ALBERT CORTES MONSERRAT

Per part del partit popular, el que va ser president José Maria Aznar, ha parlat d’una situació límit de l’estat espanyol, intervingut des de l’exterior, i amb una marginalitat degut a l’estat de les autonomies, que ha de patir una reforma amb profunditat ja que es inassumible. En la mateixa línia el PSOE, ja prepara un pla per harmonitzar l’estat autonòmic, que diuen que amb els nous estatuts ha arribat al 99% de les seves possibilitats, i s’ha de centralitzar un altre cop per fer-lo viable.  Mentrestant Catalunya dormint com sempre.

Aznar ha comentat que l’estat esta intervingut com a conseqüència de la crisi patida, i on la configuració actual no es políticament, ni financerament viable. Les mesures econòmiques, i reformes son imposades des de l’exterior per  la incapacitat del govern actual, i cal un canvi de govern, i una reforma de l’estat autonòmic que ja no es viable, ja que l’estat central s’ha convertit en marginal, ja que no dona per 17 institucions que fan les mateixes coses, no es sostenible. Alhora ens diu que una cosa es discutir la pluralitat de l’estat, i l’altra l’existència de la nació. En Mas per la seva banda, ja ha anunciat que no acceptaran cap marxa enrere, i que Catalunya i la nació catalana si son viables. El PSOE ja ultima una proposta de cara a les municipal per uniformitzar els territoris, i ho presenten com una millor coordinació per racionalitzar la despesa, que en realitat es recuperar competències ara per les autonomies. No volen tanta diversitat de criteris per les mateixes coses, i qüestionen per exemple la no necessitat de tantes televisions publiques.

L’Estat espanyol no sembla disposat a perdre el temps, i desprès de la retallada estatutària, les diferents sentències tocant el moll de l’os de la identitat catalana com es la llengua, i moltes d’altres que en vindran pel lògic compliment de la resolució del TC, ara, i aprofitant la crisi volen donar el cop definitiu sobretot a Catalunya, fent una regressió de l’estat autonòmic, i recuperant competències que havien cedit als territoris deixant encara més buit de poder aquestes autonomies, alhora volen unificar el criteri en molts temes, perquè no hi hagi 17 normatives diferents sobre la mateixa qüestió, això ells n’hi diuen Espanya plural.  La idea de que no es viable va quallant en amplis sectors espanyols, llençada pels dos partits majoritaris que en qüestions d’estat o identitàries ràpidament es posen d’acord, i pretenen imposar definitivament aquest pensament únic, i aquestes nul·les diferències entre territoris, per deixar les nacions sense cap identitat diferenciada. Com sempre els populars van de cara i ho diuen clarament, i els socialistes per la porta del darrere, però amb les mateixes conseqüències. En Mas ja ha dit que la nació catalana si que es viable, però alhora de la veritat no la volen posar en pràctica, ja que el llast espanyol no el volen afluixar, son contradiccions que poden fer arribar a una cruïlla en poc temps, i haver de decidir entre la dissolució com a nació, amb o sense grans consensos com diu el líder convergent, i  abordar el nostre dret a decidir, i comprovar si aquesta immaduresa crònica que sembla ens afecta segueix vigent, o definitivament ens hem fet grans.

Aquests dies dos membres de la associació El Matí, recordo corrent crític a Unió Democràtica presenten al Tribunal d’Estrasburg la sentència del TC contra l’Estatut, per manca d’imparcialitat i retard excessiu en dictar-la, i cal dir amb poques possibilitats d’èxit, ja que aquest tribunal no es pronuncia sobre l’organització interna dels estats. Per altra banda, el cinema català no podrà ser present als Oscars, ja que segons la normativa d’aquest organisme les obres han de provenir d’estats independents, que com malauradament sabem no es el cas de Catalunya.

Qualsevol ciutadà o associació pot presentar un recurs a aquest tribunal europeu, si considera que el seu procés judicial viola els seus drets humans. Pel que fa a la sentència de l’estatut, i els dos motius al·legats, el tribunal no pot entrar a valorar les decisions del TC espanyol sobre l’articulat estatutari, ni sobre les relacions amb Espanya. Aquests demandants, al·leguen que no s’ha respectat el principi d’imparcialitat judicial que reconeix la carta Europea dels drets humans, amb un tribunal polititzat i magistrats parcials. Ja el precedent de la consulta d’Ibarretxe que no va ser admesa a tràmit, ja que com deia son afers interns d’un estat. Pel que fa al cinema català, tot hi les negociacions dutes a terme per una delegació encapçalada pel president del cinema català Joel Joan, per poder enviar anualment un film en català a la categoria de parla no anglesa sense el vistiplau de l’acadèmia espanyola, que sempre tria una en castellà, ha estat denegada, ja que la normativa diu que han de provenir d’un estat independent, i malauradament la porta es ben tancada.

Realment no ser un estat comporta una sèrie de restriccions, que fa que simplement no existeixis en qualsevol àmbit que ens puguem imaginar, o si ho fas sigui de manera anecdòtica, el recurs presentat al tribunal europeu per la sentencia del TC sobre l’estatut, francament ho trobo una pèrdua de temps, l’Estat espanyol amb la seva legalitat ha complert, i simplement ha utilitzat el seu estat de dret pels seus objectius, en aquest cas per rebaixar encara més el text català, i posar els límits d’autogovern a Catalunya, com es comenta aquest tribuna a Estrasburg no valorarà afers interns d’un estat, on la part demandant hauria de tenir molt clar que si ets un estat et dotes d’una sèrie d’instruments legals per protegir-te, o simplement per fer realitat els teus interessos, i Espanya simplement ha fet això, no val dir que vols ser una comunitat autònoma espanyola, però no vull respectar certes parts de la legalitat espanyola, ja que les dues coses van juntes i son indestriables, com es diu no es pot estar en dos llocs alhora, s’ha de triar, i no fer el ridícul amb demandes sense sentit per estatutets de pa sucat amb oli, quan els estats seriosos tenen constitucions amb totes les facultats que no tenen els esmentats anteriorment, cal assumir la sentència restrictiva, i decidir si s’accepta amb totes les conseqüències o posem rumb cap al nostre propi estat. El mateix serveix pels nostres films als Oscars de Hoolliwood, bones intencions de l’acadèmia catalana, però la realitat s’imposa, i si no hi ha un estat darrere no hi ha obra que pugui competir, en aquest cas es impossible ja que l’estat que et representa mai escollirà un film en llengua catalana, una llengua que no considera seva i que vol eliminar i esborrar del seu territori.  Un cop més si no ets un estat tampoc ets ningú en el món del cinema.

En definitiva, no cal fer peticions impossibles, que sempre topen amb la mateixa paret, però sembla que no volem canviar el sistema, cal deixar de fer el passerell, i decidir que volem fer abans de fer propostes impossibles que no van enlloc, i neixen ja totalment mortes.

Arrel de les declaracions de Joan Carretero sobre les causes del fracàs de les noves opcions independentistes les passades eleccions, amb nul·la representació per Reagrupament i 4 escassos diputats per Solidaritat, ha donat a entendre que la formació més preparada per assumir un moviment que treballi per la independència es Esquerra, i que a les properes eleccions espanyoles ja hauria de ser una realitat, precisament els solidaris en boca del seu portaveu Lopez Tena, ja han qualificat l’opció reagrupada com marca blanca dels republicans, fent un trist favor a la causa de l’estat propi.

