ALBERT CORTES MONSERRAT

Els fets que ens venen des de la Meseta normalment son contraris als nostres interessos i favorables a l’objectiu comú d’aquest imaginari espanyol, fins i tot tenim l’estatut pendent de la decisió dels 12 jutges per acabar de deixar-lo en un no res, en una decisió evidentment legal dins la legalitat espanyola, però no democràtica.  Tanmateix l’actitud dels nostres partits catalans a Madrid segueix sent la de buscar ser-ne soci preferent del partit de torn en el govern espanyol.

Deixant de banda PP i PSOE-C, què evidentment com a part dels dos grans partits espanyols no han de decidir res, i els seus votants suposo ja saben que aquests representants no aniran a defensar els interessos catalans, sinó els del partit que representen a la Moncloa, i per tant fan la mateixa feina que un diputat del mateix partit escollit a Sevilla, per posar un exemple.

La misèria la trobem quan arribem als altres tres partits representats, una CIU que amb en Duran al capdavant, sempre li ha agradat ser decisiva i amb un paper preferent per remenar les cireres a Madrid, i vendre les engrunes aconseguides a canvi a preu d’or, com recordarem de l’època del President Pujol, o del famós pacte Mas-Zapatero més recent.

ICV que la majoria de vegades no existeix, perquè simplement es l’ombra d’aquest socialisme de fireta, ara sembla posa condicions per aprovar els pressupostos generals, i s’ofereix pel seu suport.  El mateix podríem dir d’Esquerra que parla de condicions impossibles com el model de l’aeroport, i d’un canvi de relacions a partir de l’’aprovació del nou model de finançament, i també s’ofereix com suport per aquests nous pressupostos en un altra decisió difícil d’entendre per un partit teòricament independentista, si es que encara n’hi queda algun en el seu interior.

Aquest es el panorama que tenim, i la pregunta seria que si desprès del tracte rebut en els últims 30 anys de teòrica democràcia, els constants atacs a la cultura catalana i en particular el menyspreu a la seva llengua, tractada de segona categoria, l’espoli fiscal aberrant en nom de la falsa solidaritat i què no es modificarà amb el nou model aprovat, i sobretot amb l’intent d’anar més enllà amb un nou estatut que ja s’ha vist com ha acabat, el cost que ha tingut, i quan encara ha de patir l’ultima retallada gentilesa del TC marcant uns límits de l’autonomisme que fan veure que aquest catalanisme centenari no ha anat amb la direcció correcta, que fan els diputats catalans volen ser socis preferents, i aprovant pressupostos que un any si i l’altre també no compleixen amb el nou estatut, ni ho faran.

Per dignitat, i fins i tot per sentit comú, el lògic seria deixar aquests escons buits per denunciar aquesta presa de pel constant, i deixar com fan sempre que ho necessiten la col·laboració dels dos grans partits per tirar endavant els afers espanyols que moltes vegades poc ens haurien de preocupar.   La realitat però es molt diferent, i el servilisme sembla serà present fins uns segons abans de tenir el nostre propi estat.  Son coses de la mediocritat dels partits catalans actuals, què  desprès a les urnes son pagades amb una desafecció cada cop més creixent, i què no sembla els hi preocupi gaire.

Havia pensat escriure avui sobre el possible apropament d’ERC al PSOE per donar suport als pressupostos de l’Estat, o les declaracions per exemple d’en Joan Ferran (PSOE-C), i el seu sí en un referèndum d’independència per tot seguit demanar una confederació ibèrica, però com tot em sembla força lamentable i esperpèntic, em deixaré endur pels sentiments que com a Casteller de la Colla Vella dels Xiquets de Valls vaig sentir ahir a Vilafranca.

Es una diada especial per qualsevol casteller, i en especial per les colles vallenques, no nomes per la rivalitat, sinó per la tradició i l’esperit de superació de la colla. Es aquella nit anterior que vas a dormir amb una espècie de neguit a l’estomac, que al despertar-te descobreixes que segueix allí fent la guitza i que no marxarà fins que les gralles sonin en la primera construcció a intentar, per tant has de provar de conviure amb ell, i que no es converteixi en nervis que podrien fer perillar la bona feina que s’ha de realitzar.

Un cop enfilat el carreró on la colla munta el seu campament base, i comença a sonar les gralles amb la nostra entrada a plaça, una sensació d’orgull i incertesa es barreja dins teu, fruit de la incertesa del moment, i de la responsabilitat de la defensa de la camisa que sobrepassa els murs castellers, per enllaçar amb tota una nissaga de més de 200 anys de història i unes ganes boges de que els resultats siguin els que es busquen.

Per fi i desprès d’una llarga espera neguitosa, el primer castell arranca i el 3 de 9 amb folre es dominat de principi a fi amb convicció, i fruit de la bona ratxa de la setmana anterior, i amb un tres i no res el primer es al sac i ben lligat, desprès toca un extra com se l’anomena, i que personalment no m’agrada gens el terme, i les peces del 2 de 9 amb folre i manilles van encaixant, i la mastodòntica construcció comença el seu joc d’equilibris, i on t’adones que avui ningú cedirà ni un pam perquè allò arribi a bon port, i salvant mil i una revinclades nou anys desprès el tornem a descarregar, i l’eufòria ens envaeix per complert per l’èxit, abraçades, somriures i un esforç recompensat.

De totes maneres la feina segueix, i el 4 de 9 amb folre en espera  a la cantonada, i aquest cop amb la dosí extra de moral acabem domesticant aquesta estructura que semblava no volia donar el seu braç a tòrcer, i desprès d’una colla d’anys tres castells de nou en una mateixa diada tornaven a la realitat.

La diada l’esperava  un final somiat, desprès de provar-ho sense sort la colla local, el nostre pilar de 8 amb folre i manilles, i a pesar de l’esgotament havia de ser la rubrica d’or a la diada, i aquell plus que la colla treu en moments determinats, uns inicis dubitatius, i una feina titànica deixen al descobert aquesta impressionant estructura que es descarrega davant el deliri de tota la colla.

