ALBERT CORTES MONSERRAT

Llegeixo que Caixabank, BBVA o Banc de Sabadell entre d’altres tanquen més de 900 oficines aquest estiu i concretament a Catalunya unes 330 sucursals entre juliol i agost amb els problemes que pot generar això.

Aprofitant els mesos d’estiu es realitzen tancaments per la menor afluència de clients i facilitar les vacances de la plantilla. Son sucursals properes entre si sobretot en grans ciutats, això cal sumar la gran reducció d’oficines que han quedat ja suprimides per sempre però com ens diuen les entitats estan pensades per minimitzar l’impacte als clients.

De fet, la Banca és un dels grans eixos del sistema capitalista i un negoci de grans dimensions on les persones pràcticament es veuen abocades en aquest establiments per inversions o estalvis, normalment amb unes condicions que no afavoreixen al client i uns interessos en augment per la butxaca del client. Alhora veiem com per contra els serveis han baixat, la reducció d’oficines a les ciutats, molts pobles que han de fer desplaçament per les seves operacions i sobretot la reducció de personal amb llargues cues i moltes de les operacions directament per caixer automàtic o app en els nostres mòbils. Un avenç lloable i fàcil però que hauria de tindre en compte que actualment a la nostra societat hi ha tres tipus de persones digitals. Els més joves que han crescut amb el mòbil a la mà i acostumats a fer tot online, la mitjana edat que ens hem adaptat al canvi i l’hem adquirit, i una tercera edat que excepte excepcions no han conviscut amb aquesta nova tecnologia i necessiten la presencialitat en les seves operacions. Precisament aquesta franja ha quedat oblidats i molts cops sense suports per poder fer qualsevol consulta o operació amb els seus diners.

En definitiva un sistema on hem vist rescats bancaris amb els diners de tota la societat, però quan les coses van bé veiem els beneficis milionaris i indecents molts cops a cada trimestre amb uns autèntics lobbys del sistema econòmic que ens domina. Si mirem Catalunya ja vam veure com algunes entitats que venien la seva catalanitat com un exemple, canviaven les seves seus i es posaven d’esquena a la societat que precisament amb els seus diners eren la clau de la seva empresa i beneficis, una hipocresia de grans dimensions.

Els autèntics controls del sistema.

El pas del Tour per Tarragona ha estat una oportunitat per visualitzar causes amb símbols visibles com la causa nacional catalana, però com sempre la democràcia mal entesa ha tornat a treure el cap en un Estat amb moltes mancances.

Efectivament, acusen l’alcalde d’enviar la brigada municipal a retirar estelades i pancartes de “Free Catalunya”, cosa que per cert es veu no van obeir. Aquests fets ja han provocat les critiques per part dels representants d’Esquerra i de Junts municipals amb l’argument de protesta pacífica i que la feina de l’alcalde és vetllar per la llibertat d’expressió de la ciutadania i no evitar la coacció.

Realment, el tarannà d’un Estat tant poc democràtic com l’espanyol es reflecteix en els seus representants, on el silenciar o imposar segons que amb un discurs uniformitzador per damunt del que digui la societat és el pa de cada dia. En aquest cas un alcalde del PSOE com Ruben Viñuales que no és ningú per eliminar segons que per si li agrada o no, simplement és un representant i es deu a la ciutadania. Suposo que és conscient que un cop avortat el procés democràtic de la independència, no vol dir que desaparegui per sempre de les nostres ments. De fet el problema segueix viu i ben viu amb letargia o no. Entendria fer retirar per exemple pancartes a favor de Hamas seria lícit retirar-les, encara que tota la colla palestina potser no hi seria dacord, però una causa pacífica i que fa 9 anys va ser validada en un referèndum per amplia majoria i avortat per la Dictadura del 155 espanyola i per la presa de pel dels nostres propis partits no seria de rebut i recorda altres règims que no son de rebut.

Per altra banda les queixes d’Esquerra i de Junts i els seus anhels per ensenyar aquests símbols de llibertat els hauria de portar a reflexionar amb el seu comportament el 2017 i fins ara que semblen oblidar quan els convé i que evidentment ha deixat totalment tocada la seva credibilitat.

Seria normal en qualsevol lloc del món que esdeveniments mundials com en aquest cas el Tour han de ser aprofitats per visualitzar queixes que prenen una gran dimensió i que la coacció i la mal entesa democràcia dels Estats intenta amagar com si per posar les coses sota l’estora, per art de màgia marxessin.

Res estrany i si bé no em sorpren aquestes actituds dictatorials, demanaria als nostres partits que oblidessin els gests anècdotics i fessin un exàmen de consciència de l’engany a la ciutadania que porten a la seva esquena.

Democràcia exemplar.

França finalment ha prohibit l’anomenat burkini a les piscines municipals, i dona un pas més en la defensa dels valors i model que la nostra societat la regeix.

El Consell d’Estat francès ha suspès el reglament que l’Ajuntament de Grenoble havia aprovat per permetre l’us del burkini a les piscines municipals, argumentant que la mesura vulnera els principis d’igualtat i neutralitat dels serveis públics. Volien eliminar les restriccions de vestimenta, però el Tribunal ha entès que era una demanda de caràcter religiós.

