Entre 1.000 i 30.000!
En són molts, entre mil i trenta mil aplegats per reclamar, encara al segle XXI, uns mínims democràtics en un país europeu. Per València. Ara, que a les alçades d’any i de segle que som, anem dubtant si ho som, un país europeu; democràtic, escassament. Convocats per Acció Cultural, els carrers de València es van omplir ahir de mil o trenta mil joves i grans, que cantaven independència, a ritme de ritmes, de valencians amb tabals i dolçaines, excelses, i de rues sirolloses que omplien de festa i de goig, al capdavant, una manifestació desigual, entre mil i trenta mil ànimes. Las Provincias no vaig trobar que digués res. De Canal nou, no n’esperem gaire. L’Avui en deia 30.000. Levante espanyol en deia mil. Com la Ser (consciència) espanyola, també apostava per mil. Vilaweb en diu milers. La polícia de Rita en diu mil, els organitzadors d’Eliseu, 30.000.
Nosaltres diem que entre mil i trenta mil i fem les paus amb tothom, i amb tots ens casem. Que és com no ser amb ningú i fer mala cara de bon matí. Som a 10 de maig i la reivindicació demòcràtica continua, i l’exigència de més llibertat, i de més escola, sobretot a les Corts i al Govern valencià. I de més ús de la llengua, com reclamen avui pels carrers del país, a Marines, Camp de Túria, al Baix Segura, al Vinalopó, a l’Alacantí… Entre mil i trenta mil, una gernació sens dubte, a favor del seny. I d’una millora matemàtica global, a l’hora d’alfarrassar o de comptar a colp d’ull. Naturalment, entre més coses, aquest país és ple de Polifems i, els càlculs i la mirada, ja carrega del costat més convenient de cadascú.
I llavors no li donen la raó a qui més fort crida o més rebombori manifesta, però sí que deuen tindre la seva influència, encara que negativa però multiplicada per dues vegades mil.
Es clar que qui parteix de res, un poc més que res li pot semblar molt.
Conec a uns 50 que hagueren estat. Del meu rogle: els meus fills, ma mare que sobre se castellana està més independentista que mai. Era a missa. La meua parella actual que es un pes pesant en l’engranatge educacional de la Generalitat. Molt castellana però que la seua ànima era no per la independència sinó que, coneixent l’entrellat per dins, en sap que és una burla. Ella és anglofona, catalanofona, germanòfona i pensa i actua, majoritàriament en español…però està en contra del putiferi de pseudemocràcia que ens han endossat els españols i l’ús caciquil i ‘pro domus sua‘ dels nostre pressumptes dirigents colonials. Se’n riu del desconeixement del seu cap actual (Font de Móra & Friends Company) de qui diu que no tenen ni puta idea en la implementació del plurilingüisme en el nostre sistema educatiu. Situat jo, ahir vesprada, al cantó entre sant Vicent i periodista Azzati vaig comptabilitzar aproximadament uns 20.000. Li ho comentava a l’Enric Tàrrega que estava eufòric, passada la mani. També, ella, ens critica a nosaltres, de qui diu, que som uns ascètico-místics del copó, incapaços de sinergiar tot el potencial que atresorem. I això relliga amb el comentari, aquí dessús, de l’ínclit ANÒNIM envers les urnes. Hi hem de pensar-ne i, sobretot, actuar-hi.
Rep una forta abraçada, mestre.
Això ja ho sabien els CNI de torn dels poders factics de l’Estat espanyol del tot lligat i ben lligat.
I des de llavors des d’una banda i l’altra han lluïtat per que el País Valencià no siga o siga el menys possible.