ALBERT CORTES MONSERRAT

Els tràmits per la nova llei de consultes populars van cremant etapes, i CIU ha proposat la figura de les consultes ciutadanes per esquivar la Constitució espanyola, i no haver demanat permís a l’estat per convocar-les. En el cas Ibarretxe, el TC va dictar que un referèndum l’ha d’autoritzar l’estat quan utilitzi el cens i l’administració electoral, per tant proposen substituir-lo per un registre gestionat per l’IDESCAT, on s’inscriuen  els que tenen veïnatge civil català i els nouvinguts amb cinc anys de residència, i on la junta electoral es substituiria per un consell de consultes, amb una proposta semblant a la consulta d’Arenys.

Aquest projecte promogut pel tripartit, contempla que es l’estat qui ha d’autoritzar les consultes a nivell local i nacional, i preveu tot tipus de consultes incloses les de Autodeterminació, de fet la Generalitat te competència exclusiva sobre el tema, excepte quan es referèndum on l’estat es reserva l’exclusivitat.  La proposta de CIU precisament pretén esquivar aquest punt, i poder burlar l’aparell de l’estat per no haver de demanant autorització,cosa que va fer caure la proposta basca d’Ibarretxe.

El conseller de governació ja ha rebutjat la proposta de CIU, ja que provocaria devaluar el projecte de llei i ha defensat l’autorització de l’estat, ja que ho marca la Constitució, i referma que la llei es ambiciosa i impecable, i pretén fer una veritable llei de referèndums com qualsevol país normal, i no caure amb frivolitats ja que arriba al límit del que marca la llei.  El president del parlament també l’ha defensada, ja què obre les portes a la participació ciutadana.

Realment els hauria de caure la cara de vergonya de perdre el temps d’aquesta manera per no voler avançar cap pas com a nació. Per part de CIU ja es prou trist haver de presentar, i idear burles a l’estat perquè una llei pugui ser més democràtica i normal amb un cens electoral paral·lel, per poder preguntar els que ells de moment mai han defensat, i fins hi tot han negat com el cas d’en Duran, i on la direcció convergent  mante la seva ambigüitat de sempre, i on presentar aquestes propostes no fa més que crear desafecció i desconfiança a la població, ja que no son creïbles.

Per part del conseller, es bastant penós que digui que aprofundir  i normalitzar una situació normal en qualsevol país sigui devaluar una proposta d’una llei de consultes, què no deixa de ser una cortina de fum per amagar la realitat.  S’emparà amb els límits de la Constitució, que no deixar de ser curiós per un suposat independentista, i a sobre ens ho ven com una llei ambiciosa d’un país normal, que jo sàpiga cap país necessita autorització d’un altre per realitzar una consulta a la seva ciutadania com marcarà la llei catalana, què amb aquest punt la converteix amb totalment inútil i de cara a la galeria, això no fomenta la participació ciutadana, ja que ells saben que moltes preguntes no es podrà fer, i l’estat nomes autoritzarà consultes inofensives i innòcues.

En definitiva una manera mes de marejar la perdiu, per no voler afrontar la situació i actuar amb valentia. Per tant un cop més se’ls veu el llautó i la població hauria de veure i castigar aquests partits, què tant sols volen ocupar les seves cadires sense cap tipus d’ambició.

El ple del senat espanyol va aprovar ahir la reforma de la llei orgànica del poder judicial, què limita la jurisdicció universal dels tribunals espanyols a casos amb morts espanyoles, o que els responsables es trobin en territori de l’estat espanyol. Es una mena d’autolimitació al genocidi i als dictadors en general. El projecte serà enviat al Congrés amb la benedicció de la majoria de partits, però amb la ferma oposició de moltes ONG’S,  com Amnistia Internacional, i altres associacions contra la tortura, al·legant que el govern espanyol es posa definitivament al costat de dictadors i torturadors.

Fins ara els jutjats espanyols podien decidir causes d’extrema gravetat universals com els genocidis o crims contra la humanitat, causa comuna de la majoria de dictadors mundials, i on no tenia importància ni la nacionalitat, ni el territori del criminal, amb exemples tant clars com el dictador xilè Pinotxet, o altres causes contra delinqüents internacionals, ara això ja no serà possible amb aquesta reforma ja en fase d’aprovació.

Un altra pas enrere en aquesta democràcia de fireta espanyola, i aquest estat de dret fet a mida dels interessos que l’estat vol protegir, els dos partits polítics espanyols principals tenen les mateixes mancances democràtiques, i ho han demostrat sobradament, com amb les reaccions fora de lloc per la consulta d’Arenys,  o la proposta de consulta d’Ibarretxe que va ser rebutjada amb un cop de porta suposo per massa democràtica.  No volen saber res de la opinió de la gent,i ara també deixen de poder investigar,  i condemnar aquests reis del terror, com l’exemple del dictador xilè.

De totes maneres, s’ha de veure que la mesura te molta coherència amb el tarannà de l’estat, ja que mai ha estat jutjat cap criminal o col·laborador de la dictadura franquista, tot i els crims contra la humanitat que podien o poden arrossegar molts d’ells a la seva esquena, i simplement amb l’excusa de la falsa transició dirigida pels mateixos que volien modernitzar la passada dictadura, s’ha fet punt i final.  Arribant a dèficits democràtics difícils de digerir, com persones del regim exercint càrrecs públics de responsabilitat fins fa quatre dies, i segur que us be al cap el mateix personatge que a mi, perseguir qualsevol augment de quota de democràcia com en el cas de les consultes o autoritzar manifestacions i legalitat al partit únic de la dictadura, què seria totalment prohibit en qualsevol democràcia veritable europea.

Aquest estat fa passos enrere i no vol evolucionar, i com més proper te la pèrdua de les seves ultimes colònies com son Catalunya i el País Basc, més es tanca en si mateix, i més demostra el seu autèntic tarannà que realment sempre ha estat el mateix.

Nomes per higiene democràtica cal seguir el nostre camí el més aviat possible sense mirar enrere, i deixant en el record aquest període negre de la nostra historia, com una taca al currículum com a  nació moderna que som, i serem en el marc de la Unió Europea.

