Ulisses20

El Marqués de Dos-Aigües ha despertat reivindicatiu en favor de la llibertat dels presos. En una altra plaça del mateix poble, una altra estàtua d’un majoral lluïa un devantal en favor de la vaga feminista de demà. És la segona acció o la tercera a la comarca que reclama llibertat i una acceleració valenciana en favor de la República. Segons que expliquen a twitter, n’hi ha al Camp de Túria un nou Comité de defensa en favor de la República (CDRcampdeturia) que també organitzarà el viatge de diumenge a Barcelona per participar de la manifestació que reivindica, una altra vegada, de posar en actiu les institucions de la República catalana.

Dilluns n’hi haurà ple del parlament de dalt. Almenys sembla que l’han convocat, malgrat que no és clar que espanya i la seua podrida justícia ho puga admetre. El ple del parlament el convoca el president, però espanya creu que això és massa democràtic, si no n’hi ha algú d’espanya mateix que hi fique el nas. Contra la llibertat, contra la democràcia, contra el finançament, contra l’ètica, espanya fica el nas per tot.

Jo trobe que l’única resposta digna fóra restituir la democràcia al parlament de Catalunya. El poble ha votat, i ha votat en clau independentista. Marejar la perdiu no farà afluixar l’espanya corrupta de polítics i jutges podrits. Així que…

Benvolgut, Roger Torrent, Molt Honorable:

—Tots ens equivoquem. Però pocs tenim el temps i l’oportunitat de rectificar. Vosté encara ho pot fer. Dilluns, propose de votar president de la República catalana el MH Carles Puigdemont. Fi de la carta. Guanyarem tothom, tornarem a elevar l’ànim, posarem en solfa l’actiu de l’1 d’octubre de 2017, retornarem la democràcia i el poder al poble, i posarem a lloc espanya, on ella mateixa ha decidit de ser.

Aquesta setmana comença el Curs Superior de coneixement vitivinícola de l’escola que dirigeix Joan C. Martín. Joan C. Martín és un home de vins, un erudit, un il·lustrat gosaria de dir. Em demana que explique la seua escola, que fa més de trenta anys que forma gent en favor d’entendre el vi, el territori, la vinya i els valencians. Escriu llibres, fa conferències, és un lector d’una memòria prodigiosa i té una història sorprenent. . El títol del curs té l’objectiu d’orientar els futurs Màsters Tastavins a València. Si en voleu tenir una informació completa i didàctica del contingut del curs us podeu adreçar a aulavinicola@hotmail.com o directament al mòbil 696351407. Hi participen professors de diverses universitats, enòlegs, enginyers, caps de DO, cellerers, a més de professors internacionals. Un luxe, si tens el temps i el goig d’aprendre i admirar-te.

Segons que ens diu el seu mestre director, aquesta és l’escola de vins no oficial més antiga de la península. D’entre les trenta-tres sessions presencials del curs, n’hi ha classes teòriques, molt de tast (es tastaran més de 190 vins d’arreu del món), pràctiques en vinya, visita a cellers, i una formació cultural i geogràfica del país exquisida.

l’Aula vinícola potser que siga el pas previ a tenir una escola oficial del vi, independent culta i compromesa amb el territori.

Hem presentat en un claustre a l’escola el projecte Solidaritat amb el Sàhara, lligat als refugiats, els camps de Tindouf, el desert, la solidaritat. Però també a altres situacions de refugiats més antigues fins i tot. El 25 de març farem un concert solidari en favor de l’ONG Talha, amb seu a Xirivella (l’Horta Sud). El concert serà al palau de la música de València. Hi participaran els cors de l’escola i el taller de teatre. Si voleu venir a col·laborar, encara n’hi ha entrades a la venda.

Per continuar el projecte, he llegit a classe el primer capítol de “Viatge a la saviesa del desert” d’Ahmed Mulay Alí Hamadi, pare de la Sénia Mulayali, i ambaixador del seu país a Mèxic. El llibre obri amb una dedicatòria, de la qual agafe un fragment: “al meu poble en la seua llarga lluita per la llibertat. A tothom, en qualsevol racó de món que és en aquesta lluita.” En aquest primer capítol, l’inici, «l’Alí i la seua família», n’hi ha detalls del que voldrem treballar a classe, a quart de primària. La descripció d’uns barris a l’Aaiun, capital de la República Àrab Sahrauí democràtica, capital també de la tolerància, en una altra època. L’Ahmed explica com el govern espanyol, que havia colonitzat el seu país, va edificar i repartir un grapat de cases entre els sahrauís per atreure’ls al sedentarisme i controlar-los més si cabia, en allunyar-los del desert, dels camells, de les haimes, dels estels i, sobretot —diu ell—, de la seua afecció a la llibertat. Una llibertat que desconeixia de fronteres, de documents anomenats passaports o cartes d’identitat per moure-s’hi.