De fet la paraula burkini no apareixia en el decret municipal però tot feia indicar que era per fer una excepció amb el mateix. A les piscines franceses estan prohibides roba no dissenyada pel bany per raons d’higiene, com poden ser altres peces. Les organitzacions musulmanes ja han mostrat la seva disconformitat. França ja ha prohibit el burca o nicab en llocs públics i lluita contra aquests símbols religiosos i de submissió a la dona per motius religiosos.

Una mesura crec que dona idea de la maduresa d’un Estat que creu en la laïcitat pública i uns valors que no es poden transgredir per deixar que la religió passi per davant i que marca la defensa d’uns valors com a societat, alhora que dona un missatge a aquells que es volen incorporar a la mateixa i que lògicament han d’adaptar-se a la mateixa i no pas a l’inrevès com passa per exemple a l’Estat espanyol, no és coartar la llibertat, és defensar en aquest cas per raons d’higiene la vestimenta en una piscina d’us públic i que no pot ser transgredida per motius privats com pot ser la religió.

Trobem a l’Estat com clara vestimenta com burca o nicab que degrada a la dona és permesa sense fre quan alhora és defensa la igualtat home i dona en un clar exercici de cinisme institucional. Cal marcar la defensa dels valors occidentals com una mesura normal on qualsevol que es vulgui integrar a la mateixa ha de complir. El mateix que ens passaria si nosaltres anessim a terres musulmanes. Res estrany i que ha de fugir d’aquest discurs de que tot és racisme de l’esquerra més nociva. Segons quins comportaments no tenen cabuda i no poden ser permesos en la nostra societat i el respecte a la dona seria un i la religió com un fet privat un altre pel bé de la nostra convivència.

Protecció dels valors.

Aquest nou invent sorgit d’Esquerra, anomenat Esquerra Democràtica, no deixa de ser una vella estratègia dels partits d’un sistema caducat per seguir la farsa, tal com diu la Montserrat en el seu article nomes cal veure qui ho encapçala, gent que te una trajectòria que te de tot menys de sang nova i molt menys de novetat. Crec que la ciutadania no es mereix aquesta burla continuada i si una regeneració democràtica real.

Què és Esquerra Democràtica?

Montserrat Dameson

Carles Campuzano viu de la política —amb un càrrec o un altre, amb un partit o un altre— des del 1987. Francesc-Marc Álvaro fa mitjans més o menys des de la mateixa època —sempre amb el propòsit d’asfaltar el camí als convergents— i és diputat per ERC a Madrid des del 2023. Ja em disculpareu, però que aquesta mena de perfils pensin que allò de políticament innovador que necessita el país són ells em fot petar de riure. Ara s’han empescat Esquerra Democràtica, una organització amb unes aromes de 2005 indiscutibles; una cosa tan vintage, tan de regidor per CiU d’un poble de cinc-cents habitants que ha après els mots pragmatisme i tacticisme i els entafora en qualsevol context, tan de reaprofitar el diccionari d’eufemismes d’Artur Mas, que penso que paga la pena d’analitzar.

Per poder dur a terme l’anàlisi en qüestió, i aprofitant l’avinentesa que els nostres nous lideratges no fan ni el gest de dissimular la fossilitzamenta, ens atendrem a les declaracions concedides a l’entrevista de La Vanguardia. Una entrevista, per cert, que Campuzano publica explicant que “Catalunya necessita ampliar el seu espai central de progrés i sobirania. Amb diàleg, rigor i voluntat de construir majories”. No sé si comenceu a intuir per on va la cosa, però jo diria que la parla d’autoconsum i l’ambigüitat de la proposta en si ja apunten maneres: és la mena de consigna que ni interpel·la, ni fa trempar ningú, amanida amb el llenguatge privat de qui fa massa anys que es pensa que quedar per dinar és treballar.

Bé, ara sí, anem a l’entrevista. “Identifiquem que el pilar que hem d’ajudar a enfortir és ERC”, diu Campuzano, però enlloc s’hi llegeix ni una engruna d’autocrítica sobre com el partit ha arribat fins on és. Suposo que, quan al 324 es refereixen a si mateixos com “un espai de síntesi que fuig del soroll i de la nostàlgia”, fan servir la nostàlgia per evitar retre comptes. Expliquen que no volen fer un partit, ans “una cosa més flexible”. Una mena de think tank que, anant bé, també els permeti arreplegar peles públiques. No cal ser una llumenera de la política per intuir que aquest és un moviment intern bastit per contrarestar la poca dissidència que queda a ERC després de les purgues que ha executat Junqueres: Gabriel Rufián i el cercle d’adoradors que s’ha fet a mida. Un diputat amb qui, per cert, Francesc-Marc Álvaro comparteix grup parlamentari. Tampoc cal ser una llumenera de les relacions socials per intuir que entre aquest parell la cosa no marxa gaire fluida. A l’entrevista, Marc Álvaro camufla l’acidesa de virtuositat. Diu: “Rufián és un fenomen des del punt de vista de la comunicació política i té capacitat per llançar propostes no sempre compartides per la direcció”. Una “capacitat” sobre la qual Marc Álvaro procura no fer cap judici perquè no vol aixecar pols, però en l’esforç per destacar les virtuts del seu codiputat s’hi llegeix un ressentiment latent.

