Ulisses20

La immersió assegura l’aprenentatge de la llengua, però no n’assegura l’ús.
És una cosa que, ells, ja saben. Que juguen amb ventaja, de recursos i de formes. L’únic lloc clau que podem garantir que juguem en igualtat de condicions és l’escola. L’únic. I solament al nord (que a València encara som lluny). La resta juga un paper a la contra que fa por, i aconsegueix tot de fruits que l’escola, ella sola, no aconsegueix ni somia d’aconseguir. Doncs encara amb aqueixa austeritat i conformisme, l’únic lloc clau, contra l’escola els tribunals d’ells actuen amb impunitat i indecència. Tes famílies els són prous per moure cel i terra i els diners contra tots nosaltres. Tres solament. Heu calculat quantes famílies nostres, quants milers en necessitem per defensar-nos les engrunes?
Un exemple, un de sol: milers de xiquets valencians es queden fora de l’ensenyament en valencià, per decisió política d’ells. Els tribunals, en canvi, encara no han mogut el cul ni la pansa, per defensar-nos res, amb aquest desequilibri. Res de res. Vet ací com funciona la seua immersió pura i dura. La seua justícia indecent. 

[ara, el conformisme dels polítics per la sentència d’ahir, per tenir-nos atemorits que en qualsevol moment ens posen contra les cordes, també provoca vergonya. I impotència.] 

Demà ho anunciaran, perquè ja ho tenen decidit, que aterraran la llengua, per caprici, per demostrar-nos qui mana. Tant se val que la immersió siga l’únic model que garanteix l’aprenentatge de llengües, de totes tres, realment. Tant se val, els jutges tenen un sol objectiu i el tiraran endavant caiga qui caiga.

Això ja ho esperem, i no ens enfadarem pas. Perquè és en la resposta on caldria posar l’esforç i la tensió. I el primer que hauria de dir alguna cosa és el govern català: no acomplirem la sentència dels jutges. De cap manera. No deixarem sols els mestres, mai de la vida. I ens neguem que els alumnes catalans no aprenguen com cal les llengües, que és el que finalment pretenen, els jutges del TSJC. Convertir-nos en ciutadans de segona.

Més encara, el govern català hauria de ser més valent: no acomplirem cap sentència que atempte contra la decisió dels catalans i, a més, farem un pas més envant: no perdrem cap hora d’escola ensenyant la llengua espanola. Cap ni una. En tota l’escolaritat obligatòria. Per tres raons de pes, malgrat que n’hi hauria més:
L’una. Perquè els joves aprenguen espanol, no ens cal l’escola. N’hi ha prous recursos externs per aconseguir l’objectiu. Ho vulgues o no.
La segona. El temps l’esmerçarem a reforçar l’aprenentage de llengües que no són en contacte, en trobar situacions d’aprenentatge real. Perquè solament així assegurem una formació com cal de la primera llengua del país, i una formació adequada d’una segona major, l’anglés.
La tercera. Perquè és la decisió del govern català, i les jutges no hi són per damunt, ni per sobre. Si no és que prenen decisions polítiques (que és el que fan fa anys, molts anys).

Vet ací què hauria de dir demà el govern. Els mestres, i l’escola i la societat, n’estem convençuts que respondran. Amb qui no confiem gaire, dissortadament, és amb els polítics i la seua fluixera de cames i d’esperit.

Preparem-nos per al calvari: passat el carnestoltes, la quaresma serà dura contra l’enemic: no haver demanat ensortit en canvi d’independència!