Impossible definir els sentiments que desborden la culminació d’aquesta actuació, i on totes les reaccions son visibles des de els somriures  més estridents fins els plors en altres persones, però per damunt de tot la satisfacció d’haver escrit una nova pàgina d’or en la dilatada història de la colla per damunt de punts, rànquings i invents similars, què poc tenen a veure amb el fet casteller original.  Un altre dia per guardar en aquest arxiu del disc dur que  anomenem cor i que tantes sensacions ens produeix.

La campanya de criminalització del cantautor de Riudebitlles Cesk Freixas, per part de Ciudadanos i Partit Popular per impedir la seva actuació a Figueres en el seu Festival acústic ha fracassat, tot hi que fins hi tot estudien portar el concert a la fiscalia per investigar si es delicte, ja què el vinculen a grups independentistes violents, i exaltació d’aquest tipus de radicalisme com ells l’anomenen.

L’acusen de donar suport al radicalisme violent, i per sort l’Ajuntament de Figueres no ha fet cas, i explica que es imprescindible que hi hagi cultura critica. Aquests dos partits ultranacionalistes, aquests si que podríem dir radicals, el van acusar de militar organitzacions sorgides de la dissolució de Terra Lliure, i també la seva col·laboració en les passades eleccions europees amb la candidatura Iniciativa Internacionalista que ells vinculen a Batasuna. El suport de varius col·lectius com les CUP han servit de consol al cantautor, què afirma que es un nou cas de persecució de l’independentisme, i censura de les idees que no van en la direcció del regim estatal, i que ràpidament son titllades de terrorisme per aquests dos grups rancis i hereus del passat mes fosc.

Caldria recordar en aquests partits que tant preocupats com estan pels grups violents, no veig cap condemna per exemple a la Falange, què recentment vol posar traves a la consulta democràtica d’Arenys, i no ho fan perquè aquest grup si que gaudeix de les seves simpaties, cosa que amb el seu cinisme habitual assenyalen amb el dit altres grups que no van amb la seva manera de pensar.  El fet de la candidatura basca europea, crec que haurien de saber, que segons el seu estat de dret que suposo respecten, va dictaminar que era perfectament legal i que res de vinculació amb ETA, per tant entren en una contradicció constant, el que ja no denunciant es les anomalies de recompte de vot que tenien com a protagonista principal aquesta formació, i que potser van impedir treure representació.

Han utilitzat el cantautor per seguir amb la seva estratègia de criminalitzar tot l’independentisme sempre amb la vinculació apunt amb la violència, i el terrorisme per desacreditar-lo, sense veure que l’únic nacionalisme que fins ara ha utilitzat la violència es el que ells defensen.

Voldria animar des d’aquest bloc al cantautor per seguir endavant amb la seva tasca, i defensar les idees de la millor manera que sap, què es amb la seva música, i no deixar-se coartar per aquests reductes de nacionalisme espanyol que nomes volen intoxicar, tot producte del seu imaginari de la Espanya única, i de pensament igual per tothom.

Les principals plataformes sobiranistes han deixat ben clar que no jugaran el joc que proposen els partits polítics catalans de protestar una part de la legalitat espanyola que ells accepten, i don no es volen moure, i per tant convoquen una manifestació per la diada, amb un lema que ja va lluir a Brussel·les i que mostra sense ambigüitats les intencions “Som una nació i volem estat propi”.

Desprès de sentir tot tipus de declaracions sobre el famós pla B per la sentència del TC per boca del nostres politics autonomistes, arribant a proposar dins les seves mentalitats limitades a l’estructura constitucional que segueixen fervorosament, una reforma de la constitució per boca d’un conseller, que es un insult a la intel·ligència de la població, ja què se sap clarament que les majories i mecanismes per fer-ho possible pel cas català mai seran una possibilitat real.

Les entitats sobiranistes, com no podia ser d’altra manera rebutgen jugar  a l’estat de dret espanyol, i anuncien una manifestació amb una via ben definida i on tots els independentistes hauríem d’assistir-hi amb un primer pas de denuncia a l’Estat espanyol, i a aquesta mediocritat de classe política catalana que no vol donar el pas, i segueix donant tombs a un assumpte per evitar que res es bellugui.  Aquest es el manifest de les entitats que te tot el meu suport:

Prou autonomisme: és l’hora de la independència

En relació a la resposta a la futura sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l’Estatut, les entitats sotasignants manifestem,

1. D’acord amb la legalitat espanyola, el TC té la funció d’emetre sentències de constitucionalitat sobre lleis espanyoles. L’Estatut és una llei espanyola i des d’un inici tot el procés de la seva reforma s’ha fet sotmès a les lleis i al poder de l’Estat Espanyol.

2. El fet que Catalunya ratifiqués la llei en referèndum no és en cap cas el resultat de l’exercici del dret a decidir del poble de Catalunya, sinó una fase més de la seva aprovació segons les lleis espanyoles. Pretendre respondre a la sentència del TC amb l’argument que es vulnera el dret a decidir és un error gravíssim, perquè implica acceptar que els catalans i les catalanes podem exercir la nostra sobirania nacional lliurement en el marc de l’Estat Espanyol, i això no és possible.

3. Considerem que qualsevol mobilització de rebuig a la sentència del TC ha de donar per acabada la via autonomista i l’acceptació de la legalitat espanyola, i ha de consistir en la defensa del nostre dret a l’autodeterminació i de l’Estat propi com a projecte.

4. Les entitats sotasignants no ens manifestarem en defensa de l’Estatut ni darrere dels polítics que no demostrin amb fets que defensen un estat català independent. En conseqüència, només assistirem a una manifestació que es convoqui en defensa de l’exercici del dret d’autodeterminació.

5. Les entitats sotasignants consensuarem un programa d’acció conjunta de resposta a les agressions espanyoles, el primer acte del qual serà una manifestació sota el lema “Som una nació, volem Estat propi”, que es durà a terme a Barcelona l’Onze de Setembre d’enguany, i que serà convocada en breu.

Plataformes impulsores: Plataforma pel Dret de Decidir (PDD), Sobirania i Progrés (SiP) i Deumil.cat.

