ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

QUINA MANDRA

Sense categoria

Els pressupostos de l’Estat ens tornen a portar a parlar d’aquest escàndol any rere any, llegim xifres que confirmen aquesta burla i apart escoltem el Govern de torn cantant les lloances de la pluja d’inversions a Catalunya i els mitjans cavernaris posant el crit al cel per aquesta raó i parlant de la injustícia de que som uns privilegiats. Quina mandra.

Efectivament, veiem com som la segona comunitat rere Andalusia, amb cent milions més, i amb aquella promesa de que la aportació seria equivalent al PIB, i com era de preveure, un 17% no es un 19%, 2 punts menys de pressupost, del que aportem a l’Estat. Apart l’addicional tercera de l’Estatut ha passat a ser una broma macabra que com a bona llei orgànica que parla de Catalunya ni cal complir ni se l’espera. Un frau de grans proporcions.

Parlen del 17% català i del 9% previst a Madrid, el que no diu es el que cada any també es un clàssic, la diferència entre el pressupostat i la realitat invertida, una altre frau espectacular, si ens fixem en el periode 2015-2018 a Catalunya la realitat no va arribar al 65% i a Madrid ho va ser en un 113%, com deia aquell “no hace falta decir nada mas”. El darrer exercici la xifra encara fereix més la sensibilitat un 35% per un 184%. Cal dir que l’anterior exercici els vots d’Esquerra van ser claus per tirar-los endavant i no tinc cap dubte que enguany no hi haurà diferències. Un greuge per la ciutadania i pel territori que any rere any i sobretot amb els governs socialistes de torn que s’omplen la boca de promeses i la realitat es que han maltractat Catalunya com ningú ho ha fet, tant als independentistes com els que no ho son, cal tenir-ho clar.

Aquesta indignitat, que ara veurem com a Madrid encara es dona un tomb, i s’acusa Catalunya dels seus privilegis, veure per creure, serà contestada amb escarafalls, estudis que ho acrediten i hores televisives parlant sobre la gran injusticia, ja convertida en normalitat i que perjudica el desenvolupament economic de Catalunya i retalla les inversions de la Generalitat. Alhora de la veritat veurem com els de sempre acaben blanquejant els de sempre, i encara ens voldran fer creure que han negociat durament per obtenir aquella partida extra o aquella altra, que per cert tampoc es compliran mai.

Quina diferència amb la dignitat d’ahir de Josep Costa en els Tribunals espanyols, no reconeixent el seu poder i legalitat, cosa que cap altre jutjat ha fet, blanquejant també aquesta farsa, sense explicar que tot això en l’autonomia catalana que han triat es normal i sempre ho serà.

Quina mandra.

UNA OPORTUNITAT

Sense categoria

La batalla que ha començat avui amb els militants de Junts per marxar o no del Govern pot ser una de les claus del futur per la segona oportunitat. Jo francament espero la sortida del mateix i deixar clar que l’intent d’Esquerra de convertir-se en una nova Convergéncia hegemonica autonomica evidentment quedarà tocat. La mentalitat dels que es van entregar a la Justícia espanyola reconeixent la seva autoritat i blanquejant així el règim ha de quedar disminuida per donar aire a la superació d’aquest catalanisme autonòmic i un independentisme que ja no vol blanquejar més aquest Estat, exili, part de Junts, part de CUP i també espero part d’Esquerra han de ser prou flexibles per formar part d’aquesta llista Civica que pregona l’ANC i que ha de ser un tot per culminar sense complexos la independència del país.

Adjunto aquest text interessant de Bernat Dedéu que dona fe que ressucitar Convergència com es la idea de l’Esquerra actual i la part de Junts que votarà seguir en el Govern ja no ha de ser possible.

Ressuscitar Convergència

Bernat Dedéu

Tota la picabaralla sobiranista del present, que com qualsevulla lluita per les engrunes del país és mester de ratolins, es resumeix en l’ànsia d’Esquerra i Junts per recuperar l’espai de Convergència. En el marc de l’autonomisme, l’única pugna política rau a recuperar l’hegemonia d’allò que anomenàrem catalanisme, un invent doctrinari que barrejava la cosa orsiana dels pijos socialistes i la filosofia kumbayà del pujolisme. Quan Junqueras bescanvià els indults per la taula de diàleg s’anticipà molt bé als mandarins convergents a la presó amb la sola intenció de liderar el nou pactisme català amb l’Estat. La crisi de Junts no prové d’una contraposició d’estratègia amb els republicans a l’hora d’assolir la independència; és el futur lògic d’un partit que imposta retòrica unilateral, però que és incapaç de viure sense els sous i les prebendes que encara pot regalar la Generalitat.