La situació al partit republicà es convulsa i confosa, ja que els jocs del poder i els personalismes sembla passen per davant de qualsevol objectiu. La pau signada entre els dos líders naturals Carod i Puigcercós, què va permetre deixar a la marginalitat als sectors renovadors com Reagrupament, i reafirmar la nova línia del partit, ara s’ha vist trencada per l’anunci de la no inclusió a les properes llistes electorals del vice-president del govern, tot hi haver-se postulat en diferents ocasions per ocupar un lloc rellevant, i què ara el deixa en una posició totalment afeblida i trista en el govern, com a representant del partit que defensa i que no el te en compte.

Carod Rovira ha estat una figura clau dins aquest partit i de l’independentisme en general fins el 2003, on obté la màxima representació parlamentaria d’ERC, forma un govern que permet l’alternança de 23 anys de govern d’un mateix partit amb un últim període força gris, i amb una aire nou, l’objectiu de l’estat propi com a bandera, i una oratòria de les més brillants a l’àmbit polític català, fins el cap de setmana que va a parlar amb ETA, i es crucificat per tots els partits i mitjans, en definitiva per fer una cosa que altres polítics, espanyols això si, havien fet abans, però ja sabem que les mentalitats colonitzades catalanes no podien acceptar que un català actues com qualsevol dirigent d’un altre territori, i acaba amb la seva sortida vergonyosa del govern imposada per Madrid, i obeïda pel president Maragall, que ara curiosament ens demana un tancament de caixes com a resposta a la sentencia del TC, i què degut a la seva poca credibilitat ningú pren seriosament.  La ciutadania li dona un cop de suport amb els seus 8 parlamentaris a Madrid, però els atacs rebuts poc a poc el van transformant, i la seva personalitat va quedant diluïda fins arribar a la seva defensa de posicions absurdes amb l’Estatut, i la creació del Tripartit 2 sense res a canvi, i amb un càrrec fet a mida per ell com a figura decorativa, i en clau interna deixant el relleu a Joan Puigcercos a canvi de seguir a primera línia, i on finalment aquest ha optat per desempallegar-se d’aquest obstacle per les seves ambicions de poder.

La filtració de la notícia no es la millor manera, i la reacció dels afins a Carod, com Benach o Portabella veient perillar les seves opcions de poder, ja han començat  a girar cap un altra rumb, així mateix es remoreja que Carod preparava una direcció a l’ombra preveient el fracàs a les properes eleccions, i què al arribar a les orelles d’en Puigcercos hauria provocat la fulminant decisió.

En definitiva aquest partit es víctima de les seves pròpies errades, ja que abandonar els principals objectius, pel simple fet de gestionar el poc poder de la Generalitat assumint moltes coses impensables, i demonitzant qualsevol replica de tornar a la dignitat perduda, convertint aquest partit en una guerra oberta per ocupar el poder al preu que sigui, i poder sumar per fer un tripartit 3, que hores d’ara sembla ser el màxim objectiu republicà.  Fins hi tot arribant a les traïcions entre els dos sectors oficials, què han foragitat qualsevol intent de crítica, han tapat la fugida de militants desencisats, no han respectat les decisions dels congressos, com les votacions internes per aprovar el nou finançament, i finalment veient el fracàs electoral que sembla busquen amb afany,  apliquen la llei de la supervivència interna abans de fer autocrítica, i donar un canvi de rumb cap a posicions què mai havien d’haver abandonat.

Sota aquesta capa de partit de govern i gestió, sembla traspua aquest esperit autodestructiu que els ha perseguit en la seva història, per acabar prioritzant els interessos personals d’uns quants per damunt del procés de construcció de l’estat propi, i on ells tenien reservat un paper important què sembla no volen assumir.

Les consultes sobre la independència de Catalunya que encara assaboreixen l’èxit d’Arenys de Munt, i on més d’un centenar d’Ajuntaments ja han aprovat mocions de suport per fer una nova onada de referèndums, què se’ns dubte han agafat a contrapeu a ERC i CIU, que vist la volada que ha agafat el tema, sobretot la primera força, ha intentat monopolitzar i polititzar al seu favor una iniciativa sorgida de la societat civil, i que sembla ha dit prou, i vol fer un canvi de rumb abans no sigui massa tard.

Si semblava que la plataforma decidim.cat, agrupació de regidors i batlles d’una colla de partits, agafava les regnes marcant unes dates per realitzar les noves consultes, elaborant un protocol per totes elles i marcant la pauta, ara sembla que les entitats sobiranistes han format una nova coordinadora amb Deumil.cat, MAPA, PDD, Sobirania i Progrés, Sobirania i Justícia, Reagrupament, Acte de Sobirania entre d’altres, per allunyar del protagonisme a CIU i ERC, i la seva manipulació barroera, què sembla pretendre capitalitzar aquest nou fenomen que no tenien previst i finalment desnaturalitzar-lo.

S’ha acordat una comissió de 20 membres, amb 16 de les entitats i 4 de Decidim.cat, i com a fet curios l’entrada de Reagupament, què va ser molt sospitós com ja s’ha denunciat, posar el dia de la reunió organitzativa, el mateix dia de l’Assemblea de Rcat, i on per cert va assistir un dels màxims difusors de la proposta, l’alcalde d’Arenys Carles Mora, i que com moltes altres entitats es miren aquesta nova formació amb simpatia.

Sembla que el desembre hi haurà la propera onada de consultes, i ja avisat el delegat del govern espanyol a Catalunya, Joan Rangel que estarà atent a qualsevol pas en fals, suposo per cridar als advocats falangistes de l’Estat, i tornin a mostrar les seves carències democràtiques.  Realment un trist paperot el d’aquest personatge que la seva preocupació es veure com pot frenar que la gent expressi pacíficament la seva opinió, diu molt del país que representa.

Crec que les entitats han pres una bona decisió, ja que això ha estat una iniciativa  civil, i ja sabem que incomoda a totes les formacions existents en major o menor mesura, i no es pot permetre la manipulació d’aquests actes amb benefici d’algun partit que ara vol purgar la seva mala consciència amb gestos estèrils què ja no tenen marxa enrere.

Realment els partits polítics ja tenen prou feina amb tapar les seves vergonyes, i oferir el mateix producte de sempre, sense voler fer cap pas endavant que il·lusioni la gent, per tant el moviment independentista a la societat civil te que seguir fent la seva part de feina, per ajudar que el procés segueixi endavant, i què finalment haurà de tenir aquesta vinculació política, ara representada per Reagrupament, i que tant de bo es converteixi en una gran coalició per rematar la jugada al Parlament, tal com fan les societats civilitzades i democràtiques.