Exemple 1. D’ací a unes hores el tribunal espanol decidirà de carregar-se l’ensenyament en català a l’escola.
Exemple2. Malgrat que continuen munyint-nos fins a l’extenuació, ens prohibeixen d’endeutar-nos més enllà d’una quantitat ridícula. (jo no ho trobe mlament, això, que alguna vegada caldrà deixar d’estirar més el braç que la mànega.)
Exemple3. Tots els balcons hauran de lluir la bandera d’ells, però n’hi haurà institucions que no estaran obligades a lluir la nostra.
Exemple4. Això del corredor central anirà primer que el corredor lateral, costaner o mediterrani…
Exemple4. Els catalans-valencians-illencs pagarem tots dos corredors, malgrat que el perifèric no sabem si s’acabarà mai.
Exemple5. La pressió provoca caguera en el subgovern català, que no s’atreveixen a dir no. (D’on hem tret aquests pixacurta?)
Exemple6. Els del futbol també passaran per l’adreçador dita selecció, federació, o àrbitres: el pep és massa culte per un país de pandereta (ells) i quatre regions provincianes (natros).
Exemple7. Espana ens roba, i ho continuarà fent durant molt de temps, davant el coratge zero dels nostres polítics.
Exemple8. #Laprimaveravalenciana incomoda el balconet de Rita i les falleretes: ens pixen des de dalt com si digueren (si no podeu menjar-vos la clotxina, beveu-vos el caldo). Han convocat xafarranxo del requeté.
Exemple9. Assetjament intolerable des dels mitjans de dreta i esquerra i xovinisme espanol a ultrança.
Exemple10. Ni Pirelela no aguantaria la pocavergonya de la monarquia i la justícia perdonavides: enviaria a prendre pel sac l’estat i s’emborratxarien de licor43.
Exemple11. El requeté de La Razon es fa amb EFE (i què?).
Exemple12. Per burros, bascos i catalans jugaran aquella finaleta monàrquica a espana: seran inútils!
Exemple13. espana no accepta la dació i salva els bancs, com sempre.
Exemple14. torna la doctrina, el espiritu nacional i la subvenció a l’església per fer missa a l’escola en contra de la convicció ciutadana. Arribaren a prohibir els condons a l’escola?
Exemple15. La corrupció del pp continua consentida en els espais que encara governa el pp: consentida i perdonada.
Exemple16. Enguany més de 150.000 xiquets valencians no podran fer ensenyament en valencià, per la dificultat i l’obstrucció del pp: en canvi, tres famílies bigudines provocaran un daltabaix polític, i tanquem el cercle de l’assetjament en tota regla.
Exemple 17. Tenen les lleis, l’exèrcit, l’església, els jutges, els bancs, les caixes (també), la GC, la policia, l’institut servantes, el 99% de les televisions, la monarquia, noos, gürtel, ciegsa, brugal, en favor i a disposició… Però no els podem denunciar per assetjament, que no hi ha proves, segons la justícia.
Exemple18. Mobbing sobre Acció cultural, l’Obra cultural i Omnium cultural…
Exemple 19. Mobing sobre TV3 i TV de Mallorca i Canal9 (segrestat impunement fa vint anys).
Exemple20. No ens enganyem, el setge de dèficit sobre l’autonomisme vol fer diana sobre cataluna: la resta els la bufa, o els és propi.
Exemple21. Si la corrupció descoberta hagués sigut protagonitzada per nacionalistes bascos, o catalans, o valencians, esn hagueren enviat l’exèrcit. Això que ara passa, és demostrar-nos fins on pot arribar la seua immoralitat. Per això mateix, poden assetjan-nos amb la impunitat.

Xe, doncs nosaltres encara tenim més coses que no ells… per exemple:

«Els joves creixen, digitalment, però ho fan per a la distracció.» Titular del NYtimes.
«Google ens fa estúpids.» Un altre titular de l’antologia distreta i mediocre.
«La xarxa ens fa més superficials.» segons Nicholas Carr.