Esquerra Democràtica és el tel que l’oficialisme de partit estendrà per desfigurar l’estira-i-arronsa amb Gabriel Rufián si la cosa escala. Servirà per vestir de política una lluita d’egos en què una part ha engreixat l’altra per pur interès electoral fins que no l’ha poguda dominar. Un fals torcebraç entre confederalisme i independentisme, també, tal com apunta Campuzano: “És estrany buscar aliances en clau confederal quan ets d’un partit netament independentista”. Bé, “netament independentista” quan els interessa, afegirem. Esquerra Democràtica servirà per pintar de distància ideològica allò que finalment ha acabat esdevenint una distància personal.

M’he pres la molèstia de llegir l’entrevista a La Vanguardia, de mirar l’entrevista al 324 i d’escrutar què hi diuen els dos implicats perquè penso que, en favor de l’alliberament del país, de la mena d’idees que ens han de permetre esmenar i aprendre dels errors del passat, i de la cultura democràtica a què aspirem, el reciclatge de personalitats polítiques que apel·len a la renovació en primera persona no és tolerable. I no ho és, sobretot, quan l’espai polític que representen i, en el cas de Campuzano, l’espai polític de què va formar part abans de ser a ERC, són corresponsables del desastre que ells mateixos diuen voler contribuir a reconstruir.

Tot, és clar, sense admetre-hi la seva responsabilitat: “hi ha molts orfes a Catalunya, gent molt jove que es va implicar en el procés, que no es va vincular a cap partit i que té ganes d’una cosa nova”, diu Marc Álvaro. Com de desconnectat has d’estar de la vida política del país, de l’ambient ideològic que respiren els joves i de les prioritats de la gent per creure que aquesta cosa nova és Francesc-Marc Álvaro? “A l’espai progressista el principal partit ha tornat a ser el PSC i estem convençuts que aquest espai necessita una hegemonia sobiranista i no sucursalista”, diu Campuzano. Com si no hi tinguessin res a veure. Com si no els haguessin obert les portes de bat a bat. Com si no n’haguessin legitimat l’autoritarisme per justificar unes aliances progressistes que deixessin Junts al marge. És collonut, això d’Esquerra Democràtica: ells només passaven per aquí. Si hagués hagut d’inventar-me un artefacte que materialitzés la mena d’actitud política que manté Catalunya presa d’ella mateixa, no ho hauria fet tan bé com ells. Són els de sempre fent el de sempre, ara a mercè d’una escaramussa de partit diferent.

Otegui proposa uns Governs al País Basc amb PNB i PSOE, per alçar un mur antifeixista on posa el PP i VOX com exemples sense diferències entre un i altre.

El líder d’EH Bildu ha obert aquesta porta per compartir lideratge en les institucions prenent com a referència l’executiu transversal de la Guerra Civil i obre la seva formació amb governs amplis on hi ha exclosos sectaris i autoritaris. Va recordar el primer Lehendakari de la historia Jose Antonio Aguirre que va conformar un Govern amb comunistes, socialistes i dues families abertzales. Volen fer un mur antifeixista, republicà, abertzale, feminista i socialista. Cosa que ha batejat com un mur democràtic i popular davant els temps foscos actuals i combatre la dreta.

Una nova manera de fer el joc al sistema podrit espanyol. Realment no miren més enllà dels vots a aconseguir per cada formació i els espais de poder dins aquest mateix sistema i no miren els objectius principals de cada formació. La coartada de l’antifeixisme proposant Governs amb el mateix en referència al PSOE, com si aquest no fos una amenaça real i directa i un instrument de la falsa Transició per aquesta comèdia democràtica espanyola. No va d’ideològies. PP i PSOE son els dos elements dels sistema antidemocràtic espanyol, els dos competeixen per veure qui te més casos de corrupció dins el seu interior, els dos defensen una democràcia on no hi ha alternatives i si imposició com el 155 i els dos son profundament anticatalans i anti diferències sigui la que sigui. La història els delata. Son dos cares de la mateixa moneda.

Otegui amb excuses barates d’antifeixisme, feminisme i republica o socialisme, no pot oferir aquest parany que res te a veure amb els anhels d’independència que haurien de defensar pel País Basc i on davant tenen i tindran el sistema espanyol encapçalat per PP i PSOE, posar aquest darrer com a Republicà, quan és profundament monàrquic és una burla i posar-lo com a socialista quan no aguanta cap comparació amb partits social democrates europeus seria per riure. Això no és socialisme ni res, és una eina del sistema corrupte espanyol a mode del poli bo i poli dolent i on els nostres falsos partits independentistes pels seus propis interessos o per incompetència i col·laboren com si tal cosa.

La comparació amb la Guerra Civil no seria possible, primer que va fracassar i segon que el context no te res a veure amb l’actual i el de desprès de 40 anys de franquisme i gairebé 50 de falsa democràcia. El mur és entre feixisme i independència, no entre el mur dreta i esquerra.

La mala direcció.

El conegut i teoricament de prestigi periodista Iñaki Gabilondo presenta ara “La gran aventura de la lengua espanyola”, un documental del recorregut històric i evolució de la llengua espanyola, i on ha dit barbaritats que ofendrien a qualsevol.

