Ulisses20

Com m’ha fet tanta il·lusió de rebre el correu no fa gaire, d’aquestes dues heroines del país que vaig tenir la sort d’escoltar en directe l’11 de setembre, el penge ací mateix, avui 29 de setembre, dia de Sant Miquel festa major a Llíria, el Camp de Túria, malgrat que circumstàncies famíliars m’han fet arribar tard al post i apareixerà com del trenta, però tant se val.

Ah, el tiro-liro del TC, quina rapidesa a despertar els fantasmes de l’anticrist, si els feu un examen a cadascun d’aquests perdigons, d’una certa dificultat democràtica, de tenir ois que no passen… Per aquests Ulls de poll del requeté post_franquista prohibir TV3 a València també és constitucional?

Tancar la TVV sense consultar els valencians també és constitucional?

Prohibir línies en valencià a l’escola, és hiperconstitucional?

Prohibir una ràdio en valencià també és constitucional?

Atacar la llengua dels valencians és constitucional?

Deixar que el pp haja robat els bancs i les caixes valencianes és constitucional?

Tenir tot d’imputats i corruptes a les Corts, ho és, de constitucional? O com són del partit del TC, podeu dir que sou a ca l’oculista, triant ulleres de llarga vista?

No parlem de la pobresa intel·lectual, del sentit democràtic, ètic o moral d’un tribunal, no, d’això vostés mateixa ja fa anys que ens van empényer a descreure. Així que…

És l’hora.

Hola Albert,El Tribunal Constitucional acaba de suspendre la Llei de Consultes i el Decret de convocatòria de la consulta del 9 de novembre. Davant d’aquest fet, reafirmem que el 9N votarem i que els catalans decidirem lliurement el nostre futur a les urnes.Us convoquem demà, dimarts 30 de setembre, a les 19h davant de tots els ajuntaments per iniciar de forma alegre, massiva i alhora decidida la campanya més important de la nostra història: la campanya perquè el proper 9 de novembre guanyi el Sí a la independència. Per fer-la possible, necessitem 100.000 voluntaris que dediquin un parell d’hores de la seva vida per arribar a totes les llars del país i escoltar com volem que sigui el país nou que estem construint. Gràcies als més de 30.000 que ja ho sou. Us necessitem a tots.   VULL FER-ME VOLUNTARI   Ara és l’hora de la veritat. Ara és l’hora de guanyar. Junts ho farem possible.   Carme Forcadell i Muriel Casals

SEGUEIX-NOS FES-HO CÓRRER! WHATSAPP

Dels tres dies del Congrés d’educació a l’Alcúdia, el segon ja mereixia amb escreix la nostra atenció, ves quin jorn i quin parell de ponències. Una aposta tan decidida i valenta dels organitzadors, que els mestres vam agrair amb entusiasme.

I és que enguany necessitem força i coratge, els mestres, per a començar un curs on la cara més ferotge contra l’educació és la mateixa llei d’educació, acabada d’estrenar, la lomqe, una declaració de principis contra l’escola, contra els mestres, contra els sindicats, contra la idea d’aprendre i d’educar. L’objectiu d’un sistema educatiu tan pervers com l’espanol és aterrar tota l’avantguarda pedagògica del segle XX, i redireccionar l’aprenentatge cap a la pitjor de les cares postfranquistes. Un sistema educatiu pensat des de l’església, el neoliberalisme (que vol dir l’extrema dreta), el centralisme caspós, la vigilància extrema en forma de revàlides o exàmens externs perquè ningú no puga escapar-se d’aquest malson en el qual volen convertir l’escola, a Madrid, per a la resta de l’Estat.

Hom es pregunta qui pot tenir tanta mala llet, quins noms propis hi ha al darrere de la redacció d’un model educatiu tan oposat als models centroeuropeus, no diguem nòrdics, i amb quina mala intenció es pretén de convertir els nostres alumnes en pastanagues, per comptes de facilitar-los camíns oberts al coneixement, quin parit de l’antic movimiento haurà tingut la pensada de tornar l’escola cinquanta anys enrere, com si la idiotesa se’ns hagués ficat al cap amb un trepant creminal.

Ah, els mestres tornem a la clandestinitat, ves si serà divertida l’escola enguany, si és que volem que els xiquets siguen lliures, aprenguen i deixen les albardes per als qui han pensat una escola per a miserables.