El president de la Generalitat, José Montilla, amb una entrevista radiofònica ha demanat rapidesa a l’estament judicial per esclarir el cas Millet amb el Palau de la Musica de fons, i creu que la població deu estar sorpresa que un cop descobert l’estafa encara no hagi declarat al jutjat, i ha reblat el clau dient que una justícia justa es aquella que es rapida.  Malauradament no sembla que altres casos com per exemple l’Estatut li corri tanta pressa.

Es una petició la del President que dona que pensar, ja què més d’un cop ha justificat amb normalitat que el Tribuna Constitucional espanyol no hagi resolt el contenciós desprès de 3 anys de deliberacions, i recordant que hi ha d’altres recursos que porten 7 o 8 anys, i per tant no es excepcional.

El PSOE-C, evidentment vol jugar fort per haver sortit a la llum les donacions a la Fundació Trias Fargas, vinculada a CIU, es parla d’uns 600000 euros, i la donació rebuda pel seu dirigent Àngel Colom, què li va servir per liquidar les deutes del PI, partit creat per ell i Pilar Rahola.  Alhora justifica la negativa a obrir cap comissió política de l’afer ja que la operació judicial ja està en marxa, i que ha transcendit que Felix Millet va intentar subornar als auditors del Palau abans de fer la carta de confessió sobre els 3 milions d’euros desviats per assumptes propis, i que conforme avancen els dies es veu que la quantitat es molt superior.

Es evident que com més dies passen la trama va creixent, i embolica la major part dels partits polítics en major o menor mesura, i la negativa d’obrir aquesta investigació diu molt poc del tarannà democràtic dels partits que protegeixen els seus interessos per damunt de la veritat.  El cas Millet, ha posat de manifest les maniobres obscures d’alguns d’aquests prohoms de la cultura, què han creat una xarxa de compra i venda pel seu profit personal.

Tot això ha servit de munició per atiar la campanya contra Catalunya, i els seus escàndols econòmics des de les Espanyes, i també des d’aquí amb gent com Ciudadanos, què aprofita per barrejar el nacionalisme amb aquest tipus d’activitats delictives, quan es refereix al nacionalisme, valdria la pena es dones un tomb per l’Estat, i la multitud d’estafes financeres a molts Ajuntaments que sembla que no importen al costat d’aquest cas català.

Malauradament a les democràcies més avançades trobem casos de frau financer, com el cas Madoff a Estats Units, o el més recent escàndol entre diputats del Parlament britànic.  Per tant vol dir que en societats madures, i més avançades es una possibilitat real, i Catalunya no era l’oasi de puresa que ens volien vendre, sinó que entra dins la normalitat mundial sense tants escarafalls extraordinaris.

De totes maneres, l’actitud un cop més dels partits polítics aprofitant cada descoberta per acarnissar-se contra el rival,i on al final si s’arribés al fons de la qüestió, cosa que no es farà ja que no interessa a ningú,  els implicats serien molts més dels que coneixem.  Francament no crec ni en el seu ingrés a presó, i entre tots intentaran tapar les vergonyes  tant com puguin.

Es una prova més de la mediocritat política actual, on la transparència brilla per la seva absència, i evidentment acaba provocant el desencís i desafecció general.

La reacció dels partits d’ordre autonomista establerts al Parlament, treuen importància a la irrupció d’una nova força independentista, i la consideren poc més que anecdòtica, però en el fons saben que la seva entrada pot variar els jocs de pactes establerts en l’actualitat, i pot deixar en evidencia a molts dels dirigents actuals per la seva total deshinbició del compliment de les promeses electorals.

Efectivament, els líders de CIU, Duran i Mas, diuen no tenir cap mena de por amb la seva resta de vots, i consideren que RCAT pertany a l’espai de l’esquerra que ocupa ERC, i concretament en Mas defensa el dret d’aquesta formació a fer política com totes les altres, tot i què en el seu objectiu principal no el comparteix ja que una consulta independentista a nivell nacional ens portaria a una derrota i no la vol per Catalunya, i prioritza la crisi, l’autogovern i el concert econòmic. Pel que fa a ERC Carod, com a vice-president ha expressat el màxim respecte per qualsevol formació que es presenti al Parlament, en canvi com a dirigent del partit, no opina ja que no forma part de la cúpula republicana, en Benach ha dit que dividir l’independentisme sempre es negatiu.

En canvi per part del PSOE-C , en José Zaragoza ho atribueix a la feblesa de CIU a l’oposició, i en Joan Ferran ha anat mes enllà, ja què ha comparat Carretero amb els líders xenòfobs i populistes de l’ultradreta europea, i advertint que aquestes experiències messiàniques sovint duen el caos i la confrontació, i assegura que en temps de crisi aquests moviments creixen com a bolets.

Duran i Mas tiren pilotes fora, i els sembla que això no va amb ells, i concretament el líder de la formació insistirà per tercer cop amb les mateixes receptes per assolir la presidència de la Generalitat, ja que no s’atreveix, ni vol donar el pas i assumir que la centralitat política es diu estat propi, i ho argumenta amb una derrota si la consulta es a nivell nacional sense cap base que ho sustenti, i sabent que el temps no juga al nostre favor, i que la pregunta no s’ha fet mai a la ciutadania, i quan en totes les capes de la societat veu hi estigui d’acord  o no, què la independència es la única solució per sortir de l’atzucac actual.  Com pensa atacar les tres prioritats que ens avança sense poder polític, ni econòmic per decidir i executar.  Dins la seva formació ja molt bons independentistes,però malauradament la direcció segueix el camí de nedar i guardar la roba que evidentment no fa il·lusionar la gent, potser quan ho vegi ja serà massa tard.

Per part d’ERC, en Carod amb la seva doble personalitat, dona respecte a la nova formació com a vicepresident, nomes faltaria, i en canvi es veu que com a dirigent republicà no te ni veu ni vot, una cosa curiosa ja que les dues corrents, la d’en Puigcercos i la seva lideren el partit, mentrestant Benach diu que dividir es negatiu, crec que s’hauria d’aplicar la recepta, ja què quan va votar no a la ILP al Parlament, va deixar clar que l’independentisme havia de mirar cap un altra costat o buscar una nova opció, ja que la seva ha perdut tota credibilitat.