Com deia vuit capítols on repassa aquesta història des dels origent a l’Edat Mitjana i el segle d’or fins a l’arribada al continent americà, el llenguatge juvenil o la intel·ligència artificial. De fet arran de la colonització americana, el periodista ens diu “La conquista española, en contra de lo dicho y aceptado tradicionalmente, no impuso a los amerindios el aprendizaje del castellano, ni su utilización fue obligatoria a ninguno de los reinatos, capitanias o audièncias del nuevo mundo. Ni proscribio la utilización de las lenguas indigenas, sinó que se llevo a cabo una tarea de conservación y salvamento, la mayor en la historia de las colonizaciones”.

Cal tenir molta barra per dir una cosa així, un periodista al servei del PSOE que es capaç de dir aquestes barbaritats com li ha contestat Oscar Andreu, si fa troles d’aquesta magnitud que no haurà mentit en 6 decades al servei de la Falsa Transició espanyola i la seva farsa.

Un Estat sense vergonya amb aquests sicaris dels mitjans informatius i uns relats de fantasia per justificar el que la historia desmenteix. Dir que la conquesta espanyola americana, que tothom sap que va ser sanguinaria i d’imposició total amb la llengua i la religió com a banderes, que ara algú ens digui que mai va ser així. Suposo que els hi preguntin als Estats afectats americans i com saben d’aquesta època fosca de la seva historia. Tampoc cal anar molt lluny, Catalunya ja sabem que el primer que van fer es el Decret de Nova Planta i la persecució de la llengua que per cert segueix en els nostres temps adequada a l’època que vivim.

Parlar de conservació i salvament de llengües, quan han arribat a inventar una llengua com el valencià simplement per dividir la unitat del català, ès una burla intolerable. Precisament fer aquest documental en una cadena pública, o sigui pagada amb els impostos de tota la societat per deixar anar aquesta propaganda del règim hauria de ser sancionable, i aquest suposat periodista col·laborador censurat definitivament, però això es l’Estat espanyol i tots sabem sobre els pilars en els que esta fonamentat.

Sense vergonya.

El Tribunal Suprem ha condemnat Abalos a 24 anys i Koldo a 19 anys pel cas mascaretes i més enllà de la sentència, és una impugnació en tota regla a un sistema podrit i corrupte hereu del passat que mai ha canviat.

Segons el Tribunal la condemna a l’exministre i exsecretari, número dos del PSOE José Luís Abalos dona una idea de la corrupció pública i ho qualifica com a devastador, atès que la corrupció erosiona els fonaments de l’Estat democràtic i la confiança dels ciutadans amb el sistema. La idea del poder democràtic exercit en benefici de la ciutadania salta pels aires i dona una pèrdua de legitimitat i distorsió amb un benefici clar dels interessos particulars. “El concepte de corrupció es formula com a tota violació per part d’un individu de les regles que regeixen la seva activitat amb l’objectiu de procurar per a si mateix, o per a un tercer, un avantatge de qualsevol mena que no podria assolir si hagués actuat de conformitat amb l’ordenament”, explica la sentència.

Realment és així, però amb una sentència no n’hi ha prou sinó és desemmascara la farsa de la Transició d’un sistema dictatorial i de favors a una Democràcia exemplar com no paren de repetir. Les estructures son hereves dels mateixos i la comèdia de crear uns partits que es vagin repartint el poder però tacats des del començament i fets per mantenir l’estructura podrida va sortint a la llum sense remei. Abalos va ser l’encarregat de defensar la moció de censura a Mariano Rajoy i denunciar els casos de corrupció del Partit Popular que la van dur a terme, ara uns anys més tard veiem que tot era una hipocresia i aquests mateixos càrrecs son per ell amb diversos càrrecs provats i sobretot el negoci de les mascaretes agreujat per aprofitar una època de patiment per la societat com el Covid sense cap vergonya i per damunt de tot, cal ser molt miserable.

La veritat, és que com sempre he dit això en un Estat normal hauria de provocar la caiguda d’un Govern i eleccions immediates, però com veiem a l’Estat espanyol, el partit ara en el poder segueix com si res amb el suport de les seves crosses i encara parlant de les bondats de l’esquerra en aquest cas en contrast amb el que vindria. Un sistema que es retroalimenta i on tots busquen aquest benefici particular i de partit per seguir donant benzina al sistema que ningú vol canviar i que hauria d’allunyar la societat del mateix.

Corrupció estructural.

Si Catalunya vol arribar a la independència, està clar que la mateixa recepta que el 2017 no funcionarà, no cal ser gaire espavilat per veure això. Hi ha coses que van fallar i per tant cal rectificar les mateixes per arribar al final.

La principal cosa que va fallar son els nostres partits que deien ens portarien a la llibertat amb frases com de la llei a la llei, llibre blanc de l’independentisme o estructures d’Estat ja preparades. Una mentida rera l’altre. De fet ni van tenir mai la més mínima intenció de fer les estructures d’Estat com vam veure, sabien que de la llei a la llei era un impossible i més amb un Estat com Espanya, calia un trencament i una nova legalitat com s’ha vist i sobre el llibre blanc, una gran obra però que nomes va quedar en la teoria, i el que feia falta arribat el moment era posar-ho en pràctica, una cosa que com vam veure no estaven disposats a fer de cap de les maneres. Davant això alguns segueixen insistint amb aquests partits que posteriorment s’han comportat com si res hagués passat col·laborant amb el 155 i la governabilitat espanyola com si res.

