Dues dones i un destí

Com m’ha fet tanta il·lusió de rebre el correu no fa gaire, d’aquestes dues heroines del país que vaig tenir la sort d’escoltar en directe l’11 de setembre, el penge ací mateix, avui 29 de setembre, dia de Sant Miquel festa major a Llíria, el Camp de Túria, malgrat que circumstàncies famíliars m’han fet arribar tard al post i apareixerà com del trenta, però tant se val.

Ah, el tiro-liro del TC, quina rapidesa a despertar els fantasmes de l’anticrist, si els feu un examen a cadascun d’aquests perdigons, d’una certa dificultat democràtica, de tenir ois que no passen… Per aquests Ulls de poll del requeté post_franquista prohibir TV3 a València també és constitucional?

Tancar la TVV sense consultar els valencians també és constitucional?

Prohibir línies en valencià a l’escola, és hiperconstitucional?

Prohibir una ràdio en valencià també és constitucional?

Atacar la llengua dels valencians és constitucional?

Deixar que el pp haja robat els bancs i les caixes valencianes és constitucional?

Tenir tot d’imputats i corruptes a les Corts, ho és, de constitucional? O com són del partit del TC, podeu dir que sou a ca l’oculista, triant ulleres de llarga vista?

No parlem de la pobresa intel·lectual, del sentit democràtic, ètic o moral d’un tribunal, no, d’això vostés mateixa ja fa anys que ens van empényer a descreure. Així que…

És l’hora.

 

 

Ara és l’hora
Hola Albert,El Tribunal Constitucional acaba de suspendre la Llei de Consultes i el Decret de convocatòria de la consulta del 9 de novembre. Davant d’aquest fet, reafirmem que el 9N votarem i que els catalans decidirem lliurement el nostre futur a les urnes.Us convoquem demà, dimarts 30 de setembre, a les 19h davant de tots els ajuntaments per iniciar de forma alegre, massiva i alhora decidida la campanya més important de la nostra història: la campanya perquè el proper 9 de novembre guanyi el Sí a la independència.

Per fer-la possible, necessitem 100.000 voluntaris que dediquin un parell d’hores de la seva vida per arribar a totes les llars del país i escoltar com volem que sigui el país nou que estem construint. Gràcies als més de 30.000 que ja ho sou. Us necessitem a tots.

 

VULL FER-ME VOLUNTARI

 

Ara és l’hora de la veritat. Ara és l’hora de guanyar.

Junts ho farem possible.

 

Carme Forcadell i Muriel Casals

SEGUEIX-NOS
twitter facebook youtube instagram
FES-HO CÓRRER!
twitter facebook
WHATSAPP
WhatsApp

Un sistema educatiu pervers

Dels tres dies del Congrés d’educació a l’Alcúdia, el segon ja mereixia amb escreix la nostra atenció, ves quin jorn i quin parell de ponències. Una aposta tan decidida i valenta dels organitzadors, que els mestres vam agrair amb entusiasme.

I és que enguany necessitem força i coratge, els mestres, per a començar un curs on la cara més ferotge contra l’educació és la mateixa llei d’educació, acabada d’estrenar, la lomqe, una declaració de principis contra l’escola, contra els mestres, contra els sindicats, contra la idea d’aprendre i d’educar. L’objectiu d’un sistema educatiu tan pervers com l’espanol és aterrar tota l’avantguarda pedagògica del segle XX, i redireccionar l’aprenentatge cap a la pitjor de les cares postfranquistes. Un sistema educatiu pensat des de l’església, el neoliberalisme (que vol dir l’extrema dreta), el centralisme caspós, la vigilància extrema en forma de revàlides o exàmens externs perquè ningú no puga escapar-se d’aquest malson en el qual volen convertir l’escola, a Madrid, per a la resta de l’Estat.