En Zaragoza, sap que els diputats que pugui obtenir RCAT, poden alterar i molt el tercer tripartit que ja esta precuinat, i evidentment intenta afeblir CIU per compensar, en Ferran l’home de la crosta, titlla de xenòfob de l’ultradreta europea a Carretero, i menysprea el nou moviment.  Crec què una mica d’educació i de lliçons de democràcia no li aniran malament, i que a vegades la por de la derrota a l’horitzó fa dir coses que no mereixen ni comentari.

Les aigües comencen a esvalotar-se, i això precisament volen evitar tots els partits actuals per seguir aquesta via morta i esgotada, a costa de deixar tots els votants a casa seva morts de fàstic.

Ahir es va celebrar l’assemblea de Reagrupament, aquesta associació liderada per en Joan Carretero, i què ara ja te direcció, una ponència aprovada, i un full de ruta a seguir. Mes de 70 personalitats del món cultural o polític van seguir l’acte, i crec que el missatge es prou clar amb dos eixos fonamentals, la declaració unilateral d’independència i la regeneració política, i on el flamant President va avisar que la Independència no es demana a ningú, i nomes depèn de nosaltres, i evidentment això no s’aconseguirà seguint la via de l’autonomisme o el gradualisme que defensen alguns actualment.

Aquest moviment que pretén revolucionar el trist i mediocre panorama polític català, va presentar credencials amb mes de 2000 associats que esperen multiplicar d’aquí a final d’any, i una implantació creixent pel territori gracies a l’èxit de les presentacions arreu.  Apart de la presidència, ja una majoria de membres en la direcció que van pertànyer a Esquerra, tot hi que amb la incorporació recent de la plataforma Catalunya estat lliure, i el moviment crític d’en Fonollosa a Convergència, sembla que poc a poc es va ampliant aquest moviment transversal que agrupi a moviments sobiranistes de totes les bandes, amb diferent ideologia, però amb un objectiu comú, què se’ns dubte es el gran repte pel futur del projecte.

Ara tocarà estendre aquest missatge, i fer front a tots els atacs que vindran dels mitjans afins als partits del regim que no volen veure alterat el seu particular oasi en forma de via autonomista, i fer veure que no passa res, quan la realitat es molt diferent.  Un altra perill es no caure amb personalismes, i saber ser generós en properes incorporacions que hauran d’estar representades  visualment d’alguna forma o altra, i això nomes s’aconsegueix posant les ambicions personals en un calaix tancades amb pany i clau, i donar tota la importància al projecte que veritablement s’ho mereix.

Els altres partits tenen diferents reaccions, i des de la seva mentalitat autonòmica, poden passar de la indiferència a fer veure que no els afecta com en el cas de CIU i ERC, aquest últim particularment afectat, ja que es força vergonyós haver de crear un altre grup per defensar el que teòricament ells aportaven en el Parlament, i què al final han optat per seguir altres vies que ja sabem on porten o mes aviat on no porten, com exemple veiem que aquest partit vol reformar el TC perquè no pugui retocar més estatuts, no se si es refereixen a futurs estatuts catalans o d’altres comunitats, però una completa desorientació dels republicans que poc a poc han anat perdent tota credibilitat.

Desprès de les diferents mobilitzacions de la societat civil, ara toca fer política, i l’objectiu es clar, i tant sols dependrà dels votants d’aquí un any de fer realitat el somni i que es converteixi en una gran realitat, deixant enrere els camins inviables com diu en Montilla, què ell sap molt be que son la via autonòmica, i el discurs de que ara toca la crisi econòmica com a fugida d’estudi, i se’ns dubte l’estat propi permetrà lluita amb les nostres armes contra la crisi, i contra la resta de reptes que te qualsevol estat.  Cal deixar el gradualisme enrere, ja que portem massa anys sense poder decidir, i cal ser valents desfermant la rauxa que ens defineix, i què a vegades queda anul·lada pel seny, la por i el conformisme.

Realment desprès del debat de política general, podem treure la conclusió que aquesta etapa grisa i trista no pot durar massa més. El que recordarem d’aquests tres dies,  principalment son la descoberta del missatge de mòbil d’en Saura qualificant de “toston” el discurs del President, el del Sirera qualificant de “merda de partit” el seu propi grup, les acusacions de nens malcriats a Esquerra pel seu suport interessat a les consultes populars, la resolució aprovada de suport a la constitucionalitat de l’Estatut, i el rebuig a obrir una comissió de investigació pel cas Millet, què evidentment no interessa ningú.

Un balanç pobre amb aquesta línia continuista  i poc il·lusionant que estem acostumats, i què cada cop deixar més gent a casa seva el dia de les votacions farts de tanta mediocritat.  Una institució amb tant poc poder polític, evidentment genera frustracions, però encara en genera més, els esforços de tota aquesta colla de partits que ens volen fer creure que juguen a la primera divisió de la política, quan en realitat amb prou feines aguanten a la tercera, sense poder de decidir amb les coses fonamentals, i sempre alerta i acceptant les regles provinents de Madrid, què normalment no coincideixen amb els nostres interessos.

Pel que fa als mòbils, apart de la poca traça dels diputats enxampats,diu molt, en primer lloc de la cohesió del tripartit, tant sols per conservar les cadires del govern, i sense cap projecte que faci trempar la ciutadania, i amb un President que defensa més el seu cap a Madrid que als seus ciutadans, i el segon, què reflexa les guerres internes pel poder en aquests partits d’estructura piramidal, on la direcció controla tot el personal sense excepció.

Pel que fa a la crida a l’ordre a ERC, si trist es l’atac a un soci de govern, més trist ha estat la resposta republicana, que ha passat del treure pilotes fora de l’Anna Simó, a la mitja replica d’en Joan Puigcercos, què li ha restat qualsevol indici de credibilitat, i més quan desprès de voler apropiar-se de les consultes municipals, han estat incapaços de presentar aquesta mateixa moció al Parlament per no fer enfadar el seu soci i principal partit del govern.

En el suport de la constitucionalitat a l’estatut, deixa clar la poca ambició de la classe política que no parla de pla B, perquè no en te cap, ja que la seva màxima ambició es que no tornin a retallar aquest Estatut ja retallat i de mínims, què no solucionarà cap dels grans problemes que te Catalunya, i que com ja he dit més d’un cop fa temps que esta mort i enterrat, i no hauria d’interessar a ningú la sentència definitiva del TC.