AFEGIT: perquè els del menisteri espanol han pensat, xa, si els volem rucs, albardem-los! Ho han pensat, ells, naturalment, que són d’una raça intel·ligent molt superior a la resta d’Europa.

Ahir vam ser al parc tecnològic de València per participar de dues conferències sobre innovació i empresa a la seu del CEEI, una mena de seu d’empreses europees per la innovació (oficialment, centres europeus d’empreses innovadores de la comunitat en perfecte espanol). Les dues conferències les feia el mateix home, en un salonet d’actes d’una estètica lletja, això ja fóra una mesura de respecte estètic, la innovació sembla que s’havia de presentar en la llengua LOMQE de madrid, malgrat que el conferenciant en dominava d’altres, i el contingut, si això es defensava com a innovador i europeu, era per pegar a córrer en deu minuts, quinze màxim. Però vam aguantar el primer envit per no escapar-nos-en a mitges (confessem que la segona conferència ens la vam saltar). Total, que per dir que el ‘Design thiwking’ és una eina que s’avança a les tronades dels clients i acabar per explicar que Steve Jobs era si fa no fa un afeccionat de l’empresa i de la innovació, perquè solament que sabia copiar allò que havien fet uns altres bo i presentant-ho amb caixetes amb estil, vam perdre dues hores que no tenen pèrdua: si aquesta és la seu de l’empresariat valencià per la innovació i per europa al parc tecnòlogic, on se suposa que l’empresa valenciana és a l’última en tecnologia, formació investigació i innovació, i acaben oferint-nos gat per llebre…, destapa que ni això no fem bé els valencians. Però que no heu visitat per exemple Barcelona, o Berlín o Londres?

Ves que nosaltres ens diem: anem, xa,  a vore si uns altres són capaços d’il·lusionar a partir de la bona feina, el coratge, l’estudi o la professionalitat… A cagar a la via, home! Ara, això sí, n’aprens una barbaritat d’aquell llenguatge per amanyagar que en saben l’ou: focus busines, área de networking, entrepreneurship experience, cash manegement, taller coolhunting… Mamonaes sí que en saben, tu.

Però vam eixir convençuts que han d’haver més empresaris valencians, més preparats, més innovadors i més professionals que allò que ens van oferir al CEEI. Ho voldríem creure.

Els valencians ho tenim pelut, o fotut. O remaleïdament fotut. Els valencians ho tenim pitjor que ningú; no sé si n’hi ha res més baix, pitjor que ningú ja és un nivell considerable d’infern. Un infern polític en el sentit més grec, clàssicament grec. Filosòfic, més conservador que no Plató, infinitament més avorrit. I ja és un nivell considerable d’avorriment, Plató.

D’uns anys ençà? Quants, realment, quants anys fa que ens governen autèntics despropòsits, mala gent, la mala gana democràtica?, el cul d’Europa ens governa sense que res ni ningú no faça res, res de res. Sense bancs, sense caixes, sense diners, sense mitjans, sense cap personalitat, sense dignitat ni ètica ni res que puga fer-nos sentir que som alguna cosa, que encara ens sentim… una cosa, ens sentim!

Tenim unes Corts valencianes segrestades, un consell valencià segrestat, una economia ruïnosa, malmesa, i una ètica política de les cavernes. Culturalment, intel·lectualment, el pp representa el nivell zero, sota zero, aquella il·limitada mesura que assegurava que, del no-res, hom podia aconseguir arribar als cims més alts. Però a València això ens ha passat sense humor, perquè és la nostra realitat. Durant vint anys ens han governat, ens continua governant, la pocavergonya. La pocavergonya és el nivell polític que podem presentar a debat a les Corts, el debat general. Una riota.

Els valencians representa que som una riota. Som un sainet sense virtualitat, sense esma, sense el teatre, som una bufonada, una geografia perduda, enfonsada, eliminada.

—Qui és en Fabra? Aquest polític que ningú no ha votat però que ens governa sense ànima, ni esperit ni fetge, pobre, ni discurs, ni idees, ni sentiment, ni esperma? Qui és aquest home que guia més pregonament els valencians en l’abisme, en el non sense, en l’absurd, en el tarquim?