A la perifèria, explica l’Ahmed, hi ha el barri de Zemla, o Casa de Pedra, que es construí arbitràriament sense permís de les autoritats colonials, amb pedres, fang i ciment. Diu que, amb el temps, es van convertir en la cova de les idees de llibertat i lluita contra el colonialisme. «Tot passejant per aquells carrers, mercats populars, cases de mil maneres diferents, es podia veure, oldre, sentir la febrada nacionalista, que en cada poble embarca cap a la porta de la dignitat perduda en el passat, davant les tropes invasores.»

És ací on viu Alí, un xicot de dotze anys que estudia a l’escola Saguia Hamra, a 40 minuts de casa caminant. Alí també estudiava el Corà, per això es llevava a les sis del matí cada dia, per aprendre la Sura escrita en un louh. Abans de venir a la ciutat, la família d’Alí eren nòmades, perseguidors dels núvols en cerca aigua i herba fresca per al ramat. Eren part dels “fills dels núvols”, que en deien en una altra època. Gent que tenia una noció del temps ben diferent. S’estimen la poesia i la conversa (meditada i curosa). Són de pensar molt i de dir poc, segons que els afecta el desert. Un parlar que de vegades s’expressa en cants, poesia entre els ramats, o en una ruta amb camell de distàncies pacients. L’hospitalitat és una altra qualitat important: “el convidat que porta més convidats és més estimat que no si ve sol.” Encara no divisen un genet que s’aproxima dalt d’un camell que tota la família es mobilitza a preparar el té, avivar el foc, fer lloc a l’hoste que arriba: un esdeveniment. No coneixen la mentida, acaba Ahmed, la paraula ho és tot en el món, més que tot, fins al punt d’una màxima forastera que diu que agafar la paraula d’un sahrauí és millor que fer-lo signar res.

—Salamu aleikum!

L’11 de març tornarà la República a Barcelona, si és que mai se n’havia acabat d’anar. Tornarà sense els partits polítics, incapaços de posar-se d’acord. Pel que sembla, en un moment algú de dalt es va espantar, quan l’acord era fet. I ara passen els dies sobre tants desacords. Passen tantes coses, enmig de la pressió d’un colp d’estat, d’un país ocupat, i les males arts d’un estat feixista, que n’hi ha que han perdut l’equilibri. Tardà, per exemple, que ha sigut brillant quan tocava en manta ocasions, ara diu aqueixa barbaritat de rendir-se a espanya. Home, vols dir que Tardà vol tornar al 1976?, què vol dir realment?, que hem sigut incapaços de fer president Puigdemont, erc els primers? Que això fa mal, a dies vista, que ens farà mal, davant la història i, sobretot, davant Catalunya? Què passarà demà?, aquesta setmana? Potser caldrà esperar-nos a diumenge, perquè la desconfiança que han tornat a sembrar els partits, i sobretot erc, ja no deixarà dormir tranquils, mentre espanya, un estat podrit com cap altre, aguanta i se’n riu, d’una nova atzagaiada en casa pròpia.

Diumenge caldrà començar a fer discursos valents, des de la independència, i potser caldrà una nova proposta davant uns possibles noves eleccions: els cdr?, l’anc?, òmnium?, tots plegats en un nou partit que no siga un partit i, ara sí, aquest part ciutadà puga aconseguir una independència plena, sense el llast dels partits clàssics, malgrat que es diguen erc o junts.

Avui també era diumenge, potser no caldrà esperar-nos set dies. Puta misèria.

