Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Ui, ui, ui, Camps!

0
Publicat el 6 de maig de 2009

El tribunalet no li ha concedit l’anul·lació. Home, això estava cantat. Preparat, diria. Aquest punt no era significatiu, vull dir, que el xiquet (sembla que tremola, i cada fotografia al diari és pitjor que l’anterior). No té remei, però compte amb el Tribunalet valencià. Ells ja s’han trobat, són amics, dinen junts, saben cada moviment, com altres saben què hi ha al sumari secret, perquè a fi de comptes és secret, per això saben què hi ha, cada detall, noms, quantitats, empreses…, és com un joc dels uns i els altres, que són els mateixos i, a la fi, tots ixen guanyant. Els vots, els diners, l’enriquiment dels amics, els fraus. No perden mai, ni qui governa ni qui és a l’oposició. Som un país de pandereta, com el diari, com els altres diaris, tots plegats van a favor si cal, però res no destorba allò principal: imputats, perdonats, polis, lladres, jutges, polítics, fins i tot els borbons canten a la mateixa missa: salveu-vos, ximples, que jugueu en el mateix partit, en el mateix bàndol, a la mateixa lliga…, tothom es burla de tothom, i després a sopar plegats a compte dels ciutadans. Van passant els dies i van arxivant-se més casos, sí, n’hi ha algú que ha de pagar, pocs, però allò gros, allò que és el moll de l’os, no ho toca el jutge, cap jutge, que no els interessa.
Pobre, Camps, li trauen unes fotos de malparit que no li fan justícia. Ell que la voldria tota, la cara ensabonada per fer patxoca. L’home no caga, almenys no sembla que ho faça amb normalitat. Quin gest, quina cara; els seus, quin tall de polítics, de cares…, de pocavergona de país sencer. Després de Ceuta, els valencians som els segons en el rànquing europeu de fracàs escolar, gairebé el 40% per cent. 
Pobre, Camps, que es veia de president espanyol, ho promet, ell es veia a dalt de tot del cadafal, president d’aquells lleonets d’espanya, presidentot, i ara no el volen ni veure pel terme, ni a l’estació de València, per si li agafa un rampell de voler audiència. Ni el papa no vol saber-ne res d’aquest acòlit de l’Opus. Pobre, quin bac, quina jugada, quina traveta no li ha posat algú, segur que algú dels seus, una gola profunda a la valenciana. Bèstia, molt bèstia, pobre Camps.

Rumor: ui, Camps, què fa Rambla? Rambla de president valencià? Vols dir que… No, no, ell no te l’ha jugada, no. No? Vols dir que…? Rambla, no. Ell no, Camps, veritat?

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Paco Muñoz, 70 anys

1
Publicat el 4 de maig de 2009

Alcàsser, han començat avui les trobades de cors de l’Horta Sud. Són les Trobades musicals, dins el programa de la Trobades del país, amb l’objectiu de fer una crida a les famílies perquè matriculen els fills en valencià. Al País Valencià, la matrícula és oberta a partir del sis de maig, i ja sabem que l’Administració valenciana posa tot d’entrebancs contra les línies en valencià. No les prohibeix, que és el que en el fons voldria –durant tres-cents anys han prohibit tot de coses, a València, així que ara, en el segle XXI, en té suficient per satisfer la torpesa fent ús de paranys i subterfugis per entrebancar l’escola, l’escola en valencià a València.

A Alcàsser les escoles portem els cors de xiquets i xiquetes i presentem una cançó. El final de festa és un altre regal: apareix Paco Muñoz, amb aquella senzillesa de sempre, gran, gros, immens, i comença a embadalir els xiquets. Amb unes quantes cançons, picant de mans, de cames, tocant-se el nas, fa ballar tothom, i córrer, i cantar. La senzillesa del gest, l’experiència, els anys de món a l’escenari, són suficient per fer rodar la imatge que seríem un país de primera, a poc que ens deixaren treballar, que és respirar amb una certa llibertat.
Em quede atònit, després de tants anys, davant l’incombustible Paco Muñoz, per com entusiasma centenars de xiquets que no paren, incansables. Malgrat que ja s’ha retirat, a Ca les Senyoretes entre més indrets significats li han fet sentits homenatges, però ell no diu mai no, a escola valenciana.