El problema de Junqueras, com el de Junts, és que la política catalana porta deu anys declarant l’autonomisme com un sistema castrador i ineficient (adequadament, al meu immodest entendre), i que tota la retòrica alliberadora de l’1-O s’ha enquistat en la memòria de l’electorat indepe amb molta més força del que pensaven aquells polítics i activistes de l’esquerrovergència que maldaven perquè la policia espanyola trobés les urnes del referèndum i Espanya l’impedís. Quan et passes anys titllant l’autonomisme de sistema fallit i, encara que sigui contra la teva voluntat, demostres que Catalunya pot votar la independència malgrat la intervenció violenta de la policia, t’és molt més difícil tornar al passat per restaurar les mateixes pors i prejudicis amb què Maragall i Pujol havien pogut governar el país. Quan hom tasta la llibertat, es fa difícil tornar a menjar bledes.

Té gràcia que un historiador com Junqueras faci tants esforços per dinamitar la memòria col·lectiva dels catalans amb l’1-O. Aragonès ho ha intentat maldestrament amb un acord de claredat del qual ja no se’n recorden ni els seus ideòlegs. Mercès al fet que no ha passat tants anys al Govern, Esquerra creu tenir més temps per distreure el personal amb invents de bomber i els republicans tenen tota la raó del món quan recorden als militants més abrandats de Junts el fet que l’antiga Convergència gaudí de la Generalitat amb el president Torra i la seva desobediència només consistí a penjar-hi una pancarteta. Tot això és cert, però el temps passa molt ràpid i el moviment que experimenten les bases de Junts es contagiarà tard o d’hora a les d’Esquerra quan els militants que no s’hagin pogut col·locar al Govern ni a TV3 vegin que la taula de diàleg no avança ni amb rodes.

Junqueras i Aragonès saliven de gust veient com les faccions de Junts s’esbatussen, inconscients que el clima de depredació tard o d’hora arribarà a les seves files, com de fet ja succeí durant el tripartit amb una part de la militància republicana, molt involucrada a les consultes populars que foren el germen del referèndum. Insisteixo a escriure que la memòria no s’esborra, i la línia de continuïtat democràtica que hi ha entre la consulta d’Arenys, la de Barcelona i l’1-O no se segellarà ni a la Plaça de Sant Jaume ni a Madrid. Ressuscitar Convergència és impossible, i no només perquè als nanos d’Esquerra encara els costi tenir connexions amb l’empresariat català i no sàpiguen triar restaurants adequats al Kilòmetre Zero, sinó perquè les bases electorals del partit, com passa a Junts, ja no podran acontentar-se amb els quatre duros del clientelisme autonomista.

La picabaralla de Junts, lluny d’ésser ideològica o tàctica, només és la conseqüència lògica d’una agrupació de polítics que han perdut tota credibilitat i només poden refugiar-se en el discurs incendiari o en l’oficina de col·locació del Govern. Quan no et sustenta una idea de fons poderosa, acabes fent com Xavier Trias o Jaume Alonso Cuevillas, que representen el remain i el govexit respectivament pel simple fet de maldar per ser candidats a Barcelona. Esquerra pot riure tant com vulgui amb aquesta lluita de nans, però insisteixo que li arribarà l’hora de tastar-la. Convergència no pot ressuscitar-se perquè la Catalunya de l’autonomisme ja ha mort i morirà més a dia que passi, i quan les bases d’Esquerra es llevin de la sesta començaran a menjar-se els seus i ni el glamur municipalista de Maragall ni el somriure perpetu de Marta Vilalta se salvaran de la crema. Temps al temps.

EL TEATRE

Sense categoria

El teatre que vivim amb els teorics partits independentistes es de traca. Finalment hem arribat a la consulta de Junts a la militància per sortir del Govern ja que no els ha quedat altre opció, però de totes maneres i com sempre que hi ha consultes als militants d’un partit no tot es pur i clar.