[continuarà]

A les Illes, com a València, o al mateix parlament de catalunya, n’hi ha que pensa que ens aguantarem de tot, que ho aguantarem tot, que ens deixarem entabanar, enganyar, vestir o mastegar. Els metges reclamen de no saber llengües. Ves si la sanitat, o la medicina que ens pensàvem que era cosa de gent llesta, aplega inútils, com l’arrimadas, m.rajoy, o exemplars pitjors. La llengua és la pàtria, sinyors de la sanitat, la pàtria de molts valencians, illencs i catalans, i sense, no ens volem ni curar, ni perdonar, i menys encara tractar per rucs o de rucs. Així que si vostés es creuen reis, cigrons o borbons, de mamons no passen, ja poden pleitejar o badar, cagar o punxar, llepar o ferir, perquè uns quants milions d’aquests països que en diuen catalans, no només en farem ús de la llengua a casa i a l’hospital, sinó que els reclamarem de saber-ne, de respectar-nos, d’atendre’ns com ens mereixem. I ja tenen sort que durant anys havíem afluixat en excés, per aquella diglòssia que ens van imposar els refillets d’espanya que t’escanya, et roba i t’escalda. Ni jutges ni fiscals, ni bonyigos ni pardals, no ens faran retrocedir, ara, que ja sabem el paper que tenim i el poder que exercim. A cagar a la via, sinyors, que vol dir, convidar-los a prendre pes vent. O comencen a estudiar, que de trompellots ja n’han fet prou.

Bon aire tinguen a la meseta, docs.

Els valencians també volem ser una república. Rabiosament i lúdica. No és debades que som els més maltractats financerament. Al punt de ser insultats cada dia. Encara no sabem per què un valencià rep menys diners que un madrileny o un sevillà o un d’extremadura. Una burrà d’euros menys que un d’aquests, malgrat les bretolades que diuen els seus pinçans. Però aqueixa és la realitat d’anys. Som tractats com el cul, des d’Espanya, i damunt ens toca pagar-los les autopistes, l’escola, els hospitals, els luxes, i la seua cultura, mentre nosaltres rebem menys i ho rebem tard. Pitjor encara. Els hem de pagar interessos, per diners que són nostres i ells ens roben, i després diuen que ens deixen a crèdit, una almoina caríssima perquè puguem sobreviure. De mamons. Ens tracten com uns mamons!

A la porta de la diputació de valència diu: per un finançament just, i ves si la cosa ens anirà malament que han posat una cadira amb tres potes. És la realitat valenciana. A la cadira li falta una pota i li falta cul per a poder seure. Una cadira de bova o de boga mancada. I cada mitja hora envien algú a aguantar la cadira, perquè no caiga en terra. I així va de finançada l’escola, la sanitat, els serveis, les infrastructures, les comunicacions, els trens… A Bétera encara tenim via única, en el trenet, com al segle XIX. Però damunt paguem el bitllet més car de tots. Ves si són inútils. O som inútils.

Que per què demanem la independència? Que per què volem la República? Xa, això és que encara no us ha tocat anar a aguantar la cadira, plovent fins i tot, que d’una altra manera ja seríeu organitzant el referèndum.

“Aniria bé, que la filosofia fos una cosa de tal mena que només amb el contacte dels uns amb els altres passés del més ple al més buit de nosaltres, com l’aigua en les copes que, per un bri de llana, passa de la més plena a la més buida.” Plató (427-347 a.C.)

“El mestre veritable, amb l’admiració que suscita, pot estimular el deixeble a emprendre l’aventura del coneixement. Una aventura que —al contrari del que ens volen fer creure certes pedagogies hedonistes que han destruït l’escola i la universitat— pressuposa sempre un esforç necessari que ningú no pot realitzar en lloc nostre. El saber no és un do, sinó una conquesta difícil.” Nuccio Ordine (2018)

Dos experiments destinats a alumnes de nou anys, màxim deu.

Experiment 1: posa dues copes, l’una amb aigua, comunicades per un fil de llana. Després d’una hora, anota allò que hauràs observat. I si el fil en comptes de llana fos d’empalomar?, o de lligar llonganisses?, i si fos un fil de llum? Has tingut en compte de no tenir les copes a la mateixa alçada?

Experiment2: seu algú de casa al teu costat, al sofà. Lligueu-vos un fil de llana al cap dels dos, com si estiguésseu comunicats, i espereu-vos trenta minuts. Què haurà passat? us haureu dit res?, heu rigut?, us heu neguitejat?, heu aguantat els trenta minuts comunicats pel fil de llana?, cap a on haurà viatjat-traspassat el coneixement?

Post-apuntament: entre el govern d’Espanya i el govern de la República catalana, podríem fer el segon experiment?, cap a on rodaria el coneixement?

[…]