Qui va matar el pare, o va matar la mare, o va matar els dos, o va cridar la fatalitat perquè els valencians, tots plegats, siguem castigats tan severament per la idiotesa, la supèrbia, per una cort de furtamantes capaços de vendre’s la pell, traure’ns els ulls, tallar-nos la llengua, la xufa, les mans en canvi de continuar llepant una merda, dues merdes, tres merdes, d’aquells menistres de madrit que decideixen que els valencians, per dissortats, per inútils, no mereixen ni la terra que xafen, ni l’aigua, ni el pa, ni una missa en la llengua pròpia? Qui ha destinat aquest fat de fills de putes contra nosaltres, com el pitjor dels exemples que s’ha comés mai en democràcia, des que occident té memòria, si és que té memòria i explica què va passar durant la guerra, la potsguerra, la transició i el pacte església/psoe/extrema dreta contra València?

Qui és aquest farsant, en Fabra, polític fariseu bufó o peluix?, que ens obliga a una passió tan bèstia i covarda?

Sort que sols que era un son, un malson, una distracció, un atordiment després de dinar, una cabotada, una capsinada, una… Una fava entre cames. Una figa. Una.

—No em direu ara que aquell que es menjà la poma al paradís era valencià, xa, i que paguem el pecat universal per la resta de dies i dies…, com a poc hauria triat una taronja, una navel washintònia. Que serem cerrils, però burros, no, això mai de la vida.

Enric Queralt va inaugurar ahir el curs d’Enxarxa’t a Benissa. Enxarxa’t és una xarxa d’escoles que cerquen la qualitat d’allò que fan i són a partir de quatre principis bàsics. Però avui venim a parlar de lectura, d’aquesta explosiva comunicació que feu Enric Queralt ahir a la Seu de la Universitat d’Alacant a Benissa, la Marina.

Si voleu saber qui és Enric Queralt, ací teniu l’enllaç, del seu bloc amb lectures, propostes, ofertes, preus, indicacions, compromisos…, això d’ahir va ser com un huracà d’idees, de perles, de regals, de més contundents i de tan evidents com impagables. De fet, sembla que la invitació que li havia llançat Jaume Fullana, l’animador d’aquesta xarxa d’escoles valencianes era, vine i parla’ns de la lectura: “Parla’ns-en, des d’on vulguis, també a nosaltres.” diu el verset núm. 10 de la primera pàgina de l’Odissea traduïda per Carles Riba.

Llegiu a l’escola, amb els vostres alumnes, com diuen els decrets, mitja hora cada dia? Una hora? Tres dies a la setmana?, cap? Llegiu tots els mestres o solament els de llengua? Llegiu els de primària mentre els de secundària ensenyen allò important o bé ja deixeu a l’atzar que el 50% dels alumnes no llegesquen mai? I els mestres, llegiu? Llegiu amb aquella intensitat que reclamava Celestin Freinet per als mestres, Cussinet, Ferrer? Esteu preocupats d’això de la no-lectura, perquè vosaltres mateix sou no-lectors, o us preocupa més l’ortografia? Sabeu que ja n’hi ha instituts públics que llegeixen una hora al dia, sempre en el mateix moment de la jornada? Sabeu que la llei diu que cada escola i institut ha de llegir un mínim de mitja hora diària, per anar bé, o mitjanament bé…

El professor-consultor Enric Queralt va fer una aportació brillant, entusiasta i molt suada (ves com anava l’aire condicionat, però) perquè els directors tornem a l’escola avui mateix i reunim els mestres a la biblioteca: va, agafeu-ne cadascun un cabàs i torneu a les aules: el de matemàtica també, el de física, el de llengua, el d’anglés, el d’educació física que no s’escape, tothom que carregue els llibres i entre a classe: xiquets, són les dotze, avui no tocarà l`àngelus, tocarà llegir, el mestre també, cada dia a partir d’avui mateix llegirem plegats una hora… Potser una hora per començar fóra massa, no caigueu malalts d’empatx, mitja hora, va, mitja i prou.

Per acabar aquest primer apuntament sobre la proposta d’Enric Queralt (no us perdeu el seu bloc) agafaré un dels exemples dels molts que explicà ahir a Benissa:  la Gaithersburg Elementary School decidí d’eliminar els deures per a casa en canvi de proposar la lectura lliure dels seus alumnes. Els resultats de millora en poc temps van ser espectaculars. El 70% dels alumnes venien de famílies de pocs recursos, però ara són una escola de referència pel que fa a resultats.