Hom es pregunta qui pot tenir tanta mala llet, quins noms propis hi ha al darrere de la redacció d’un model educatiu tan oposat als models centroeuropeus, no diguem nòrdics, i amb quina mala intenció es pretén de convertir els nostres alumnes en pastanagues, per comptes de facilitar-los camíns oberts al coneixement, quin parit de l’antic movimiento haurà tingut la pensada de tornar l’escola cinquanta anys enrere, com si la idiotesa se’ns hagués ficat al cap amb un trepant creminal.

Ah, els mestres tornem a la clandestinitat, ves si serà divertida l’escola enguany, si és que volem que els xiquets siguen lliures, aprenguen i deixen les albardes per als qui han pensat una escola per a miserables.

AFEGIT: perquè els del menisteri espanol han pensat, xa, si els volem rucs, albardem-los! Ho han pensat, ells, naturalment, que són d’una raça intel·ligent molt superior a la resta d’Europa.

Innovació a l’empresa valenciana (!)

Ahir vam ser al parc tecnològic de València per participar de dues conferències sobre innovació i empresa a la seu del CEEI, una mena de seu d’empreses europees per la innovació (oficialment, centres europeus d’empreses innovadores de la comunitat en perfecte espanol). Les dues conferències les feia el mateix home, en un salonet d’actes d’una estètica lletja, això ja fóra una mesura de respecte estètic, la innovació sembla que s’havia de presentar en la llengua LOMQE de madrid, malgrat que el conferenciant en dominava d’altres, i el contingut, si això es defensava com a innovador i europeu, era per pegar a córrer en deu minuts, quinze màxim. Però vam aguantar el primer envit per no escapar-nos-en a mitges (confessem que la segona conferència ens la vam saltar). Total, que per dir que el ‘Design thiwking’ és una eina que s’avança a les tronades dels clients i acabar per explicar que Steve Jobs era si fa no fa un afeccionat de l’empresa i de la innovació, perquè solament que sabia copiar allò que havien fet uns altres bo i presentant-ho amb caixetes amb estil, vam perdre dues hores que no tenen pèrdua: si aquesta és la seu de l’empresariat valencià per la innovació i per europa al parc tecnòlogic, on se suposa que l’empresa valenciana és a l’última en tecnologia, formació investigació i innovació, i acaben oferint-nos gat per llebre…, destapa que ni això no fem bé els valencians. Però que no heu visitat per exemple Barcelona, o Berlín o Londres?

Ves que nosaltres ens diem: anem, xa,  a vore si uns altres són capaços d’il·lusionar a partir de la bona feina, el coratge, l’estudi o la professionalitat… A cagar a la via, home! Ara, això sí, n’aprens una barbaritat d’aquell llenguatge per amanyagar que en saben l’ou: focus busines, área de networking, entrepreneurship experience, cash manegement, taller coolhunting… Mamonaes sí que en saben, tu.

Però vam eixir convençuts que han d’haver més empresaris valencians, més preparats, més innovadors i més professionals que allò que ens van oferir al CEEI. Ho voldríem creure.

Qui és en Fabra?

Els valencians ho tenim pelut, o fotut. O remaleïdament fotut. Els valencians ho tenim pitjor que ningú; no sé si n’hi ha res més baix, pitjor que ningú ja és un nivell considerable d’infern. Un infern polític en el sentit més grec, clàssicament grec. Filosòfic, més conservador que no Plató, infinitament més avorrit. I ja és un nivell considerable d’avorriment, Plató.

D’uns anys ençà? Quants, realment, quants anys fa que ens governen autèntics despropòsits, mala gent, la mala gana democràtica?, el cul d’Europa ens governa sense que res ni ningú no faça res, res de res. Sense bancs, sense caixes, sense diners, sense mitjans, sense cap personalitat, sense dignitat ni ètica ni res que puga fer-nos sentir que som alguna cosa, que encara ens sentim… una cosa, ens sentim!

