Els protagonistes han de ser animals… Per la manera com em miren, la majoria van atrapant-se en el projecte que esbossem. Les mirades canvien quan els dic que tenim una setmana per a veure els fruits dels primers esborranys. Una setmana!, s’exclama algú com acceptant que els impossibles no són el millor argument. Una setmana, repetesc, i veuràs quin goig d’escoltar-vos llegint unes històries que han de tenir també sentiment; has d’anar provant-te: allò que no et faça el pes, que no siga el millor de tu, torna-ho a escriure d’una manera diferent. Ja sé que els he posats en una cruïlla, que això és un desafiament. Però no en veig cap que es mostre desanimat.

Acabe la classe i me’n vaig a la cuina. Agafe una granera, el recollidor i me’n vaig cap a secundària. Seguesc un rastre d’ou, de creïlles, de corfes i de papers per terra (no fa ni mitja hora que han vingut a esmorzar). És ben bé un camí. Es hora de pati i, a mesura que vaig dient-los ‘bon dia’, vaig recollint les brutícies que vaig trobant. Hi ha mestres que em diuen que, a això, no s’hi val, que han de ser ells que ho han de replegar. És veritat, ho crec fermament, que massa vegades l’escola prepara futurs votants de la dreta i de l’extrema dreta, per tant com són de consentits, malcriats, amb pitjors vicis. Però això és una tàctica, que tampoc no sé com acabarà. Vaig entrant en cadascuna de les aules per dir bon dia, és l’hora del seu pati i s’estan com s’estan. N’hi ha un que imita Fuster: —Mestre, dir bon dia ja és fer filosofia!, somric. Faig que algú lleve els peus de la taula. En una classe, algú solta un rot atronidor. Es pensa que m’enfadaré molt, que m’enfadaré un poc, o que no m’enfadaré gens. S’ha escapat corrent. Sap que això que ha fet és lleig, de poc estil, ho dic així als altres, que en eixe moment m’escolten i esperen una resposta més agressiva. Continue agranant, faig agafar algun llibre de terra, alguna llibreta, i vaig explicant com m’agradaria tenir l’espai de feina, l’aula comuna, si la volem convertir en un espai de coneixement. Em miren atònits (és boig, deuen pensar).
Són dues realitats avui d’un mateix centre. Dues mirades i moltes mirades diferents.

La frase és de Manolo Miralles, un dels tres fundadors de la banda, tan brillant com concís. La màgia de l’escola s’havia concentrat a Albal (Horta Sud), en el tret d’eixida de la XXI Trobada d’Escoles Valencianes d’aquesta comarca. Enmig del rebombori social i polític de l’escola d’aquests dies, València reviu de nou la festa de les Trobades. Lluït, emotiu, excels, l’acte organitzat pel col·lectiu Guaix, amb Vicent Moreno al capdavant d’un motor i d’un esperit incombustible, que bull d’idees, d’acció, d’anar calant a l’escola i més enllà un estil de creure en la llengua i en el país. Com ja vaig dir ahir, és per l’escola que ha de començar el canvi.
Albal, que acollirà la Trobada de les escoles de l’Horta Sud, va congriar un moment històric, de reconeixements sentits a Al Tall (‘Treballem per vici, va dir Vicent Torrent, de tant que ens agrada açò que fem. Manolo Miralles, en canvi, ho va deixar anar sense embuts: ‘Els mestres sou part d’Al Tall, som gràcies a vosaltres.’)

Després ,l’homenatjat va ser Miquel Gil: ‘Els músics hem sabut fer el trànsit de local a global. Vam començar quan no hi havia textos, vam començar quan trobar un sol dolçainer era un miracle, que fins i tot havíem de comprar les palletes (canyes) de dolçaina a Espanya (va dir Valladolid). Però ara mateix tenim textos de qualitat per aprendre, i Carlos Nuñes mateix ve a Alboraia a comprar-se les palletes de les seus gaites.’ Miquel Gil, la veu mediterrània d’Europa, identitat i territori en un sol colp o cançó de batre (la combinació amb Botifarra va ser magistral), va tancar els primers homenatges amb una frase de casa: ‘els uns tocant, els altres cantant, i els altres fent la figuereta dalt del Miquelet, redreçarem la societat.’