Doncs, això, comenceu per repensar la lectura a l’escola. Tots els mestres, sense excepció. Els escocesos també. I els valencians més que ningú.

El primer dels Aplecs valencians es va fer Llíria, el Camp de Túria, l’any 1960. D’ença que han passat manta coses a la comarca, tantes que són impossibles de contar en un apuntament. La comarca ha canviat la fesomia, els pobles han canviat, ho ha fet l’economia, el camp, fins i tot ha canviat la possibilitat d’estudi dels nostres joves. En els seixanta, una majoria abandonava l’escola abans dels catorze anys i, no ho creureu, es posava a treballar. Hem abandonat el món rural alhora que hem torpedinat l’habitatge, la geografia urbana, les carreteres d’accés, els polígons industrials, el parlar de la gent fins i tot. Les problemàtiques s’han accentuat, agreujat moltes d’elles en carrerons tan estrets que ens ofeguen el futur. L’Institut d’estudis Comarcals del Camp de Túria va provar de posar una mica d’ordre al desficaci dels noranta, a través de l’estudi, de la investigació i de l’acció reivindicativa: perquè les agressions eren contra el paisatge, contra el patrimoni, contra l’ordenació del territori, provàvem de posar una miqueta de seny a la urbanització salvatge i els problemes que aplegaria. No vam reeixir. De primer perquè n’érem pocs, un centenar, de segon perquè érem de l’estudi (un tret diferenciador que els valencians no han valorat mai prou, per no dir gens ni miqueta), de tercer perquè, qui en tenia la responsabilitat, va preferir aprofitar la seua parròquia i desestimar qualsevol consell d’un altre color. El desastre ha sigut absolut, Som un caos on regna la corrupció, la brutícia, campe qui puga i ja ho adobaran en el segle XXII. Que vol dir que no tenim remei, ara mateix a vint anys vista.Tret d’algun exemple, hem tingut polítics tan mediocres com inútils, tan ineficaços com torpalls, i la suma d’aconseguiments ja la descriurà cada ermita o cada capelleta quan arribe al cel, o a l’infern.

Però tenim sens dubte molts àmbits, moltíssims, que possibiliten el debat, l’estudi, la reflexió i l’acció directa, sens dubte. Els joves, una grapat de joves, volen agafar les regnes de la reivindicació identitària del Camp de Túria, i proposen un Aplec anual per reviure els seus interessos i reivindicar-se. Tampoc no en són gaires, com va passar a la nostra època, a totes les èpoques afegiria, però ja van fent amb l’ajut dels uns i dels altres. El tercer Aplec ‘modern’ s’hi va fer la setmana passada, a Nàquera. Hi vaig ser en dos moments, i vaig procurar de seguir-lo a través de les xarxes. Tampoc no vaig veure gaire gent, potser perquè el programa no era d’entusiasme. De fet, algunes de les problèmatiques greus de la comarca, al meu entendre, no s’hi tractaven. L’escola, el camp, la desocupació, la desorientació del jovent, la festa i l’excés, el medi, la corrupció política, el transport, la cooperativa de Bétera, la despersonalització valenciana de les nostres caixes, la cultura comarcal mateix, no sé quants temes propis no van aparèixer en aquest dos dies d’Aplec. I tret del concert de Pep Botifarra que va omplir aquella placeta la nit de divendres, no sé si tindríem gaire res més per guardar-nos. Em sembla que ens calen més idees, noves propostes, major innovació, si volem pegar en una fórmula atraient i lúdica, i compromesa, que aplegue la gent per la comarca, si és que veritablement volem guanyar el futur. O volem fer comarca.

Cal major autocrítica, afinar el debat de les idees i evitar una despesa excesiva que compromet la viabilitat de l’associacionisme, molt precari els últims anys.

El país és la peça bàsica, el tot, la columna vertebral que després vestirem a la nostra imatge i semblança (això sembla que em queda bíblic). Fins avui, i tret d’un quants àmbits, la semblança era trista, pobra, engronyada. Potser perquè som d’un estat que s’ha entrenat com cap altre a viure amb una pobresa espiritual que aborrona. I amb poca cosa que hem pogut esbrinar, han eixit tot de draps bruts que l’afaiçonen. La nostra part territorial, del país del qual parle, no penseu que és gaire diferent pel que fa a allò més visible fins ara, potser perquè fins ara mateix no ens deixaven ensenyar gaire res més, que a poc que trèiem el cap ens pegaven bastonada.