Efectivament el líder d’RCAT, assumeix que no pot desfer el camí i tornar a Esquerra ja que en va ser expulsat, i dona dues raons pel fracàs electoral, la primera es el vot per acabar amb el tripartit, i la segona l’independentisme no practicant que ha optat per CIU. Tot plegat entre les dues opcions no han arribat a 150 mil vots, un bagatge decebedor, es mostra dolgut per la seva expulsió, i per la davallada dels republicans que han passat de ser el pal de paller de l’independentisme, a un trist paper amb el segon tripartit. Reclama com han fet sempre la unitat, recordant la seva carta a Joan Puigcercos en plena campanya, i reclama veure com s’articula l’alternativa independentista força malmesa. Com sempre les municipals ens parla de 947 realitats diferents, i on el missatge independentista es poc important, i si la gestió del dia a dia. Creu que l’actor principal ha de mirar d’aglutinar i liderar el procés, referint-se al partit amb mes implantació i historia per fer-ho, rebutja el projecte d’esquerres d’en Carod, ja que això ja esta inventat. Per la seva banda el portaveu de Solidaritat fent honor a la seva tàctica matussera, ja ha dit que ERC no es el pal de paller de l’independentisme, sinó de Carretero, i ha qualificat Reagrupament de marca blanca dels republicans, i un interlocutor que ja no te cap validesa.

En primer lloc, jo com a reagrupat també considero un fracàs els resultats, pel vot antitripartit, per aquest fals independentisme que ha votat opcions de moment clarament autonomistes com CIU, i un tercer factor com es la no unitat de les opcions independentistes, que ha allunyat molta gent d’aquest projecte ambiciós i nou, i que ha fet que nomes el poder mediàtic d’en Laporta el permetés de forma justeta treure el cap al Parlament, i l’altra opció quedar-ne fora amb uns resultats pobres, que no es corresponen als esforços i programa portat per tots els racons de Catalunya, però amb unes condicions bastant pobres, i que difícilment podien competir amb les forces consolidades. A pesar de la davallada, Esquerra ara per ara, i si logra renovar la seva direcció, i reprendre el camí que va abandonar amb les apostes tripartides es amb números a la mà el pal de paller de l’aposta de l’estat propi, i la que hauria segurament de concentrar els esforços en veure el partit com una eina per arribar a l’objectiu, i intentar aquesta gran coalició que ara no ha estat possible, i que deixant en certa manera l’aspecte esquerra dreta al marge, intentar aglutinar amb generositat i sense protagonistes una força carregada d’arguments, crec que aquest sacrifici ideològic per part de tots, valdria la pena per arribar a l’objectiu, que si no es transversal difícilment s’assolirà, no se si els republicans estant disposats això, o seguiran obstinats a posar la qüestió social per davant de la nacional, quan amb la segona resolta, hi hauria la possibilitat i les eines per encarar la primera. Un cop més els personalismes son els nostres principals enèmics, i les declaracions d’en Tena en son un clar exemple, sense menysprear la seva vàlua, no es poden menysprear les altres opcions que busquen la mateixa finalitat, quan saben perfectament la responsabilitat que tenen, però al mateix temps que sols no ho aconseguiran, i menys seguint amb aquesta tàctica de foragitar tot el que els pot molestar per treure el cap al capdavant del no res.

Realment aquesta gran coalició que doni confiança en el projecte, no es pot deixar per 15 dies abans de les properes eleccions, sinó que amb humilitat tothom ha de posar el seu granet de sorra per fer-la creïble, i si es necessari posar totes les patums en una segona fila per evitar la temptació del personalisme sense mida, cal oblidar greuges, ser generós i intel·ligent, cosa que en Tena, apart de que les seves declaracions es desqualifiquen per si soles, ha de posar el seu potencial al servei de la causa comuna, i no de les batalletes de curta volada que tant mal ens han fet.

Difereixo del Joan Carretero de que la propera ocasió per aquesta unitat son les eleccions espanyoles, ja que crec precisament que el primer toc d’atenció seria renunciar a presentar cap candidatura, a una cambra on ja no hi ha res a fer, ni a decidir, si pensem en un món global i en un estat propi, que precisament aquestes cambres mai ens autoritzaran ni tant sols a consultar-ho, ha arribat el moment de posar en evidència les mancances democràtiques de l’estat espanyol, no hi ha diferència de 1 diputat a 20, el resultat es el mateix, seguir la tàctica de l’almoina del peix al cove, o ser una simple comparsa davant els dos partits principals espanyols, que amb sentit d’estat ara per ara ens donen mil voltes, malauradament per nosaltres.

La gent crec que valora la honestedat, i aquesta seria la primera prova de que el projecte es seriós i sense embuts, el vertader canvi ha de començar a les ments de tots per fer-ho realitat al carrer, i des de tots els sectors.

Una nova entrevista al cantant Loquillo, i com no podia ser d’altra manera, aquest personatge resident o exiliat a Sant Sebastià, torna a carregar contra el nacionalisme català, que sembla ser es com un dimoni que porta tots els mals, i fa fugir a tothom. Per altra banda el diputat socialista Joan Ferran, conegut com el de la Crosta, ha presentat un nou llibre on el seu autoodi contra tot el que reconegui una identitat catalana diferent a l’espanyola en surt mal parat.

El cantant ha confessat que va marxar de Barcelona a Euskadi, per no pagar impostos a Catalunya, ja que segons diu no li donava la gana, i considera que Barcelona ha perdut la seva identitat. Segueix amb la línia d’altres entrevistes, on denuncia que s’utilitza massa sovint el terme anticatalà, explicant que a Espanya tot aquell que manifesti el seu desacord es un fatxa, i a Catalunya igual deixant l’anticatalà per tot aquell que viu a Espanya. Ressalta que els catalans haurien de saber més historia, ja que els nacionalistes volen fer creure que els espanyols van envair Catalunya, i confessa que va marxar de Barcelona perquè estava fart dels nacionalistes, i ens diu que els polítics catalans fan que els artistes catalans hagin de marxar a Espanya. Per altra banda en Joan Ferran, en el seu llibre critica a tothom, i diu que el tripartit hagi estat massa pendent de la gestió i poc de la propaganda, ens diu que a l’esquerra li cal reformular el discurs, i que el PSC convertir-se en una socialdemocràcia europea, i critica els nous partits independentistes per no tenir programa, i nomes parlar d’independència sense projecte.