Entre més discursos, Vicent Moreno anava eufòric,; no hi cabíem, de tanta gent i de com rodava l’acte: ‘la llengua continua viva, i continuem agraint a les famílies que confien en escola valenciana. És l’escola que normalitza el dia a dia valencià, per la llengua, pel sentiment que hi poseu els mestres, perquè tenim dret de demostrar que això mateix funcionarà en qualsevol àmbit social, polític, empresarial…
Diego Gómez, president de Federació Escola Valenciana, va oferir un altre discurs de goig, després dels reconeixements a dues persones que han fet de la vida un testimoni i un compromís per l’escola i per la llengua: Anna Marí, des del Servei de normalització, i el mestre Francesc Caledon, a l’escola pública d’Aldaia, model d’esforç i d’humilitat, que cada any peregrina amb els seus xiquets a Poblet a retre honors al rei Jaume.
‘La llengua és l’eix que vertebrarà el nostre futur. Entendre que el valencià ha d’ésser llengua de treball, de formació, d’oci, una llengua plena i normal, és l’esforç que cada dia fa l’escola, a les nostres comarques. Treballem perquè els factors favorables cresquen, afrontem el repte amb optimisme.’ Diego Gómez és un altre imprescindible ara mateix al Sud.

La darrera sorpresa no va tenir preu ni millor final, en un sopar excels, que no en cabia una altra ànima, ni major esperit: el tio Canya, que segons Moreno és la cançó de resistència, amb la interpretació per una vegada d’Al Tall, Miquel Gil, Pep Gimeno i els cors d’una gernació de mestres que creu en allò que fa. Per l’escola, si més no, viu la societat valenciana. Amb futur.

PS. Deixe a banda els cinc minuts de felicitat prodigats per la intervenció de Llorenç Giménez, que mereix un capítol a part, per la manera com va posar-se l’auditori a la butxaca. L’humor és una necessitat irrenunciable de l’escola d’aquest país, també contra l’adversitat i la renúncia del govern valencià.

Jo no sóc un teòric, això ja ho comprovareu. No sé si això té res a veure amb el fet que aquests apunts sobre l’escola seran plens d’incoherències. Moltes de voluntat, afortunadament, algunes altres s’esgolaran per un tobogan que no té final. L’escola no té final, com la investigació o el coneixement.
No és que no m’hauria agradat d’estudiar una mica més i una mica millor, ara que sé com cal i el paper que em faria. Però dedique massa temps a la vida de l’escola, i quan arribe a casa em sent massa cansat per a estudiar. Per a llegir, no; els mestres, com algunes altres professions (si totes ho feren!) han de llegir cada dia alguna cosa, cada dia n’hi ha que interessen, si volem que les nostres aules siguen vives.

Bé, com tots els mestres, vaig fer la diplomatura dels tres anys: els mestres no arribem a llicenciats, ni podem ensenyar a futurs mestres a les escoles de mestres, com poden fer els metges, els advocats o algunes carreres de prestigi. Jo vaig fer la carrera de mestre, que és una cosa curta i no gaire complicada, la veritat. Sóc dels qui varen decidir de ser mestre perquè no podia fer una altra cosa, (amb un parell de fracassos n’hi ha prou), i encara per casualitat, perquè un amic molt bon mestre em va empényer. El coeficient intel·lectual del noranta per cent dels mestres no sobrepassa cap mitjana. No és un retret, no ho és, però les coses són així. És clar que vaig sentir parlar dels grans teòrics de l’educació, d’alguns pensadors i filòsofs, de corrents pedagògics, d’escoles de fama internacional. Penseu malament: una gran part d’aquestes coses les sentia fora del lloc on estudiava i on, se suposa, preparen els futurs mestres. Piaget, Freinet, Ferrer i Guàrdia, Reggio de l’Emília, Postman… No és que vulga cansar-vos, però no recorde gaire res més. Ignorància? Evidentment. No sóc a casa, mentre faig aquest apunt i, per tant, no puc visitar la biblioteca on tinc els llibres que llegia d’aquella època i fer-los la trampa de presumir com s’estila.

