Mala fe, conseller.
El conceller d’educació Font de Mora no s’està de continuar pel camí de l’absurd, empantanegat amb idees acientífiques, que voregen l’esperpent i l’afiancen en el ridícul. El ridícul dels valencians a Europa no és nou. Som coneguts per l’excentricitat dels populars, per una política corrupta, per un model econòmic inviable, i encara pitjor, consentit per la majoria de valencians que van visitar les urnes fa quatre dies.
En educació, les nostres dades tenen algunes curiositats que també omplirien teatres i circs ambulants. De l’un costat, un moviment educatiu que fa trenta anys que treballa per quallar a València un esperit nou, renovador, en favor del coneixement. Un model que cal reconèixer, s’ha guanyat contra els governs de torn, i que per això mateix ha arribat al trenta per cent de la població escolar. Poca cosa si considerem que l’altre setanta per cent es perd una part important no solament de la llengua, de l’actitud entusiasta i altruista de l’escola, que és en favor d’una bona formació.
Ara mateix, el conseller reclama un requisit als mestres valencians: que dominen l’anglés. Sense la formació oportuna, considera que cap valencià no ha de poder fer de mestre. En canvi, es nega a demanar el mateix per la llengua dels valencians. De fet, no només s’ha negat a considerar el requisit de saber valencià com un complement a la formació, ho ha impedit voluntàriament i conscient, com un ardit més en favor de la llengua dominant. Encara més, ha enviat a propòsit mestres que no coneixien la llengua a escoles i instituts de línia, perquè rebentaren la coherència i el manteniment de les línies en valencià.
Nosaltres també demanem la formació dels mestres en anglés, senyor de Mora. Sense excuses. Fóra l’ideal, realment, per no haver de passar pel castellà, per haver-nos de comunicar amb el món. Però som més lleials i més democràtics que no el màxim responsable de l’educació dels valencians (!). Respectem les normes del joc i actuem en conseqüència. El resultat és que, a València, cap xiquet, cap, no ix de l’escola sense dominar una de les llengües oficials amb plena competència. No hi ha cap xiquet que no domine el castellà, senyor conseller. En canvi, n’hi ha milers que no poden dir el mateix, del valencià. Sobretot perquè vostés fa anys que juguen amb males arts, contra una de les llengües oficials. Vostés prefereixen que els xiquets valencians dominen menys llengües, que tinguen menys capacitats desenvolupades, que siguen menys competents, amb l’objectiu, deixem que li diga que vergonyós, que no sàpien valencià.
S’ha de ser ruc?, Mesquí?, Egòlatra?, quin fóra l’adjectiu escaient que provoca que els polítics de major responsabilitat neguen la possibilitat de conèixer més llengües als joves d’un país? Qui voldria aital despropòsit si no amagués males arts, i el propòsit ferm de negar la llengua d’Ausiàs Marc, el Tirant, Estellés, Fuster o Enric Valor?
Sense tant de boato ni tants noms propis, senyor conseller: qui és vosté, per impedir la bellesa i l’emoció que representa ensenyar la llengua de mos pares al meu fill? Qui és vosté per impedir-li que puga continuar els estudis, provocant allò que ja passa en instituts i universitats d’aquest país?