Tenim unes Corts valencianes segrestades, un consell valencià segrestat, una economia ruïnosa, malmesa, i una ètica política de les cavernes. Culturalment, intel·lectualment, el pp representa el nivell zero, sota zero, aquella il·limitada mesura que assegurava que, del no-res, hom podia aconseguir arribar als cims més alts. Però a València això ens ha passat sense humor, perquè és la nostra realitat. Durant vint anys ens han governat, ens continua governant, la pocavergonya. La pocavergonya és el nivell polític que podem presentar a debat a les Corts, el debat general. Una riota.

Els valencians representa que som una riota. Som un sainet sense virtualitat, sense esma, sense el teatre, som una bufonada, una geografia perduda, enfonsada, eliminada.

—Qui és en Fabra? Aquest polític que ningú no ha votat però que ens governa sense ànima, ni esperit ni fetge, pobre, ni discurs, ni idees, ni sentiment, ni esperma? Qui és aquest home que guia més pregonament els valencians en l’abisme, en el non sense, en l’absurd, en el tarquim?

Qui va matar el pare, o va matar la mare, o va matar els dos, o va cridar la fatalitat perquè els valencians, tots plegats, siguem castigats tan severament per la idiotesa, la supèrbia, per una cort de furtamantes capaços de vendre’s la pell, traure’ns els ulls, tallar-nos la llengua, la xufa, les mans en canvi de continuar llepant una merda, dues merdes, tres merdes, d’aquells menistres de madrit que decideixen que els valencians, per dissortats, per inútils, no mereixen ni la terra que xafen, ni l’aigua, ni el pa, ni una missa en la llengua pròpia? Qui ha destinat aquest fat de fills de putes contra nosaltres, com el pitjor dels exemples que s’ha comés mai en democràcia, des que occident té memòria, si és que té memòria i explica què va passar durant la guerra, la potsguerra, la transició i el pacte església/psoe/extrema dreta contra València?

Qui és aquest farsant, en Fabra, polític fariseu bufó o peluix?, que ens obliga a una passió tan bèstia i covarda?

Sort que sols que era un son, un malson, una distracció, un atordiment després de dinar, una cabotada, una capsinada, una… Una fava entre cames. Una figa. Una.

—No em direu ara que aquell que es menjà la poma al paradís era valencià, xa, i que paguem el pecat universal per la resta de dies i dies…, com a poc hauria triat una taronja, una navel washintònia. Que serem cerrils, però burros, no, això mai de la vida.

Escola i lectura (amb Enric Queralt)

IMG_2224

 

Enric Queralt va inaugurar ahir el curs d’Enxarxa’t a Benissa. Enxarxa’t és una xarxa d’escoles que cerquen la qualitat d’allò que fan i són a partir de quatre principis bàsics. Però avui venim a parlar de lectura, d’aquesta explosiva comunicació que feu Enric Queralt ahir a la Seu de la Universitat d’Alacant a Benissa, la Marina.

Si voleu saber qui és Enric Queralt, ací teniu l’enllaç, del seu bloc amb lectures, propostes, ofertes, preus, indicacions, compromisos…, això d’ahir va ser com un huracà d’idees, de perles, de regals, de més contundents i de tan evidents com impagables. De fet, sembla que la invitació que li havia llançat Jaume Fullana, l’animador d’aquesta xarxa d’escoles valencianes era, vine i parla’ns de la lectura: “Parla’ns-en, des d’on vulguis, també a nosaltres.” diu el verset núm. 10 de la primera pàgina de l’Odissea traduïda per Carles Riba.

