ALBERT CORTES MONSERRAT

La situació al partit republicà es convulsa i confosa, ja que els jocs del poder i els personalismes sembla passen per davant de qualsevol objectiu. La pau signada entre els dos líders naturals Carod i Puigcercós, què va permetre deixar a la marginalitat als sectors renovadors com Reagrupament, i reafirmar la nova línia del partit, ara s’ha vist trencada per l’anunci de la no inclusió a les properes llistes electorals del vice-president del govern, tot hi haver-se postulat en diferents ocasions per ocupar un lloc rellevant, i què ara el deixa en una posició totalment afeblida i trista en el govern, com a representant del partit que defensa i que no el te en compte.

Carod Rovira ha estat una figura clau dins aquest partit i de l’independentisme en general fins el 2003, on obté la màxima representació parlamentaria d’ERC, forma un govern que permet l’alternança de 23 anys de govern d’un mateix partit amb un últim període força gris, i amb una aire nou, l’objectiu de l’estat propi com a bandera, i una oratòria de les més brillants a l’àmbit polític català, fins el cap de setmana que va a parlar amb ETA, i es crucificat per tots els partits i mitjans, en definitiva per fer una cosa que altres polítics, espanyols això si, havien fet abans, però ja sabem que les mentalitats colonitzades catalanes no podien acceptar que un català actues com qualsevol dirigent d’un altre territori, i acaba amb la seva sortida vergonyosa del govern imposada per Madrid, i obeïda pel president Maragall, que ara curiosament ens demana un tancament de caixes com a resposta a la sentencia del TC, i què degut a la seva poca credibilitat ningú pren seriosament.  La ciutadania li dona un cop de suport amb els seus 8 parlamentaris a Madrid, però els atacs rebuts poc a poc el van transformant, i la seva personalitat va quedant diluïda fins arribar a la seva defensa de posicions absurdes amb l’Estatut, i la creació del Tripartit 2 sense res a canvi, i amb un càrrec fet a mida per ell com a figura decorativa, i en clau interna deixant el relleu a Joan Puigcercos a canvi de seguir a primera línia, i on finalment aquest ha optat per desempallegar-se d’aquest obstacle per les seves ambicions de poder.

La filtració de la notícia no es la millor manera, i la reacció dels afins a Carod, com Benach o Portabella veient perillar les seves opcions de poder, ja han començat  a girar cap un altra rumb, així mateix es remoreja que Carod preparava una direcció a l’ombra preveient el fracàs a les properes eleccions, i què al arribar a les orelles d’en Puigcercos hauria provocat la fulminant decisió.

En definitiva aquest partit es víctima de les seves pròpies errades, ja que abandonar els principals objectius, pel simple fet de gestionar el poc poder de la Generalitat assumint moltes coses impensables, i demonitzant qualsevol replica de tornar a la dignitat perduda, convertint aquest partit en una guerra oberta per ocupar el poder al preu que sigui, i poder sumar per fer un tripartit 3, que hores d’ara sembla ser el màxim objectiu republicà.  Fins hi tot arribant a les traïcions entre els dos sectors oficials, què han foragitat qualsevol intent de crítica, han tapat la fugida de militants desencisats, no han respectat les decisions dels congressos, com les votacions internes per aprovar el nou finançament, i finalment veient el fracàs electoral que sembla busquen amb afany,  apliquen la llei de la supervivència interna abans de fer autocrítica, i donar un canvi de rumb cap a posicions què mai havien d’haver abandonat.

Sota aquesta capa de partit de govern i gestió, sembla traspua aquest esperit autodestructiu que els ha perseguit en la seva història, per acabar prioritzant els interessos personals d’uns quants per damunt del procés de construcció de l’estat propi, i on ells tenien reservat un paper important què sembla no volen assumir.