Marisa m’ha tornat a embolicar, ara per al lliurament dels premis ‘Bétera en lilà’, uns premis que les dones progressistes del poble lliuren a persones que s’hi han significat, en favor d’una vida més justa. Supose que així ja va bé, per explicar-ho. Són dones valentes, que enmig de la crisi també saben que és bàsic de continuar treballant públicament per la igualtat. Si repassem el bloc de Carme-Laura, potser que siguen més de quaranta, les dones assassinades enguany, a l’estat. Això és més gros que no algunes cortines de fum que ens posen els polítics perquè no identifiquem com fracassen les polítiques, gairebé totes les polítiques.
Marisa és la filla del meu mestre, Don Andrés, quan jo era un xiquet i anava a l’escola de dalt. Així que no puc dir que no vindré. M’ha encomanat que lliure el reconeixement de les dones de Bétera a Victòria Sau, que ha dedicat la vida a l’estudi, a l’escriptura, a la lluita en favor de la igualtat, a córrer el país explicant això i allò, sobre els homes i les dones. Va ser ací a la vora, a Xirivella, fa a penes cinc anys. Parlava sobre el patriarcat, i he agafat un tros del discurs de la xarxa:
“De cara a l’abolició del Patriarcat seria important, entre altres decisions a prendre, la de presentar una demanda a un fòrum internacional de la política, les Nacions Unides (ONU), perquè portés a terme l’acció següent:
Cinc homes, un de cada continent del món, en representació de tots els barons del planeta, llegiran un document en el qual es demani oficialment perdó a totes les dones per les ofenses a què han estat sotmeses durant el transcurs del Patriarcat. Una dona de cada continent estaria present i la cerimònia acabaria amb una encaixada de mans que segellés un temps passat i obrís la porta d’un de nou.
Aquest acte i el document corresponent servirien per a donar testimoniatge de la historicitat de l’ordre patriarcal al mateix temps que l’anul·laria.”
Sens dubte que el poble guanya amb aquest reconeixement. Amb les premis Lilà. I ja van més coses que afegim a aquest canvi que explicàvem ahir, des de l’Ateneu.
ara ho sé. venia sospitant-ho des de què vaig tancar-me al meu jo. ara ho sé i no te negaré que ha estat el fruït d’una combinació màgica i circumstancial perquè no estava preparat encara què com tu saps porte temps provocant-ho. m’he alçat una mica més tard que sempre i amb mal de cap, ixe mal de cap tan peculiar que m’agafa el bescoll de vegada en quan. He desdejunat i m’he pres el café amb una esguitxada de rom amb maria. m’he fet un porro de les meues plantes, molt ben barrejat i molt amb una mica de tabac ros. m’he le fumat i per casualitat m’he topetat amb la música i ara ho sé. tot han estat miratges que han fet d’excuses des de què vares decidir oblidar qui eres i on vols anar. a mi em va passar al carreró, tindria sis o set anys i algú m’havia ferit l’ànima, tenia ràbia de no ser gran i poder contestar i poder defendre’m, dir que allò no era així i que jo també tenia el meu orgull i el dret a equivocar-me si volia, no ets el meu pare, ni ella la meua mare, açò nostre és de moment, i no em podeu tractar com un monyicot, sentir-me així de ridícul i vaig aprendre a estar callat perquè em sentia tractat com a un nino, amb la salvetat que els ninos no estan tota la nit tosint perquè no els agrada que els posen a cambres humides, ni a un excès de pols acumulada en les teles. ara ho sé i allò que va passar ja no importa, no no no no importa, tantseval, tantseval, ara sóc un home, he tingut fills, ara sóc un home, li he tornat a la terra els fruïts de la llavor primera, ara sóc un home, perquè sé del plor i del goig, del goig i del plor, de la por passada des de la nit primera. Allò que vareu fer ja no importa. Ara sóc un home.