Llegiu a l’escola, amb els vostres alumnes, com diuen els decrets, mitja hora cada dia? Una hora? Tres dies a la setmana?, cap? Llegiu tots els mestres o solament els de llengua? Llegiu els de primària mentre els de secundària ensenyen allò important o bé ja deixeu a l’atzar que el 50% dels alumnes no llegesquen mai? I els mestres, llegiu? Llegiu amb aquella intensitat que reclamava Celestin Freinet per als mestres, Cussinet, Ferrer? Esteu preocupats d’això de la no-lectura, perquè vosaltres mateix sou no-lectors, o us preocupa més l’ortografia? Sabeu que ja n’hi ha instituts públics que llegeixen una hora al dia, sempre en el mateix moment de la jornada? Sabeu que la llei diu que cada escola i institut ha de llegir un mínim de mitja hora diària, per anar bé, o mitjanament bé…

El professor-consultor Enric Queralt va fer una aportació brillant, entusiasta i molt suada (ves com anava l’aire condicionat, però) perquè els directors tornem a l’escola avui mateix i reunim els mestres a la biblioteca: va, agafeu-ne cadascun un cabàs i torneu a les aules: el de matemàtica també, el de física, el de llengua, el d’anglés, el d’educació física que no s’escape, tothom que carregue els llibres i entre a classe: xiquets, són les dotze, avui no tocarà l`àngelus, tocarà llegir, el mestre també, cada dia a partir d’avui mateix llegirem plegats una hora… Potser una hora per començar fóra massa, no caigueu malalts d’empatx, mitja hora, va, mitja i prou.

Per acabar aquest primer apuntament sobre la proposta d’Enric Queralt (no us perdeu el seu bloc) agafaré un dels exemples dels molts que explicà ahir a Benissa:  la Gaithersburg Elementary School decidí d’eliminar els deures per a casa en canvi de proposar la lectura lliure dels seus alumnes. Els resultats de millora en poc temps van ser espectaculars. El 70% dels alumnes venien de famílies de pocs recursos, però ara són una escola de referència pel que fa a resultats.

Doncs, això, comenceu per repensar la lectura a l’escola. Tots els mestres, sense excepció. Els escocesos també. I els valencians més que ningú.

El Camp de Túria i l’Aplec

cartell general 3er_negre_baixaqualitat

 

El primer dels Aplecs valencians es va fer Llíria, el Camp de Túria, l’any 1960. D’ença que han passat manta coses a la comarca, tantes que són impossibles de contar en un apuntament. La comarca ha canviat la fesomia, els pobles han canviat, ho ha fet l’economia, el camp, fins i tot ha canviat la possibilitat d’estudi dels nostres joves. En els seixanta, una majoria abandonava l’escola abans dels catorze anys i, no ho creureu, es posava a treballar. Hem abandonat el món rural alhora que hem torpedinat l’habitatge, la geografia urbana, les carreteres d’accés, els polígons industrials, el parlar de la gent fins i tot. Les problemàtiques s’han accentuat, agreujat moltes d’elles en carrerons tan estrets que ens ofeguen el futur. L’Institut d’estudis Comarcals del Camp de Túria va provar de posar una mica d’ordre al desficaci dels noranta, a través de l’estudi, de la investigació i de l’acció reivindicativa: perquè les agressions eren contra el paisatge, contra el patrimoni, contra l’ordenació del territori, provàvem de posar una miqueta de seny a la urbanització salvatge i els problemes que aplegaria. No vam reeixir. De primer perquè n’érem pocs, un centenar, de segon perquè érem de l’estudi (un tret diferenciador que els valencians no han valorat mai prou, per no dir gens ni miqueta), de tercer perquè, qui en tenia la responsabilitat, va preferir aprofitar la seua parròquia i desestimar qualsevol consell d’un altre color. El desastre ha sigut absolut, Som un caos on regna la corrupció, la brutícia, campe qui puga i ja ho adobaran en el segle XXII. Que vol dir que no tenim remei, ara mateix a vint anys vista.Tret d’algun exemple, hem tingut polítics tan mediocres com inútils, tan ineficaços com torpalls, i la suma d’aconseguiments ja la descriurà cada ermita o cada capelleta quan arribe al cel, o a l’infern.