El cas Millet ha estat aprofitat per la caverna espanyola per desacreditar les institucions catalanes, i pels partits per acusar-se entre ells, com el cas Colom, i posteriorment segons les dades que van sortint  els diners que van anar rumb a Convergència i al PSOE-C.   La conseqüència es que cap vol furgar massa ja que la taca fosca es va estenent i arribaria molt lluny.  Tanmateix la situació normalitza el país, ja que en vertaderes democràcies com Estats Units o Anglaterra hi hagut casos semblants, i malauradament es el denominador comú a tots els països, i nosaltres no som excepció.

En definitiva demà neix Reagrupament, un nou partit que apart de l’objectiu de la declaració unilateral de la independència, en te un altra igual d’ambiciós que es la regeneració de tota aquesta classe política que genera vergonya aliena,  i que amb una nova llei electoral amb llistes obertes, transparència amb el diner públic, i el diputat proper al barri o districte on es presenta, seria molt més creïble que les llistes precuinades actuals, on la llibertat personal queda totalment anul·lada per l’aparell del partit de torn.

El diputat del PP Jorge Fernández Díaz, a partir d’una proposta d’ICV perquè es retorni als familiars les despulles dels republicans morts i traslladats a aquest monument del terror i el feixisme sense consentiment, ha comparat aquest indret amb el Cementiri d’Arlington a Virginia, on descansen les restes dels veterans de totes les guerres nord-americanes, i el Memorial platja  d’Omaha en honor als morts en el desembarcament de Normandia de la segona Guerra Mundial, i què va ser el principi del fi del nazisme.

El PP s’ha oposat a la proposta, adduint que fer un cens es impossible, i a més es competència de la Comunitat de Madrid curiosament governada per aquest mateix partit, Aquesta iniciativa pretenia poder traslladar les restes de persones traslladades a aquest indret sinistre, i retornar-les als seus lloc d’origen, i que les famílies ho poguessin reclamar i el govern espanyol n’assumís el cost.  Però la negativa Popular s’ha basat en que ho consideren una basílica cementiri, com les dels llocs abans esmentats,  i on cada país te les institucions que procedeixin en funció dels conflictes, i fets succeïts sense cap més dret que fer la petició a la comunitat madrilenya.

Realment aquest partit, junt amb els seus companys del PSOE no tenen cap pudor per seguir mantenint la historia tancada, i mirar cap un altra costat quan s’intenta furgar en el regim del terror instaurat durant 40 anys pels franquistes. Una llei de memòria històrica, que com moltes altres coses, no es res més que una cortina de fum que no vol arribar a l’arrel del problema, perquè aquest evidentment no ha estat derrotat ,i ha més des de l’ombra ha dirigit tota la modernització del sistema anomenat, i ho dic amb ironia democràcia.

Comparar dos cementiris on han estat enterrats soldats caiguts, uns per alliberar el mon del nazisme, per cert amic del regim de Franco, i un altra amb soldats que han defensat el seu país amb guerres pel món, amb un monument a la barbàrie de la dictadura militar franquista, i on milers de republicans van morir en la seva construcció i d’altres torturats i morts van anar a parar allí, es simplement indignant, i diu molt poc del tarannà democràtic d’aquest grup,  què mai ha condemnat aquesta època, i on molts dels seus fundadors provenien d’aquest regim que segueix falsejant i amagant la història.

No es gens estrany que un estat on el partit hegemònic d’aquesta dictadura, La Falange, es autoritzat a fer manifestacions, i fins hi tot el President els defensa per davant del dret dels seus ciutadans a expressar pacíficament la seva opinió, i mentrestant al País Basc utilitzen aquest fals estat de dret per perseguir qualsevol posició contraria al seu ideari.

Un estat que no evoluciona, però que mostra les seves febleses i carències democràtiques amb una consulta en un petit poblet, i on per cert, el partit que sembla vol treure’n més profit no ha presentat al Parlament cap proposta de suport a les consultes populars per la independència, i tal com va fer negant aquest dret amb la ILP, no guarda massa coherència amb la seva actitud en molts ajuntaments, cosa que no els ajudarà a recuperar cap credibilitat.

En definitiva, més arguments per presentar al Parlament una proposta decidida per l’estat propi, i no involucrada amb aquesta política de discursos sense suc i innocus,  qualificats amb paraules d’en Saura de “soso”.

En el debat de política general al Parlament de Catalunya, el President Montilla ha semblat més el líder del PSOE a Catalunya, què un vertader President de tots en el territori que li pertoca. Ha dedicat part del seu discurs a desacreditar la via de l’estat propi per Catalunya, i als partits que li fan suport, i un cop més ha qualificat aquesta via com aventures o invents aferrant-se com sempre a un text legal anomenat Estatut, què ja fa temps que dorm sota terra ben enterrat i oblidat.

Ha mostrat un zero en autocrítica, cosa que el deixa en evidencia, i en el seu món imaginari, i s’ha dedicat gran part del seu temps ha criticar els que donen suport a les consultes sobiranistes, dient que ell també vol anant lluny, però amb tothom alhora, en referència a ERC.  Ha mostrat la seva confiança cega amb l’Estatut, i mai més ben dit, i ha advertit que correm el risc de crear una constant insatisfacció malaltissa si no som capaços d’obrir un llarg període de tranquil·litat, per desplegar el major instrument que Catalunya ha tingut a la seva historia. Rebutjant com sempre aventures i invents, i tractant de criatures malcriades els que reclamen una joguina nova i quan la tenen en reclamen una de nova, fent referència als republicans, què els acusa d’impaciència i no veure la realitat. 

Puigcercos per la seva banda ha contradit el President, i li ha dit que la propera legislatura hi haurà dos bàndols amb el dret a decidir sobre la taula.

