La indecència a llom del ruc (caos)
València era el caos. Anit hi havia permís per obrar contra la llei amb tota la llicència. Anit es podien ocupar voreres, deixar aparcats els autobusos en doble fila i embussar fins a l’extrem tolerable les vies més amples. I tot això perquè vint mil persones volien veure el seu lider de dretes. Vint mil en una plaça provoquen el colapse a tota la ciutat. Aquesta és la mena de ciutat i d’infrastructures que representa que és València, anit que era permés de cometre tota mena de delictes. L’autoritat feia la vista grossa.
Fer la vista grossa és un esport valencià que es practica a un mes vista de la festa de falles. Soroll, llum, pudor, tendals, carrers ocupats… Tot s’hi val quan la burrera popular deixa anar l’instint; fins i tot trencar vidres o papereres, cremar contenidors o fer coses pitjors. El descontrol és un hàbit atiat des de la responsabilitat de govern. El model del caos s’ha instal·lat a València com un reclam. No pots ser valencià d’una altra manera. La histèria col·lectiva, l’histrionisme, l’opusdeïsme, i encara més pecats capitals són el preu que paguem els valencians a canvi del vot d’una majoria que se sent còmoda, instal·lada en una vida d’indecència, de poc respecte i de menys valor humà.
La mentida en la qual viuen instal·lats molts ciutadans d’aquest país és l’espill del que pot arribar a ser el pitjor dels malsons. Però el que pot venir tampoc no sembla que millore gaire la perspectiva.