Però tenim sens dubte molts àmbits, moltíssims, que possibiliten el debat, l’estudi, la reflexió i l’acció directa, sens dubte. Els joves, una grapat de joves, volen agafar les regnes de la reivindicació identitària del Camp de Túria, i proposen un Aplec anual per reviure els seus interessos i reivindicar-se. Tampoc no en són gaires, com va passar a la nostra època, a totes les èpoques afegiria, però ja van fent amb l’ajut dels uns i dels altres. El tercer Aplec ‘modern’ s’hi va fer la setmana passada, a Nàquera. Hi vaig ser en dos moments, i vaig procurar de seguir-lo a través de les xarxes. Tampoc no vaig veure gaire gent, potser perquè el programa no era d’entusiasme. De fet, algunes de les problèmatiques greus de la comarca, al meu entendre, no s’hi tractaven. L’escola, el camp, la desocupació, la desorientació del jovent, la festa i l’excés, el medi, la corrupció política, el transport, la cooperativa de Bétera, la despersonalització valenciana de les nostres caixes, la cultura comarcal mateix, no sé quants temes propis no van aparèixer en aquest dos dies d’Aplec. I tret del concert de Pep Botifarra que va omplir aquella placeta la nit de divendres, no sé si tindríem gaire res més per guardar-nos. Em sembla que ens calen més idees, noves propostes, major innovació, si volem pegar en una fórmula atraient i lúdica, i compromesa, que aplegue la gent per la comarca, si és que veritablement volem guanyar el futur. O volem fer comarca.

Cal major autocrítica, afinar el debat de les idees i evitar una despesa excesiva que compromet la viabilitat de l’associacionisme, molt precari els últims anys.

El país i l’escola

 

 

El país és la peça bàsica, el tot, la columna vertebral que després vestirem a la nostra imatge i semblança (això sembla que em queda bíblic). Fins avui, i tret d’un quants àmbits, la semblança era trista, pobra, engronyada. Potser perquè som d’un estat que s’ha entrenat com cap altre a viure amb una pobresa espiritual que aborrona. I amb poca cosa que hem pogut esbrinar, han eixit tot de draps bruts que l’afaiçonen. La nostra part territorial, del país del qual parle, no penseu que és gaire diferent pel que fa a allò més visible fins ara, potser perquè fins ara mateix no ens deixaven ensenyar gaire res més, que a poc que trèiem el cap ens pegaven bastonada.

Però el present ha girat 180 graus, perquè tenim l’oportunitat de dibuixar com serà el nou país, a partir de com és en una part que era amagada, que nosaltres mateix no créiem possible, fins fa tres anys i un dia. Ara tenim l’oportunitat de dir com ho volem tot, exactament tot. I aquest és un dels majors reptes que podem viure, entre persones i formant part d’aquest nou país.

Avui mateix s’incorporava a l’escola el quart dels territoris, Catalunya. Ho feia no exempta de vindicacions, problemàtiques i concentracions dels sindicats majoritaris. Les Illes són de vaga, avui justament, contra la tristesa d’una consellera i un president que voldrien aterrar l’escola, si no és una escola a la manera com elles l’entenen: allunyada de la llibertat de Rousseu, dels principis de l’Escola Moderna de Ferrière i contrària a les Invariables de Freinet, per posar tres exemples contundents de grans pedagogs. Els mestres de les Illes tornen a guanyar el carrer cansats dels atacs a la llengua, de tanta incomprensió i d’un desgovern vergonyós; no sé si mai havíem viscut una generació de mediocritat política tan alarmant, d’una gernació d’aprofitats que fan anys no tenen principis.

