La batalla que ha començat avui amb els militants de Junts per marxar o no del Govern pot ser una de les claus del futur per la segona oportunitat. Jo francament espero la sortida del mateix i deixar clar que l’intent d’Esquerra de convertir-se en una nova Convergéncia hegemonica autonomica evidentment quedarà tocat. La mentalitat dels que es van entregar a la Justícia espanyola reconeixent la seva autoritat i blanquejant així el règim ha de quedar disminuida per donar aire a la superació d’aquest catalanisme autonòmic i un independentisme que ja no vol blanquejar més aquest Estat, exili, part de Junts, part de CUP i també espero part d’Esquerra han de ser prou flexibles per formar part d’aquesta llista Civica que pregona l’ANC i que ha de ser un tot per culminar sense complexos la independència del país.
Adjunto aquest text interessant de Bernat Dedéu que dona fe que ressucitar Convergència com es la idea de l’Esquerra actual i la part de Junts que votarà seguir en el Govern ja no ha de ser possible.
Ressuscitar Convergència
Bernat Dedéu
Tota la picabaralla sobiranista del present, que com qualsevulla lluita per les engrunes del país és mester de ratolins, es resumeix en l’ànsia d’Esquerra i Junts per recuperar l’espai de Convergència. En el marc de l’autonomisme, l’única pugna política rau a recuperar l’hegemonia d’allò que anomenàrem catalanisme, un invent doctrinari que barrejava la cosa orsiana dels pijos socialistes i la filosofia kumbayà del pujolisme. Quan Junqueras bescanvià els indults per la taula de diàleg s’anticipà molt bé als mandarins convergents a la presó amb la sola intenció de liderar el nou pactisme català amb l’Estat. La crisi de Junts no prové d’una contraposició d’estratègia amb els republicans a l’hora d’assolir la independència; és el futur lògic d’un partit que imposta retòrica unilateral, però que és incapaç de viure sense els sous i les prebendes que encara pot regalar la Generalitat.
El problema de Junqueras, com el de Junts, és que la política catalana porta deu anys declarant l’autonomisme com un sistema castrador i ineficient (adequadament, al meu immodest entendre), i que tota la retòrica alliberadora de l’1-O s’ha enquistat en la memòria de l’electorat indepe amb molta més força del que pensaven aquells polítics i activistes de l’esquerrovergència que maldaven perquè la policia espanyola trobés les urnes del referèndum i Espanya l’impedís. Quan et passes anys titllant l’autonomisme de sistema fallit i, encara que sigui contra la teva voluntat, demostres que Catalunya pot votar la independència malgrat la intervenció violenta de la policia, t’és molt més difícil tornar al passat per restaurar les mateixes pors i prejudicis amb què Maragall i Pujol havien pogut governar el país. Quan hom tasta la llibertat, es fa difícil tornar a menjar bledes.
Té gràcia que un historiador com Junqueras faci tants esforços per dinamitar la memòria col·lectiva dels catalans amb l’1-O. Aragonès ho ha intentat maldestrament amb un acord de claredat del qual ja no se’n recorden ni els seus ideòlegs. Mercès al fet que no ha passat tants anys al Govern, Esquerra creu tenir més temps per distreure el personal amb invents de bomber i els republicans tenen tota la raó del món quan recorden als militants més abrandats de Junts el fet que l’antiga Convergència gaudí de la Generalitat amb el president Torra i la seva desobediència només consistí a penjar-hi una pancarteta. Tot això és cert, però el temps passa molt ràpid i el moviment que experimenten les bases de Junts es contagiarà tard o d’hora a les d’Esquerra quan els militants que no s’hagin pogut col·locar al Govern ni a TV3 vegin que la taula de diàleg no avança ni amb rodes.
Junqueras i Aragonès saliven de gust veient com les faccions de Junts s’esbatussen, inconscients que el clima de depredació tard o d’hora arribarà a les seves files, com de fet ja succeí durant el tripartit amb una part de la militància republicana, molt involucrada a les consultes populars que foren el germen del referèndum. Insisteixo a escriure que la memòria no s’esborra, i la línia de continuïtat democràtica que hi ha entre la consulta d’Arenys, la de Barcelona i l’1-O no se segellarà ni a la Plaça de Sant Jaume ni a Madrid. Ressuscitar Convergència és impossible, i no només perquè als nanos d’Esquerra encara els costi tenir connexions amb l’empresariat català i no sàpiguen triar restaurants adequats al Kilòmetre Zero, sinó perquè les bases electorals del partit, com passa a Junts, ja no podran acontentar-se amb els quatre duros del clientelisme autonomista.
La picabaralla de Junts, lluny d’ésser ideològica o tàctica, només és la conseqüència lògica d’una agrupació de polítics que han perdut tota credibilitat i només poden refugiar-se en el discurs incendiari o en l’oficina de col·locació del Govern. Quan no et sustenta una idea de fons poderosa, acabes fent com Xavier Trias o Jaume Alonso Cuevillas, que representen el remain i el govexit respectivament pel simple fet de maldar per ser candidats a Barcelona. Esquerra pot riure tant com vulgui amb aquesta lluita de nans, però insisteixo que li arribarà l’hora de tastar-la. Convergència no pot ressuscitar-se perquè la Catalunya de l’autonomisme ja ha mort i morirà més a dia que passi, i quan les bases d’Esquerra es llevin de la sesta començaran a menjar-se els seus i ni el glamur municipalista de Maragall ni el somriure perpetu de Marta Vilalta se salvaran de la crema. Temps al temps.