‘Sou la nostra escola’
«Vosaltres sou la nostra escola!», ho va dir el president de la Diputació de Tarragona, o l’alcalde de l’Espluga, un dels dos, no ho recorde bé, quan es va adreçar a tant de públic com l’escoltava, encara els escoltava, malgrat uns discursos massa llargs, massa discursos, amb tants de xiquets com hi havia. El mateix Artur Mas, president de la Generalitat, ho va remarcar: massa discursos, que estareu ben cansats… els polítics, ja ho sabeu.
Però ho va dir, aquell home, que érem l’escola d’aquest país, que les paraules em van colpir, pel que tenien de reconeixement. De gratitud. Em recordava aquelles paraules d’un poeta nicaragüenc, poeta i rector, en les grans creuades per l’alfabetització, quan els alumnes es llevaven en entrar el mestre, tot cantant: a les seues ordres, mestre!
Unes paraules que no tenen res a veure amb aquell to ranci de la dictadura espanola, que també obligava els xiquets a alçar-se, quan el maestro entrava a la classe. Res a veure.
Com ha de tenir res a veure, «sou la nostra escola, representeu la nostra escola, el nostre futur més immediat», amb la negació que representa el govern valencià per la seua escola. Ací, a València, Camps, Font de Mora, Blasco, Rita…, foren capaços de dir, vosaltres no sou escola, no representeu l’escola, no us volem d’escola… Quin odi més visceral no s’ha de tenir i viure, per atacar així l’escola, i escolavalenciana particularment. A València, l’escola mai no ha tingut cap reconeixement, per cap dels governs polítics de la generalitat. Ni la societat civil no ha reconegut mai els mestres. Ni moltes institucions, ni associacions, ni res de res. Home, sí, hi ha algunes excepcions, però quina diferència amb aquell diumenge a l’Espluga, amb la fundació Carulla, la veu del Carles Duarte amb aquella corbata de llaç tan bufona, amb el president del país dient: sóc ací perquè és el més important que podia fer avui diumenge, reconèixer l’escola, el curs, els alumnes, els mestres, les famílies…
A València, en Camps mai no ha rebut en audiència Escola Valenciana. Mai. Són aquests, els mateixos que ara han dissenyat uns programes per carregar-se la línia en valencià. Per castellanitzar completament València.
Fins que no tinguem AVE València-l’Espluga, caldrà continuar viatjant durant quatre* hores d’anada, i quatre de tornada, en bus, per aplegar-nos en un dia que l’escola és una festa, reconeguda, admirada.
Per molts anys els Baldiri Reixac, i aquest sentiment que, ara sí, posa l’escola a lloc, per un dia. En favor de mestres, de xiquets, de l’educació.
* quatre hores des de Picanya o Bétera, que si veniu de Muro o de Cocentaina, o de ves a saber… les hores són gairebé infinites.