A València hi havia Gonçal Anaya, el teòric més notable i més conegut llavors, i un grapat de mestres que seguien la seua escola. Hi havia més gent, però llavors jo no ho sabia. D’allò que llegíem, no gaire, estudiàvem, no gaire, i sentíem…, cadascú es componia el seu propi llibre d’estil: acabaves l’estudi sense saber-ne gaire, gairebé gens, de fer de mestre (puc dir-vos que ara mateix passa si fa no fa igual, segons que explica la gent que ve a fer pràctiques). Ras i curt, no en teníem gaire idea. Res a veure amb els cinc anys de formació i cinc de pràctiques de Finlàndia. I encara amb una exigència d’expedient que, de lluny, jo no hauria aconseguit mai i, per tant, m’hauria perdut l’experiència que ara tinc. Però ells, a Finlàndia, fa anys que van apostar per la societat del coneixement.

Entre més ximpleries, he estat irresponsable i he fet tants disbarats com es puguen comptar amb els nombres naturals. Potser faig curt i tot, a colp d’ull. D’aquestes irresponsabilitats de què parle, la de més llarga durada és la de ser mestre. Mestre d’escola, en el meu cas. Mestre i prou. Professor, no. Mestre. Hem arribat a un moment que, si fos catòlic practicant, cada setmana em confessaria d’una falta tan greu. Però em sembla que hi ha prou penitències, segons que he anat aprenent, per expiar la culpa, la meua en particular i la dels mestres en general. Vaig començar a escriure sobre l’escola a propòsit d’un suggeriment que em va fer Salvador Cardús. Bé, ell es referia a tots els mestres, però jo m’he pres el suggeriment com una cosa personal. Des que vaig llegir el seu Desconcert vaig fent voltes a la idea d’escriure sobre la meua experiència de mestre d’escola. Salvador Cardús assegura que els mestres escrivim poc, que expliquem poc la nostra experiència, que hauríem de fatxendejar de l’ofici com fan els escriptors, els periodistes, els metges, els economistes o els arquitectes, per posar uns quants exemples. És clar que no hem de fer de famosos, com ara els polítics, però una cosa és fer curt –en segons quines coses tampoc no cal pixar tan amunt– i una altra cosa és pecar d’escarransits. Així, doncs, jo m’he llançat a complir la penitència de no pocs anys d’ofici, que no em pesen gens. Sense saber si podré alleugerir l’ànima, ni entrar cada dia a classe amb el somriure, ni si podré canviar res. Ja em perdonareu allò que passarà, a partir d’ara, en aquests apunts específics, intermitents, sobre l’escola. En tot cas, no m’importarà de carretejar una culpa nova, que els mestres ja som fets al patiment de mena. I veig que darrerament molta gent en parla: els mitjans, els polítics, les dones al mercat, els homes al bar (els pobles encara en conserven la tradició, si més no percentual), els mestres a l’escola, els blocs, els Mails oberts. Vejam si d’una vegada entenem que és a l’escola on bastirem el gran canvi.

[Aquest apunt, fa anys que el tenia fet. Ara que hi ha un caliu social, gairebé espontani, de debat sobre l’educació, m’ha semblat que podia desempolsegar-lo, i començar pel principi. Per l’escola.]