Entregar el Govern al mateix 155 amb Salvador Illa al capdavant i deixar la independència al calaix i el referèndum com una anècdota que no volen recordar, ja que no volen reviure la vergonya de la seva resolució del mateix. Els mateixos que ara per xarxes insisteixen a criticar segons quins fitxatges d’Aliança Catalana amb passat espanyolista com una cosa greu, i no se n’adonen que cal fer coses diferents al que ja hem fet, cal una majoria que com anhel o com a mal menor voti la independència i la vulgui, alguns de cor i altres per no veure com la nostra societat es converteix en una cosa totalment diferent i amb uns valors tacats per la invasió migratòria permesa i aquest fet que defensen amb normalitat els partits abans descrits ens obre una alarma que cal intentar aturar si no volem complir el somni humit espanyol, la desaparició de la nostra identitat com a poble.

Com sempre cal pensar en el país i no amb ideologies de pa sucat amb oli que no poden anar per davant d’ell. Cal pensar amb les generacions que vindran i que els hi deixarem, i per tant cal reaccionar i fer un canvi de rumb que ens porti respostes diferents i sobretot cal tenir memòria que sembla ha desaparegut.

Un nou ordre.

El Tribunal d’Estrasburg avala 25% de castellà a l’escola catalana i no admet la demanda d’Òmnium contra la discriminació de la nostra llengua.

La mateixa ens diu que la decisió dels Tribunals espanyols no deroga la política lingüística de l’Escola, nomes augment el castellà en una o més assignatures sense modificar la preponderància del català i no admetent les famílies catalanes que quedaven en desavantatge al canviar el sistema de llengües escolar. Per altra banda considera que prohibir l’ús del castellà privaria als ciutadans espanyols del seu dret a ser educats en la llengua nacional i per preservar el principi d’unitat del sistema educatiu. Òmnium parla d’una llei de model lingüístic que emana d’una llei del Parlament amb el 85% de suport i que es troncal per la defensa del català i que amb el pretext de defensar els drets d’una minoria volen acabar amb la immersió. El Govern per la seva banda crida a la calma i assegura que la sentència no te cap impacte.

La realitat, és la intenció de l’Estat per afeblir la nostra llengua, just en l’únic àmbit on es trobava protegida per la llei d’immersió lingüística com diu Òmnium amb una llei del Parlament amb un ampli consens de país i sense cap problema on ha portat uns resultats any rere any que han donat que els nostres alumnes surten amb unes competències de llengua castellana millors que la majoria de comunitats espanyoles monolingües, una dada que sembla no interessa amb aquesta minoria que viuen entre nosaltres. Aquest 25% per llei evidentment és un atac més de grups ultres que fan la feina bruta a l’Estat d’eliminar la nostra llengua i de pas passar per damunt dels drets de la gent autòctona d’aquí que es veu privada del seu dret d’estudiar amb la llengua pròpia del país, uns drets que poden ser trepitjats i que evidentment la Constitució espanyola no contempla ni li preocupen.

Una minoria que viu aquí de pas, és això una minoria i aquí o en qualsevol lloc del món no pot fer canviar el model de llengua a l’escola pel seu gust, crec que es prou clar. De totes maneres la defensa del català sempre poc valenta de les nostres institucions ha col·laborat amb aquestes entitats o partits fets amb l’única finalitat d’acabar amb la nostra llengua sigui com sigui i al preu que sigui. Crec que els Tribunals europeus en aquest cas no han valorat prou això i nomes fets subjectius.

Una llengua oprimida.

Escoltem el Ministre Marlaska felicitant Mossos i Policia espanyola per expulsar els cantaires de la Sagrada Família, i veiem el nou fitxatge de Niubó per la Conselleria d’Educació, que fa vergonya aliena.

Efectivament Marlaska celebra haver garantit l’ordre públic i no vulnerar la llibertat d’expressió amb un operatiu amb la màxima discreció possible que ni tant sols els espectadors van percebre, recordant que hi havia prohibició expressa del degà de la Catedral perquè durant els actes eclesiàstics no es mostressin símbols ni expressions de caràcter polític. Per la seva banda la Consellera Niubó fitxa per la secretaria de Millora educativa del Departament un regidor del PSOE-C de Rubí, En Víctor Garcia Correas que va defensar el febrer de2025 que català, valencià i mallorquí eren llengües diferents, o sigui negant la unitat de la llengua catalana. Ell mateix va assegurar que no es pot fer una visió protoimperialista de la llengua, ja que sintàcticament tenen diferències grans. Per cert unes paraules que fins hi tot van obligar al seu partit a desmarcar-se de les mateixes i vincular-ho a dretes extremes.

Pel que fa al primer cas, tots sabem quin historial te Marlaska i la seva relació amb les tortures, per tant el seu concepte de llibertat d’expressió és molt diferent i per cert restrictiu, per cert la discreció en que es va fer l’expulsió és veu que es un plus per amagar aquest atemptat d’un Estat antidemocràtic. Parla de prohibicions a símbols de caràcter polític quan vam veure banderes espanyoles que és veu que no son un símbol, però cantar Els Segadors si. Un Ministre exemple del tipus d’Estat que parlem i el seu tarannà repressiu.

