Una mort i qualsevol mort
La mort té poca justificació, siga gratuïta, política o accidental. En calent, cap mort no té justificació. La setmana passada van ser un grapat de dones, ahir un polític, fa dos dies uns joves d’una escola a Jerusalem, fa unes hores uns xiquets a Gaza, fa a penes uns minuts més morts a Kènia, a Afganistan, a Colòmbia… No escarmentem. De cap manera els homes no aprenen de tants errors. Arreu que mirem el planeta trobem morts injustificades. Aquesta mort d’ahir a Arrasate té uns mitjans abocats a esbombar-la políticament, a definir-la com més greu o de major conseqüència. A Euskadi la violència té un sentit, que no vol dir una justificació. Un sentit diferent del sentit que la mort té a Palestina o a Sèrbia, per citar tres exemples.
Davant què passarà diumenge, aquesta mort a Guipúscoa té més paper, és més rellevant, que no les quatre dones mortes un mateix dia de febrer. Els polítics, en la seua majoria, i els mitjans gairebé tots, excusen moltes més raons, lloables algunes d’elles, se’n queixen més fort, amb més dramatisme, amb més ‘jo ja ho avisava‘, com uns déus fins i tot. En la mort també n’hi ha categories.
El País Basc és un país sotmés a una vigilància zelosa, s’hi viu una realitat diferent a la resta. Allà n’hi ha una olla que bull, amb partits prohibits, amb polítics empresonats, amb diaris censurats, i amb un Estat que envia amb premeditació la justícia i la policia. Malgrat que res no justifica que, de tant collar una part important i significativa d’aquell país, la mort torne a ser un malson irreparable. Però d’aquest provocar la pressió també n’hi ha responsables que haurien d’acceptar el fracàs de les seus polítiques, malgrat que avui faça de mal dir, justament perquè tot és en calent.
Potser que siga més correcte callar, i més covard, o de parlar en el sentit de l’aire que bufa. Podem criminalitzar una de les parts, solament, com fan la majoria. Esbombem que l’única manera d’acabar amb la por és eliminant ETA. Sense diàleg, sense parlar-ne, sense possibilitar de seure en una taula. Que és el que ara mateix tots canten com una sola consigna.
Però l’experiència diu que, la manera que hom tria per eliminar el terror, és de fer política, de participar del debat polític. En canvi, una de les parts ha eliminat tota possibilitat bo i empresonant la majoria de portantveus de l’altra part. Ara mateix no sé si queda ningú que puga fer el paper de mitjancer, si és que de la part majoritària n’hi ha cap que a partir de dilluns, lliures de la pressió dels vots i dels escons, vulga canviar de política majoritària.
Estem condemnats a entendre’ns. A dialogar. A arribar a consens. Si no és que allò que es pretén, de vegades ho dubte, siga trencar la baralla totalment, dir que faré el que no faré o simular que vull però no m’atrevesc. En qualsevol cas, cercar la confrontació com l’única eixida possible no ens porta sinó a l’error. Això són morts, directament. Cadascú ha de saber què està disposat a jugar i quants dels seus està diposat a arriscar. Que en parlen sense embuts. Mentre patim aquesta mort i totes les morts.
Aquest antidot enverinat alguns l’utilitzen per amortiguar la força política de les altres nacionalitats a l’Estat sense por als posibles efectes secundaris que encara que devegades poden ser més dolents que la pròpia pressumpta malaltia i una minoria l’utilitza ETA per a tot el contrari i anar en contra de l’Estat espanyol.