Realment, aquestes ments malaltisses que es dediquen a criticar les legitimes ànsies d’expressar una identitat que no coincideix amb la seva, rebutjant el nacionalisme, però curiosament nomes el català, que es veu que no te cap dret d’expressar-se amb normalitat, però per damunt de tot troben absolutament normal el nacionalisme espanyol per ranci que sigui, es molt fort que el cantant confessi que marxa de Catalunya per no pagar els impostos aquí, suposo que no ha sentit a parlar de l’espoli fiscal, i que aquests impostos que paga, una part molt important van a fora de Catalunya i no tornen mai més, perjudicant greument l’estat del benestar català, vol donar classes d’història negant una realitat, i volent fer una manipulació matussera, quan sap perfectament que vol amagar que les tropes borbòniques de Castella per la força de les armes ens van envair al 1714, i aboliren bona part dels nostres drets nacionals fins els nostres die,s i critica el terme anticatalà per aquells que simplement van contra el dret a decidir de la nostra població a decidir el nostre futur democràticament, que per altra banda va ser alterat i distorsionat des de fa prop de 300 anys. Sense adonar-se, el nacionalisme excloent espanyol els encega, i no admeten cap identitat diferent a la seva.  Per un altre costat, en Joan Ferran continua amb els seus atacs continus  a tot el que no sigui la seva estimada nacionalitat espanyola, i critica els partits de Laporta i Carretero, per nomes parlar d’independència sense cap projecte al darrera, curiosament l’estat espanyol fa molts anys que es independent, i mai ha criticat que no tingui un projecte al darrere, però en el cas català la cosa canvia, com si crear un estat propi no fos el projecte més gran que pot presentar qualsevol partit polític, evidentment molt més gran i important, que gestionar les misèries d’una autonomia de tercera esgotada i morta, que es la recepta que ens vol donar, i sempre com una condemna en benefici d’altres comunitats per davant dels seus propis votants.

En definitiva, son el clar concepte d’aquests grans nacionalistes que no poden consentir que qualsevol altre identitat pugui conviure amb la seva, i si sota la seva, i desprès rebutgen la paraula fatxa, veure per creure.

La Vicepresidenta econòmica del govern espanyol Elena Salgado, ha descartat la possibilitat de fer efectiva la formula que funciona als Estats Units, i a molts països europeus, que consisteix em que els propietaris d’un habitatge puguin cancel·lar la seva hipoteca donant les claus del immoble al banc corresponent, per no perjudicar les entitats bancàries, es una prova més d’aquesta falsa esquerra que prioritza els interessos del capital, abans que els de la població i la classe treballadora.

Iniciativa i Esquerra defensaran a la cambra una reforma de la llei hipotecària, i Solidaritat vol que aquesta formula es faci efectiva, es coneguda amb el nom de dació. De totes maneres Salgado, ja ha advertit de la dificultat d’aquesta proposta posaria en risc el sistema finance,r que es la base de la recuperació i sortida de la crisi. Amb anterioritat, la proposta ja ha topat amb els socialistes a Madrid, i ara amb la teòrica força del Parlament es vol tornar a impulsar. Els ecosocialistes volen imposar una limitació de les hipoteques al 30% dels ingressos de cada persona que ho sol·licita, i per un període màxim de 30 anys, buscar maneres per convertir hipoteques amb lloguer vitalici, i permetre a la justícia endarrerir el desallotjament de les famílies que no poden pagar. Esquerra vol eliminar les clàusules que fixen un mínim d’interessos. El govern espanyol diu que els bancs han proporcionat crèdit amb unes condicions, i quantitats que en molts casos supera el valor que en aquest moment te l’habitatge, amb una clara imprudència, però la ciutadania també hauria d’haver pensat amb les possibilitats de tornar el crèdit en un futur.

Aquesta es l’esquerra dogmàtica que tant defensen aquests artistes o intel·lectuals, que es diuen d’esquerra, i que feien la senyal de la cella a la campanya electoral socialista, un frau de grans dimensions, xecs nadó per tothom igual, xecs de 400 euros per tots sense importar la renda, entre moltes altres mesures conservadores, i ara la negació com passa a altres estats de la cancel·lació de la hipoteca a la gent que no pot seguir pagant amb la simple entrega de les claus, i tot per no perjudicar els estratosfèrics beneficis de les entitats bancàries, precisament aquestes entitats son una de les principals culpables, i que no van tenir cap escrúpol en donar crèdit a gent de dubtosa seguretat, que podrien retornar-ho, i sense exigir unes garanties mínimes, i que ara amb l’ajuda d’aquesta esquerra de fireta cobraran fins les últimes conseqüències, i tornaran  fer negoci amb l’immoble. Es cert que la ciutadania amb poc coneixement, en alguns casos va voler viure per sobre de les seves possibilitats, però aquesta bogeria es podia haver evitat amb el teòric seny de qui ho havia de fer possible, cosa que no va ser així. S’ha injectat diners als bancs, i les persones al llindar de la pobresa segueixen augmentant amb molts casos amb la congelació de les seves ajudes per sobreviure. Les mesures que es volen impulsar, ajudarien a totes aquelles persones que es troben en aquesta situació delicada, i una empenta per sortir del forat negre on estan instal·lats, però aquesta esquerra no li importa gaire la classe treballadora, i prefereix donar suport al capital  i el cinisme bancari, tot hi que admeten que han actuat amb imprudència.

En definitiva, han devaluat la opció de l’esquerra ideològica, i han barrejat en una massa confusa que ja no pot seguir enganyant més a la gent, i que demostra que els termes dreta i esquerra han passat a millor vida, i formen part d’un passat que no tornarà.

Desprès de la gran manifestació dissabte amb desenes de milers de persones pels carrers de Bilbao, reclamant l’acostament dels presos bascos al País Basc, i amb la participació de diversos partits polítics, la banda terrorista ETA ha anunciat un alto el foc permanent, de caràcter general, i verificable internacionalment per abordar el dret a decidir del poble basc, la resposta decebedora per la part espanyola,  ha tornat a refredar la sortida democràtica del conflicte, que es difícil quan una de les dues parts no vol la fi del conflicte, sinó una rendició sense abordar el tema concret.

Una gran assistència a la manifestació demanant l’acostament dels presos, va permetre veure l’esquerra abertzale, Aralar, EA, i els principals sindicats bascos units per una mateixa causa, i amb l’esperança de la fi del conflicte armat per la via del diàleg i el dret a decidir.  Avui en un segon pas, la banda terrorista ha declarat aquest alto el foc vigilat internacionalment, i amb el compromís d’un procés de solució definitiva de la lluita armada, i reclamant a Espanya i França responsabilitat històrica, i obrir un procés democràtic, on el pobles basc tingui la paraula sense cap limitació i ingerència per resoldre la territorialitat, i dret a l’autodeterminació, demanant respecte pel que la població decideixi finalment. El vicepresident espanyol Rubalcaba i ministre de l’interior espanyol, ja ha dit que no es la noticia que la societat espanyola desitja, ja que no vol cap preu polític, i nomes vol sentir la fi de la banda de manera irreversible, sense cap condició, i rebutjant la verificació internacional ja que segons diu en un estat de dret, qui verifica son les forces i cossos de seguretat de l’Estat.