En segon lloc, Niubó crec no ha valorat que fitxar un personatge per la millora educativa amb aquest nivell d’incultura filològica i de desconeixement de la realitat total. Una persona que ens diu que valencià o mallorquí no son variants dialectals del català o te un gran odi a la nostra llengua o queda inhabilitat per qualsevol càrrec, segurament les dues coses son certes, tota la comunitat filològica i la història no estan equivocades, i ell evidentment sí. Apart amb els equilibris que va haver de fer el seu partit en el seu dia per dissimular una opinió simplement política i interessada, sembla increïble que ara és faci aquest pas i denota quin nivell volem donar al Departament d’Educació i quin grau de defensa de la llengua surt de les nostres institucions.

Personatges.

El sistema espanyol un cop més ha fracassat. La democràcia enterrada i pendent del Govern de torn i les seves prioritats i enganys per burlar el mateix i de pas la societat que l’ha escollit. Elisa Beni amb el seu article explica perfectament com burlar la cambra i el poble que l’ha escollida amb excuses de mal pagador i tergiversant qualsevol alternativa encara que sigui en una realitat paral·lela que es el que es dedueix de les respostes donades.

Sánchez emmordassa el Parlament espanyol
Elisa Beni

Una democràcia no consisteix només a votar cada quatre anys. Una democràcia parlamentària gira, com el seu propi nom indica, al voltant de les cambres. Sánchez és un president la legitimitat del qual procedeix de les cambres, el suport de les quals ara ha perdut, i d’aquí la seva por immensa que quedi legalment retratat en una votació reflectida en acta que ja no té aquest suport. Li fa tanta por —amb raó, perquè seria una evidència no només nacional, sinó internacional— que ha decidit emmordassar el Congrés mitjançant una argúcia absurda que li desmunta no un lletrat, sinó una criatura de pit.

La jugada plantejada per Junts i assumida pel PP és molt bona. No sé per què, m’agraden les jugades legals imaginatives tant com em repel·leix la seva paralització amb males arts. Deu ser perquè em considero una demòcrata lleial i comprenc que el cor del sistema no està en un palauet ni en un cèsar, sinó en la voluntat popular expressada pels seus representants. Aquest incident no és sinó la demostració que a Sánchez la democràcia se li fa petita, i això, senyors meus, és una cosa que angoixa.

Tots sabem que per a enderrocar un govern la Constitució només permet una moció de confiança constructiva, i que la incompatibilitat d’electorats de tots els grups que ja saben que no pot continuar al poder algú ofegat per aquesta marea de corrupció i manipulació institucional, la bloqueja. Aquesta és l’única força de Sánchez. Gairebé com si la teva parella continua amb tu perquè no té més opcions i tu ho acceptes. Aquesta és la proposta que ens fa als electors i als nostres diputats: empassa-t’ho tot perquè no hi tens més remei. Una altra cosa són aquells que han decidit unir-se al jou de la corrupció i el descrèdit com a bons bous. Ja s’ho faran. El prestigi no és un impermeable; és irreversible.

Junts i el PP pretenien, mitjançant esmenes, que es votés a la cambra instar Sánchez a convocar eleccions: “Instar el president del govern espanyol a proposar la dissolució de les Corts Generals i a convocar eleccions d’acord amb la prerrogativa de la legislació vigent, atenent el caràcter polític, sense vinculació jurídica, d’aquesta iniciativa”. Ho copio literalment perquè es vegi que no només són dolents, sinó que són ximples i ens ho volen fer a tots. Vista la jugada, intel·ligent i imprevista, a la presidenta del Congrés se li devien estrènyer tots els esfínters, que són més de quaranta, i va decidir reunir la Mesa del Congrés… per WhatsApp, i en una ronda de xat aconseguir l’opinió majoritària dels seus i de Sumar que aital votació no es pot produir “perquè envaeix competències constitucionalment reservades al president del govern espanyol”. Però xaiets obedients, on diu en aquest text que convoquen eleccions, que és la prerrogativa, si el que diuen és que li demanen o l’urgeixen a fer-ho ell, que és qui pot fer-ho? La por no els permet ni tan sols rumiar el que diuen? Saben que més de 184 vots haurien fet costat a aquesta situació i haurien palesat que Sánchez governa sense suports, que no podrà aprovar res pròximament i que la seva fantasia que encara pot convèncer uns i altres perquè li donin suport només és un somni de Bolaños.

Per aquesta mateixa regla de tres, no es podria reprovar un ministre, ja que la prerrogativa de nomenar-lo o destituir-lo és pròpia del president. Encara més, fa un any i poc, Junts va presentar una altra PNL per instar Sánchez a presentar una moció de confiança. Fixeu-vos-hi, atropellant les prerrogatives de president, que és l’únic que pot decidir fer-ho. Ironia on. La diferència és que aquella es va votar perquè va negociar alguna cosa a canvi. És a dir, la legalitat es basa en si Sánchez en treu profit o hi surt perdent. Pura essència democràtica. Per no repetir que això no hi ha qui ho suporti, que ja no són uns lladres, uns puters i uns aprofitats, que ara és el mateix partit del govern extorsionant, sotjant i amenaçant jutges, fiscals i policies per aconseguir la impunitat. Que és la sospita que la nostra política exterior hagi estat una casa de barrets. Que és que Sánchez ja hauria d’haver dimitit, pel cap baix, seixanta vegades, si conservés una mica de vergonya i de respecte per la democràcia i pel poble sobirà.