Entitats adherides: Cercle Català de Negocis, Catalunya Estat Lliure, Ciemen, Club FNEC (Associació de professionals ex-membres de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya), Ateneu Sobiranista Català i 40 entitats més.

Barcelona, a 28 d’agost de 2009

Ha sortit publicat aquests dies els resultats de 3 anys d’independència d’aquest jove estat, i no poden ser mes encoratjadors, amb un creixement del PIB d’un 84%, i un descens a la taxa d’atur de 22 punts, junt amb un augment  espectacular del sou mitjà per persona, i què ja ha fet pronunciar al cap proserbi de l’oposició, que en cas d’una victòria electoral seva el nou estat no es toca.  En el pol oposat trobem al partit ultranacionalista espanyol Ciudadanos, que crema els seus últims cartutxos per prohibir la consulta per l’estat propi d’Arenys de Munt, diuen antidemocràtica.

Efectivament, l’augment de l’estat del benestar a la societat montenegrina es evident des de la seva condició d’estat lliure, i fins hi tot la població pro sèrbia que en el seu dia va ser contraria en el referèndum, ara molta canviaria el seu vot, ja que les millores son evidents i afecten tothom, i de pas desmenteix una de les teories de l’unionisme, en forma de constants referèndums per confirmar la independència , i ens diu que qui ha tastat la llibertat i el poder de decisió, evidentment ja no contempla cap mes possibilitat, apart ja no depèn de les inversions de Rússia i Sèrbia, i ara molts països i fan importants despeses què ajuden a modernitzar el país.

En un costat oposat trobem Ciudadanos, que acudirà  a  la delegació del govern espanyol a Catalunya perquè impedeixi la consulta a la localitat catalana, ja que ho considera una il·legalitat democràtica, i impedir la mesura s’estengui per altres municipis controlats per nacionalistes, i recorda que els municipis poden convocar consultes sobre temes d’àmbit local i això ho excedeix totalment.

La realitat sempre s’acaba imposant sobre el que ens volen fer creure a base de molt repetir-ho, i l’exemple de Montenegro nomes confirma el que ha passat en tots els nous estats que s’han anat creant a Europa les ultimes dècades, amb el resultat d’un augment espectacular de la seva economia i projecció internacional, tant que fins hi tot els unionistes del territori cedeixen en les seves pretensions de fer marxa enrere, ja que ells també son afavorits com qualsevol altra ciutadà, i si això passa en aquest territori balcànic, que passaria amb Catalunya que ja parteix d’una base molt mes elevada, i on la seva prosperitat faria un salt en el temps espectacular un cop alliberat del llast espanyol, i la maleïda solidaritat.

Pel que fa a Ciudadanos, dir que una consulta ciutadana es una il·legalitat democràtica fa riure, ja que precisament es la base d’aquest regim, i la diferencia fonamental amb una Dictadura a la qual aquest partit s’hi trobaria com peix a l’aigua, ja que tem inclús que la consulta s’estengui per altres poblacions en un altre exemple de nul·la vocació democràtica.  Respecte a les competències locals, crec que el tema es nacional i també local, i per tant estan amb tot el seu dret d’expressar lliurement la seva opció de futur per Catalunya, a pesar dels intents d’en Saura, Ciudadanos i La Falange per aigualir la festa.

Prou d’escoltar aquests fatxendes de butxaca, i comencem a posar la primera pedra del procés d’alliberament nacional escrupolosament democràtic, com podran exercir els ciutadans d’Arenys.

En compareixença a Madrid, la vicepresidenta econòmica espanyola Elena Salgado, ha aclarit uns quants temes del nou model de finançament, com que es impossible xifrar els recursos addicionals què tindrà el model en el seu conjunt sense la liquidació del 2009, i el deute a pagar de les comunitats autònomes amb un factura d’uns 6000 milions, què en el cas de la part catalana deixa les xifres exposades  repetidament en paper mullat, i obligarà a restar la part proporcional de deute amb l’Estat.

La governant espanyola, apart de deixar en incògnita la xifra a repartir entre totes les comunitats, s’ha permès el luxe de dir que l’acord compleix escrupolosament l’Estatut fins i tot en els terminis. Tanmateix dependrà dels ingressos tributaris que la xifra sigui mes alta o més baixa, i sense perdre de vista que les autonomies tenen un deute pendent de 6000 milions pel que han cobrat de més el 2008, degut als càlculs poc ajustats d’en Solbes, de manera que els diners avançats per l’Estat amb espera de la recaptació, han estat excessius, i la diferencia s’ha de tornar amb una moratòria fins el 2012.

Poc a poc s’anirà desemmascarant aquesta gran farsa que es el nou model de finançament, on les xifres segueixen nomes expressades per la part que ha de cobrar, i curiosament la que ha de pagar segueix divagant sobre el tema, o sigui, si en base a aquestes xifres fantasmes els partits catalans han signat un pacte, què no ens enganyem es gairebé idèntic al proposat per Solbes fa un temps, però que ara tocava acabar la comèdia, s’haurien de demanar responsabilitats a aquest govern de fireta català.  Ens diu amb tot el cinisme la Salgado, que compleix l’Estatut  fins i tot en els terminis, això ja es cinisme pel broc gros, ja què tothom sap de gairebé l’any d’endarreriment del que diu una llei orgànica que l’estat sembla no te cap obligació de complir, i per últim apareix una factura amb un deute autonòmic de 6000 milions, què evidentment quan es parlava de les xifres mai va sortir a la llum, i no es una cosa que es pugui improvisar, i que ara s’haurà de restar del total amb una nova trampa d’aquest sistema nociu per Catalunya, i venut a bombo i platerets.

Aquesta es la primera sorpresa, però durant la seva tramitació suposo en vindran més que deixaran aquest nou model en una cortina de fum amb la missió ben clara de seguir l’espoli a Catalunya, i deixar un text ja mort i enterrat en paper de fumar.

El més trist es el paperot dels nostres partits al govern català, què hauran de trobar justificacions per aquest gran engany per perpetuar la nostra situació, i fer veure que es belluga tot per no bellugar res.  Caldria demanar responsabilitats a aquests irresponsables que dia si dia també segueixen dient  bajanades com la del Conseller Huguet, en forma de reforma de la Constitució, quan sap molt bé com moltes altres coses, això requereix unes majories que son inabastables si PSOE i PP no hi estan d’acord, què evidentment no ho estan, i no en tenen cap necessitat.