De fet, si veiem la cronologia dels fets, Junts s’aferra en el Debat de Política General al Parlament a 3 condicions en el seu soci dins l’acord previament signat pels dos en el seu dia i si no es compleixen demanaran una Moció de Confiança com arma per intentar aconseguir la negociació. La sorpresa es que Esquerra es va aferrar aquesta última part per donar per fet que demanaven una moció de confiança directament, cosa que es mentida i de pas parlar de traició en la persona del Vicepresident Jordi Puigneró, home fort de Junts al Govern i que en va ser expulsat, una clara invitació a quedar-se sols al Govern. Crec que Junts sorprés per la reacció no tenia altra camí que sortir del Govern immediatament però van allargar l’agonia amb una negociació on fins hi tot van treure l’exigència del retorn del mateix Puignerò, però Esquerra ho tenia tot de cara per furgar a la ferida amb aquesta lluita fraticida pel poder autonomic, esclar.

Finalment, s’han vist abocats a consultar la militància, cosa que evidentment molesta a qualsevol cupula de qualsevol partit i aquí bé la segona part, una pregunta “Vol que Junts segueixi formant part del Govern de Catalunya?”. Es a dir qui vol marxar ha de votar NO, el més lògic seria la pregunta en negatiu preguntant si es vol que marxin del Govern, però ja sabem que sociologicament no es el mateix i la pressió cap a seguir en el Govern no acaba aquí, ja que s’inclou el vot en Blanc, un vot destinat a restar d’aquesta sortida i que no te cap sentit, ja que la resposta hauria de ser binaria, si o no, qui no en te opinió o no ho te clar, simplement no votaria, això conjuntament amb la campanya intensa que en fa un bon sector del partit per no marxar i protegir així els càrrecs i diners que suposen forma aquesta consulta trampa que ja hem vist altres vegades i en altres formacions.

Han caigut en el seu propi parany, ja que si surt a seguir, evidentment amb les humiliacions rebudes i com s’han ignorat les seves peticions queden en una posició totalment dèbil i sense moral per aixecar la veu, i si surt a sortir, una bona part del partit quedarà en una mena d’oposició des de dins i amb la sensació que Esquerra ja ha pactat amb el PSC encara que sigui des de for la continuitat del Govern en solitari.

Tot plegat un Teatre insupotable que fa més urgent que mai acaba amb això d’una vegada per totes.

EL CONCURS DE CASTELLS

Sense categoria

De tant en tant, enlloc de les misèries polítiques d’aquest país, també cal parlar d’allò que ens apassiona i portem dins, com es el cas dels Castells i del seu Concurs a Tarragona que diumenge es va celebrar.

Primer cal dir que aquesta temporada desprès de dues aturats per la Covid no es normal, ni ho pot ser. Els recanvis de la canalla totalment nova, els canvis de pisos forçats, tornar a engrescar una massa de gent que en aquest temps pot ser ha optat per altres activitats que ara xoquen amb l’activitat castellera i el sacrifici que comporta. En definitiva un tornar a fer girar la roda que sobretot necessita calma. Aquesta amb el Concurs pel mig i una colla de Vilafranca forçant la màquina de bon inici no ho ha fet possible i segurament pot explicar molt del que hem viscut aquest diumenge a plaça, on les caigudes han estat moltes, i on els grans castells de les colles han notat això que explicava més que mai i sumat a la gran dificultat que ja tenen de per si.