Així que les cartes són sobre la taula. Si la democràcia és comparable a un joc al qual tots volem jugar eternament, ja tenim clar que a Sánchez no li fa res endur-se la pilota a casa quan les coses no li agraden. Molt preocupant. Al meu últim llibre (Cómo matan, a mordiscos, nuestra democracia. La Esfera, 2026) ja vaig analitzar l’ús de les anomenades tàctiques dures constitucionals (Constitutional Hardball Tactics) per part d’aquest govern: accions aparentment legals, però contràries a l’esperit de la democràcia; moviments que aparentment respecten formalment les regles, però les exploten o reinterpreten fins a buidar-les de sentit democràtic.

Davant una jugada com aquesta, contra la qual es recorrerà, però que ja ha ocorregut, la portaveu del govern espanyol només ha pogut donar el seu gran argument per continuar aferrats a un poder sense suport real, només formal: “Entre les metes, continua havent-hi com a objecte central i permanent elevar el nivell de vida dels espanyols”. Per això no aixequem el cul. Ah, no, perdó, que això ho va dir Franco en el discurs de Nadal del 1955! El que ha dit la portaveu de Sánchez ha estat: “Busquem millorar la vida de la gent i això fa que valgui la pena continuar endavant”.

Vinga, antifeixistes, a gaudir!

La Rambla del Raval de Barcelona sembla fora de control i les baralles amb matxets, pals i altres objectes formen part del paisatge com si ens trobéssim en una part perillosa del planeta, i crec la responsabilitat dels nostres Governs no està ben exercida.

Diumenge un atac a un Restaurant com deia amb matxets i ahir una nova batalla campal al mateix establiment. Una dotzena de persones amb el resultat d’un ferit que apart va ser robat aprofitant el seu estat. Els mossos van detenir el lladre el qual no s’ha facilitat la nacionalitat. Per les investigacions fetes son baralles entre grups ètnics i saben que en el restaurant pakistanès hi va haver discussions amb persones algerianes que van acabar amb llançament de cadires i baralla campal. Es nomes un exemple dels molts que van passant i que provoquen el pànic entre els veïns i gent robada o ferida a cop de ganivet.

Crec que en la societat que vivim això és intolerable. La pèssima gestió de la immigració amb carta blanca per tothom estem veient no seria la millor solució i permetre aquestes baralles a cop de matxet com si fos la selva hauria d’acabar amb aquests salvatges o expulsats del país si han vingut de fora o entre reixes. La societat no pot permetre que aquests delinqüents converteixin els nostres barris en batalles campals sense cap control. Saben perfectament quins son els llocs més conflictius i cal actuar per erradicar una inseguretat que deixa els nostres impostos a la brossa i sense cap mena de protecció.

Son temes que cal abordar-los com els ja coneguts carteristes que han entrar mil cops a la presó per una porta i sortit per l’altra i continuen operant amb centenars de possibles víctimes indefenses cada dia. Una societat nomes funciona si tothom te els mateixos drets i deures i compleix o respecta unes regles de convivència que no passen per portar un matxet a la butxaca i anar a una guerra dins la ciutat sense més llei que la del més fort.

Un vertader sistema democràtic s’hauria de preocupar més de protegir la ciutadania que ja paga els seus serveis que d’intentar imposar una determinada visió política expulsant cantaires o carregant contra gent indefensa a una manifestació pacífica com hem vist ja molts cops.

Es la societat que no volem.

Junts i Esquerra volen que el Congrés reconegui negligències de l’Estat en els atemptats del 17-A. Alhora donen suport amb aquells que precisament han donat cobertura amb aquest crim contra Catalunya sense remordiments.

Efectivament, els dos partits sostenen que els vincles entre el CNI i l’Imam de Ripoll es van ocultar per una decisió política. Reclamen que la comissió que s’encarrega del tema assumeixi responsabilitats i negligències per part de l’Estat, per cert unes acusacions que evidentment neguen PSOE i PP. Els vincles entre l’Imam i el CNI van ser ocultats amb la proximitat del Referèndum molt propera el 2017 i van prioritzar els interessos partidistes per damunt de dir la veritat a les víctimes, per cert unes tesis també avalades per Villarejo. El Govern actual tampoc ha desclassificat tota la documentació i no ha aclarit els nombrosos interrogants. La proposta republicana per cert en la mateixa direcció però més suau i evita dir segons que deixant el tema en una falla en la prevenció.

Realment aquests dos partits segueixen una deriva semblant amb diferents relats. Fets de cara a la galeria sense cap tipus d’efecte. Demanen explicacions i dimissions amb aquells que donen suport a Madrid o que defensen fins al final com en el cas d’Esquerra i pretenen que ens creguem que els posaran entre l’espasa i la paret. De fet tant populars com socialistes han actuat exactament amb la mateixa opacitat i son perfectes instigadors d’aquesta operació d’Estat que va fer la vista grossa amb l’Imam que va organitzar aquests atemptats i que fins hi tot hi ha el dubte que sigui mort, ja que el seu cos no ha aparegut.

