LES CONTRADICCIONS.
S’ha convertit en un costum de que partits que formen un Govern el critiquin com si estiguessin fora del mateix en un acte de cinisme immens. Crec que Francesc Marc Alvaro ha fet un simil impecable amb fer autonomisme a partir de les paraules de Llach de tenir un Govern autonomista votat per independentistes.
Com diu, cap partit no pot dir que es autonomista o que fa autonomisme des del mateix moment que van renunciar a finalitzar el procés per la independència i van participar en les eleccions autonòmiques del 2017 organitzades per Madrid, van tornar a entrar a la roda i donar validesa el 155 i l’Autonomia catalana. Posteriorment tots han blanquejat la mateixa i han donat tota la credibilitat, col·laborant amb les institucions autonòmiques, pactes amb els partits del 155 i sense cap acte de desobediència i de no reconeixement. Son les contradiccions miserables d’uns partits autonomistes votats per independentistes.
Autonòmic, autonomista o què?
per Francesc-Marc Álvaro,
Lluís Llach, en un discurs davant de la recent acampada de l’ANC a la plaça Catalunya, va amollar una frase que ha causat furor entre alguns: “Una cosa és tenir un govern autonòmic. El que és una vergonya és tenir un govern autonomista votat per independentistes”. La distinció de l’artista és interessant: autonòmic i autonomista no són el mateix, esclar. No ho han estat mai. Però d’això no se’n feia un problema. Llach -que és un referent cultural per a molts, entre els quals m’incloc- ha decidit dir això quan Junts ha sortit del Govern, no abans. Cadascú per on l’enfila.
Més enllà i més ençà de les fílies i fòbies de l’admirat cantautor, paga la pena reflexionar sobre l’autonomisme que ens envolta. Posats a fer d’advocats del diable i posant-nos en la fina perspectiva de Llach i dels que l’aplaudeixen, cal admetre que tots els independentistes -els d’ERC, els de Junts i els de la CUP- van assumir l’autonomisme més prosaic quan van acceptar prendre part en les eleccions autonòmiques -també autonomistes, per cert- convocades per Mariano Rajoy mitjançant l’article 155, el mateix que va intervenir l’autonomia. En una lògica de puresa i coherència virginals com la que alguns ara fan servir per atacar el Gabinet de Pere Aragonès, cap formació independentista hauria de participar en la política catalana després d’octubre del 2017. O caixa o faixa.
Però el senyor Torra va ser president autonòmic -autonomista de fet i de dret- i, aleshores, ningú va escandalitzar-se ni poc ni molt. Tampoc l’autor de “L’estaca”. Quines coses, oi? El president Torra -que passarà a la història per haver corregit alegrement un segle i mig de catalanisme polític en proclamar que l’autonomia és “un obstacle” per fer la independència- no ens va portar precisament a Ítaca, però els que ara reparteixen carnets d’independentista “de debò” van callar. Potser el joc de les pancartes al balcó de Palau els va deixar una mica narcotitzats.
Fa mandra haver de recordar obvietats: aquí tots els independentistes practiquen l’autonomisme, tothom. Fins i tot l’ANC, perquè no consta que aquesta entitat hagi convertit cap de les seves proclames enceses en una realitat desobedient amb efectes sobre la realitat tangible. La senyora Dolors Feliu viu també en l’autonomisme, que coneix bé per motius professionals. Si la presidenta de l’ANC visqués en una realitat republicana, la podríem felicitar i demanar-li com hi ha pogut arribar mentre la resta hem de suportar aquest llarg “mentrestant”.
L’autonomisme inevitable s’exerceix amb més o menys estil, depèn de cada colla. Alguns casos -si ens posem detallistes- són molt divertits. És ser autonomista nivell deu o nivell cinc pactar amb el PSC a la Diputació de Barcelona? Sembla que, en aquest cas, hi ha butlla. És ser autonomista o és ser maulet disfressat acceptar càrrecs en organismes públics autonòmics de tota mena, des de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals a la Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat, passant per dotzenes de cadires que no es perden malgrat que hom surti de l’Executiu de la Generalitat?
El lector pot entendre que som davant dels misteris d’una fe que aclapara les ànimes senzilles mentre decora amb purpurina els esperits que van camí cap a la vera santedat de la pàtria. Segur que els més abrandats diputats de Junts renunciaran ben aviat al salari, en descobrir esglaiats que reben diners autonòmics i ensems autonomistes.