Cal felicitar als Castellers de Vilafranca per la gran actuació, un gran castell de 10 i un valor segur com el 5 de 9 han estat la base i posteriorment fruit crec d’una tàctica desencertada amb un intent de 4 de 10 que no anava enlloc i que ha fet que arribessin al final amb un 4 de 9 net de si o si que han pogut carregar i tornar el triomf cap al Penedés. En segon lloc la Colla Joves de Valls crec ens ha sorprés amb un gran 4 de 9 net que potser poca gent esperava i també amb un 2 de 8 que semblava més a l’abast però que no han pogut descarregar, no he acabat d’entendre al final i amb el segon lloc assegurat no anar a guanyar intentant el 3 de 9 net i apostant per un 5 de 9 que finalment no van poder descarregar i hipotecant un possible intent final que sembla no els va afectar i on la seva alegria per mi demostrava poca ambició per guanyar i molta per passar davant del vei. En tercer lloc precisament una Colla Vella que nomes carregant la seva carta guanyadora el 2 de 8 va començar aviat a dir adèu a les opcions, en segona ronda un 4 de 9 que no havia donat bones sensacions a l’assaig va ser l’aposta i la caiguda va ser dolenta deixant ja qualsevol opció i acabant amb uns 3 i 4 de 9 folrats de circumstàncies però molt valorables i veient que potser la tàctica no va ser la millor, encara que sempre les coses passades es veuen millor.

Pel que fa a la resta la lluita Jove Tarragona i Xiquets de Tarragona va ser per la primera amb un 2 de 9 carregat a darrera hora, però crec que les dues colles han de sortir satisfetes, igual més enrere els Moixiganguers d’Igualada i la seva gran temporada i la superació poc a poc de la resta amb els castells de vuit.

En definitiva un Concurs amb construccions que no imaginavem a principi de temporada i que posa de manifest que la propera promet tornar al nivell de qualitat d’abans de la pandèmia amb més seguretat.

LA XIULADA A FORCADELL

Sense categoria

Aquesta commemoració del dia 1 d’octubre a Barcelona ha deixat una imatge per damunt de les altres, la xiulada a qui va ser la líder de l’ANC Carme Forcadell i crec que te una explicació més enllà dels sentiments, bastant raonable.

He de dir que per l’afecte que li tinc no vaig poder xiular la seva presentació, però entenc perfectament el sentiment general, així com les xiulades al President d’Òmnium o el de l’AMI. Veureu, les preses de pel i els enganys tenen un límit i tard o d’hora el que les rep diu prou, i això el poder potser no ho tenia previst, però està passant i crec es positiu per seguir avançant.

Els partit han fet el paper que han fet durant aquests 5 anys, han renunciat a culminar la independència, han col·laborat a deixar les nostres Institucions buides de poder i el que es més greu, han blanquejat les accions de l’Estat espanyol, col·laborant amb ell tant amb el 155, com obeint segons quines decisions judicials, com a Madrid col·laborant a canvi de res. De fet el cinisme es tant gran que desprès de la vergonya d’una taula de diàleg que no existeix ja que l’interlocutor es per sobre teu i et diu que no es parlarà d’allò que tu dius que vols parlar, ara ens proposen un acord de claredat de la via canadenca, que enterra precisament l’1 d’octubre que els fa molta nosa, donant per fet que s’ha de fer un nou referèndum (per cert rebutjat pel Govern espanyol en menys d’una hora) i apart que com ha passat al Quebec ja porten 22 anys esperant un nou referèndum que evidentment les institucions canadenques no els interessarà mai.

Tot això i el relat de l’Estat comprat plenament pels partits dit independentistes i els seus mantras per fer creure que no es vàlid el resultat, que internacionalment ningú ens va donar suport quan es evident que no el vas demanar i tot una sèrie de mentides per la desmobilització general i centrar-se amb la lluita de poder autonòmic entre els dos partits com a prioritat absoluta. Dins aquest context emmarco les xiulades a uns discursos que incorporen part d’aquests mantres i directament un cinisme on la gent ha dit prou i vol simplement exigir als seus representants allò pel qual van ser escollits i culminar un procès que ja vam votar i vam guanyar.

Ara toca llegir tots els opinadors a sou i mitjans afins dient le mil i una infamies de la concentració, personatges sinistres com el comisari polític d’Esquerra Sergi Sol fent un article vomitiu atiant la confrontació amb les bondats del Govern amb Esquerra i l’objectiu a abatre el President Puigdemont.

Tornant a la Carme, tota l’estima i reconeixement pel seu passat i figura, però des de la seva sortida de la presó les seves declaracions a dictat de la cùpula d’Esquerra i com l’han utilitzat son un altra cosa i la mateixa gent ja està molt farta de ser tractada com una nosa i com uns nens petits que es pot jugar amb ells i enganyar permanentment en benefici dels partits del règim.

Prou mentides, aquí si que volem claredat.