Però què passa quan els alumnes diuen que s’avorreixen a l’aula? Què passa quan els alumnes que, suposadament es pensen que poden, decideixen de no demostrar-se que, possiblement, poden menys que no es pensaven? I abandonen, s’abandonen a la seua misèria, que és la nostra misèria, la dels mestres.
Què passa quan diuen: me la bufa no aprendre, no traure nota, no fer res, perquè sóc una víctima del món, i el món és contrameu i ningú no pot fer res més. No vull que feu res per mi. Res de res. Què passa? Que ens espantem i, naturalment, que no fem res, res de res de diferent a allò que ja féiem, i aquells s’abandonen al seu propi infern, que tampoc no és tan dolent, perquè viuen calentets, sopen, ixen de marxa cada cap de setmana, fumen, compren, si cal anem a per ells, ens deixem arrossegar i tota la pesca… 

Una altra idea que va exposar Laura Borràs en aquell salonet d’actes de l’escola superior d’enginyeria informàtica sense connexió a la xarxa ni al món, és que alguns gurús diuen que la dècada 2010-2020 serà prodigiosa, com aquell grup de música deia, però en favor de l’educació, si és que l’escola sap empomar el repte: sabran els mestres adaptar-se als grans canvis del present? O els passarà com a Glòria Swanson al Crespuscle dels déus: vivim ara mateix el crepuscle de milers de mestres? Quin paper volen representar tots aquests mestres que no connectem, que ja no som d’aquest món que ells diuen que és seu?

El programa de MestresTV3 potser que en faça un apunt, en algun dels capítols.
La pel·lícula ‘L’artista‘ mostra alguna cosa d’aqueix crepuscle o final dels mestres, i de retop, potser, també de l’escola, si no ens espavilem. Quants mestres no voldrem passar-nos al sonor, a escoltar el siroll de la nostra pel·lícula muda a la classe, a formar-nos per a una nova època de l’aula amb el cinema en color, quants s’hi quedaran emparats en el XX i fins i tot en el XIX? Comenceu per destriar a les aules quants elements teniu que són del XX o del XIX i quants en són realment del XXI? perquè en aqueixa petita descripció tan senzilla, ja apamareu si heu fet el salt a la musicalitat del nou cinema.

El talent serà clau, ho és per a tot, va dir Laura Borràs, ho serà per al futur de l’escola. I va acabar tot dient, si el món dels joves es deslocalitza, que ara són a facebook, nosaltres, els mestres, haurem d’anar-hi.
I jo vaig pensar: no, no, facebook, no, que és de la Fox. Que això és l’extrema dreta americana…

Però ací vaig perdre els papers i l’equilibri i vaig passar a la fase hipocondriaca: cap a esmorzar. A veure si tornem a pujar el sucre.
(continuarà)

Durant la setmana he assistit a dues jornades diferents sobre tecnologies i educació. L’una sobre pissarres digitals, Campus PDI, al vell escorxador de la ciutat de València, el mateix espai on l’escultor Andreu Alfaro, quan era carnisser, fruïa d’un ofici noble. Ara és un complex amb biblioteca, sala d’actes i més espais per a la cultura i l’esport. L’altra, sobre tecnologies i qualitatv d’ensenyament, a la Universitat Politècnica de València, a l’escola superior d’enginyeria informàtica (curiós que sense connexió a la xarxa, potser perquè els organitzadors de la Jornada, Escola Valenciana, no es mereixia aital servei; no ho sabem).

De la primera de les experiències en trec una conclusió preocupant: l’oblit de la llengua dels valencians: així que imaginava aquell escorxador amb tot de vedelles, porcs, corders, deixant-se degollar, quan els carnissers i matarifes els clavaven el ganivet, i comparativament, trob com ens degollen la llengua de manera preocupant tot de fabricants de tecnologies i organitzadors i escoles que hi participaven: l’excusa, segons que em diu un dels ponents, com que n’hi havia una escola de madrid: -Xe, que no vinguen, que s’hi queden al seu país.