València va començar la primera, el curs, i aquesta setmana ja ha convocat manifestacions per l’escola pública, contra els despropòsits de decrets i lleis que pretenen unificar i eliminar la diferència i la diversitat. Hi demanen la dimissió de la consellera, que penja cap per avall en manta cartells, com el borbó. Sobretot perquè la llengua és en la punta de l’atac del pp, se n’avergonyeixen de no ser monolingües, fins i tot públicament demanen perdó per xerrar valencià. Els grans mestres Pestalozzi, Steiner i Ferrer, ja explicaven la necessitat de llibertat de l’escola, d’enriquir els currículums, de la independència dels centres. Tot plegat, a Finlàndia sembla que funciona, no solament en resultatst acadèmics, sinó en valors dels joves. Espanya vol clavar el clau per la cabota, com més fracàs més s’entossudeixen a continuar castigant l’escola, malmetent-la i assejant-la. En benefici d’interessos particulars i contra alguns consells que Europa fa anys li indica que no funcionen. Tant se val que els albardes com no, són rucs i ens volen rucs.

L’escola serà cabdal en el nou país, en un país nou, els seus mestres seran una de les claus. Esperem que ho tinguen en compte des del primer dia, els polítics, en aquest nou estat que es dibuixa. Si amb tot de falques, l’escola catalana ha sigut capdavantera, amb més raó ara l’horitzó no té excusa per a l’admiració.

Catalunya és un país feliç; Espanya, no

 

foto

 

 

En començar aquest apunt només que tenia clar el titular, una part en realitat. Avui he viscut un jorn complet en un país joiós, content de ser qui és, de saber què vol, d’haver escrit definitivament que no n’hi ha cap altre horitzó. Bé, potser que  tot plegat siga exagerat. Vull dir que els centenars de milers de persones que he vist a Barcelona, i hem corregut molt, però molt, tenien un objectiu comú: la independència. I aquesta paraula era suficient per provocar aquell sentiment col·lectiu, de felicitat. A les cares, a les mirades, a les paraules, als gestos, tot era d’un goig exultant, com si res, però res de res, no els pogués torbar el deler, una sensació tan especial que només es pot sentir si la vius. La viuen.

 

Perquè avui hem estat, uns quants valencians que hem pujat a compartir l’11 de setembre, convivint amb tanta gent desconeguda que tenia aquell ideal que no hem pogut sinó adonar-nos-en. Sense perdre que nosaltres tenim una altra realitat, i un escepticisme  creminal, sense perdre l’objectivitat d’una realitat que diu que Catalunya no és un Estat independent, encara, assegurem que sens dubte és ben aprop de ser-ho. No trigarà, perquè aquella mirada, els gestos, els rostres, les complicitats d’aquella gernació al Born, al Fossar, a l’Arc de Triomf, a la Rambla, a la Gran Via, a Aragó, al metro, al tramvia, arreu on anares, no es poden eliminar de cap manera. Amb repressió menys encara. Amb repressió o càstigs o retallades, multipliques l’efecte independència cada hora que passa.

Quan hom desitja una cosa amb aquella intensitat que hem comprovat durant tot el dia —Catalunya potser que siga ara mateix el país més intens d’Europa, o del món—, res no el pot aturar. I ho saben. Els catalans saben que tenen a les seues mans la possibilitat de la llibertat. N’estan convençuts que res ni ningú no els trairà aquest regal, guanyat amb tants anys de treball, d’uns pocs en un primer moment, de tants com ho fan possible ara mateix. D’un regal que si bé fa anys es congriava lentament, de tres anys ença s’ha tornat imparable.

No cal fer-ho més llarg ni excusar gaires romanços, ves si hem vist proves d’aquesta convicció d’un país pel seu futur. Famílies senceres, nadons, iaios, néts, oncles, mares, germanes, cunyats, amics…, no volien perdre’s el moment històric del seu país, Catalunya, amb edats tan diverses, milers de joves amb estelades, de gent gran, però molt gran, amb estelades, de condicions tan diverses, diferents, amb estelades, que xerraven català, castellà, altres llengües, amb estelades, tots plegats per un sol horitzó, sense males cares, ni empentes, ni crits, i ves que feia calor, tanta com a València, inaguantable, tant se val, ningú no volia anar-se’n del seu lloc — he de dir que no cabíem, que d’inscrits n’hi havia més de mig milió, que de no inscrits triplicàvem aquella quantitat fàcilment, que hi havia tota la societat catalana representada, sense excepció, gaudint d’un jorn que, ells ho saben més que ningú, no té aturador. Perquè si hom tasta la felicitat, si se sent feliç, si és feliç, la tristesa, l’amargor o l’angúnia que els ofereixen a canvi no la vol ningú. I això és el que els ofereixen en canvi de la felicitat. Tornar a ser un país trist, sense rumb, sense futur, lligat a la pesantor d’una amarga submissió que ni un idiota no acceptaria.