Aquest delegat espanyol del PSOE, anomenat actualment President de la Generalitat, va seguint el seu rumb cec i sense escoltar la seva ciutadania, primer cal dir que aquest govern tripartit ha comes errades com tots els governs, i mai està de més assumir alguna culpa, i no mostrar aquesta perfecció fantasiosa.  Ens diu que ell vol anar lluny amb tothom, caldria explicar que el seu horitzó ja sabem quin es, una comunitat autònoma espoliada pels segles dels segles abandonada als capricis dels mandataris de Madrid,  això ho pot fer amb el PP i Ciudadanos que son els seus aliats naturals com nacionalistes espanyols radicals que son, però no amb els partits catalans, ni amb la majoria de la població, com es demostra en les eleccions catalanes. Vol llargs períodes de tranquil·litat per desenvolupar un text agonitzant, de quan temps parlem, perquè ja portem 300 anys de colonització  i les coses no canvien, i menys amb un text que ja ha pogut comprovar que es paper mullat i que el govern estatal ni ha complert, ni complirà, quedi com quedi desprès de la propera retallada, de debò aquest es el futur que ofereix a  la població.  Torna a anomenar la via de l’estat propi una aventura i invent criticant als seus socis de govern. Crec que no s’atrevirà a qualificar d’invent cap estat actual en el món, son unes unitats territorials, per cert cada dia més nombroses, i que et permeten decidir el teu futur i el teu rumb en aquest món, sobretot quan el que decideix per tu sempre ho fa a la teva contra. El que qualifica d’aventura es la seva proposta estatutària, com a millor instrument  i el nostre desenvolupament dins l’estat espanyol, això si que fuig de la realitat.  Per últim una mica de respecte a les consultes democràtiques, li agradin o no, el joc funciona així, no nomes preguntant el que alguns els interessa.

Respecte als republicans, son a prova de bombes, i ara de sobte defensors de consultes i dret a decidir, que  cada setmana canvien d’objectiu, ara toca concert econòmic, ara aeroport i ara suport a les consultes.  Tant de bo sigui veritat, però els seus antecedents no conviden l’optimisme amb la submissió al socialisme ranci durant tota la legislatura, la negativa a la ILP en el Parlament, i les critiques d’en Ridao a Reagrupament per posar la independència com objectiu, alhora que ell va marejant la perdiu amb el president espanyol pel seu volt pels pressupostos.

Una constatació més de que fa falta un sotrac parlamentari, per superar aquest període gris i trist sense rumb ni direcció.

Els informes encarregats pel govern de la Generalitat estan al centre del debat polític, i son un clar exemple de necessitat de regeneració democràtica i de persones.  Es van gastar uns 31 milions d’euros en més de 2500 informes i estudis l’any 2007,  dels quals amb una mostra de 300, es van considerar inútils un 16 %, i alguns son una clara broma de mal gust amb uns costos elevats, i on molts no arriben a la quantitat exigida de 12000 euros per obrir un concurs públic, i per tant son a gust del departament de torn.

S’han revelat alguns informes esperpèntics, i on els auditors han afirmat coses com la difícil valoració d’una utilitat real amb un informe del Departament de treball de 11700 euros,  un sobre crítics de circ del departament de cultura per valor de 3000 euros, i on la majoria de les dades es poden trobar fàcilment a Internet, o un informe del departament de Medi Ambient sobre transport ferroviari de prop de 7000 euros on part del text es copiat del pacte nacional d’infraestructures.  Tanmateix hi ha una gran perla, què es un informe de 27000 euros de valor sobre les opinions de diversos periodistes de Catalunya sobre el segon tripartit, què ha fet saltar espurnes, i més recentment s’ha informat d’un encarregat per Joan Puigcercos com a conseller de governació sobre l’impacte de la seva imatge al programa televisiu Polònia,  o el nom de la seva conselleria com a Governació i Administracions publiques o simplement Governació, per un valor de 12000 euros.

Realment l’aspecte positiu, es que ara amb més o menys dificultat es poden consultar la major part d’aquests informes, i en governs anteriors convergents on aquesta practica també era habitual, els informes eren més secrets, i per tant no poden escandalitzar-se en excés per la continuïtat del que ja s’estava fent.

De totes maneres l’ús del diner públic  no hauria de poder ser utilitzat de manera tant alegre com aquesta, ja que es el diner de tots, i aquests personatges tenen la responsabilitat de gestionar-lo, no pel seu benefici personal, sinó en benefici del país, i aquestes dades son escandaloses i denoten una incapacitat i mediocritat manifesta per exercir els seus càrrecs i pretendre que la desafecció no augmenti amb un cinisme a prova de bomba. Un altra cosa denunciable es la investigació al periodisme que hauria d’actuar amb tota llibertat, i no pretendre utilitzar-lo de manera sectària amb informes i seguiments d’aquests tipus.

Els últims exemples sobre el programa de Polònia o el nom de la conselleria, ja son una presa de pel que ratlla l’insult a la població, i hauria de ser penalitzat com la resta en forma de dimissions que mai arriben en aquest bucle tancat que es crea de presa de pel permanent i falta de respecte a les institucions, i a la ciutadania que de bona fe ha donat el seu vot per col·locar-los on es troben.

Sí la independència es urgent, no ho es menys una regeneració de tota aquesta classe política que s’aprofita de la seva situació com un benefici personal, i on molta part no se li coneix cap mes dedicació en la seva trajectòria personal, i on el poder de les direccions del partit passa per davant del currículum i idoneïtat dels candidats, cosa que amb llistes obertes i apropament del diputat als seus votants com amb d’altres democràcies més exemplars, s’aconseguiria redreçar la imatge d’aquest sector, i evitar aquestes histories que fan vergonya aliena dels nostres mediocres representants.

La presidenta del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya Maria Eugènia Alegret, assegura que els jutges que van autoritzar l’esmentada manifestació, son totalment incompresos i sorpresos, què la societat no ho valores amb normalitat com una aplicació estricta de la llei, i un fet democràtic que també hauria tingut la mateixa sentencia amb un cas a la inversa, amb una consulta falangista i una manifestació independentista.

Defensa que l’Ajuntament no es pugui implicar en una consulta sobre la independència catalana, i recorda el dret a manifestació que te tothom, tret quan el seu objectiu es delictiu, en comparació a la possibilitat de fer un referèndum legal que la te qui la te, i es sent orgullosa que els jutges no actuïn en funció de la ideologia.

Per altra banda, i des d’un punt de vista curiós, a Tarragona s’ha rebutjat la moció de suport a una consulta similar a la ciutat, pel vot en contra dels regidors de PP al·legant que perjudicaria la imatge de la ciutat, i del PSOE-C al·legant que l’opinió dels catalans es va reflectir a la votació de l’estatut, i afegint que la majoria dels catalans també se senten espanyols.