Diuen que s’agafa abans un mentider que un coix, i en aquest cas estan fregant els límits d’aquesta gran bombolla que impedeix el nostre desenvolupament lliure com  a poble.

El Conseller Saura en nom del govern de la Generalitat, va deixar clar la postura de la Generalitat de rebuig a la manifestació preventiva contra la sentència del TC, i esperar a conèixer la mateixa per acatar-la com no pot ser d’altra forma, i en cas de variar molt el resultat final, revisar o reformular el pacte amb l’Estat espanyol, què es el que consideren que es l’Estatut per damunt d’una llei orgànica.

Ara ens apel·len a seguir desenvolupant l’Estatut, i en cas de pèrdues molt importants sempre ens quedarà l’article 150.2 de la Constitució per recuperar-les amb llargues negociacions.  Realment, i seguint la línia lamentable del govern català en aquest nou gran engany què ens volen fer creure, s’obliden d’un petit detall, que l’article famós depèn de l’Estat aprovar-lo, i no crec que el que ara retalli el tribunal constitucional composat per membres dels dos grans partits espanyols, i que culmina la tasca de regionalització engegada pel govern espanyol en les seves primeres retallades, ho rectifiquin posteriorment, ja què senzillament no els hi cal.

Pel que fa a refer o reformular el pacte, segueixen insistint en anomenar un pacte misteriós que realment no existeix.  Un cop fa prop de 300 anys, per la força de les armes Catalunya va quedar integrada a Castella, com a poble conquerit, els seus drets van ser anul·lats amb el decret de nova planta, i a partir de diversos períodes fins a l’actualitat, a Espanya no li ha calgut pactar res amb Catalunya, senzillament perquè en forma part, i cap estat sobirà cediria poder gratuïtament, per tant no es pot reformular res, ja què no hi ha cap pacte. El que hi ha amb l’Estatut català es una concessió del poder central per dotar-nos de petites parcel·les de gestió degudament esmenades i preparades, i finalment amb l’instrument del tribunal deixades amb els límits o línies vermelles, que com a regió d’un estat mai podran traspassar.

No es podia esperar cap reacció mes del govern català, ja que el seu president ja ha estat avisat des de Madrid de la postura a adoptar, i com a bon noi obedient evidentment no els fallarà, i mai optarà pel que ell anomena vies impossibles, i si per entretenir el personal amb contes que ja pocs es poden creure.  Mentrestant els seus socis d’iniciativa seguiran defensant l’estat federal, cosa impossible, perquè l’estat que ho ha de fer possible evidentment no es federarà amb ningú i perdrà el control total que ara té, i l’altra soci republicà, un cop abandonat el projecte independentista, ara  es dedicarà a entretenir el personal amb un concert econòmic, què es un simple brindis al sol sense cap possibilitat d’èxit.

Ho ha definit Jorge Valdano en una entrevista, quan ha dit que el Barcelona vol fer-se un lloc en el món mirant de Catalunya cap endins, i el Madrid ho fa mirant d’Espanya cap a fora, cosa que fa difícil veure un jugador madridista cridant Visca el Madrid i la Comunitat de Madrid en una celebració.  Se’ns dubte no discutiré els coneixements futbolístics del personatge, però com deia abans, qui te el poder no li fa falta reivindicar-lo, qui viu oprimit per aquest primer i a l’espera de rebre alguna engruna evidentment si.

Es la mentalitat d’allà, i la que ens volen fer creure aquí, dos realitats que es complementen perfectament perquè no es bellugui absolutament res.  De la societat civil depèn alterar aquest ordre natural de les coses, i fer-li veure al Sr. Valdano i al govern Català que els enganys tard o d’hora son descoberts.

El Financial times en boca del seu corresponsal a Madrid, ha tornat a carregar contra Catalunya, i ha afirmat coses com que la crisi econòmica en part es deguda a la descentralització i les burocràcies regionals, i proposa un retorn de competències per augmentar el poder de l’Estat. Per la seva banda PSOE i PP amb veus com la Maleni en el Parlament Europeu, volen evitar el corredor mediterrani en benefici d’un pel Pirineu aragonès, i així evitar la excessiva internacionalització catalana.

Per aquells que encara creuen en aquest inexistent pacte de Catalunya amb l’Estat, la visió donada des de Madrid al corresponsal del diari britànic, es la d’un govern central limitat per l’estructura regional del país, i on les inversions desmesurades al territori català son a canvi del suport polític al Congrés, tanmateix també ataca el que anomena separatisme cultural, amb la promoció del català en detriment del castellà, i l’obertura d’oficines catalanes a l’estranger, i acaba alertant del perill de desmembració espanyola.

Per altra banda, contradient al President Montilla que va apostar pel Corredor Mediterrani,  una via d’alta velocitat de Marsella a Algesires, i la campanya de les europees dels socialistes catalans on també el reclamaven, a la comissió de transports del Parlament Europeu la  nostra amiga Maleni, la del caos ferroviari, i amb el suport del PP, defensa la connexió fèrria pel Pirineu aragonès, un projecte que deixa aïllat Catalunya i evitar la unió de València, Catalunya amb els principals punts europeus com un avenç en el transport de mercaderies, ja que actualment patim el col·lapse del transport per carretera en un 90%, i que per una banda eleva el cost i dificultat de l’obra, però per altra banda eviten una menor dependència de l’economia espanyola per la part catalana. Aquesta nova via urgent pels nostres interessos, podria comportar un retard en l’ample de via europea, quan per exemple ja fa 17 anys del TGV Madrid-Sevilla.

Pel que fa al primer tema, la visió esbiaixada que ven Espanya de la nostra situació no es nova, i busca sense cap mena de dubte posar límit a la via autonòmica, i recuperar poder competencial amb una sèrie de falsedats sobre la responsabilitat de la crisi, similars a les grans empreses que aprofiten el moment per fer regulacions de personal sense justificació. El poc poder català aconseguit amb 30 anys de peix al cove, aviat pot quedar en no res, i convertir les autonomies en simples regions sense cap tipus de veu real.