Naturalment que no tenim la fórmula, ni la resposta a la solució entre dos països tan diferents, ja ho resoldran els polítics (!) no sé com, però Catalunya ja se sent independent. Ja viu el sentiment d’independència, malgrat que falten uns quants serrells, molt importants, per signar la declaració final. Però res ni ningú no farà que milions de persones desestimen la felicitat per d’un dol perpetu tan rocambolesc com proposa Espanya, almenys la part més dura i intransigent de l’estat.

 

 

 

 

 

*En el viatge de tornada, hem vist l’efecte espanya, allò que ofereix en canvi, també als valencians, de no tenir vida pròpia: la intransigència, la prohibició, la censura. En passar Vinaròs, ja hem perdut el senyal de CatalunyaRàdio. I el senyal de Canal 9 i Ràdio9 fa mesos que és tancat. És aquesta tristesa que ofereix espanya per continuar units. I els valencians que encara no hem descobert, almenys una majoria, què fa feliç un país. Potser perquè no hem sigut capaços de traure’ns la màscara que ens van regalar en un sopar d’idiotes, en el qual nosaltres posàvem el sopar i la taula, i els melons d’Alger i de tot l’any. I ells, ells no posaven res, solament la decisió de com i de quina manera sopàvem, i qui podia i qui no ser convidat a taula.

foto(19)

Literatures i optativitat

els-germans-k

 

Vaig ser en una reunió de professors d’institut per participar de l’organització d’una campanya en favor de la literatura universal. Quan diuen literatura universal s’hi refereixen  a aquelles obres imprescindibles, clàssics, sobre les quals descansa la literatura d’alta volada. Més concretament aquella triada perquè la llegesquen els alumnes de segon de batxillerat. La meua ignorància sobre el tema comença per unes poques dades: per exemple, la responsabilitat de l’optativa de literatura universal que es fa a segon de batxiller recau sobre el departament d’espanol de totes les universitats valencianes. Perquè cap departament de filologia catalana, de qualsevol de les universitats valencianes, segons que deixen caure a la reunió, no està interessat en aquesta àrea del coneixement, del currículum de la docència, de la formació literària i cultural dels joves. Així que, una majoria dels que la trien, la cursen en espanol. Una gràcia i una descoberta que som a tercera regional, encara. En total, 2.000 alumnes cursen l’optativa i solament uns quants, aquells que estudien en instituts on l’equip directiu és militant, o el seu departament brega contra el d’espanol, ho fan en valencià. Una minoria. Tercera dada, demane si, com explica el rumor, els especialistes de la reunió confirmen que les traduccions al català de les grans obres, els clàssics, són millors que no les traduccions espanoles. Incomparablement millors, em confirmen. Aleshores, què fem, amb tot plegat. ‘Per això som ací’, em diuen, per fer una campanya que convença professorat, departaments, alumnes, que tenim unes traduccions magnífiques, de les millors obres de la literatura universal, però que caldrà difondre-les, destriar-les, cercar-les, i dinamitzar accions per convidar mestres i alumnes a llegir en català, sobretot perquè si no ho podem fer en versió original, que seria allò més convenient, tinguem accés als grans mestres traductors.