Anit la periodista Mònica Terribas va convidar els representats dels sindicats d’ensenyament a parlar de quines són les raons que porten els sindicats a fer una vaga que, molts, no entenem. Una vaga que pretén, sobretot, aturar una llei catalana d’educació que alguns, el sociòleg Salvador Cardús, valoren com a positiva.Una mesura, la vaga, que és dràstica i l’últim recurs contra la barbàrie. Tampoc no crec que siga el cas (amb aquesta vara de mesurar, a València n’hi hauria per fer la guerra).
Anit vaig estar temptat d’escriure en calent, sobre allò que escoltava a TV3, malgrat que no puc dir que vaig posar-hi el cent per cent de l’atenció, per culpa d’un refredat i una temperatura poc habitual. D’una altra manera, no sé com no han canviat encara l’horari d’aquell programa, que si molts consideren interessant, obliga a anar a domir tard, massa tard, si volem complir amb els mínims laborals i amb els bàsics condicionants d’un país que pretén ser europeu.
Al tema. N’hi havia sindicalistes amb un to massa dur, potser, tan afectat de parla, de llengua i de tibantor que semblava postís. No ens agafaran seriosament, als mestres, si anem martellejant com uns destralers. D’una altra banda, també em va semblar que, a l’hora de repondre segons que, llesta com és la periodista directora del programa (i intencionada), als sindicalistes els queia la bava, per com s’emocionaven de fer classe davant els alumnes i quina felicitat comporta ser a l’aula. Quin brou, mare, que per molta raó esgrimida, de vegades les formes no fan més creïble la realitat del dia a dia. El descrèdit de la realitat, que tan bé explicava Fuster.
La Mònica demanava que, si tant d’esforç fan els mestres, si tanta il·lusió posen, si tant de compromís tenen, com és que els resultats són els que són (a la cua d’Europa), i l’empastre no veu la llum del dia ni de la nit.
Bé, si , veuràs, responien amb abrandament les unes i les altres: la massificació, la diversitat, l’escassetat de recursos, encara la reminiscència d’allà de la dictadura… Semblaven les excuses de sempre i els tòpics, de nou, contra una altra realitat tan dura o més: el primer dia d’escola, la majoria dels mestres pregunten com cauen les vacances, quants ponts hi haurà en el curs, i què han millorat els sindicats de les condicions de prejubilació. Ves, això també és real. I per molts milers de mestres, l’única preocupació a l’escola. Com ho és també que aquest país, de nord a sud, s’ha bastit per una gernació de mestres que han treballat per l’escola més enllà de l’esforç natural, gratuïtament.
El país deu molt als mestres, és veritat. Però hem d’acceptar que també n’hi ha d’altres mestres funcionaris, milers més que no els primers, que solament pensen a ser funcionaris, a provocar l’absentisme o el treball barroer, a la irresponsabilitat i a altres martingales que els sindicats mateix els han defensat, i defensen, per mantenir quota de representació. Com també és veritat que els convidats tenien discurs, rampell, empenta, i en ocasions molta raó.
Com bé diu Ferran Zurriaga, un altre pare de l’escola moderna, valenciana, compromesa: ‘Nosaltres que haguéssem tingut tants recursos, tants mitjans, tanta llibertat i tanta gent per treballar a l’escola.’

Isaura. M’ho havien dit alguns amics, que l’aposta Bloc-iniciativa-verds, a València, no era gaire segura. Aquesta vegada tampoc. Malgrat que els amics mateix m’havien criticat l’aposta a favor d’una coalició nacionalista, que inclou l’esquerra, els verds, i encara millor si inclogués més coses, els republicans, els independentistes, entre més idees. Em diuen els amics que confie massa, en els polítics, malgrat que siguen joves, encara tendres, poc fets a la compra-venda d’idees, de patis, de setials que es paguen a preus de Banc Central Europeu. Que la meua confiança fa aigües només de veure el bloc d’Isaura, completament en castellà, sense excuses, malgrat que ella diu que la cosa és bilingüe (pitjor encara, pense jo). No m’ho acabe de creure, així que visite el bloc perquè de segur que hi ha alguna cosa que no quadra, de segur que hi ha algun botó que explicarà l’errada, que és una traducció de l’original, perquè l’entenguen els altres, que de segur que la llengua serà inqüestionable, almenys això. La llengua, Isaura!
Es confirma la pitjor de les sospistes, que els amics no havien de fer-me la guitza per no res. La llengua apareix, testimonial, al final d’un dels apunts. No arriba ni al cinc per cent, la llengua dels valencians en aquell bloc, que se suposa que és la cap de llista de major esperança dels valencians. No li valen excuses, ni raons, com ara que la campanya és per anar a Espanya, que la campanya vol fer forat allà on abans no gratàvem ni un senyal.
Per ací el fracàs podria començar a ser espectacular. Irremeiable. I ves que ella, Isaura, s’havia fet en una escola valencianista, en els primers anys d’infantesa. Però l’escola no ho pot tot. Almenys no pot tant com voldríem. Què diuen els altres socis, d’una decisió blocaire tan tristota? No ho sé. Però perdre vots per la llengua del bloc no és el millor dels inicis d’una relació que es volia fluïda i llarga.
En la presentació oficial, a Bétera, malgrat algunes estructures castellanes i no pocs barbarismes, s’expressava fluïdament en valencià, ella, animava a l’esperança d’un discurs que va fent-se, encara amb mancances, però que pot apuntar lluny, amb una mica de didàctica i un parell de cursets de repàs. Quina feta, això de les noves tecnologies i la futura comunicació política dels candidats.
Per la boca viu el peix, canta en Fito. Per la llengua pot començar a morir-se la iniciativa, si ningú no hi posa seny. O mitjans.

Posar setge al país, a una part (set o més).