Cap al final dels setanta va venir a Bétera. El recorde dalt l’escenari de la cambra agrària, aquella nit. Fa més de trenta anys, era més jove sens dubte, també incansable, de veu dolça, dins el programa de la segona o tercera setmana pel país que organitzaven uns joves del poble. Recorde alguna dificultat en l’organització, fins i tot un altre cantant d’aquella època que va venir a fer d’obrellaunes del concert. Tots hem anat fent anys, fent-nos vells: ell n’ha fet setanta, però encara ara fa anar els xiquets en un ball interminable, a favor de l’escola i de la llengua.
Malgrat el que som, hi ha alguns exemples d’homes, d’històries, d’accions, que paguen continuar treballant-hi. A ritme d’aquell trenet de Carcaixent, que ell cantava avui, a Alcàsser; contrast del fals tren d’alta velocitat contra els valencians.
Per molts anys.

Aleshores i Gairebé (i3)

2
Publicat el 3 de maig de 2009

L’atac contra els mestres per les paraules que fan servir, com ara ‘aleshores’ i ‘gairebé’, és premeditat. El PP ha tocat la trompeteta de xafarranxo (n’hi ha eleccions i n’hi ha més acoses a amagar) i els destralers han començat la batalla. De primer contra els mestres; després tornaran contra TV3, contra Acció Cultural a continuació, contra el catalanisme, que també és el valencianisme, i sempre contra la llengua, un recurs que la dreta i l’esquerra espanyola fa tres-cents anys que utilitzen.

Mai cap polític espanyol no atacarà la llengua castellana, ni els mestres, encara que aquests feren un ús culte de la llengua. Al contrari, si els mestres ensenyaren a l’escola una llengua coixa, farcida de barbarismes, d’errors, construïda amb estructures copiades del francés, o de qualsevol altra llengua, tothom s’agafaria el cap i posarien remei urgent: i sobretot posarien diners, molts diners. En realitat és el que fan. En canvi, els polítics espanyols no fan escarafalls, ni posen remei, ni recursos suficients per qualsevol altra llengua que no siga espanyola.

El cas dels polítics valencians pel català de València, polítics de dreta i d’esquerra, sense diferències, és de protocol cerimoniós: amb una almoïna en tenen suficient per sentir-se satisfets. Malgrat que saben que n’hi ha pocs recursos, pocs mitjans, i encara menys voluntat institucional. A més, no poden suportar tants esforços, i tant de coratge com posen els mestres per la llengua, malgrat els entrebancs. Els mestres i l’escola conformen un espai que no dominen, amb l’absolutisme que desitjarien, i no els deixa viure, ni dormir, l’esforç i el voluntarisme estés a tot el país. Les Trobades són un exemple de coratge cívic contra la burrera política que ens governa, contra la burrera d’una oposició que tampoc vol saber-ne gairebés res de llengua, si no és l’espanyola. Els últims atacs de l’equip d’Alarte, l’alternativa a Camps, demostren el tarannà antivalencià dels nous líders del PSOE valencià.
Contra la llengua, contra l’escola, contra un dels moviments socials més important al sud, els uns i els altres, PP i PSOE, també són de bracet.
Aleshores, quina és la diferència?, ens demanem. No n’hi ha, gairebé no n’hi ha cap ni una.
Tants se’ls en dóna. Perquè la llengua, la llengua dels valencians, els la bufa. Ells són en política per altres coses, que per ells són objectius més lloables, més importants, més fonamentals. El poder, l’enriquiment, la notorietat, la fama, la corrupció, la monarquia, la constitució, les comissions,  i un seguit de reptes més o menys d’aquest nivell d’importància que ells prioritzen tan bé.

La llengua dels valencians?, a l’escola, i prou. A la vida pública, a la vida social, a la vida política, ells en tenen una altra, de llengua.

Rus el berro: remateu-lo! (2)

1
Publicat el 2 de maig de 2009

L’atac contra els mestres és recurrent, que no és casual. D’un armari franquista, d’extrema dreta, va eixint el model feixista dels anys trenta del segle passat, mentre anaven preparant el colp militar de Franco.

El president de la Diputació de València va adobant el necessari: trau balons fora, per enganyar l’opinió pública, i fer oblidar el desastre que tenen a casa: corrupció, frau, prevaricació, abús… De quantes coses més poden acusar el govern valencià? Però Rus prefereix posar en el punt de mira els mestres: acarnisseu-vos-hi, en els mestres.
Potser perquè l’home ha llegit el manual que va instaurar el feixisme espanyol, quan va derrocar la democràcia legal i va instaurar un règim sanguinari, cruent i repressiu: sobretot es van acarnissar en els mestres, perquè sabien què representaven, els mestres. En van afussellar, en van torturar, en van castigar, empresonar, n’hi hagué qui s’exilià… Els mestres van pagar car la gosadia del coneixement. De voler ensenyar models no convencionals, a partir d’una altra escola.
Rus voldria una societat valenciana analfabeta, votant del PP, sí, però analfabeta. Per això recrimina els mestres que volen parlar la llengua correctament. Per això convida a rematar-los. Com un berro, s’ha comportat el president, com un camisa blava, legionari de Cristo Rei, que crida els seus perquè ataquen l’escola, els mestres, la llengua…
Temes recurrents, també, per alçar cortines de fum a la casa pairal dels valencians, les Corts i el Palau de la Generalitat, tan habitada ara mateix de vergonya, de corrupció, de putots, de tants subterfugis com puga dibuixar un govern de poca classe, barroer, cutre, friqui, d’un nivell intel·lectual a lo Rus: berros!