Es clarament simptomàtic i alarmant que la presidenta de la justícia catalana s’empari amb la llei per defensar el dret de manifestació de la Falange, grup antidemocràtic, de ideologia feixista i col·laborador actiu amb tots els crims de la dictadura sagnant de Franco, i més quan ens diu si no es delictiu, això ja ratlla el surrealisme, ja què aquest grup no es que sigui delictiu, es que te sobre la seva esquena acusacions provades de crims contra la humanitat, què amb cap democràcia amb cara i ulls haguessin quedat sense condemna,  i molt menys amb dret a participar en la política com qualsevol altre grup, i començant de zero.  Ens diu que no actuen en funció de la ideologia, jo crec que amb aquesta autorització se’ls hi veu clarament les seves idees, i un estat de dret de dubtosa credibilitat com l’espanyol es clarament preocupant.

Pel que fa a la moció a Tarragona, els arguments de les dues sucursals espanyoles a Catalunya son esperpèntics, el PP diu que una consulta a la ciutadania perjudicaria la imatge de la ciutat, se’ns dubte fan honor al seu passat enyorat, on el dret a decidir no estava massa ben vist i la opinió dels ciutadans era coartada sense dret a replica. Per part del PSOE-C barrejant la votació de l’Estatut amb un consulta sobre l’estat propi, coses totalment diferents, una des del punt de vista normatiu espanyol, una via que ja s’ha demostrat totalment esgotada i morta, ja que ningú ha respectat aquesta llei i encara viu pendent de l’ultima retallada per damunt de la voluntat com diuen ells dels catalans a les urnes, i reblant el clau, ens diu que la majoria de catalans se senten espanyols, crec que això en tot cas dependrà dels sentiments de cada ciutadà, i a més per si no ho sabien a la consulta ja la opció si i la opció no, aquesta última si fossin un partit mínimament democràtic, es la que haurien de defensar legítimament, i no prendre la posició de tenir por a la democràcia i la opinió de la gent.

En definitiva un estat que no vol evolucionar, i un passat que encara es molt present, i on tot s’hi val per retallar els drets de les persones amb falsos arguments, es urgent sortir d’aquest bucle de la història, i afegir-nos als estats evolucionats democràticament.

Realment els nous pressupostos espanyols busquen socis per la seva aprovació, i segurament veurem la comèdia de sempre, fins que algun o alguns grups hi donaran suport d’una manera miserable.  Si algú no te cap dubte aquest es el PSOE-C, que en boca del seu secretari general ja ha demanat suport per la seva tramitació gairebé com un exercici de responsabilitat.

En Daniel Fernandez, per part del PSC a Madrid, o sigui del PSOE, ha demanat a CIU que no presenti esmena a la totalitat, i nomes de parcials per negociar per demostrar que sap estar al costat dels governs en temps de crisi i que no esta al costat del PP, i en contra dels governs de Catalunya i Espanya. També a apel·lat a una suposada seriositat de la federació, i ha confirmat el ple suport del PSC a aquests pressupostos que creuen un instrument útil per sortir de la crisi, i un pas endavant per Catalunya.

Tot hi no ser un expert en la matèria, crec que les mesures d’aquest demagog espanyolista, definició d’en Joan Carretero  per definir en Zapatero, quan era conseller i crec molt encertada, suprimir la deducció de 400 euros a l’IRPF, un compromís electoral estrella del seu programa, i augmenta l’IVA del 16 al 18, implicarà clarament majors ingressos al govern espanyol, però una reducció de l’estalvi i del consum per la ciutadania, sobretot les classes mitjanes i baixes. En principi si el diner circula menys, i degut a l’encariment dels productes el consum pateix un descens, la recuperació econòmica serà mes lenta i difícil, i com ja s’augura a la cua d’Europa, i amb unes mesures que clarament no afavoreixen a les classes populars, sinó a les que tenen més diners que son mesurades amb el mateix raser que les baixes, amb el contrasentit que això suposa, i una clara demostració que de politiques d’esquerres res de res.

Respecte a la sucursal catalana i el seu suport incondicional, crec que no cal anunciar-lo, ja què son una mateixa cosa, i per tant es lògic que es donin suport ells mateixos sigui quin sigui el contingut, ja que com sabem aquest càncer per Catalunya la seva prioritat ultima son els seus votants, i ciutadans catalans en definitiva.  Cal tenir molta barra per demanar altres forces que per responsabilitat i seriositat donin suport, i mes traient el papus del PP pel mig.

Caldria recordar-li el 22000 milions d’espoli fiscal aquest últim any a Catalunya, fruit dels diners que van i no tornen, les inversions en caduques infraestructures en comparació a grans inversions al centre de l’Estat, el no deixar vola lliure, i mai més ben dit l’aeroport barceloní per convertir-se en un gran centre internacional, i la repercussió econòmica que això comporta amb tractats amb altres països que prohibeixen l’aeroport català com a ruta pels seus vols, la passada pel forro del model de finançament, incomplint una llei orgànica amb un any de diferencia per acabar oferint una continuïtat de l’espoli, els nuls traspassos de competències, i per contra l’intervencionisme a les autonomies quan ha calgut, i una llarga llista de greuges comparatius que precisament no han comportat seriositat com reclama el dirigent socialista.

Ara per dignitat i coherència, cosa poc freqüent, cap partit català hauria de donar suport a aquests pressupostos espanyols, fins que el tracte fos el que tocaria ser amb un estat normal i democràtic. Malauradament algun partit acabarà acceptant alguna engruna, què li servirà per justificar el seu vot afirmatiu, i salvar-li el coll a aquest personatge que simplement segueix la tendència xenòfoba contra Catalunya, cadascun amb el seu tarannà particular.

El comissari europeu de Multilingüisme, Leonard Orban, en motiu del dia europeu de les Llengües, ha declarat que aprendre la llengua pròpia del país d’acollida es imprescindible per la integració total dels immigrants, què arriben a la Unió Europea, i aquesta integració ha de ser una prioritat per tots i no nomes pels infants, donant dades que revelen que a l’estat espanyol el 46,6 % dels adults nomes parlen en castellà.

