L'ombra de l'hegemó

Si el PSOE és intel·ligent, i no sé, de veritat, si és molt demanar, hauríem de tenir nou text estatutari abans de finalitzar l’any.

Des que als mitjans de comunicació catalans només es parla del que han dit els espanyols reaccionaris contra Catalunya el dia anterior, que he deixat d’escoltar la ràdio.
Un país normal no es lleva cada matí durant sis mesos comentant que han dit al país del costat. Que diguin el que vulguin!!

És per això que no he pogut saber exactament qui i en quines circumstàncies ha dit que el 27 de desembre tindrem estatut. Sigui qui sigui, crec que és dels que en la política hi toca.

La situació actual és més o menys així: El PP ja ha fet servir totes les seves armes mediatiques i d’estructura interna en contra de l’estatut català.

Ha anat tant enllà que fins i tot ha posat l’economia en perill, cosa que evidentment és com quan l’esquerra es posa els sindicats en contra. Un supòsit que no es pot permetre un partit de dretes.

Els seus resultats han estat prou bons, i quan, després de la campanya nadalenca, hi tornin, poden encara esgarrapar alguns punts en les enquestes.

Ara, el PSOE pot fer quatre coses:

a) Allargar la negociació estatutària per acabar dient que no:
Fora estúpid. Per molt que poguessin vendre als seus que “no han pogut arribar a un acord però ho han intentat”, i encara que això els permetés acabar la legislatura, el PP els diria que tot el soroll només ha servit per enfrontar espanyols, i que el mes normal hagués estat dir no d’entrada.
Tindrien raó. El PP guanyaria amb majoria absoluta. Si guanyés amb majoria simple, el PSOE ja hauria perdut tot el suport parlamentari.

b) Acurtar la negociació estatutària per acabar dient que no:
Torna a ser estúpid. Perdrien el govern abans d’acabar la legislatura. Un avançament electoral portaria una desfeta pel mateix que en el punt a). Tant PSOE com PSC en sortirien escaldats electoralment. No poden al·legar intransigència dels socis (ERC o CiU) perquè ICV no és vist com a nacionalista i els desacredita.

c) Allargar la negociació estatutària per acabar dient que sí:
Tot i que els comentaristes oficials dels mitjans sempre han previst aquesta opció com la que té més possibilitats (cosa que diu molt de la nostra classe periodística), aquesta opció és molt poc intel·ligent. En primer lloc perquè permet al PP continuar emmetzinant a la població espanyola i anar guanyant punts. En segon lloc perquè en aquest cas, les eleccions al parlament espanyol es convertirien en un referèndum a espanya sobre la decisió d’acceptar un estatut, cosa que jugaria en contra totalment del PSOE. En tercer lloc perquè la pacificació d’Euskadi necessita temps. Necessita que el PSOE demostri que hi ha vies pacífiques per resoldre els conflictes de sobirania i ETA tingui temps per digerir-ho i prendre una determinació. Un any, i menys un any electoral, no és prou temps.

En aquest cas, el PP guanyaria les eleccions, encara que fos per majoria simple. Un cop resolt el tema estatutari, un govern espanyol recolzat per ERC i CiU a la vegada (l’únic possible) no aguantaria gaire.

d) Acurtar la negociació estatutària per acabar dient que sí:

Ara plantegem-nos aquest últim escenari. El PSOE accepta l’estatut quasi intacte abans de finalitzar el 2005.
És evident que el PP continuarà dient que el món s’enfonsa, i segurament a les enquestes de Gener i Febrer arribin a superar en intenció de vot al PSOE, però mai superaran a la suma de tots els altres partits, que recolzen al govern, així que no podran reclamar eleccions anticipades.
El PSOE tindrà estabilitat parlamentaria fins a finalitzar la legislatura, i podrà continuar treballant en el seu tiquet de presentació per les eleccions d’aquí a dos anys, la pau a Euskadi.
Dos anys, encara que no ho sembli, són molts anys. Cap dels presagis catastrofistes del PP es cumplirà. El PP morirà en el seu propi vòmit.
Exactament el mateix que li ha passat a la dreta amb l’avortament, el divorci, la pena de mort, les jornades laborals de 8 hores, les parelles de fet, el casament de gènere, la constitució, … cadascuna d’aquestes coses havien d’acabar amb l’existència humana tal i com la coneixem. Però un cop aprovades, el món segueix, i tot el que els donava vots els n’acaba robant.

D’aquí a dos anys, la majoria de gent a Espanya tindrà la percepció que fa una eternitat que es va aprovar l’estatut i que no ha passat pas res.

És més, les eleccions al parlament català hauran passat, i segurament ERC haurà baixat una mica.

Els que escolten la COPE i veuen a la Maria Teresa Campos veuran que el cel no els cau al damunt, que els catalans no sodomitzem les seves criatures i que l’economia, si fa o no fot, segueix igual. El PSOE s’ha assegurat fons europeus fins al 2013!!!

Per aquells Barons del PSOE que es queixin de l’estatut, amb un comentari exèntric d’algú que després pugui demanar perdó n’hi haurà prou:

“Prefiero que el dinero que ganen los catalanes se lo queden ellos, porque así seguro que no se lo quedara el Partido Popular.”

De fet, la millor opció que té el govern espanyol és accelerar la negociació de l’estatut per ja.

Confio que seran prou hàbils com per entendre-ho.