Setge, el fet d’envoltar amb gent armada un lloc per combatre’l, privar-lo de comunicacions i apoderar-se’n. diccionari català-valencià-balear

Prohibir-los les reunions, les manifestacions, els comunicats, la comunicació de qualsevol tipus, amenaçant-los que, qualsevol cosa que facen, com que serà en nom d’una cosa il·legal, l’Audiència tornarà a actuar…
Prohibit de presentar-se a eleccions, de fer rodes de premsa, o de fer política, perquè els enviaran la policia si s’encaborien a no desistir, la seua policia (en teoria, la que mana el president Ibarretxe, que en pocs dies també s’enviarà la policia perquè el tanquen, perquè serà imputat en un altre sumari). Ja li han dit avui que mai de la vida, mai, no farà allò que diu que vol fer, la famosa consulta.
Té collons el ZP, quin bluf d’home, quin desastre de polític que es pensava no sabem què. Mentrimentre, muts, assetjats per la gent armada, ara mateix, amb les seus precintades, els diaris precintats, els portantveus precintats (a la gàbia), els contenidors inservibles, els cotxes que barren els camions del fem, quin desastre, però…, i si la televisió, ETV, parlés o retransmitís una notícia d’un partit il·legal?, doncs que ella també, precintada fins a quan vulguen els de l’Audiència, o els precintes tinguen tan de rovell que la cosa ja no aguante.
L’espiral serà llavors com aquell artilugi que fa fent voltes sense gaire resistència, el pèndol, que té un moviment graciós, tan inútil. O voleu dir que quan els homes i les dones ixquen de la presó, llavors, ja estaran convençuts del mètode i se sentiran tan espanyols que mai més no organitzaran res contra la pàtria de l’Audiència?, ni faran rodes de premsa?, ni comunicats?, ni loteries per traure fons per traure els seus de la presó? Vinga home, que no hem caigut de la figuera.

Són pocapena els Rubalcava i companyia, que la frase del ZP també té llums: ‘qui no respecta el joc democràtic, no juga’, diu. Però si és un mentider compulsiu, que ha enganyat els catalans cent vegades aquesta legislatura.

I ara vaga, vaga general. És això que provoca la pedra a l’estany, una resposta major, més dura, un enfrontament múltiple, més policia, més Audiència, i uns polítics més agressius. Davant eleccions, pp i psoe no aprenen, sempre juguen a fer de Roberto Alcazar. Prefereixen de tenir la caldera al foc viu, i vinga tirar-hi llenya, perquè els mitjans d’ells no en parlen d’una altra cosa. Tornem als anys noranta, als anys vuitanta. Amb Espanya, ja se sap, no s’avança mai cap enlloc. Encara són en temps de Pizarro (!), al Perú com a poc, fatxendejant de saber jugar al tenis. És el seu pèndol i no coneixen ni volen conèixer res més. Així són els nostres serbis.
I encara no entenen que n’hi haja tants milers que vulguen anar-se’n. Corrents!

El mètode: sense didàctica ni respir possible (sis o més).
El sumari, el jutge, l’Audiència, la pre-democràcia, per bé que hauríem de dir la post-democràcia. La llibertat vigilada, sota tutela d’una de les parts; la llibertat a seques. L’escola, els joves, els fills.
Imagine els fills d’aquells homes i aquelles dones del famós sumari que tenen els pares tancats a la pressó, perquè havien decidit de fer política, perquè havien decidit que la política, una taula de negociació, era l’únic camí per començar el diàleg, per caminar en un sentit que orientés el conflicte i acabés amb la violència d’una vegada. Doncs, bé, aquells homes i aquelles dones, tancats per unes proves suposadament fermes i no solament d’una de les parts, han de tenir els seus fills i filles a primària, a secundària, a batxiller. Bé que els han de preguntar pels pares, els companys d’escola: què feu, en parleu pel mòbil?, aneu a veure’ls?, què vos conten?, els tracten bé, respectuosament com a éssers humans, no solament com a éssers vius. Si hi ha cap possibilitat que tinguen una relació, una relació familiar, diguem-ne casa-presó-casa, a través de les reixes, o d’aquells finestrals de vidre de les pel·lícules que, l’un en un dels costats, li assenyala a l’altre el telèfon (-agafa el telèfon per parlar!) gesticulant els llavis, sense alçar la veu. Solament que imaginava com poden atendre el diàleg particular amb els fills, aquelles famílies que viuen al seu país i ara romanen tancades.