A lo Rus, doncs: remateu el president de la diputació! Remateu-lo!

Remateu els mestres!

4
Publicat el 1 de maig de 2009

Un responsable institucional valencià, president d’una diputació provincial, la de València, demana que maten els mestres. Ho demana repetidament i doblement: en concret diu, remateu-los. L’home encara va lliure. Vull dir, que la policia no l’ha enxampat, ni trobe que el jutge Garzon, ni el Marlaska, ni l’altre, tan preocupats pels adjectius que utilitzen algunes persones, hagen dictat un ‘auto’ contra el polític en qüestió, un berro en realitat.
Per molt menys n’hi ha gent tancada, jutjada, denunciada, amb la prohibició expressa de no exercir cap càrrec, ni polític ni cívic.
El president de la Diputació de València, el berro Rus, ha dit públicament en un míting del seu partit, el PP, que maten i rematen els mestres, si parlen correctament valencià. La desvergonya i l’amoralitat dels homes del PP, cada dia que passa, és més grossa, i en trauen a manta a passejar fora de l’armari. S’atreveixen fins i tot amb les amenaces contra els mestres, si proven de parlar correctament la llengua.

El berro de Rus, president de la Diputació de València, i alcalde de Xàtiva, en un país democràtic i responsable –pense en qualsevol país d’Europa–, ja hagués estat cessat pel seu cap. A Europa, un personatge d’aquest calibre, que vol el mal dels mestres i de l’escola, no tindria cabuda. Però a València, sí, a València els seus li riuen les gràcies, per berro.

En aquell discurs, el vicepresident del govern valencià, Vicent Rambla, era present. I ja veia com articulava el discurs aquell berro de president d’una diputació, que no sap parlar, l’home, però s’atreveix a demanar que rematen els mestres, si fan un bon ús de la llengua. Per ell, fer un bon ús de la llengua és dir ‘aleshores’ o ‘gairebé’. Si ho fan, els mestres valencians han de ser rematats.

La justícia valenciana hauria de saber si ‘rematar’ ací vol dir fer el tret de gràcia, o afussellar directament, o passar per garrot o estimbar per un barranc de l’infern, per exemple. Però demanar públicament que rematen els mestres, un home que representa un càrrec institucional important, malgrat que ells mateix, els del pp, saben que és un berro, hauria de portar-lo directament a la presó sense excuses.
Sobretot perquè, a València, ja sabem com les gasten els individus de l’extrema dreta, i també sabem com estan d’emparats per la policia, pels jutges i pels polítics del PP.
Donar ales perquè s’ataque els mestres, cosa que ja passa a molts pobles del sud, i els rematen, hauria d’estar penat per llei, malgrat l’espècie de polítics que ens governa. Fóra això el més sensat en un país civilitzat, fins i tot en un país tan poc democràtic com el que vivim.

Ací hi ha un motiu excepcional, imperdonable, perquè l’escola pública i privada comence una vaga de mestres indefinida. No solament fins que el berro presente la dimissió; cal una vaga indefinida fins que la justícia actue d’ofici i empresone aquest impresentable president dels valencians i el deixe a pa i aigua. I si la valenciana és una justícia insuficient i parcial, que ho és, que n’actue una de rang europeu superior.

Solament els règims totalitaris feixistes s’atrevien a demanar públicament, irresponsablement, que remataren els mestres i el que això representa i significa. Matem els mestres, cremem els llibres, tanquem l’escola… és aquest feixisme que va destapant-se impunement, el que vivim els valencians per a vergonya pròpia, per culpa de l’espècie autòctona d’homínids polítics, subespècie valenciana.

Alarte! Que el PSOE també està en contra de l’Institut Ramon Llull, de la llengua i de més coses… I avui mateix, la ferida és doblement penosa i el ridícul majúscul. Quina pobresa d’esperit, i com de migrada és la intel·ligència política al sud.