En el context del 2017 i amb un referèndum d’independència cada cop més aprop sense trobar les urnes o paperetes i amb un Govern decidit anar endavant i una societat totalment mobilitzada suposo van pensar en una solució desesperada i van deixar fer aquest Imam amb una vigilància permissiva que va provocar malauradament els morts que ja sabem, i on posteriorment la gestió del mateix assumida per la Generalitat i amb un paper estranyament secundari de l’Estat.

És molt greu el menyspreu a la vida humana per sota d’una obsessió malaltissa per anul·lar la voluntat popular en aquest cas de la societat catalana per decidir sobre el seu futur polític. Un Estat amb clars tics de la Dictadura passada i amb una constitució on la indivisibilitat del territori per decret és la seva base, no cal dir res més.

Reconeixements ingenus.

Ahir els cantaires expulsats de la Sagrada Família van desplegar l’estelada i van cantar “Els Segadors”, tal com estava previst el dia de l’Acte amb el Papa i que va acabar amb una nova persecució a la nostra identitat.

Aquesta expulsió de 600 cantaires del Temple de la Sagrada Família per part de la policia, va ser la nota destacada de la persecució política de l’Estat a Catalunya. De fet ja s’han registrat explicacions a Parlon i Marlaska per saber qui va donar les ordres en aquesta vulneració de drets i llibertat d’expressió. El rumor de voler cantar Els Segadors va arribar a oïdes de la policia i entre els cors presents i immediatament els controls de seguretat es van intensificar, els van registrar partitures i mòbils. Posteriorment van ser expulsats del Temple tots els cors adults i no van poder completar l’actuació prevista.

Un nou acte antidemocràtic d’un Estat que castiga la diferència i la vol fer invisible. Els cantaires tant sols volien acaba cantant l’himne de Catalunya, però com qualsevol signe d’identitat pròpia va ser perseguit al més pur estil dictatorial per damunt de qualsevol dret fonamental. La operació era per fomentar la identitat única espanyola i per això els Reis, les banderes i els discursos van anar en aquesta línia i en canvi la identitat del territori va restar esborrada com si no existís.

Aquest afer amb els cantaires dona fe de com es poden vulnera els drets de les persones amb la utilització de la policia per aquest fi sense cap mena de dubte. Alhora veiem com la classe política feia la gara gara amb aquesta operació d’Estat i la societat com sempre rebia les conseqüències. Vam comprovar com el 2026 l’himne català no pot sonar en territori de Catalunya, la seva sola interpretació ja hagués desmuntat l’operació d’identitat invisible que vivim.

Un fet greu, i on Parlon un cop més demostra el seu tarannà autoritari i de negació de Catalunya sense escrúpols. Res de nou, però aquest afer exigiria dimissions i moltes explicacions, cosa que ja sabem no passarà. La societat catalana hauria de prendre nota per les properes votacions intentar castigar aquests comportaments que no son compatibles amb cap Estat democràtic que vulgui exercir com a tal.

La repressió de sempre.

A Irlanda del Nord hi ha una onada de violència, resultat de les polítiques d’immigració al Regne Unit i arrel de l’atac amb ganivet a un ciutadà pel carrer que continua greument ferit i hospitalitzat.

La detenció d’un home de 30 anys, originari del Sudan com autor d’aquest intent d’assassinat ha deixat vehicles incendiats, habitatges atacats i enfrontaments amb les forces policials. Un atacant amb ganivet que va produir greus ferides a la cara i esquena de la víctima. Tot va ser enregistrat i difós per les xarxes arribant a ser viral. La primera ministra ja ha condemnat els fets i assenyala que algunes persones intentaven utilitzar un crim greu per assenyalar col·lectius sencers i va rebutjar el racisme i la intimidació com inacceptables. El detingut va arribar el 2023 al país i va sol·licitar asil i tenia permís fins el 2028. Tot amanit pel debat sobre la immigració i alimentat per l’extrema dreta.

Tal com passa en altres Estats, la veritat es que s’ha demostrat que la política de barra lliure per la immigració i linxament de qui gosa aixecar el dit per criticar la mateixa ha estat un fracàs i porta conseqüències greus com aquesta. Evidentment que tot un col·lectiu no pot pagar les conseqüències d’una persona sola del mateix, però malauradament els atacs amb arma blanca pel carrer ja son massa freqüents i lògicament la societat busca la seguretat que hauria de tenir garantida i que es pertorbada per elements com aquests que segurament no han passat un control estricte alhora de justificar l’asil en aquesta comunitat.

Evidentment, que ningú hauria de gaudir de més drets que un altre, com tampoc hi ha d’haver ciutadans de primera i de segona, però també és cert que una societat ha de controlar els nous membres que s’incorporen a la mateixa amb uns límits i uns requisits que no inclouen acollir a tothom ja que els valors de convivència que ens regeix no son adoptats per tots i per tant no haurien de ser acollits.

Segurament la violència no hauria de ser la solució, però el problema l’ha generat els representants del poble i per tant aquest te dret a demanar que sigui respectat i sobretot no ha de patir la mala gestió dels mateixos i segurament en una democràcia plena i sense demagògies una consulta sobre els diferents models de tractar el tema migratori ja que es el principal afectat.

El problema de fons.