El mètode triat pels politics del govern i de l’oposició majoritària, ara i després d’eleccions, i que els jutges van dictant amb tanta celeritat, no fa gaire per la pedagogia, almenys no ajuda perquè els fills dels inculpats entenguen què passa amb els seus, fins i tot que puguen reconèixer errors grossos com hi ha hagut. Perquè després dels fills hi ha els homes i les dones, i els nebots, i els cosins dels fills, i els amics del barri, i els oncles, i les iaies, i això va estenent-se com el joc d’aquella pedra de l’estany i llavors ja parlem de milers de persones. I em demane què explicaran els mestres, a l’escola, davant aquelles persones, els fills, i què passarà quan toque ‘ciutadania’, la nova assignatura, de què parlaran els mestres i els alumnes?, si romanen tancats els diaris, els pares, les mares, els periodistes, els parlamentaris, que fins i tot és sota sospita el mateix president d’aquell país…

La didàctica d’un mètode que vigila i castiga, exclusivament, no distingeix la ratlla entre democràcia, pre i post-democràcia. No és una didàctica que gaudeix de bona salut, perquè no resol l’afer amb el seny i el tacte que cal, perquè ha entrat en una espiral de difícil retorn. Ni el pitjor dels conservadors, ni el major dels tolerants, en una societat culta i verament democràtica, que pressumeix de voler-ho ser, no aprovaria l’examen bàsic. A Europa aquesta didàctica no serviria. Però Europa sembla que és més lluny que no diu la geografia política aquests darrers anys, i sort que allà se’n serveixen d’altres tribunals. I, esperem-ho, d’altres didàctiques.

Els déus, com els dimonis, són pitjors que no pensem (cinc o més).

Ahir vaig veure dues pel·lícules que em van corprendre. De l’un costat, l’últim document de VilawebTV on apareix la presidenta del tribunal de l’Audiència Nacional, que actua durant uns segons i, compte, en té suficient per causar un mal irreversible. Aquella dona, les paraules i els modos, la manera com diu ‘traduzca’, perquè el testimoni s’expressa en euskera, perquè té el dret a expressar-se en la seua llengua, només faltava, i encara com se li adreça ella, la presidenta, a una persona encara innocent (mentre no es demostre res, aquella persona és tan innocent o més que la presidenta que la jutja) són de tan poca classe i respecte que fan feredat.
Uns segons de document ja et diuen tres coses clares:
UNA. Aquella dona ja ha decidit que farà. Ha fet justícia abans de començar.
DUES. Allò no és un juí, és una farsa d’aquells tribunals d’urgència de la postguerra. Ara sort que ens estalviem els afussellaments a correcuita.
TRES. El testimoni és tan brutal que no pots creure com som de professionals i en mans de qui és la justícia divina del país que ara governa el nostre país.
Aquesta pel·lícula s’ha d’ensenyar fins i tot a l’escola, perquè els xiquets aprenguen que no és la justícia.

La segona pel·lícula que he vist és Constantine, que ha emés Canal 9 en castellà (gairebé tot el que fa), una aventura sinistra entre déus, dimonis i híbrids. Bé, aquest segon document és un producte fantàstic, però a la història hi ha un detall que no és descabdellat, potser fins i tot és completament encertat: la malícia de tots dos pols contraris, déus i dimonis, assedegats de cobdícia, males arts i sang per ambdues bandes. Si el protagonista ja s’havia decantat per un costat ben clar, entre el cel i l’infern, no és menys cert que, Ángeles Murillo, la presidenta de l’aAudiència que jutja el famós sumari 18/98, també n’ha pres part confessa abans d’escoltar les parts, fins i tot abans de no deixar escoltar una de les parts, que és el que al remat fa. I ves que ací no parlem d’una pel·lícula sinó de la realitat pura i dura de com és la justícia espanyola, la suprema i la divina.

La divinitat i el lloguer per a les rodes de premsa (quatre o més).