Però el present ha girat 180 graus, perquè tenim l’oportunitat de dibuixar com serà el nou país, a partir de com és en una part que era amagada, que nosaltres mateix no créiem possible, fins fa tres anys i un dia. Ara tenim l’oportunitat de dir com ho volem tot, exactament tot. I aquest és un dels majors reptes que podem viure, entre persones i formant part d’aquest nou país.

Avui mateix s’incorporava a l’escola el quart dels territoris, Catalunya. Ho feia no exempta de vindicacions, problemàtiques i concentracions dels sindicats majoritaris. Les Illes són de vaga, avui justament, contra la tristesa d’una consellera i un president que voldrien aterrar l’escola, si no és una escola a la manera com elles l’entenen: allunyada de la llibertat de Rousseu, dels principis de l’Escola Moderna de Ferrière i contrària a les Invariables de Freinet, per posar tres exemples contundents de grans pedagogs. Els mestres de les Illes tornen a guanyar el carrer cansats dels atacs a la llengua, de tanta incomprensió i d’un desgovern vergonyós; no sé si mai havíem viscut una generació de mediocritat política tan alarmant, d’una gernació d’aprofitats que fan anys no tenen principis.

València va començar la primera, el curs, i aquesta setmana ja ha convocat manifestacions per l’escola pública, contra els despropòsits de decrets i lleis que pretenen unificar i eliminar la diferència i la diversitat. Hi demanen la dimissió de la consellera, que penja cap per avall en manta cartells, com el borbó. Sobretot perquè la llengua és en la punta de l’atac del pp, se n’avergonyeixen de no ser monolingües, fins i tot públicament demanen perdó per xerrar valencià. Els grans mestres Pestalozzi, Steiner i Ferrer, ja explicaven la necessitat de llibertat de l’escola, d’enriquir els currículums, de la independència dels centres. Tot plegat, a Finlàndia sembla que funciona, no solament en resultatst acadèmics, sinó en valors dels joves. Espanya vol clavar el clau per la cabota, com més fracàs més s’entossudeixen a continuar castigant l’escola, malmetent-la i assejant-la. En benefici d’interessos particulars i contra alguns consells que Europa fa anys li indica que no funcionen. Tant se val que els albardes com no, són rucs i ens volen rucs.

L’escola serà cabdal en el nou país, en un país nou, els seus mestres seran una de les claus. Esperem que ho tinguen en compte des del primer dia, els polítics, en aquest nou estat que es dibuixa. Si amb tot de falques, l’escola catalana ha sigut capdavantera, amb més raó ara l’horitzó no té excusa per a l’admiració.

En començar aquest apunt només que tenia clar el titular, una part en realitat. Avui he viscut un jorn complet en un país joiós, content de ser qui és, de saber què vol, d’haver escrit definitivament que no n’hi ha cap altre horitzó. Bé, potser que  tot plegat siga exagerat. Vull dir que els centenars de milers de persones que he vist a Barcelona, i hem corregut molt, però molt, tenien un objectiu comú: la independència. I aquesta paraula era suficient per provocar aquell sentiment col·lectiu, de felicitat. A les cares, a les mirades, a les paraules, als gestos, tot era d’un goig exultant, com si res, però res de res, no els pogués torbar el deler, una sensació tan especial que només es pot sentir si la vius. La viuen.

Perquè avui hem estat, uns quants valencians que hem pujat a compartir l’11 de setembre, convivint amb tanta gent desconeguda que tenia aquell ideal que no hem pogut sinó adonar-nos-en. Sense perdre que nosaltres tenim una altra realitat, i un escepticisme  creminal, sense perdre l’objectivitat d’una realitat que diu que Catalunya no és un Estat independent, encara, assegurem que sens dubte és ben aprop de ser-ho. No trigarà, perquè aquella mirada, els gestos, els rostres, les complicitats d’aquella gernació al Born, al Fossar, a l’Arc de Triomf, a la Rambla, a la Gran Via, a Aragó, al metro, al tramvia, arreu on anares, no es poden eliminar de cap manera. Amb repressió menys encara. Amb repressió o càstigs o retallades, multipliques l’efecte independència cada hora que passa.