Un altre pas de la banda basca per arribar a la fi del conflicte i la violència, on ens diu alto el foc general i verificable internacionalment, més garanties impossible donar-les, i simplement reclamant democràcia per arribar a la solució, o sigui que el mateix poble decideixi lliurement i pacíficament  que vol ser, i on vol arribar sense ingerències de cap tipus. Em sembla exemplar, si no fos que a l’altre costat hi ha un estat interessat que el conflicte segueixi per sempre, i que no entén de democràcia ni de dret a decidir, i segueix negant la evidència per tancar el tema de la millor manera, i com internacionalment li reclamen, nega el preu polític, però no es un preu, es un dret, i la clau del conflicte que sempre han negat, i que quan s’hi ha acostat han malbaratat qualsevol treva  sent còmplices de totes les morts posteriors, simplement volen la rendició i la imposició del seu estat de dret, i identitat sense possibilitats de replica, quan saben molt be que l’estat de setge polític que tenen al País Basc, s’allunya molt de qualsevol estàndard democràtic mundial, i els acosta als règims dictatorials més recents.  De que tenen por, quan neguen la verificació internacional, de que surti a la llum les limitació democràtiques de l’estat espanyol vers les nacions que manté oprimides, i sense el dret més elemental, com es el dret a decidir pacífic de la gent, segurament sí.

Europa cada cop més observa el tipus de democràcia de fireta espanyola, i el tracte que reben les seves nacions, sota la capa de plurinacionalitat s’hi amaga la imposició per la força, i un estat de dret de dubtós calatge democràtic, el poble ha de poder decidir, i l’estat espanyol no pot seguir sent còmplice de les morts de la banda terrorista, per la seva obstinació a negar la llibertat d’acció, i pensament a la ciutadania. Segurament varen pensar que amb l’engany de les autonomies acabarien el problema, però això esta arribant a la seva fi, i per responsabilitat i maduresa no poden seguir jugant a aquest joc, i en aquest cas amb vides humanes  pel mig, que no mereixen pagar aquest preu per una causa que democràticament es de molt fàcil solució.

El president de la Generalitat Artur Mas, ha dit en una entrevista que segurament Catalunya no pot intentar convertir Espanya  en un estat plurinacional, però tampoc Espanya es pot seguir pensant que Catalunya es convertirà en una regió perifèrica de la península, apuntant que no hi ha punt de trobada sinó de ruptura. Per altra banda ha afirmat que sobre la immersió lingüística no hi haurà pas enrere, cosa que l’Albert Rivera de Ciudadanos, ja ha amenaçat en portar-lo als tribunals per desacatament.

Mas es mostra disposat a seguir col·laborant amb l’estat espanyol, però posa com a condició un canvi de registre, i que no es pensin que l’estat de les autonomies es inamovible, ja que sinó el punt de trobada serà de ruptura, afirma a La Vanguardia. Creu que Catalunya ha de fer el seu propi camí si el govern espanyol rebutja el pacte fiscal que proposarà, tot i que descarta convocar un referèndum d’autodeterminació, que segons ell generaria un problema dins de Catalunya, per altra banda vol modificar la llei de consultes per fer consultes no referendaries sense autorització de Madrid, com la del pacte esmentat. Ens diu que encara que CIU no sigui decisiva a Madrid, desprès de les eleccions plantejarà el pacte fiscal, i si no s’accepta no ha de sorprendre que cada cop més gent a Catalunya demani un estat propi, i alerta sobre una majoria absoluta popular. Per últim  ha advertit que no es farà ni un pas enrere en la immersió lingüística en català, per moltes sentencies que hi hagin. Com deia, Rivera ja ha amenaçat que si no es compleix  les sentencies establertes per responsabilitat portarà el president als tribunals per desacatament, i no voler aquesta llibertat lingüística a les escoles catalanes.

Realment el president, com a mínim, i a diferència de l’anterior, a millorat en una cosa bastant fonamental, que entén perfectament que no podem aspirar a convertir Espanya en el que no ha estat, ni vol ser, o sigui plurinacional, es com deia el lema feixista “una grande y libre”, ara la segona part del que pensa Espanya de Catalunya com a simple regió del nord de l’estat, i que les autonomies no son inamovibles, aquí la cosa trontolla.  L’Estat ja ha tancat el model autonòmic, i aquest anirà en regressió, es un fet que no es pot ignorar, ni intentar enganyar a la gent amb fantasies, ni tampoc que dins l’estat el lloc que tenim reservat es de segona categoria, com tampoc posa en incògnita si l’estat acceptarà el pacte fiscal o no, quan ja han dit tots els estaments i partits principals espanyols, que el finançament no es tocarà més, i que el nostre paper com marca l’estatut es dins el règim comú, i amb uns paràmetres d’espoli fiscal sense remei. Aquesta es la realitat, i per fugir d’ella no val posar alternatives entre trobada i ruptura, si nega que vulgui fer un referèndum d’independència amb l’excusa de la cohesió interna, i un suposat problema, la pregunta seria com s’ho pensa fer doncs per materialitzar la ruptura, perquè crec que no hi ha altra via possible, no es pot ser mig estat, simplement no existeix, el que porta a pensar que son amenaces que fan riure a tothom, ja que no son creïbles, sap perfectament que el pacte fiscal serà denegat, i que la llei de consultes que vol modificar esta al TC, i potser quan vulgui fer la reforma ja no existirà, per tant la seva covardia ja nomes es sosté per un problema intern, i una falta de cohesió, s’hauria de preguntar si ara mateix ja no hi es aquest suposat problema, admet que una part important de la població vol un estat prop,i i ara te que viure sota una autonomia de fireta, i no veig disturbis als carrers o morts  per les ciutats de Catalunya, per tant en un futur referèndum la democràcia dona premi a la majoria, i la minoria accepta el resultat, i això no vol dir falta de cohesió, simplement son les regles del joc.  En Rivera en aquest cas te raó, ja que si no vol donar el pas, i accepta viure sota la nostra regió tutelada i espoliada, les regles no les marquem nosaltres, sinó l’estat que ens domina, i seria curiós veure’l davant la justícia espanyola, per voler trencar una legalitat de la qual no vol renunciar, un fet més que avalaria l’esquizofrènia que domina Catalunya.

El nou govern català considera inútil la nova llei de vegueries, ja que creu que nomes serveix per canviar el nom a les diputacions, i davant l’austeritat reclamada seguiran el criteri de no duplicar administracions. Aquesta llei ja va aixecar polseguera en la seva tramitació, i aprovació tant en les formacions politiques com en el món local. Per la seva banda Anna Pagans, alcaldessa socialista de Girona, demana que el PSOE-C li cal definir millor que vol dir el mot catalanista.

El govern posa a zero el desplegament de la llei abans esmentada aprovada pel tripartit la passada legislatura, ja que no te efectes pràctics,  creuen que primer s’han d’aconseguir reformes de lleis estatals sobre la província, i el règim local, ja que ara es nomes un simple canvi de nom, i no es vol duplicar cap administració, i per tant si no es retiren províncies i diputacions no tirarà endavant la llei, fet que amb la sentencia del TC sembla força impossible. El criteri de retallada de despesa, inclou evitar qualsevol augment de l’organigrama actual, Jordi Ausàs, conseller de Governació en el tripartit, ja va provocar un enfrontament amb CIU, sobretot per la ignorada vegueria del Penedès. Pel que fa als socialistes, la llei els ha creat grans tensions locals com la denominació entre Tarragona i Reus i la seva capitalitat, o la divisió a Lleida i el Pirineu, amb un total de 7 vegueries aprovades. Pel que fa a l’alcaldessa socialista, busca que el seu partit defineixi el catalanisme quan un partit amb tants condicionants i servituds, a més de la defensa del federalisme utòpic, es fa difícil que arribin a alguna conclusió.

