O són pius o són pardals; no hi ha espai per a les xufes.
Ni Euskadi, ni Catalunya, ni molt menys València, no pinten. La perifèria regional no és al debat.
L’un i l’altre, Zp i Marià, no debaten allò principal, perquè en allò principal els dos es van posar d’acord abans de combregar: l’un i l’altre juguen a favor del mateix estat, i tant l’un com l’altre tanquen diaris o repetidors, prohibeixen la part de democràcia que no els convé, o menteixen compulsivament, a qualsevol parlament que, rara avis, no siga pro-espanyol. Tots dos, com Putin, són contra la independència de Kosovë, malgrat que allà els serbis es van acarnissar amb la neteja ètnica, amb la violació i amb la mort sistemàtica d’innocents. Com Putin practica a Txetxènia, per exemple, són capaços, tots dos, ZP i Marià, d‘aplaudir l’enviament de tancs al nou estat, sense que això els arrugue la corbata ni els bufe l’orella. Perquè, de diferències fonamentals, no n’hi ha, entre els dos futurs presidents, l’un a l’oposició de l’altre, però d’una oposició testimonial, més protocolària que res.
Els mitjans, gairebé tots en mans de capital espanyol, d’una ideologia rància i universal, ja ho han adobat amb el ferm propòsit d’adoctrinar-nos. No hi ha espais per al dubte, ni escletxes: o ets d’aquest debat o, simplement, no hi ets. Tant se val el matís, si sou de l’un o si sou de l’altre. Per ells, el que compta és que no et mogues fora d’aqueixa òrbita unitària, única, indivisible a ultrança.
Aquesta és una altra prova del calibre de la situació dins d’Espanya. Amb l’un o l’altre, Sèrbia és l’única opció. Tots dos, Marià i ZP, no dubtarien a usar la força, la militar i la de guerra, per resituar Catalunya o Euskadi, si calgués. Amb el mateix posat, el vestit i la corbata. Al cap i a la fi, el debat és un gran acord PP-PSOE, un pacte que sentencia qualsevol altra opció. I encara vigilant la reraguarda, perquè no s’escape res, l’Audiència i el TC.
La resta és una comparsa. Un teatret. En sainet regional o una Boadellada joglaresca. Ni Euskadi, ni molt menys Catalunya (vergonya, cavallers, vergonya!) tan victimista com penosa. Aquest parell, ni que en votaren trenta solament, ni que es retiraren la resta d’opcions polítiques, no renunciarien a res: l’un de president, l’altre de cap de l’oposició. La resta els la bufa per la punta del cromo.