Efectivament, l’estat espanyol te l’honor de ser entre els tres països de la Unió amb una proporció mes gran d’adults que no parlen cap llengua estrangera, per contra ha lloat el model lingüístic català. La política de Brussel·les es trobar la millor manera per assegurar que tots els immigrants tinguin l’oportunitat d’aprendre aquestes llengües, i promocionar que el ciutadans europeus tinguin a l’abast estudiar dues llengües estrangeres el més aviat possible, i sense distincions ni privilegis, com un fet normal. Pel que fa a l’aprenentatge el 60      % d’alumnes de secundària a Europa van estudiar dues o més llengües, i contrasta amb les dades de l’Estat espanyol, nomes superat per Portugal i Hongria, i on una vegada més la immersió lingüística catalana ha rebut els elogis europeus.

Se’ns dubte l’estat espanyol es troba a la cua en moltes coses, per exemple en democràcia, i amb mentalitat totalment tancada i ancorada en el passat, això queda reflectit quan gairebé la meitat de la població adulta nomes parla la llengua oficial de primera divisió de l’imperi, alhora els elogis al sistema català deixen en evidencia la xenofòbia lingüística de l’estat respecte Catalunya, i el desig d’eliminar la llengua pròpia catalana que provoca aquest rebuig a l’estat, què teòricament hauria de protegir-la, i que alhora de la veritat no fa res perquè sigui oficial a Europa, ni a Espanya, i voldria veure-la reduïda a la mínima expressió al mateix territori català.

Ha quedat molt clar doncs que pels immigrants aprendre la llengua pròpia es un factor d’integració vital, i per tant s’ha de potenciar davant les critiques dels nacionalistes espanyols radicals de Ciudadanos, PP, PSOE i organitzacions mes properes al feixisme més repulsiu, què a vertaderes iniciatives ciutadanes.

Com sempre diuen la immigració es un problema, jo no hi estic d’acord, evidentment hi ha d’haver uns mecanismes per arribar-hi i un control o limitació, ja que aquí no hi cap tothom, però crec més que es una oportunitat, i en un futur estat independent han de ser una peça important. Aquests dies poden comprovar com el que l’estat espanyol els nega, o sigui participar en unes eleccions, a Arenys de Munt van poder exercir el seu dret a decidir com un ciutadà més, i es una dada que han de tenir en compte, i decidir a quina societat volen formar part, una democràcia de fireta on sempre seran ciutadans de segona o una democràcia oberta i participativa mes acordes pels temps que corren.

En definitiva una prova més de la diferencia de tarannà de la Unió Europea i de l’Estat Espanyol, ara ens toca a nosaltres, decidir igual que els immigrants on volem estar.

Continuen els moviments dels partits d’ordre establert per atacar matusserament les iniciatives què es multipliquen per totes bandes, per obrir el meló de l’Estat Propi. Utilitzen tots el mitjans al seu abast, com els socialistes amb el seu pamflet de propaganda El Periodico, intentant desacreditar a Joan Laporta, què segurament veu amb mals ulls per la seva mania de defensar Catalunya, les paraules poc amables de Miguel Angel Revilla, president de Cantabria, les declaracions del tinent d’alcalde del Masnou i membre del PSOE-C,  anomenant feixistes als independentistes i als falangistes, i un llarg recorregut que anirà en augment, es un bon símptoma de que cal estar alerta, però que hi veuen un perill real.

Efectivament, els últims dies Joan Laporta i arrel de la seva presencia desacomplexada a la Manifestació independentista de la Diada, i els seus postulats sobre la necessitat de l’estat propi,  donat el forat que podria obrir per la causa catalana, vol ser afeblit de qualsevol manera, primer en el partit a Santander, el president de la Comunitat Revilla , va manifestar que li encanta el Barça, però que es sentia decebut per Laporta, ja que barrejava futbol i política, i què les seves teories les havia de sotmetre a les urnes, ja que ell era admirador de la Catalunya dins Espanya, ja que es autonomista, i no li agradava la deriva radical separatista del president català, perquè els catalans son un poble treballador, i qui no estigui informat identifica els catalans amb Laporta. Tanmateix el Periodico, mitja sensacionalista al servei del socialisme ha tret l’afer de l’espionatge blaugrana, i ràpidament ja l’han vinculat a practiques obscures del President, amb la col·laboració de la consellera Tura que ho ha presentat com un fet terrible, gairebé sense esperar la versió del club.

Per acabar de rematar la setmana l’Ernest Suñé,tinent d’alcalde del Masnou pel PSC, ha dit textualment què quatre arreplegats pretenen sota un suposat dret no reconegut trencar amb l’estament que ens permet la llibertat amb respecte a les lleis, en referència a la consulta d’Arenys,  i acusa de feixistes tant a la falange com els independentistes.

Respecte al tema Laporta, crec que el president càntabre, el primer que li caldria aprendre es educació i respecte, ja què el president blaugrana individualment pot pensar i actuar en conseqüència com ell cregui oportú, i res te a veure amb l’entitat que presideix, el problema es que anhela l’estat propi per Catalunya, i això trenca els esquemes d’aquest senyor, que per cert ens parla d’urnes per referendar aquestes idees i qualsevol, cosa que precisament l’estat no vol com brama tota la caverna des de fa dies en nom de la legalitat espanyola, què es veu esta per damunt del dret de les persones. Per tant li recomanaria seguis gaudint del joc del Barça, i mostres respecte per qualsevol idea que no siguin les seves. Pel que fa al Periodico i l’espionatge, es una clara maniobra per embrutar el president blaugrana sense proves de la seva participació en els fets, i així dificultar el seu possible pas a la política amb postulats que evidentment son contraris al dependentisme nacionalista espanyol del PSOE-C

Referint-me al tinent d’alcalde del Masnou, es una veu més dins aquest partit que no sap com aturar aquest moviment creixent que acabarà per fer-lo fora dels llocs de poder,  i torna a equiparar un partit franquista i xenòfob, amb la lliure opció del dret a decidir el futur democràticament i pacíficament de la població. Si per ell es el mateix, mereixeria el seu cessament immediat, ja què el seu tarannà democràtic es nul, però malauradament aquest partit agafat amb el peu canviat, nomes sap dir barbaritats per intentar tapar els fets, cosa que no podrà fer per gaire temps més, ja que per desgracia d’aquest personatge no som quatre arreplegats.