Realment una bona decisió aturar aquesta farsa presentada per Esquerra com un gran avenç nacional, i avalada pel tripartit, quan nomes era una simple cortina de fum que havíem de pagar entre tots, francament no estem per finançar operacions d’imatge a aquestes alçades, com diu el nou govern, es una llei inútil, ja que des de les institucions espanyoles, ja han deixat ben clar que es podien crear vegueries sempre que coincidissin amb les actuals províncies, que nomes es poden modificar des de les cambres espanyoles, i no en tenien cap necessitat. Per tant conviurien províncies i vegueries, es a dir Diputacions i Consells de vegueria, amb una duplicitat sense solta ni volta, com diria algú, si una persona vol una operació d’estètica que se la pagui ell mateix. No estan disposats a donar el salt i posar rumb a l’estat propi, i pretenen amb lleis trampa com aquesta, i sense cap possibilitat real de dur-la a terme, ja que no en tenim competències, crear una cortina de fum que pagarà el contribuent que em sembla ja esta fart, va crear molta tensió al territori, i enfrontaments per capitalitats i noms que moltes vegades van arribar a uns extrems ridículs, que demostren la nostra feblesa com a país, i les nostres mancances quan es tracta de fer política de veritat. Aquesta, i la llei de consultes, crec que son dos exemples claus del pitjor que es pot fer, no voler arribar a un lloc, i voler fer creure que es donen passos en la direcció correcta, quan darrera simplement hi ha fum. Pel que fa al catalanisme que reclamaven com a definició des de Girona, crec que teòricament tots els partits que hi ha al Parlament, o els que han quedat fora ho son o haurien de ser-ho, ja que es tracta de posar com a prioritat defensar els nostres interessos, cosa que veiem com en molts d’aquests partits més aviat es en direcció contraria, i llavors aquesta paraula passar a ser un terme buit i sense sentit, els socialistes saben perfectament que quan han hagut de triar, molt cops els nostres interessos no han estat la seva prioritat, per tant diríem que es un partit català, però de cap manera catalanista.

Un programa de Catalunya Radio, que es diu “Tot es molt confús”, i dirigit per Pere Mas, ha aconseguit parlar amb el rei borbó espanyol fent-se passar pel President català Artur Mas el dia del seu aniversari, posteriorment, i misteriosament sembla ha estat censurada la seva emissió per part de la Casa Reial, i obeït per l’emissora. Per altra banda el govern espanyol en boca del seu portaveu Rubalcaba, encara no te una posició definida sobre la sentencia del Suprem en contra de la immersió lingüística.

Efectivament, el programa de radio va aconseguir burlar tots els filtres, i parlar amb el monarca, però la direcció de l’emissora no ha permès passar la conversa, i no han fet cap comentari sobre que ha tingut a veure la Casa Reial. varen jugar amb el nom del presentador, i els secretaris de la Zarzuela es van empassar l’engany, i el monarca va aguantar la broma tot hi que el final el seu to va mostrar cert enuig, la sorpresa ha estat al emetre les trucades prèvies però no el diàleg amb el Rei. Per altra banda, el govern espanyol 15 dies desprès segueix sense opinar sobre l’estocada de mort a la immersió lingüística, i segueix demanant més temps per estudiar les sentencies, i on a cada roda de premsa es van passant la patata calenta però sense cap resposta.

Recordo encara el famós spitting image, on la reialesa britànica era ridiculitzada sense rubor, i una democràcia consolidada ho permetia com no pot ser d’altra manera, ara be si la democràcia que parlem es de fireta com l’espanyola, i amb tics clarament de nostàlgia cap a èpoques fosques passades la situació canvia, deixant de banda el millor o pitjor gust amb la broma al monarca borbó, cal considerar primer el deficient filtre de seguretat que s’empassa el gripau de totes totes, i un cop assolit l’objectiu, aplicar la censura amb una radio teòricament lliure, amb un mètode que recorda molt qui va nomenar el Borbó actual, que no era altre que el dictador Franco, i imposat dins el pack constitucional en la transició controlada que hi va haver. Segons aquest tractat, tots els ciutadans son iguals davant la llei, sembla que aquests son la excepció, i tenen el poder de retallar la llibertat d’expressió  d’un mitjà que ha actuat amb total submissió, i sense queixes aparent com si fos el més normal del món. Pel que fa al govern espanyol, i el seu silenci sobre els atacs a la nostra llengua amb l’excusa de l’estudi de la sentència, es francament d’un cinisme espantós, ja que saben perfectament quina va ser la retallada estatutària, i les sentències plantejades, i evidentment no son capaços de defendre una llengua que mai han cregut seva, com demostra la seva negativa a instar a fer-la oficial a Europa, quan d’altres molt més minoritàries ja ostenten aquesta categoria, i ni tant sols ho respecta, i es prohibit a les seves cambres de representants, per tant ja sabem la seva opinió, intentat eliminar i deixar aquesta llengua en una anècdota folklòrica, no cal tanta demagògia barata.

En definitiva, aquesta es la classe de democràcia que poc te a veure amb  una democràcia real, i molt més amb una simple evolució de la dictadura amb tics de modernitat, però amb molts tics foscos que donen a entendre que qualsevol identitat diferent a la oficial es combatuda  i tractada com el pitjor enèmic.

El conseller de Territori i sostenibilitat Lluís Recoder, no descarta la possibilitat de presentar recurs al Tribunal Constitucional,  si el govern espanyol no compleix el que marca el nou Estatut Català en matèria d’inversions d’infraestructures a Catalunya, ignorant que aquest tribunal ja va dictaminar sobre aquesta qüestió amb la retallada estatutària, realment o ens prenen per uns absoluts ignorants, o se’ns riuen a la cara directament. Reclamaria una mica més de seriositat o rigor, i prou de bromes com aquestes, ja que el dia 28 de desembre ja ha passat.

Efectivament, el conseller diu en un entrevista que s’hauria de parlar del tema, ja que desprès de la retallada no es pot permetre noves rebaixes, i ha amenaçat amb un enuig grandiós. Ens diu que va parlar am el ministre de Foment espanyol José Blanco, i van quedar per tornar-se a reunir un cop el nou conseller es posi al dia, sobretot en les xifres de la famosa addicional tercera, que ens diu que l’Estat ha d’invertir en obra pública l’equivalent a l’aportació catalana al PIB, remarcant un pressupost de 900 milions d’euros ha repartir entre quatre o cinc comunitats, quan a Catalunya sola ja li tocarien uns 960 milions. Per altra banda ha recordat l’obra competència de Foment del quart cinturó, i el seu alentiment.