La segona de les jornades, organitzada per Escola Valenciana, tampoc no m’ha entusiasmat gaire, que jo no tenia el dia: Laura Borràs va fer una descripció planera, de com érem fa uns anys quan ella començava, pel que fa a les tecnologies, i com hem avançat, que ja no podem fer les mateixes coses que ens servien a nosaltres per aprendre, que ens hem d’espavilar, si volem atrapar els joves, participar de la seua educació.
Les TIC són una eina, mai una finalitat, fem xarxa per socialitzar el coneixement, un repàs a Marc Prensky i el concepte -nadius-immigrants digitals, i aqueixa idea més potent: com es que encara ensenyem als alumnes coses que van ser importants per nosaltres, però que ja no ho són per ells.
La professora Borràs es passà mitja conferència explicant la seua pròpia història. Però això ja ho havia fet a València, i a mi em semblava que ja ho havia vist. Potser el plet s’hagués resolt dient «Com les TIC milloren la qualitat de l’ensenyament. Els orígens». O dient, absteniu-vos iniciats. O, expliquem les beceroles… No és un retret a Laura, sinó lamentar que ella en té molt més que tot això, i per tant, perdre un matí de dissabte en una descripció històrica, sense arriscar-ne més, potser que no mereixia, tant com en sap. 

-Ja em perdonaràs, Laura, però vaig trobar sublim el moment que vas interpretar Rita Iwort, quan et vas traure la jaqueta davant un auditori impressionat per les TIC i la qualitat de l’ensenyament.

El text de Bill Gates ja corre per la xarxa en català. Potser que la idea de visitants i residents digitals resultés més nova i aquella de la hipocóndria digital dels mestres.
Sí, és veritat, jo mateix hi vaig caure de ple: repassant els apunts a l’Ipad, exposares més idees que no pensava. 
(primera part) 

«La llengua és la pàtria de l’escriptor. I la pàtria és la llengua.»

De l’escriptor, solament? Potser que sense no ens quede res més. A nosaltres especialment, res de res. Però com que el tema és l’escriptura, l’escriptor i la creació, tornem a Jaume Cabré i la seua conferència al paranimf a la vella Universitat de València, davant un públic amatent, format, especialment jove (havien enviat un estol d’estudiants de filologia perquè els professors d’universitat, en la seua majoria, potser que tenien feines més remunerades, intel·lectualment parlant, és clar).

En el moment de la creació, o d’escriure (que no volíem ser arrogants), Cabré explicava que hi ha autors que no volen llegir res, res que els torbe i els destorbe, el seu propi estil: no llegesc per no contagiar-me, diu ell que n’hi ha d’aquests, i molts. Jo en canvi, expressava amb total desacord, jo en canvi llegesc el màxim de llibres possibles, quan escric. Ja negociaré després què faig amb totes aquelles lectures: però no podem perdre mai la capacitat d’admirar-nos per les grans obres, menys quan som enmig del procés d’escriptura.

– En això estic d’acord, Jaume, fins i tot quan volia escriure alguna cosa de més interés, jo mateix copiava això o allò, que ja sabia que jo no hi arribaria. 

Entre més detalls, Cabré va explicar la metàfora de les formigues i les abelles: per explicar que un bon escriptor no ha de dir-ho tot, no senyor (o no Senyoria). perquè si ho dónes tot mamat, en cullereta mastegadet, què ha de fer el lector sinó avorrir-se com una ostra: sí, molt bé, ho he llegit, tot és escrit, aleshores, jo què he de fer? 
Jaume Cabré és partidari del lector intel·ligent que no li calen totes les descripcions, partidari, supose, que no li ho vaig escoltar, de l’esforç del lector: una formiga agafa un gra i el porta al seu niu, però no deixa de ser un gra, allò que ara té guardat. I un altre colp, la mateixa feina, el gra al niu (al formiguer, xe). En canvi, l’abella llepa i xucla i converteix tot aquell món de flors diverses en una creació pròpia, cera o mel, ves (cadascú ja triarà si és o no afortunada la metàfora). 