La segona es una prova més de les mentides electorals d’en Zapatero i el PSOE-C alhora de defensar els nostres interessos, com es aquesta connexió ferroviària que apart de la seva lògica, impulsaria el nostre creixement econòmic i ens connectaria amb Europa d’una forma racional, precisament això volen evitar la Maleni i companyia, i prefereixen una obra faraònica amb un elevat cost simplement per evitar l’augment de prosperitat catalana, i la nostra relació creixent fora d’Espanya, què augmentaria la poca necessitat de l’Estat espanyol, i que com a ciutadans de segona que som no ens mereixem augmentar el nostre estat del benestar.

Son dos exemples clars del que ens espera amb aquest estat on la relació es impossible, i on la reacció no pot tardar a arribar més enllà dels nostres polítics per dignitat i supervivència.

.

El president del Parlament Ernest Benach en una entrevista televisiva, i fent al·lusió a la futura sentencia del TC, ens recomana unitat per no anar uns catalanistes contra els altres, i dona al President Montilla un paper clau on tots els catalans l’hem de defensar, alhora lamenta la utilització de l’Estatut  per part de tots els partits politics.

Recomana que els partits s’oblidin de que el proper any hi ha eleccions, i la no utilització partidista del text estatutari amb una resposta contundent al TC, unitària i liderada pel President de la Generalitat, també reconeix que hi ha base per l’entesa dels partits catalanistes contra el Tribunal, i creu que s’ha d’elaborar un guió de les possibles respostes amb urgència i consens de totes les forces.

Crec que seguint aquesta sèrie de declaracions desafortunades d’uns actors polítics, què ells solets han arribat aquesta situació de difícil sortida sense canviar res com pretenen tots, en Benach torna a utilitzar la paraula unitat com si fos una recepta infalible, primer cal veure al voltant de que, ja que si la seva aspiració es seguir el lideratge del president Montilla cegament, que ja ha donat mostres sobrades de la seva preferència al PSOE abans que als interessos dels catalans, no anem be. Caldria que sabes que el partit socialista simplement acatara la sentencia sense cap pla alternatiu, perquè no li cal, ja que el model espanyol constitucional es la seva guia, i aquesta contempla que aquests magistrats poden fer i desfer per damunt del poble de Catalunya..

Respecte a la base per la entesa i no enfrontament dels catalanistes, es discutible, ja que algú que vertaderament estima aquest país, i veient després de 30 anys de suposada democràcia espanyola, encara discutim si som nació o si el català pot estar a la mateixa alçada que el castellà, es que alguna cosa no funciona.  Quan la principal llei del territori ha sofert totes les retallades possibles, i tot i així segueix sent paper mullat per l’Estat, que ho ha aprofitat per marcar els límits autonòmics amb un estatut de mínims, i un model de finançament que simplement perpetua l’espoli com una cosa normal, es que hi ha alguna cosa que no rutlla.

Altra cosa es que no s’atreveixen o no volen enfrontar-se amb l’Estat, i decidir-se per fi a veure que l’encaix o el pacte amb Espanya es senzillament impossible, i per tant nomes queda la via del propi estat.  No cal seguir marejant la perdiu, son moltes batalles perdudes i una sola direcció, i intencions de l’estat amb Catalunya com per ara reclamar unitat al voltant d’un text cada cop mes vergonyós  i inútil.  Prou de mentides i falses esperances per perpetuar aquesta situació uns quans anys més, malbaratant energies inútils per causes perdudes.

Senzillament cal dir prou, pacíficament i democràticament, i decidir que volem ser de grans, cal recordar que el President Benach ja varem saber per el seu vot contrari a la Iniciativa legislativa popular pel Referèndum d’autodeterminació, que la via de la llibertat no es la seva, i que es un tap més a vèncer, i sobretot desprès del seu discurs de possessió del càrrec en la passada legislatura, on el va acabar amb un visca Catalunya lliure, que ara caldria preguntar a que es referia amb la paraula lliure, ja què el moviment es demostra caminant, i no amb paraules buides que el vent s’emporta  per sempre.

Encara que en qualsevol estat mínimament democràtic, i que teòricament ha superat un període dictatorial, el partit únic i defensor d’aquet regim del terror se’ns dubte no seria legal, però si parlem de l’Estat Espanyol, amb una llei de partits que ha procurat esborrar qualsevol partit de l’esquerra abertzale fins arribar a adulterar les ultimes eleccions basques, i que paradoxalment permet a aquesta formació xenòfoba i feixista seguir les seves activitats, i anuncia una manifestació contra la consulta d’independència d’Arenys de Munt el proper 13 de setembre.

Encara que sembli increïble, la Generalitat ha donat llum verda a una manifestació antiindependentista convocada el mateix dia de la consulta per aquesta formació feixista, i què comparativament es com si a Alemanya la convoques un partit defensor del nazisme, cosa que trobaríem aberrant, però en canvi l’estat espanyol degut a aquesta cortina de fum anomenada transició dona cobertura a les activitats d’aquesta organització, que fins hi tot s’atreveix a reconsiderar la seva proposta si finalment l’Ajuntament d’Arenys  fa marxa enrere a la consulta, voluntat majoritària del consistori de la localitat, i exemple de democràcia plena, clar que esperar que la Falange entengui el significat del dret a decidir d’una població en llibertat, es fer volar coloms davant una defensora del regim del terror i l’imposició, com va ser la dictadura franquista.

Els rumors de la convocatòria d’una contra manifestació ja ha posat en alerta a l’alcalde de la població, què vol convèncer Joan Saura el titular d’Interior per no permetre la manifestació feixista i evitar possibles incidents, d’altra banda el partit xenòfob Ciudadanos, ja ha demanat que s’impedeixi la consulta, ja  que diu que violenta els procediments democràtics mitjançant la configuració d’un marc mental col·lectiu, on el desig d’una minoria de catalans es presenta com a majoritari, tot una declaració d’intencions d’aquest grup que parla a la lleugera de democràcia i de configuracions mentals, quan es veu clarament el seu caràcter ranci i d’enyorança del regim que defensa la Falange, no cal que es treguin la careta, perquè ja han demostrat clarament el seu caràcter antidemocràtic, i sobretot amb qüestions que afecten a la identitat catalana.

