Ulisses20

Com que tenim quaranta anys per davant, vaig tancant aquest primer cicle d’apunts sobre el futur que albirem, sobretot els valencians. Tampoc cal morir-nos d’una fartada els primers dies, perquè els esdeveniments són els que són, i els polítics mateix ja saben com bescanviar cromos i col·leccions senceres. D’ací un mes, de la meitat de les coses no recordarem ni el nom, tampoc no ens afectaran de la mateixa manera, fins i tot, n’hi ha que ens relliscaran tant com voldrem. Paciència, vull dir que agafem-nos les cose amb calma, si tenim l’abeurador net i el pinso suficient al rebost.

Centrem-nos en la realitat post-electoral i preparem-nos per a la gran travessia. Els uns i els altres tenim un llarg calvari i abundoses setmanes de passió, al nord i al sud. Hi ha diferències a l’ample d’aquest país que, a afectes d’eleccions espanyoles, ni existeix ni pinta, però en canvi viu en una minoria significativa: al nord del país, el PSOE té ara mateix la paella pel mànec. Al sud, el PP aguanta una paella d’anses més grossa. No és gratuït que els de Madrid pensen que aquests de València són el recanvi generacional (marededéu, que ens agafen amb l’Ocaso pagat i la caseta emblanquinada, visca el coeficient màxim a quaranta-cinc).

Al nord, els de la independència pinten sense decidir no res. Ací ni pintem ni decidim. Ni sembla que la independència siga prioritària per a gaires votants.

L’únic privilegi, a l’ample del país? Intercanviar-nos Pla i Fuster, Valor i Víctor Català, Miquel Gil, Obrint Pas… Aquests èxits que no els ens manlleve ningú. Amb el permís d’Alcover.

Malgrat que Foucault ens llança el pèndol enverinat (si més no la tendència és contra catalans i valencians), algun dia d’aquesta primavera, l’any que ve o d’ací deu anys, les coses canviaran. Nosaltres ja ens haurem jubilat i, si més no, tindrem més temps per les idees, pel debat, si encara les pensions ens aguanten la despesa d’un viure harmoniós. També serà cert que serem més a prop de l’objectiu final. Amb optimisme.