Quan hom desitja una cosa amb aquella intensitat que hem comprovat durant tot el dia —Catalunya potser que siga ara mateix el país més intens d’Europa, o del món—, res no el pot aturar. I ho saben. Els catalans saben que tenen a les seues mans la possibilitat de la llibertat. N’estan convençuts que res ni ningú no els trairà aquest regal, guanyat amb tants anys de treball, d’uns pocs en un primer moment, de tants com ho fan possible ara mateix. D’un regal que si bé fa anys es congriava lentament, de tres anys ença s’ha tornat imparable.

No cal fer-ho més llarg ni excusar gaires romanços, ves si hem vist proves d’aquesta convicció d’un país pel seu futur. Famílies senceres, nadons, iaios, néts, oncles, mares, germanes, cunyats, amics…, no volien perdre’s el moment històric del seu país, Catalunya, amb edats tan diverses, milers de joves amb estelades, de gent gran, però molt gran, amb estelades, de condicions tan diverses, diferents, amb estelades, que xerraven català, castellà, altres llengües, amb estelades, tots plegats per un sol horitzó, sense males cares, ni empentes, ni crits, i ves que feia calor, tanta com a València, inaguantable, tant se val, ningú no volia anar-se’n del seu lloc — he de dir que no cabíem, que d’inscrits n’hi havia més de mig milió, que de no inscrits triplicàvem aquella quantitat fàcilment, que hi havia tota la societat catalana representada, sense excepció, gaudint d’un jorn que, ells ho saben més que ningú, no té aturador. Perquè si hom tasta la felicitat, si se sent feliç, si és feliç, la tristesa, l’amargor o l’angúnia que els ofereixen a canvi no la vol ningú. I això és el que els ofereixen en canvi de la felicitat. Tornar a ser un país trist, sense rumb, sense futur, lligat a la pesantor d’una amarga submissió que ni un idiota no acceptaria.

Naturalment que no tenim la fórmula, ni la resposta a la solució entre dos països tan diferents, ja ho resoldran els polítics (!) no sé com, però Catalunya ja se sent independent. Ja viu el sentiment d’independència, malgrat que falten uns quants serrells, molt importants, per signar la declaració final. Però res ni ningú no farà que milions de persones desestimen la felicitat per d’un dol perpetu tan rocambolesc com proposa Espanya, almenys la part més dura i intransigent de l’estat.

*En el viatge de tornada, hem vist l’efecte espanya, allò que ofereix en canvi, també als valencians, de no tenir vida pròpia: la intransigència, la prohibició, la censura. En passar Vinaròs, ja hem perdut el senyal de CatalunyaRàdio. I el senyal de Canal 9 i Ràdio9 fa mesos que és tancat. És aquesta tristesa que ofereix espanya per continuar units. I els valencians que encara no hem descobert, almenys una majoria, què fa feliç un país. Potser perquè no hem sigut capaços de traure’ns la màscara que ens van regalar en un sopar d’idiotes, en el qual nosaltres posàvem el sopar i la taula, i els melons d’Alger i de tot l’any. I ells, ells no posaven res, solament la decisió de com i de quina manera sopàvem, i qui podia i qui no ser convidat a taula.

Vaig ser en una reunió de professors d’institut per participar de l’organització d’una campanya en favor de la literatura universal. Quan diuen literatura universal s’hi refereixen  a aquelles obres imprescindibles, clàssics, sobre les quals descansa la literatura d’alta volada. Més concretament aquella triada perquè la llegesquen els alumnes de segon de batxillerat. La meua ignorància sobre el tema comença per unes poques dades: per exemple, la responsabilitat de l’optativa de literatura universal que es fa a segon de batxiller recau sobre el departament d’espanol de totes les universitats valencianes. Perquè cap departament de filologia catalana, de qualsevol de les universitats valencianes, segons que deixen caure a la reunió, no està interessat en aquesta àrea del coneixement, del currículum de la docència, de la formació literària i cultural dels joves. Així que, una majoria dels que la trien, la cursen en espanol. Una gràcia i una descoberta que som a tercera regional, encara. En total, 2.000 alumnes cursen l’optativa i solament uns quants, aquells que estudien en instituts on l’equip directiu és militant, o el seu departament brega contra el d’espanol, ho fan en valencià. Una minoria. Tercera dada, demane si, com explica el rumor, els especialistes de la reunió confirmen que les traduccions al català de les grans obres, els clàssics, són millors que no les traduccions espanoles. Incomparablement millors, em confirmen. Aleshores, què fem, amb tot plegat. ‘Per això som ací’, em diuen, per fer una campanya que convença professorat, departaments, alumnes, que tenim unes traduccions magnífiques, de les millors obres de la literatura universal, però que caldrà difondre-les, destriar-les, cercar-les, i dinamitzar accions per convidar mestres i alumnes a llegir en català, sobretot perquè si no ho podem fer en versió original, que seria allò més convenient, tinguem accés als grans mestres traductors.

