Ulisses20

Falles, la segona part: malgrat que em vaig passar mig dia al soterrani ajudant les dones amb els trenta-quatre quilos de farina per preparar tants bunyols com es volgueren menjar, la festa a la superfície també va ser extraordinària: la xaranga ‘T’hafetaire’ acompanyava els xiquets i els ninots cap a la plantà del pati (van fer pujar les bunyoleres perquè ballaren); la falla l’enllestien mestres i alumnes, després de la plantà el partit, la paellota dels grans (totes dues coses tòpiques d’aqueix jorn de festa), els mestres guanyen i els alumnes ploren, pobres. Deixeu-vos una miqueta, grandassos!, demanava algú…, –no, no, ni pensar-ne, sense perdó!, guanyeu-los, aterreu-los! La paella es podia menjar, però és que era molt gran i n’hi havia massa mans, i massa que en manen, un dels perills màxims fins i tot en la cuina de camp i de festota, dinar i mascletà. Dinem les bunyoleres, els mestres, alguns amics que han vingut i ja enllestim cap a l’espai de la mascletà: bufes, tabals, plats, pots, tot li val per fer siroll i seguir a ritme del que ens diu el mestre ferran, sense foc ni trons imitem una mascletà de per riure que si no heu vist, paga com una de veritat, si n’hi ha menuts: corrent cap a la falla, les recomanacions de seguretat, les traques, el tro, el foc, i tot per l’aire en un bufit: la feina, els ninots, el fum…, sembla que provoquem i incitem a tenir dèria per la falla, a reprendre de nou la festa, perquè no ens torne a passar que, els altres, ens manlleven que també ho sabem passar bé, i que si algú ha instrumentalitzat mai res, la dreta és mestra, i els valencians prou que ho hem patit. Sí, la nostra falla pegava i fort, amb ironia, amb respecte, no deixava res per socarrar, però és que els valencians prou que ens hem guanyat i merescut la riota general. Foc i fum, i festassa, però amb memòria i seny. Que visquen les falles.