Ja tenen el veredicte?
El suport de polítics i d’institucions no són gratuïts. A cegues no es llancen contra el buit. Mitjans i amics, ja saben què dirà demà el jutge? Almenys coneixen tots dos veredictes, el del jutge, i el de la realitat que han viscut els últims anys de govern: un despropòsit d’amigots, de festotes, de regals, de contractes menors i majors, d’abusos, d’anar escampant un estil polític impròpi, si partim de la noblesa, de les bones maneres i de la responsabilitat social, la qualcosa n’hi ha polítics que no coneixen. O que coneixen millor que no nosaltres.
Saben el veredicte, però s’amaguen de la informació, de la claredat que haurien de predicar aquest nous rectors d’una església tan coneguda com impúdica: la religió política actual repeteix els esquemes de sempre: els polítics ja prediquen contra l’exemple del que prediquen. La política és això, ens deien els pares, quan encara vivíem el feixisme de la dictadura. Amigots, els seus, i tots a omplir-se la butxaca dels diners aliens.
La cara ho aguanta tot, la mala fel, la mala sang, el pitjor dels exemples. És el que ens ha tocat de viure als valencians tants anys seguits: del famós parany ‘venim a forrar-nos’, ‘estem en política per fer-nos rics’ als pernils, els vestits i els regals per a tothom: la família, les filles, la dona… A València, a Anglaterra, a Itàlia, a França, els exemples occidentals s’estenen per a riota i burla d’allò tan sabut: dels polítics i de la política professional no podem refiar-nos. El pitjot de tot plegat és que els nostres pares tenien raó.
Ells, els polítics i els nostres pares, ja tenen el veredicte, i despús-demà tot continuarà igual. O pitjor. Vestits, medalletes, amigots, regals, pernils, televisions, cotxes, hipoteques… l’ésser humà al despullat. Ni millor ni pitjor. El polític és un animal racional, valencià, corrupte, imputat, però davant la justícia, no hi ha gaire suc ni volum, ni mescla suficient per preparar un bon esmorzar. A una altra cosa, cavallers, a la feina, ara va de debò.