Ara que ací, en la tria de llibres i en segons quins traductors, ja començava a ataüllar alguna discrepància, entre els savis convidats a la reunió. N’hi ha partidaris de traduccions més fines, cultes, de veritable literatura de bandera. Com n’hi ha que no aporten res de novedós a allò fet anteriorment pels grans mestres. Allò que algú deia fa anys que, quan Carner tradueix, llegeixes Carner, no l’autor traduït. Ah, pensava jo en silenci, però aprens tanta llengua, amb aqueix exercici, tanta! I quina literatura, xa.

Resum, obrim una via de treball per animar mestres i departaments de valencià dels instituts a recuperar l’optativa de literatura universal, a triar bones obres, clàssics, traduïts sense fissura. En unes setmanes, les primeres activitats de la campanya. En uns mesos, si n’hi ha resultats positius.

Ah, la universitat de València, què pensaran de tot plegat, pobres? A quina cosa dediquen el temps?

Una altra nit única

No sé quantes nits úniques podem comptar. Quantes n’estem autoritzats a explicar, ni quantes se’ns permetran de viure o valorar d’aquesta manera. Però dissabte 6 de setembre mereixerà de passar al calendari del Camp de Túria com una d’elles, aquestes nits úniques que fan viure la comarca de manera tan especial.

N’hi havia molts ingredients que ho van fer possible, però és que s’hi van domesticar perquè tot anés rodat. El natalici del poeta Estellés, el músic Borja Penalba, oh oh, l’actor Francesc Anyó, com llegeix Estellés, els lectors voluntaris, Voro Golfe, coordinador d’escola valenciana al Camp de Túria, i després un públic exquisit i anònim, entre més el mestre Ferran Zurriaga, el mestre Francesc Aledon, Víctor Iñurria que va llegir Estellés en euskera (no ho va fer en rus per culpa del temps, xa), l’editor Rafa Arnal, el blocaire Pep Albinyana, editor de VilawebOntinyent, Eva Dénia, l’actor Pep Ricart, l’escriptora Raquel Ricart, l’exmetge de la federació de pilota Josep V Dasí, l’empresari Carles Subiela, l’escriptor Juli Alandis, el periodista Frederic Ibañez, el president de l’Ateneu de Bétera, Toni Marzo, l’editor de l’Avanç, el blocaire David Segarra, n’hi havia gent de Llíria, de Massarrojos, de Benaguasil, de l’Olleria, de Vallada, de Nàquera, de Serra, de València, de l’Eliana, de Vilamarxant…, entre els centenars de persones que omplien la plaça. I Esperança Casanoves que no parava de filmar o retratar-ho tot. A ella li dec el canvi, avui, a la capçalera del bloc.

Vam fer calaix, que destinem a l’Aplec de divendres i dissabte a Nàquera, vam fer la rifa que li va tocar a un dels pintors que ara exposa a l’Ateneu, vam quedar-nos a xarrar llargament al corral, perquè aquella escena de la gent dempeus davant l’actor i el músic, perquè ningú no volia que se n’anaren, no podia esborrar-se amb un senzill bona nit. Va venir Amparo la Palmera, en acabar, i em diu a cau d’orella: Les sis veus em van agradar moltíssim, però això d’avui no es queda enrere. Enhorabona! Aqueixes paraules també em van emocionar, i vaig trobar que la nit també era única, malgrat aquell dissortat de la moto repartint una pizza, la televisió que era un pèl massa alta i el camió del fem que va aparèixer abans d’acabar. L’ajuntament hauria de mirar de no fer figa quan més falta fa.

Allà mateix vam certificar que pujaríem a Barcelona dijous, perquè la V de València no pot mancar, no passe que perden el sud, aquells veïns d’Estellés. Una idea tan senzilla com és llegir els poetes en una plaça, valdrà perquè mai més ningú no ens faça patir demència pels nostres de manera conscient. Perquè ningú no ens prohibesca la llengua, ni l’escola, ni els mitjans, ni la llibertat. Prou de por, s’ha acabat. A partir d’ara, llegirem quan vulguem i com vulguem, i en viurem un sac, cada any, de nits úniques. Per exemple, aquesta setmana…