Ja havíem tancat tota aquella gentola. Un grapat tan gran solament que es tancava en situacions de dictadura, gent a muntonades cap a la gàbia. Damunt, al colp d’efecte li diem ‘sumari’ i posem els numerets amb una barra inclinada entremig. Fotre, solament la paraula sumari ja et retrotrau a situaciosn tan extraordinàries que sembla que se’ns apareix Xile, Argentina, Uruguai, l’Espanya franquista, l’Espanya Àrias, l’Espanya Fraga, la de Suàrez i Felipe, el Goldenaye de 007 i encara l’Espanya de ZP i l’Espanya Rubacalva. Aquests últims amb més fervor per tancar la gent, amb la sospita mínima.
Fa poc que n’han afegit més, al munt de tancats pel mateix sumari (collons, la parauleta).
Veiem quina és la prova, que expliquen aquests dies els diaris de dretes i de més dretes per il·legalitzar i prohibir: hi ha un lloguer d’una sala que ha pagat l’un i després li ha passat el càrrec a un altre. La sala era per a fer una roda de premsa. Vull dir, que se suposa que una roda de premsa vol comunicar, començar o continuar diàleg, traure llum, almenys la llum d’una de les parts. El lloguer no s’ha demostrat que era per fer tortura, ni per preparar atemptats, ni per perseguir ningú, perquè els locals eren hotels cèntrics de ciutats cèntriques.
Tant se val. Per al govern i el desgovern, per a la pròpia Audiència, la penitència ha d’ésser idèntica. Perquè per ells, el rebut de la roda de premsa demostra el nivell de creminals que passa per segons quins hotels, per fer rodes de premsa a Bilbao i a Sant Sebastià, i els cares passen el rebut a un dels partits, que ja no podrà presentar-se a eleccions, a la llibertat dels ciutadans del seu país, de votar-los o no. Només que faltaria, els pocavergonyes. Els passa poc, que el llogueret els ha eixit car. Més que no es pensaven. Perquè l’Audiència divina i suprema no pot tolerar rodes de premsa a compte d’altre.

A partir d’ací els camins dels divins són inescrutables: qui paga les rodes de premsa del altres? A qui passen el càrrec? Són tots dins la legalitat? Potser van de gorra i som nosaltres, el públic no celestial, qui paguem el safareig? Paga tothom o n’hi ha que va a compte de l’hotel, per favors no confessats? N’hi ha empreses que organitzen les rodes de premsa? Qui posa la picadeta? S’hi blanqueja res, a les rodes, a banda el tallat amb llet condensada?

Pobres els de la Divina, quin paper més complicat.

Suprem, excels i diví (tres o més)

Allò suprem és superior a la resta. No hi ha res per damunt, gairebé es pot considerar celestial; ésser suprem és el déu, i aquest tribunal d’adjectiu gairebé infalible ha de sentir-se d’aqueixa manera divina, perquè res ni ningú no pot apel·lar, ni queixar-se, ni dir aqueixa boca: no poden dir ni mu, vaja, contra els divins.

Llavors, què passa si el poble, gairebé tot el poble, entén que la mesura del Tribunal suprem és poc lògica, diem-ne ‘gairebé ilògica’? Però diem-ne que encara és una hipòtesi, que un tribunal diví mai no pot tenir aqueix tipus de comportament, ilògic. Imaginem per un moment que els veïns d’aquell carrer i del carrer paral·lel, i els de la plaça i els del barri sencer, i encara els del barri veí, i els que són de la banda de música, i els municipals, i els que munten la parada del mercat, i els que treballen a l’escola, i els que anit van netejar de fem els carrers, i els funcionaris de l’ajuntament, i els regidors de l’ajuntament, els que governen i els de l’oposició, fins i tot els metges del centre de salut, els que són agafant el número, els malalts, i els que donen el número, també els que no són de poble però venen a treballar-hi, tots plegats, què passa si són contraris a la decisió del tribunal que representa que és diví, infalible, inapel·lable…? Què passa, si el poble sencer es nega a acatar l’odre dictada? Insubmissió, sí. Doncs que el mateix Tribunal és capaç de tancar el poble sencer, per rebel, per provocar el caos, l’anarquia i, sobretot, perquè llavors la democràcia que es pensen que defensen, els divins, comença a trontollar, i perquè no ho semble, que ells provoquen una tal sacsejada, dictaran l’hora suprema; caram, l’hora suprema fa molta por, fa gairebé tanta por com el tribunal suprem. Això sembla un joc, però no ho és, com una mort que vindrà a ser com la mort.
Quin fàstic, tot plegat. Però ja passa, ja passa més o menys quan es juga a fer de déu, de diví, de suprem.