Una altra història que Cabré va descabdellar quan parlà de com d’equivocat era quan escrivia de jove: va dir exactament «el meu camí literari estava farcit d’equivocacions». I llavors va llegir un tros d’un dels primers contes, no recorde quin va dir, i ens va demostrar com era de covard, com a escriptor, amb tot aquell exemple  d’un protagonista que, segons ell mateix, ara no li faria prendre aquella determinació: covard, sóc un covard, es repetia jaume cabré. Però en realitat volia dir que, aleshores, en aquells primers contes, era un covard. I ací jo mateix trobava que feia literatura, més concretament, que ensenyava literatura, com un bon mestre. I l’auditori agraïa la lliçó, l’exemple, perquè a la literatura, com a la docència, han de passar-hi coses.

Encara més em va agradar quan diguë: «Fins a quin punt els escriptors poden assegurar una llengua? Fins a quin punt poden il·luminar una llengua? Donar-li brillantor!
Fotre, ací vaig pensar amb Enric Valor (que després Raquel Ricart retrauria en el seu discurs de trencament de protocol)… Amb Caterina Albert, amb altres escriptors, no gaires, Carner, Manent, Alcover, que donen brillantor a la llengua. Fins i tot vaig pensar en correctors, no gaires, la veritat, com en Cabanes, que és segur que també donen brillantor a la llengua. 

I hagués volgut demanar-li-ho a Cabré: -jaume, tu ets dels que il·lumines la llengua dels valencians, com Fuster, o Estellés, o el gran Enric Valor, o en canvi és dels que solament fas llibres grossos, bells, especials?

Oh, em sembla que se m’ha acabat la bateria de l’ordinador (perdoneu).

 

Ahir es van lliurar al paranimf de la Universitat de València els IX Premis de l’Institut Interuniversitari de filologia valenciana. Fina Masgrau, Lourdes Bellver, Raquel Ricart, l’Horta teatre, Amanda Gascó…  Molts premiats, que han volgut expressar unes quantes paraules, a partir del trencament de protocol de l’escriptora de Bétera Raquel Ricart, i una conferència sobre l’escriptor i les seues angúnies de Jaume Cabré, que sens dubte ha sigut avui, a Vaalència, l’estel brillant: Cabré ha començat per recordar Joan Fuster i l’exposició del cinquantenari de la publicació de Nosaltres els valencians. Com podia ser, ha començat Jaume Cabré, que la censura fóra capaç de traure parts senceres d’una obra, de l’art d’un autor, es demanava l’autor de ‘Jo confesso’ i ‘Senyoria’, per destriar dues grans novel·les.

–El creador comença de zero: i ara què faig? Explicava que hi ha dos tipus d’escriptors, aquells que caminen segurs, que saben on els portarà l’obra, que la tenen elaborada abans de posar-se a escriure, i l’altre, com ell mateix es definia, que va descobrint què passarà a mesura que va escrivint-ho. Cada moment d’escriure és una sorpresa, una aventura que no sé on em portarà. Aquest és un dels plaers indescriptibles de l’escriptura.

– L’escriptor escriu sol i solament que té el compromís amb la llengua (sobre la llengua ha fet diverses referències, Cabré), una novel·la, segons deia Mercè Rodoreda, són paraules. Ja ho sé, és una obvietat, però jo mateix em reconec. No pense en el lector, de primer, malgrat que el tinc en compte.

– Des de l’arrogància no podem crear res. Només paga la pena de llegir els llibres que merexien la relectura. Pero com sabrem si mereixen aqueixa relectura, si no els llegim de primer? Home, no continuaré llegint res que m’avorreix, que em fa perdre temps per llegir tants llibres com són bons.

Quan defugia el guió i explicava històries, fets, succeïts, quan comparava la literatura i el cinema, quan treia la vena d’explicar històries, embadalia l’auditori, que li agraïa l’esforç, amb rialles, amb complicitat amb l’autor, amb la tensió que mereix la relectura de les paraules, però… les novel·les, de colp, solament que són paraules, mots, que deia Rodoreda.
(continuarà)

[Raquel Ricart lliura un exemplar de Les Ratlles de la vida a Jaume Cabré, que en aquell moment no tenia el Jo Confesso per retrucar el regal.]