Realment no se a qui vol enganyar el conseller, perquè no crec que sigui un passerell, però bromes macabres com aquesta no son una bona carta de presentació. Ens diu que el pressupost espanyol no reflecteix en absolut les inversions que ens correspondrien, amb una gran diferència sempre a la nostra contra, i no recorda que el constitucional ja va dictar sentència en matèria d’inversions, i no considerava vinculant, ni amb cap obligació a l’estat de complir amb cap quota, ni obligació a invertir cap quantitat a cap territori concret, per tant queda ben clar que la addicional es paper mullat, i com ha passat cada any Madrid no l’ha complert, simplement perquè no en te cap obligació, per tant portar això al mateix tribunal, es una presa de pel a la ciutadania que no ens mereixem. Crec que seguir ignorant la sentència de l’Estatut, i les seves retallades deixant el text amb paper de fumar, i mirar cap un altre costat amb temes com la llengua i la immersió lingüística, el finançament de regim comú, i res de cap pacte fiscal diferent, o la no obligació de cap inversió a Catalunya, i els posteriors atacs que rebrem, es una irresponsabilitat que ja passa de mida. Igual que reclamar rapidesa en l’obra de Foment del Quart Cinturó, quan amb dades a la mà, es una realitat com s’executen les obres en altres territoris i com a Catalunya, reclamar una igualtat amb això, es simplement fer volar coloms.

L’Estat simplement esta executant la seva sentència, ja que aquesta si que la pensen fer complir, i nomes es demana que el govern català si ha decidit no fer cap pas endavant, i seguir insistint amb la nostra autonomia de pa sucat amb oli, i la nostra Generalitat orfe de poder real, no enganyi mes a la població, i no vulgui treure pit en temes que saben no tenen volta enrere.

En definitiva, demanem coherència al nostre govern, i dir ben clar que les coses son com son, i si la covardia o el convenciment els porta a no admetre que amb el sistema autonòmic tot estar ja escrit, i absurdament es segueix insistint, com a mínim tinguin la decència, ja que la dignitat fa temps que l’han perduda, de no voler-nos prendre el pel.

Mas i el seu govern anuncien la supressió del 23% d’alts càrrecs, i reducció de personal i empreses públiques entre altres mesures d’austeritat, al comprovar que el dèficit de la Generalitat podria ser tres vegades superiors  a les previstes pel tripartit, en concret s’aproparia als 8 mil milions d’euros i per sobre de tots els límits pels objectius de les comunitats autònomes, alhora des d’Economia s’adverteix que Catalunya gasta massa en sanitat, i volen buscar la manera de reduir la despesa.  Tota aquesta misèria es la que haurem de viure per donar per vàlid el nostre espoli fiscal.

Efectivament, aquest dèficit desorbitat es combatrà amb austeritat màxima, renunciar a l’aparell polític de la Generalitat prescindible, reducció de conselleries i alts càrrecs, reducció posteriorment de personal eventual amb càrrecs de confiança inclosos, posteriorment rebaixa de càrrecs de segona línia, i finalment reorganitzar el sistema d’empreses públiques i organismes autònoms. Aquesta reducció ha recalcat que no afectarà les mesures dirigides al 20% de catalans que viuen al llindar de la pobresa, encara que es podrien congelar. De moment no ha anunciat les mesures d’impuls, més enllà d’aquell pacte fiscal que ja ha estat denegat, precisament per la part que el te que donar. Respecte les consultes reitera que el seu govern no te cap intenció de fer-les ja que generen divisió, com si no fer-les no en generes. Pel que fa a les declaracions del conseller d’economia, i la excessiva despesa en sanitat catalana, es pot comprovar que es la novena en el rànquing estatal per càpita en aquest concepte, i comparable a la mitjana estatal, per exemple País Basc i Navarra dediquen 1700 euros per persona, Catalunya 1355, cosa que desmenteix al conseller, i dona com inútil mesures com que els pacients es paguin els menjars a l’hospital.

Les receptes del President Mas son les lògiques d’un partit que accepta voluntàriament i inalterablement un espoli de 22 mil milions d’euros a fons perdut, un 10% del seu PIB, i que evidentment es un llast tant pesat que difícilment es pot superar.  Millorar l’eficiència d’una administració sempre es positiu, reduir càrrecs que son simples quotes dels partits, amb grans sous que buiden les arques públiques es de sentit comú, ara be, quan això es fa per no voler deixar de validar el robatori espanyol ja es més greu, i quan això pot arribar a congelar les ajudes als catalans que viuen al llindar de la pobresa, un 20% dels nostres ciutadans, que veuen com el seu govern no pot millorar les seves condicions per seguir tirant aquest 10% del PIB  a les escombraries, precisament perquè d’altres puguin gaudir d’un estat del benestar molt superior al nostre.  Realment es d’un cinisme espantós, que molta part de la nostra societat accepta amb tota normalitat, com una llei divina i marcada amb sang que mai més es pot esborrar. Un exemple molt clar el tenim amb la culpabilitat a la excessiva despesa sanitària, quan simplement estem a la mitjana estatal, i el novè del rànquing, ara també haurem de gastar menys per ciutadà en un pilar bàsic de l’estat del benestar, pel simple fet d’haver nascut en territori català, i pagant les conseqüències de que els seus partits prefereixen acceptar aquesta gran estafa financera, i que altres en siguin els beneficiaris que ajudar els seus ciutadans.

Imagineu-vos una escala de veïns on nosaltres cada mes, un 10% dels nostres salaris anessin directament al veí, que gracies això tingues un nivell de vida molt superior al que nosaltres mai podrem aspirar, vers al contrari, cada mes amb més dificultats per cobrir les despeses bàsiques, doncs be, el que cedeix es Catalunya, i el que rep es Espanya, i tot això amb la validació del nostre govern, i la seva covardia per no dir prou, i mirar pels interessos dels seus ciutadans, es una demagògia que la majoria ha acceptat, però mai em deixarà de sorprendre.

La Coordinadora per les consultes per la independència, engega una campanya perquè els 410 municipis que encara no han votat formin part de la ultima onada encapçalada per Barcelona el 10 d’abril, i culminar així aquesta gran fita i festa per la democràcia, i els anhels del nostre poble.  Per altra banda l’alcalde de Tarragona José Felix Ballesteros, troba infantil la discussió dins del partit socialista per apostar per un grup propi a Madrid, quan ja temes més importants a resoldre, com ho faria en Duran i Lleida, que aposta per algun ministre de CIU a partir del 2012 en el nou govern espanyol.

El 10 d’abril es vol tornar a ser una data clau per el triomf de la democràcia, i una empenta per la lluita per l’estat propi, fins ara les votacions a les consultes no vinculants per la independència han arribat a més de la meitat dels municipis catalans, i compten amb gairebé 600 mil vots, amb un 92% pel vot afirmatiu, a Terrassa es celebrarà el 23 e gener, però la culminació amb Barcelona al capdavant, i una onada que inclogui la resta serà el 10 d’abril, per això es vol ajudar a arribar a territoris com l’Ebre poc participatius, i així des d’aquell llunya 13 de setembre del 2009 a Arenys de Munt, amb 4 grans onades, i algunes de menors fer la quadratura del cercle. Demanen que el govern es posi al servei de les iniciatives ciutadanes, i amb el lema “Cap català sense consulta”, canviar el rumb mediocre del país. Per altra banda, i per veure el contrast en una entrevista a ABC, on es desfan amb elogis a la figura de Duran i Lleida considerant-lo moderat, correcte, sensat i amb sentit comú, i on el polític creu que hi hauria d’haver un ministre de CIU desprès de les eleccions del 2012, per implicar al catalanisme polític a la governació d’Espanya.  Per últim, l’alcalde socialista tarragoní es contrari a defensar que el PSC recuperi el grup propi al Congrés, i ho veu una discussió infantil prioritzant el debat de la sanitat i l’educació, contradient l’alcaldable Pia Bosch per Girona, que es mostrava favorable al grup propi.

