SERRALLONGA

Estintolats rere les gruixudes estances del no res, en camí cap a l’excelsa bondat del tot.
Quan t’adones que la buidor és feta de gruixuts llibants que engalzen el present amb el futur i  el passat amb el més enllà. Cluques un ull i etzibes una galtada a la presencia de la matèria que embolcalla el no res. Podríem dir, sense por d’errar, que aquest és el punt mig de la fuga i la permanència, del ser i el no ser, de l’ara i el demà…..
I és llavors que en congregació de multitud,  de veus que es congreguen per arrabassar-nos el no res del tot…. i és en aquesta quietud pacífica de l’art, que retrobem, dins les línies mig esgrogueïdes dels  esmorteïts colors, la veritable essència del jo.
Es aquí, on l’art furga  l’ànima fins convertir-la en evanescent…..
L’art que s’ha convertit en ratllades borroses i esbiaixades de no ser,  per a convertir-se en l’essència de l’ésser.

I vinga  Manela!!

Aixó és el que he pensat veient l’art contemporani del museu Guggenheim. 

I  un nen, desnarit,  passava pel meu costat i ha cridat, sec i concís:
 
 – Sembla que el rei no porti calces! 

Això.