Repúbliques i paral·lelismes
Encara amb l’impacte del jorn d’ahir diumenge a Barcelona, m’incorpore a l’escola estabornit i/o confús. Una part de l’independentisme amb responsabilitat política al parlament viu aqueixa confusió que ens atura en un intermedi en terreny de ningú: el país té falques que no deixen avançar, que ens han frenat l’acció de les institucions republicanes. Algunes veus ho explicaven ahir mateix entre el passeig Colom i la Ciutadella: «Que trigarem més que no ens pensàvem, no pels rucs de la justícia i la política espanyola, sinó pels errors en casa pròpia.» En canvi, avui mateix, a València m’han arribat testimonis convincents que n’hi ha un fons sòlid que ja apama el calendari final del reconeixement vital de la República. Les mateixes veus apunten que l’acció espanyola del 155 ha provocat una destrossa salvatge. Bé, dos mesos sense govern no sembla gaire, però cada dia que passa el 155 és més infame. El retorn és impossible, però com més triguem a posar la República en viu més ens costarà de començar a surar.
Segona part. Com que treballem la solidaritat a l’escola, rellegesc un llibret sobre el Sàhara Occidental, la història i l’actualitat d’un poble que fa anys també reclama la seua llibertat. Allà també s’hi donen els tres elements bàsics que constitueixen el nou estat reconegut internacionalment: territori, població i estructures de govern. Però…, quants anys fa que són en terra de ningú, colonitzats, de primer per espanyols, i després envaïts per Marroc. El llibre explica què va aportar espanya a la colonització del Sàhara: res. Ens sona? I de convivència: res. Ens sona? A més que els militars espanyols procuraven per les empreses i ells mateix, res més. Ca si ens sona la taral·leta… Assimilar-nos a les estructures casposes pròpies d’ells. Us sona? Caaa! Espanya, diu l’autor del llibre, Tomàs Callau, no ha sabut descolonitzar mai les seues colònies. Totes les descolonitzacions espanyoles han estat sempre traumàtiques. Ataquen les institucions, però no els és suficient. Ataquen l’economia, la sanitat, l’escola, perquè l’objectiu dels colonitzadors no és la construcció. En el cas espanyol, ben al contrari, la destrucció fins a l’anorreament és el seu motiu de vida. Llegim la història. Només cal veure què fan amb les pensions, amb la gent gran, amb la gent dependent, amb la hisenda pública, amb el descontrol energètic, amb els desocupats, amb els joves…
Ja no és només que ataquen les institucions i la democràcia, els la bufa l’estudi de llengües, la ciència, el coneixement, la universitat… Entrenant-se no són més rucs. Però és que ho són molt, moltíssim. Com els porcs al tarquim, gaudeixen de la destrucció. No poden fer res més, res de res.
Però això ja són signes de la descolonització, mentre el nostre ànim va guanyant adeptes.