Aquesta iniciativa històrica ciutadana ha servit per despertar moltes consciències, i alhora vèncer molts tabús instal·lats a les ments de moltes persones sobre la impossibilitat de fer segons que, donant per fet que era una utopia.  Aquest factor ja ha estat un èxit, i s’ha demostrat que la força de la ciutadania, tot hi no ser vinculant, es superior a qualsevol legalitat imposada des de l’Estat, per altra banda ha estat un altre pas cap aquest llarg procés cap a l’estat propi o el dret a decidir com diuen alguns, aquest cop real, ha estat seguit per mitja Europa, i ha demostrat un cop més la mediocritat dels nostres polítics alhora de sortir del guió previst.  Pel que fa als resultats, i tenint en compte els mitjans, no es agosarat dir que es podria superar en cas de que el 10 d’abril finalitzi tot el territori, el milió de vots, que units a tots els condicionants i atacs rebuts, son una carta de presentació que dona un impuls per superar aquesta immaduresa que sembla tenalla als catalans a cada elecció. Fa bona la frase de que les lleis estant per servir a l’home, i no pas a l’inrevés, com ens volen fer creure a tots plegats. El 10 d’abril hauria de ser un dia a recordar, i nomes depèn de tots nosaltres.  Per altra banda en Duran segueix mostrant el seu tarannà de bon catalanet que no entén el món sense l’estat espanyol, i que pretén encara que aquest catalanisme mal entès col·labori precisament amb el seu botxí, i més enverinat enemic. Les lloances des de les publicacions espanyoles més ràncies donen a entendre fins on pot arribar la dignitat d’alguns personatges, que senzillament no creuen amb el poble de Catalunya i la seva llibertat, un cas molt semblant a Ballesteros, que barreja pomes amb peres, ja que tenir grup propi no te res a veure amb preocupar-se per l’educació o la sanitat, es perfectament compatible, però ves per on alhora de votar sempre com a PSOE, i moltes vegades en contra dels nostres interessos, sembla que aquestes prioritats ja no existeixen, ells han triat, i lliurement sabem que  no estan al costat nostre, i no defensaran els nostres interessos, per damunt esta el partit a nivell estatal, i la seva ruta cap a la marginalitat no ha fet res més que començar.

La setmana passada CIU, ERC, ICV junt amb PNB, IU, BNG i Nabai, van presentar al Congrés dels Diputats una proposició de reforma del reglament, perquè s’hi pugui parlar català amb tota normalitat, i s’apunta que serà l’ultima temptativa en aquest tema. Per altra banda el Tribunal Suprem en poc més d’un any ha passat de dictar sentències contra el dret dels pares a escollir l’idioma dels seus fills a l’escola, a donar llum verda a la mort de la immersió lingüística.

Tots aquests grups parlamentaris presenten segurament per últim cop aquest canvi en les corts espanyoles, ja fa molts anys, i molts intents per normalitzar una situació anòmala, que si ara el PSOE torna a votar en contra, haurà tancat la porta definitivament. El document vol que els diputats puguin escollir qualsevol llengua cooficial en la presentació i publicació de texts, i en qualsevol iniciativa parlamentaria, intervencions incloses.  En el mateix tema, el Tribunal Suprem espanyol que ara ha obert la porta a fer del castellà llengua vehicular contradient la immersió lingüística, ha girat misteriosament el seu criteri, ja que al 2009 el mateix tribunal rebutjava tramitar un recurs d’un pare d’un alumne a Galícia, que volia el castellà com a llengua, amb l’argument que llavors tothom podria reivindicar l’ensenyament en qualsevol llengua arreu de l’estat, igualment demanava respecte pels Estatuts d’Autonomia, i les seves competències exclusives en ensenyament.

Realment un estat amb uns teòrics més de 30 anys de democràcia, i que en les seves cambres de la sobirania popular encara nomes es permès una de les llengües d’aquest territori, i menystingudes la resta, vol dir que alguna cosa no funciona be. Aquest intent tornarà segurament a topar amb la negativa socialista, que junt amb la popular, aquestes coses els uneixen sense discussió, signifiquen que estem parlant d’un estat absolutista on com diu la seva carta magna no tots son iguals, ja que uns ciutadans son de primera categoria, la versió oficial per entendre’ns, amb una manera de pensar, uns símbols, una llengua, i unes tradicions, i uns altres son els proscrits que han de renunciar a la seva identitat original per formar part d’aquesta comunitat.  Se’ns dubte la llengua es un element clau per formar una identitat col·lectiva, i la croada espanyola  per eliminar-les totes menys la única que consideren oficial, es d’una xenofòbia fora de límits, ens volen vendre aspiracions d’oficialitat a Europa, quan al mateix estat son llengües perseguides. Aquesta croada desprès de la retallada estatutària, i comprovar que no passa res, es veuen en cor d’esborrar per sempre aquesta cultura i fet diferencial que no poden tolerar, així ho mostra el Tribunal Suprem amb aquest canvi tant esperpèntic, com poc seriós de passar del blanc al negre, i ara obrir la porta per damunt de la cambra catalana, de la seva llei màxima, i de les seves competències, donar un toc de mort a la llengua catalana a l’ensenyament,  amb l’ajut verbal d’aquests partits com populars i Ciudadanos, que en nom de la llibertat, deu ser la seva, dia si i dia també tenen una obsessió malaltissa per esborrar la nostra llengua pròpia, amb el consentiment i acceptació del partit socialista, que encara no ha obert boca sobre la ultima sentència del Suprem.

Queda molt clar que la nostra llengua mai ha estat la seva, i que simplement la volen esborrar, com ja han fet manipulant part de la nostra historia, aquest es el seu objectiu i no el canviaran.  El problema es nostre, i la nostra insistència malaltissa en trucar a una porta on saps que no ets benvingut, i on mai seràs mirat de la mateixa manera que els altres.  Es una esquizofrènia col·lectiva, que es demostra per exemple col·locant de Consellera de Justícia a un personatge que va comparar les consultes democràtiques amb els homenatges a Euskadi dels etarres morts, un autèntic país de bojos.

A la plaça Colon de Madrid s’han reunit milers de persones en un acte religiós, organitzat per l’església catòlica, i anomenat Missa de les famílies, on s’ha tornat a defensar un únic model familiar, i rebutjat qualsevol alternativa possible. Per altra banda el Bisbe de Solsona ha criticat la possible instal·lació d’un monument en homenatge a la comunitat gai de Barcelona, davant el Temple de la Sagrada Família, cosa que considera una provocació. Tolerància i respecte, son dos paraules que sembla no figuren en aquesta fe religiosa.