Crec que a aquest partit hauria de saber que una consulta te una opció positiva i una negativa, i que cadascú lliurement pot escollir la mes adequada, i nomes llavors es pot parlar de desig minoritari o majoritari, però suposo es esperar massa d’aquesta colla de nacionalistes espanyols disfressats de partit demòcrata.

Sembla que a mesura que s’acosta aquesta iniciativa valenta i escrupolosament democràtica, l’estat de dret busca com deixar el resultat i la participació en segon terme, i presentar un conflicte i unes tensions totalment fictícies, què seran els titulars de la premsa espanyola, quan en realitat serà un triomf democràtic, i un precedent perillós que es vol evitar, i que la Generalitat sembla que tampoc hi troba comoditat, autoritzant manifestacions com ho ha fet, segueix sent utilitzada per la veu de l’amo com i quan vol, sense actuar com el que hauria de ser, el representant de la sobirania del poble català.

He tornat de vacances, i fent un repàs a les noticies dels últims dies veig que tot segueix igual, amb el tema estrella sobre la manifestació en defensa de l’Estatut, recordo ja mort i enterrat, i declaracions de membres del govern que segueixen sense encarar la realitat, i busquen una sortida a la seva incompetència amb especial atenció a Nadal, Carod  i el President Montilla.

Efectivament, desprès de la proposta del Vicepresident Carod de fer la manifestació preventiva contra una sentencia adversa del TC per la Diada, ja ha estat desautoritzat pel President Montilla i pel Conseller Nadal, aquest últim ha rebutjat una cimera urgent de líders polítics per traçar l’estratègia a seguir, ja què si no hi ha sentencia no te sentit fer res, i que quan sigui l’hora ja es posarà fil a l’agulla evitant tacticismes inútils, i posant en circulació la hipòtesi socialista de que manifestar-se donant per fet el que passarà, es com donar per inconstitucional l’Estatut. Aquesta teoria l’ha refermada el President, qui ha titllat de irresponsabilitat la proposta, i s’ha mostrat convençut de la seva constitucionalitat i qualsevol especulació seria negativa, sobretot si be de persones que no van avalar el text en referència a Carod, i ha insistit què es un pacte polític entre el Parlament i les Corts.

Tanmateix, en Carod ha dit que les paraules del President li semblen molt bé, ja que ell també defensa que es constitucional, i que s’ha sobredimensionat les seves paraules. Dins el seu partit, i com ja es habitual a ERC opinions contradictòries, i cap amb defensa del Vicepresident.  Tant sols en Ridao que posa el concert econòmic en cinc anys i la mateixa votació a Barcelona i a Madrid, com a condicions per qualsevol pacte de futurs governs.

Tot plegat i com comentava en el títol de l’article buscant com ser més mediocre i no cremar-se en l’intent, ara resultarà que el teòric referent independentista, encara que per mi fa temps que ho ha deixat de ser, serà el principal valedor de la via autonomista, amb una manifestació en defensa de l’estatut retallat, i que en el seu dia tot hi que a contracor dels seus dirigents van votar contràriament, segurament un psicoanalista definiria millor la situació, però es un pel delirant, fruït de la traïció d’aquest partit a les seves pròpies senyals identitaries, com ridícula es les condicions que en Ridao posa per futurs pactes en forma de concert econòmic, quan amb penes i treballs l’Estat ha concedit un model que perpetua l’espoli fiscal, i que no compleix la llei orgànica que els republicans defensen, com un esforç màxim i amb un any d’endarreriment, francament aquí volen enganyar amb una proposta irrealitzable.  Més coherent es  la resposta socialista, que evidentment no li cal cap pla B, perquè simplement acatara la sentencia com no pot ser d’altra forma qui vol seguir en la via autonomista, i amb un partit  de clara obediència a la Constitució  i als seus líders veritables en el PSOE a Madrid, tot hi que segueixen utilitzant el terme pacte polític, quan saben que es totalment fals, ja que un pacte es entre dos en les mateixes condicions, i en aquest cas un proposa i l’altre es el que decideix sense possibilitat de replica per la part catalana.

Crec que si finalment s’acaba fent per la Diada aquesta manifestació unionista en defensa de l’autonomisme, cal contestar amb una manifestació amb un objectiu clar com el de l’Estat Propi, què evidentment no cap en la legalitat espanyola, i que tots els que el volem hi tenim que participar, i ridiculitzar així a tots aquests mediocres de pa sucat amb oli que no volen de cap manera que fugim de la ratera utilitzant paraules d’en Salvador Cardus.

Després de la idea del President Maragall sobre la manifestació per reclamar el nostre estatut, i la posterior adhesió d’Omnium Cultural, sembla que els principals valedors de mantenir-se en aquesta situació pels segles dels segles com CIU, ICV, ERC, expresidents com Pujol i  Maragall, i ara els sindicats espanyols CCOO i UGT, la incògnita del PSOE-C, sembla que tots agafen posicions per aquesta vergonya nacional que ni el millor psicoanalista sabria interpretar del cert.

Els dos sindicats espanyols ja han confirmat la seva adhesió, a diferència de la manifestació del 2007 sobre el Dret a decidir amb les nostres infraestructures, es veu que això no afectava a la classe treballadora que en teoria representen, però mantenir aquesta relació de submissió amb un paper mullat anomenat Estatut amb l’estat espanyol, es veu que donarà ales a la classe obrera catalana.