Magistrats, tribunals i Audiències (dos o més). El serial corre el risc d’aturar-se sense avís, que ja sabem contra què les gasten Wayne, Cooper i Flint.

Em confia un amic, em reserve el nom per evitar la repressàlia, que prompte els jutges demanaran part del pastís del protagonisme que van exercint a les televisions, als mitjans i en altres illes de sucoses menges, en diners i en espècies.
Em diu l’amic que, fa sis anys, que espera judici per un robatori, malgrat que el lladre va confessar-se culpable i responsable de l’afer, davant el mateix jutge. D’això fa sis anys. Però, l’afer, tractant-se d’un vulgar lladrocini, encara que de molts milions, no crida gaire l’atenció ni l’esforç dels actors dels jutjats de província, actors de segona o tercera fila, que no apareixen als crèdits ni als quadrets del final de cada pel·lícula.
Doncs, com que no tocava un tema que pogués eixir als mitjans, no se’n demanava si no el tràmit corrent. No atemptava contra els bancs, ni directament contra el psoe ni el pp, no hi havia bascos legals o il·legals, ni cremadors de monarques, ni res de semblant (el robatori s’havia comés contra una escola).
El tràmit corrent pot durar uns altres sis anys i Santa Llúcia ens conserve la vista.
O tens padrins, o atemptes contra interessos espanyols, o ets dels que provoques que els principals actors de l’Audiència i el tribunal traguen foto als mitjans, o ja pots esperar-te a convertir-te en el rei barbut.
El teu cas pot morir-se durant cent anys més, a l’ombra dels polls.

Centenars de persones del país han llegit avui alguns fragments del Llibre del Fets de Jaume I, rei conqueridor (aprofite per tornar a aconsellar la lectura d’Antoni Furió, de l’excels llibre publicat per Bromera). Aquesta resposta a la crida, de nou, és un goig que ja ningú no ens manllevarà. És un cant a les idees.
Potser que ens aconformem amb ben poc, dirà algú, més pragmàtic. Però la vida també és feta de goig, d’una màgia d’emoció i d’afecte. Aqueixa il·lusió que els homes necessiten per continuar endavant, sobretot quan saben que el seu sacrifici, la vida que fan, no és fàcil. El nostre propòsit és complex, no ve d’una vida fàcil, és d’una complexitat de terminis ben llargs, gairebé infinits, i per això és un propòsit esperançador.
És també per aquest esforç de cada dia, de catalans de vida noble, de valencians, mallorquins andorrans i altres, que paga la pena qualsevol proposta entusiasta, alliçonadora, que farceix aquest dissabte de febrer, tan especial, commemoratiu, dels valencians de Fraga a Maó, de Salses a Guardamar. Que escrivim d’un llibre, tots plegats, aquest dia, d’indrets tan llunyans i tan propers ja mereix el volteig de campanes del Miquelet.
A Vicent primer, i a tants blocaires entusiastes com ompliu de goig, de compromís, cada nit que us llegesc. Malgrat la peresa de respondre-vos, sé que hi sou, i tanta feina com farciu. Per no deixar-me’n cap és que no comence un cant de la nova topínimia que anem construint, a través dels blocs i de la nova tecnologia.
Llaor al rei conqueridor, llaor a la República sempre, al país, a la llengua, a tant de civisme d’aquesta força blocaire. Per la lectura també, pels Fets. Llaor i glòria aquest dissabte especial. Quina lliçó de rei i de mestre.

Chronica o comentaris del gloriosissim e invictissim Rey en Jacme Primer Rey d’Aragó, de Mallorques e de Valencia compte de Barcelona e de Montpesler
[…]



Tot seguit vaig prendre Almenara, Uixó, Nules, Paterna, Bétera i Bufilla i finalment vaig posar setge a València.

En veure que la resistència era impossible, va sortir de la ciutat un arrais acompanyat de deu cavallers moros per oferir-me tractes en nom del rei Zaien.

—No pense anar-me’n d’ací sense prendre València. Molt em plauria que el rei Zaien volgués estalviar a la seua gent, i especialment a les dones i als infants, el carnatge que es produirà amb l’assalt i el saqueig de la ciutat. Si és així, jo us garantesc les vostres persones i els vostres béns.

[adaptació de Monserrat Planas i Josep M. Pujol, edicions Proa]