El poeta és a la plaça. Es mira el rellotge. S’ha decidit a l’últim moment, d’acompanyar-se de la mort, que ell ja ho sap, quant de temps li queda.
—Que algú li faça companyia, que ja no ve de passarell!
El poeta és a la plaça, amb un abric negre damunt dels muscles, que li arriba gairebé als peus; l’escalfor el manté viu, i l’alé d’alcohol i una densa atmosfera sense ànima, caguen la mort, una pena de paraules i de frases cansades: ja toquen a mort del poeta.
El cabell negre del poeta voleia contradirecció, òbviament és poeta i fóra inútil seguir-li el rastre. El valor dels poetes és suficient per conformar el valor sencer d’una vida. A la plaça hi ha un bar, n’hi ha més bars, però n’hi ha un que ens interessa especialment. Allà el poeta es mira els ulls de la mort, de rostre sec, tan blanc que la mirada es converteix en una neu grossa sobre la ciutat, sobre la plaça també, naturalment. Ningú no podrà fugir-ne, pensa el poeta, de la mort amb aquesta nevada. Intensa, gratuïta. Eficaç. Ningú no va demanar què pensava la mort, sobre els versos. Ningú no pegava per abraçar-se, ni d’amor ni de llàstima. Van marxar plegats, el poeta i la mort, perquè és del tot impossible que visquen al mateix barri.
Però allò que no pot resisteix la foscor, tampoc pot resistir la llum.