Pel que fa als expresidents, Maragall traït precisament per la gent en que va confiar, i autor d’aquella famosa frase que deia que l’estatut deixava l’estat com a residual a Catalunya, ara sembla haver entès  què la cosa no anava per aquí, i que el partit que el va expulsar es còmplice i ferm defensor d’aquest època colonial que vivim, ara un cop més  no s’atreveix o no vol creure amb una sortida mes enllà d’aquest bucle on ens veiem immersos des de fa vora 300 anys, i vol defensar les engrunes que ens donen des de Madrid. Pel que fa a Pujol, diu que hi assistirà si es donen les condicions degudes, i es confirma l’actitud negativa i hostil envers Catalunya., i prendrà la decisió un cop hi hagi la sentència.  Aquesta si que es bona,  si amb tots aquests anys el president Pujol no s’ha adonat de l’actitud hostil i humiliant cap al territori català per part d’Espanya, se’ns dubte te un problema i gros.  Em sembla que la sentència es un pas més perfectament legal dins l’estat de dret espanyol, i per tant si es vol l’Estatut s’ha d’acceptar ja que forma part del procés de posada en marxa d’un Estatut d’autonomia, no val escollir això m’ho quedo i això no, ara si no s’està d’acord la única via es la declaració unilateral d’independència, amb la creació que això suposa de la teva pròpia legalitat, i la responsabilitat total sobre les teves accions, això evidentment l’expresident no ho contempla, i segueix insistint diria sense cap fonament, amb aquesta relació desigual esperant un canvia que mai arribarà.

Respecte la posició de CIU, en principi favorable, en Felip Puig ens explica avui la resposta política que proposa el seu grup, es aprofitar la llei de Consultes Populars per posar a decisió del poble de Catalunya la versió definitiva i segellada de l’estatut català.  Realment mes foc d’encenalls per intentar aturar un procés que sembla irreversible com es el dret a l’autodeterminació, ja què apart de ser humiliant consultar al poble sobre un text retallat que prèviament ja havia validat amb el seu vot amb la versió anterior, i que per tant deixar aquell referèndum en paper mullat, i la opinió de la població en un no res, li recordaria que la llei de consultes  el que te que autoritzar en ultima instancia  el projecte es l’estat espanyol, què evidentment no ho farà, ja que la seva legalitat basada en la Constitució haurà dictat sentencia ferma, i no hi ha res més que parlar.

Suposo anirem veient com totes les patums que en definitiva son el tap o el fre del procés d’autodeterminació,  aniran dient la seva amb aquest nou intent d’endarrerir el pas definitiu i confondre la població. A aquestes alçades fer una manifestació desitjant l’estatut es pura esquizofrènia col·lectiva i una vergonya com a poble.

Aprofito aquestes ultimes paraules per dir que malgrat ser persistent cada dia amb el meu article, fins el dia 22 no reprendre el meu ritme habitual ja que estic fora de vacances, i aprofitaré com es diu vulgarment per carregar piles i reordenar idees amb una tardor que es presenta apassionant. Bones vacances a tots.

Ja hi tornem a ser, els mossos d’en Saura al servei de l’espanyolisme ranci i fent la feina bruta, detenint gent sense proves de la seva culpabilitat i sempre amb un clar referent independentista de fons, casos com el de la Núria Portules, Núria Cadenes, David Sanchez, Franki, i ara en Jaume Soler entre molts d’altres, son la prova  d’aquesta estratègia soterrada espanyola,  i aquesta obsessió malaltissa per perseguir la llibertat d’idees i pensament.

Aquest militant d’Endavant (Organització Socialista d’Alliberament Nacional), ha estat arrestar per cremar la pantalla gegant de Terrassa on es projectava un partit de la selecció espanyola, i ha quedat en llibertat  amb càrrecs, ell ha reiterat que estava fora de la ciutat aquell dia, de fet els mossos desprès de dos mesos d’investigació no han obtingut proves, i han actuat contra l’organització que va denunciar aquesta exaltació d’espanyolisme a la ciutat, què a la vegada ja ha reiterat que es una detenció política i del tot innecessària.  De fet fa uns dies es va saber que algú va deixar una motxilla amb una ampolla amb benzina i un drap sota la pantalla, i que un operari de la cadena tele cinco va donar-li una puntada de peu que va provocar la deflagració i crema de l’aparell, cosa que va provocar la evacuació de les 200 persones concentrades al carrer.

Com deia, son molts els casos de joves amb un rerefons determinat que han pagat amb detencions sense fonament les seves conviccions o el seu entorn.  Les retencions a comissaria sense proves pot ser creïble per una errada policial, però quan son molts casos i amb el mateix patró, el factor casual ja desapareix, per aparèixer el factor premeditació,, i com en el cas del Jaume ha hagut de patir ell i la seva família un tràngol innecessari i que encara seguirà, ja que els càrrecs pesen sobre ell.

Ningú parla de la responsabilitat de l’Ajuntament de Terrassa de fer propaganda d’un acte que sabien provocaria reaccions d’indignació, ja que per molt que ho vulguin, aquesta localitat no es un poblet de Toledo o de Sevilla posats al cas i sense cap ànim d’ofendre, on un partit de la seva selecció es un fet normal com en qualsevol estat, aquí  transcendeix en moltes altres coses, i aquest simbolisme espanyol imposat provoca en molts casos rebuig i ràbia continguda.  Per molt que utilitzin políticament la selecció com arma de cohesió espanyola, tot dient que no s’ha de barrejar política i esport quan son els primers que ho fan, la realitat es que no es que molts no l’ha sentim com a nostra, sinó que el que es mes greu, es que es la causa de que la nostra no pugui treure el cap, nomes que en ocasions puntuals i amb partits de costellada evidentment.

En qualsevol cas el seu responsable, en Joan Saura queda altra cop retratat, i amb la imatge de titella a les ordres que venen de Madrid, i amb un curiós canvi d’actitud quan els manifestants son feixistes espanyols, o quan es tracta d’estudiants, grups alternatius o independentisme en general el qual s’ha de denunciar per una qüestió de dignitat nacional.

Aquest polític català, militant en el PSOE-C, ex-alcalde de Vilanova i la Geltrú (99-05),  secretari de Política lingüística de la Generalitat fins el 2006, i actualment un dels 25 diputats inútils que te aquest partit a Madrid, i em refereixo la inutilitat per Catalunya d’aquests càrrecs, no a les persones, torna a destapar el debat jo crec que fals, sobre la necessitat de crear un grup propi per no trobar-se incòmode en votacions contraries als interessos catalans, i tenir les mans lliures i el poder de decisió què ara no tenen.

