SERRALLONGA

S’ha mort la Trini……
Calladament, pausadament…. Com si no volgués fer soroll, com si volgués passar de puntetes el darrer tràngol de la vida….
D’una vida senzilla, sense esgarips, sense fressa…
Però una vida plena… Una vida que, emmirallant-te amb ella,  només hi veus bondat i bon cor….
I mentre i tant l’estàvem acomiadant davant del retaule impressionant, de cop, el seu fill, la seva família que se l’estimava molt, han volgut posar la cançó de bressol d’en Serrat: ella era aragonesa….
I llavors l’ànima se m’ha trencat, i com un home, he plorat…..
I he recordat anys ha, quan un mal fat de la vida ens va llençar a la negra nit de la boira….
I el seu fill, ja llavors honorable,  ens va fer anar, al meu germà i a mi,  a dormir a casa seva….
La Trini ens va obrir la casa, el cor i la rialla…. Davant la maltempsada,  va ser la cara que ens va acollir, com era ella, senzilla, tendra….. talment com una “mañana de rocio” i “un mediodia de calor”….
I sí, he plorat, donant gràcies a una dona senzilla, ferma, valenta. I que a l’ensems era la mare d’un home honorable, del nostre defensor del vilatà: en Manel Pou Escolan.
Trini:
Amb molt d’amor…..
I fixat bé,  la teva tendresa, avui, m’ha fet plorar……