Efectivament, a Madrid lluny del mig milió de persones esperades s’ha celebrat la missa abans esmentada, on el Papa Benet XVI ha saludat a l’acte convocat per la Conferència Episcopal, i ha demanat els fidels que siguin servidors de l’amor que acompanya i defensa la vida, i que la família cristiana sigui un autèntic santuari de fidelitat, respecte, i comprensió, i una autentica vocació cristiana dins d’ella. Cal destacar que aquesta celebració es fa per defensar l’únic model que consideren possible familiar, la formada per un home i una dona, cosa que fa quatre anys amb l’aprovació del matrimoni homosexual, van a arribar a dir que posava en perill la democràcia.  Per altra banda, la ubicació del monument abans esmentat segons el bisbe de Solsona, pot ferir idees o opinions d’una gran majoria de catòlics d’aquest país, i ha instat a col·locar-ho en altres llocs per no semblar provocador i innecessari, ja que sembla voler fer-se en aquest fi.

Realment, fa gracia comprovar com aquesta fe religiosa que  deixa a la dona com un esser de segona categoria, ja que per exemple no pot exercir com a missatger d’aquesta religió, cosa exclusiva per l’home, i que a més no permet als seus sacerdots formar una família com ells la consideren,  ja que sembla que l’egoisme del Déu que pregonen, no permet compartir l’amor de les persones que te sota la seva jurisdicció. Fa gracia veure la hipocresia d’aquesta religió, al fer bandera de la tolerància, la comprensió, i l’amor als altres, i per altra banda no contemplen cap tipus d’unió familiar que no sigui el model oficial que defensen, amb clars símptomes de discriminació sexual cap a totes aquelles persones que no comparteixen el model de l’església, i que cal recordar no es una cosa escollida amb llibertat, ja que la sexualitat es una cosa individual de cada persona.  Davant l’aprovació del matrimoni homosexual, es van atrevir a dir que posava en perill la democràcia, com si res tingues a veure una cosa amb l’altre, en un altra forma de la discriminació i la xenofòbia que practica l’església catòlica. El bisbe de Solsona es una clara mostra d’aquesta visió de la vida, i es permet per no ferir sensibilitats, i per provocació, suggerir el canvi d’ubicació del monument gai.  Realment son paraules presumptuoses, ja que ells no son el centre del món, i han de veure que hi ha moltes sensibilitats diferents en el planeta i s’han de respectar.  Caldria dir-li que molta gent degut a la seva fe religiosa diferent, pels casos de pederàstia mai prou aclarits, pel caràcter totalitari i feixista exhibit per aquesta església, moltes vegades també hauria d’assumir que els seus temples podrien no ser acceptats per tota la gent per igual, cosa que sembla no es planteja el Bisbe, ja que es deu considerar amb la veritat absoluta.

En definitiva, una sèrie de gent que es permet fer lliçons i sermons en temes que precisament no entenen molt, com la família, i que es consideren amb possessió de la veritat sense mes, oblidant tot el que esta corrupte i podrit en aquesta església catòlica, ara i al llarg de la historia.

Ja hem entrat el 2011, i davant uns dies en que el calendari marca una pausa en el moviment polític més proper, aprofitaré per parlar d’un fenomen que crec ha revolucionat aquest any passat, i que ha trasbalsat el poder mundial en mans d’uns pocs gracies al control sobre la informació, i que aquesta organització sense ànim de lucre ha intentat destapar per posar en evidència la crueltat de la rasa humana, i la manipulació que patim com a sistema per controlar les masses per part dels que sempre belluguen els fils del poder.

Es una organització que ha atacat directament el cor del sistema, i el punt  vital per controlar el planeta, com es la informació i el control sobre ella. Wikileaks publica documents confidencials filtrats per persones anònimes, i el seu anomenat director es un activista d’Internet australià de nom Julian Assange, ells reben la informació, i decideixen si s’ha de publicar o no, han rebut diversos atacs i vetos a la seva web, i el detonant de la seva popularitat va ser una sèrie de documents sobre les activitats de l’exèrcit americà en la guerra de l’Iraq, i que amb diverses parts han estat difosos a la premsa i mitjans mundials, mostrant la cara oculta de la barbàrie de la guerra o la que amb tot el cinisme s’anomena danys col·laterals.  Els activistes tenien un principal interès en el règims opressius del món, i també en el comportament poc ètic d’empreses i governs. Des dels Estats Units, i altres llocs del mon s’adverteix de les penes de presó per filtració de documents secrets. De totes maneres no disposen de seu oficial, i compten amb molts col·laboradors per tot el planeta, i una de les coses que més els preocupa es conservar la privacitat dels seus confidents per raons obvies. Sembla que la pressió dels estats sobre l’organització cada cop es més forta, arribant al joc brut d’acusacions d’abusos sexuals al seu director. 

La seva feina segueix, i en casos com Islàndia han arribat a aprovar lleis al Parlament promogudes per ells pel bon tractament de la informació, de totes maneres la revelació més sonada fins ara ha estat les interioritats a la guerra de l’Iraq, i concretament uns vídeos des d’un helicòpter que segurament haureu vist, on es veu com disparen contra uns presumptes enèmics, i posteriorment una furgoneta d’una família amb canalla en el seu interior intenta ajudar un ferit, i sense cap comprovació disparen a la furgoneta amb totes les persones en el seu interior, amb la conversa entre pilots fent apostes sobre les morts que poden haver produït, i un altra on tenen que disparar un edifici on suposadament s’amaguen dos terroristes, i davant el pas casual per davant d’un vianant  no esperen el seu pas, sinó que executen l’acció amb la mort d’aquest ciutadà com el que anomenen un dany col·lateral, això més les imatges de tortures a detinguts, fins hi tot a menors entre d’altres, formen un  conjunt no apte per sensibilitats sensibles.

Realment la cruesa d’una guerra, en aquest cas amb un argument per iniciar-la totalment fals, i que no ha produït cap judici al seus instigadors per crims contra la humanitat, i que amaguen totes aquestes accions al públic que mostren on pot arribar la maldat i la deshumanització de la raça. En una acció de guerra, i la lluita per la supervivència, i dins d’aquest context, pot haver-hi accions que res tenen a veure amb l’ètica, i que formen part d’aquesta barbàrie, però les accions calculades i a sang freda amb totes les opcions per evitar-les, això son assassinats i monstruositats, que els culpables haurien de pagar. La seva visió els incomoda, ja que sota el filtre de documents secrets o seguretat nacional no es poden incloure aquests autèntics monstres i assassins sense compassió, per amagar la realitat d’una situació, i seguir manipulant les masses cap allà on volen portar-les els quatre caps que dominen el món.

Es una iniciativa que pot desemmascarar en part la farsa, i la falta de respecte per la humanitat d’empreses sense escrúpols, bancs, i caps de govern d’estats poderosos que poden jugar amb la vida de la gent, i amb estats sencers, per afavorir els seus interessos sense cap pena que els condemni.

Crec que es una de les novetats més destacades d’aquest 2010, i que demostra com poden variar les coses amb els diferents tractaments de la informació, i el poder del poble cap a les altes esferes de poder, i no com sempre a l’inrevés.