En una carta oberta al conseller Antoni Castells, aquest diputat socialista confessa que no se sent del tot còmode dins del PSOE, i la seva disciplina de vot amb situacions perverses com votar contràriament a decisions preses al Parlament, o a favor de lleis que envaeixen les competències catalanes com el recent FROB, per això  demana recuperar el grup parlamentari al Congrés dels diputats, ja que entén que son un partit sobirà que mante relacions federals amb un altre, i això no vol dir perdre la personalitat, què s’ha de recuperar per ser el referent socialista català en la defensa dels seus interessos Es refereix que en l’últim congres socialista ja es va parlar del tema, però la direcció va donar a entendre que faria el que li convingués, però es felicita que algú amb el pes del conseller faci declaracions a favor d’aquesta causa, encara que de moment no es tradueixen a fets, demanant novament obrir el tema en el debat intern del partit.

Crec en primer lloc, què una mica tard per tenir problemes ètics o de consciència, quan fa quatre dies ha votat com si res el Fons de Regulació d’ordenació Bancària que el consell consultiu ha dictaminat que clarament envaeix competències de l’Estatut, si tant convençut esta, perquè no trencava la disciplina de vot i actuava segons la seva consciència, va optar per fer com els seus 24 companys, obeir la veu de l’amo,  curiosament en contra dels interessos dels seus votants. Fa gracia el tema de les relacions federals, sembla que aquest grup te una obsessió amb aquesta paraula, i cal guardar-la per sempre al calaix amb pany i clau, ja que com passa amb la relació de Catalunya amb Espanya, el PSOE i el PSOE-C son el mateix, per tant no es poden federar, que es una cosa reservada a entitats diferenciades, nomes cal veure com el seu secretari d’organització torna a rescatar la Catalunya optimista, i insisteix que no estan supeditats a ningú durant els últims dies.

El socialisme català fa temps que va morir, i la gran majoria de la seva direcció, els Zaragoza, Iceta, De Madre, Montilla, Chacon i companyia obeeixen simplement el que s’ordena des de la seu del PSOE a Madrid, tot hi que degut als governs tripartits formats aquests darrers anys es produeixin situacions esquizofrèniques de votar diferent al Parlament i al Congrés un mateix tema.

Per tant com diu a la carta, menys paraules i més fets, ja que sinó la credibilitat es nul·la, i com deia l’eslògan de l’ultima campanya a la Generalitat Fets i no paraules, altra cosa es seguir enganyant al personal, i en especial als seus votants, què algun suposo veuen com el seu vot serveix per anar contra ells mateixos, i per mantenir aquest frau anomenat socialisme català.

l’Expresident de la Generalitat Pasqual Maragall, des de les seves vacances a l’Emporda ha tingut una idea, d’aquelles que quan era a Palau feien tremolar a més d’un, aquest cop en forma de manifestació multitudinària reclamant que volem l’Estatut preveient una retallada del TC, i que ja ha rebut el suport d’altres presidents com en Jordi Pujol, Joan Rigol o Heribert Barrera entre d’altres, i líders actuals com l’Artur Mas.

En una carta publicada ens parla de que l’Estatut no ho pot arreglar tot, però que amb el nou model financer pactat, la protesta te més a veure amb l’honor que amb la economia, i repassa l’aprovació del text al Parlament amb un 90% de suport, la retallada a consciència a Les Corts, el referèndum de validació, i ara el capítol final amb la futura retallada del Tribunal Constitucional que troba inacceptable, i ens diu que la resposta seran 200000 persones  manifestant-se a Barcelona reclamant que volen l’Estatut, i convidant a tothom a afegir-s’hi. Parla que es un fill mig bord, però es un fill nostre, i així s’afegeix a altres veus com Felip Puig, Joan Saura , Artur Mas o Joan Puigcercos que opinen que el TC no pot retocar allò que la població ha votat en un referèndum, ja que això seria refer el pacte entre Catalunya i l’Estat.  Per la seva part el PSOE-C segueix defugint un pla B ja que es deu al govern de Madrid, i des del PP català es reclama prudència i serenitat per acatar la sentència.

Crec que una part de la resposta catalana, davant d’aquesta nova humiliació a Catalunya pot ser una gran manifestació de rebuig frontal a aquesta nova mesura antidemocràtica, i amb l’objectiu de convertir-nos definitivament en una regió espanyola sense cap dret, però no sota el lema de la defensa d’aquest Estatut de segona retallat, jo evidentment no hi donaria suport i ho trobaria una hipocresia molt gran. Una vegada esgotades totes les vies d’aquest famós pacte que sempre es parla entre les dues parts, catalana i espanyola, que avui en Lopez Tena en un dels seus articles brillants, demostra que es una de les grans mentides que els polítics d’aquí fan servir per amagar la seva incapacitat i covardia, ja que des de la part espanyola ens consideren una part d’ells, i per tant el tot no pot pactar amb una part, i ja es hora de que els catalans assumeixin que l’estat espanyol no es considera part ni considera cap part per pactar res als catalans, i que simplement volen deixar clar amb aquesta sentencia que la Constitució es la norma indivisible, i l’Estatut es una simple norma orientativa que una vegada retocada per aprovar-la per fins electorals, els dos partits PSOE i PP, i el seu tribunal fet a la seva mida acabaran la feina que tenen pendent sense contemplacions.

Aquesta crua realitat no es pot defensar en una manifestació, el que cal es dir prou, i amb una capçalera que poses volem un estat propi, l’honor de que ens parla en Maragall si que es defensaria, i demostraria que no volem ser mes còmplices d’aquest gran engany i estafa anomenat autonomia amb Estatut inclòs, què utilitzant termes del President Montilla es una via inviable i sense cap sortida.

Se’ns dubte reclamar l’Estatut desprès d’una  nova retallada totalment inacceptable, i d’una legalitat espanyola que no te la més mínima credibilitat es reafirmar aquesta espècie de relació insistent de submissió, que degut a la poca talla dels nostres polítics i les relacions interessades amb l’estat ens han portat fins a la situació actual de carreró sense sortida.  Prou mediocritats i ara toca fer un acte de sobirania.