Ara que ací, en la tria de llibres i en segons quins traductors, ja començava a ataüllar alguna discrepància, entre els savis convidats a la reunió. N’hi ha partidaris de traduccions més fines, cultes, de veritable literatura de bandera. Com n’hi ha que no aporten res de novedós a allò fet anteriorment pels grans mestres. Allò que algú deia fa anys que, quan Carner tradueix, llegeixes Carner, no l’autor traduït. Ah, pensava jo en silenci, però aprens tanta llengua, amb aqueix exercici, tanta! I quina literatura, xa.

Resum, obrim una via de treball per animar mestres i departaments de valencià dels instituts a recuperar l’optativa de literatura universal, a triar bones obres, clàssics, traduïts sense fissura. En unes setmanes, les primeres activitats de la campanya. En uns mesos, si n’hi ha resultats positius.

Ah, la universitat de València, què pensaran de tot plegat, pobres? A quina cosa dediquen el temps?

No sé quantes nits úniques podem comptar. Quantes n’estem autoritzats a explicar, ni quantes se’ns permetran de viure o valorar d’aquesta manera. Però dissabte 6 de setembre mereixerà de passar al calendari del Camp de Túria com una d’elles, aquestes nits úniques que fan viure la comarca de manera tan especial.

N’hi havia molts ingredients que ho van fer possible, però és que s’hi van domesticar perquè tot anés rodat. El natalici del poeta Estellés, el músic Borja Penalba, oh oh, l’actor Francesc Anyó, com llegeix Estellés, els lectors voluntaris, Voro Golfe, coordinador d’escola valenciana al Camp de Túria, i després un públic exquisit i anònim, entre més el mestre Ferran Zurriaga, el mestre Francesc Aledon, Víctor Iñurria que va llegir Estellés en euskera (no ho va fer en rus per culpa del temps, xa), l’editor Rafa Arnal, el blocaire Pep Albinyana, editor de VilawebOntinyent, Eva Dénia, l’actor Pep Ricart, l’escriptora Raquel Ricart, l’exmetge de la federació de pilota Josep V Dasí, l’empresari Carles Subiela, l’escriptor Juli Alandis, el periodista Frederic Ibañez, el president de l’Ateneu de Bétera, Toni Marzo, l’editor de l’Avanç, el blocaire David Segarra, n’hi havia gent de Llíria, de Massarrojos, de Benaguasil, de l’Olleria, de Vallada, de Nàquera, de Serra, de València, de l’Eliana, de Vilamarxant…, entre els centenars de persones que omplien la plaça. I Esperança Casanoves que no parava de filmar o retratar-ho tot. A ella li dec el canvi, avui, a la capçalera del bloc.

Vam fer calaix, que destinem a l’Aplec de divendres i dissabte a Nàquera, vam fer la rifa que li va tocar a un dels pintors que ara exposa a l’Ateneu, vam quedar-nos a xarrar llargament al corral, perquè aquella escena de la gent dempeus davant l’actor i el músic, perquè ningú no volia que se n’anaren, no podia esborrar-se amb un senzill bona nit. Va venir Amparo la Palmera, en acabar, i em diu a cau d’orella: Les sis veus em van agradar moltíssim, però això d’avui no es queda enrere. Enhorabona! Aqueixes paraules també em van emocionar, i vaig trobar que la nit també era única, malgrat aquell dissortat de la moto repartint una pizza, la televisió que era un pèl massa alta i el camió del fem que va aparèixer abans d’acabar. L’ajuntament hauria de mirar de no fer figa quan més falta fa.

Allà mateix vam certificar que pujaríem a Barcelona dijous, perquè la V de València no pot mancar, no passe que perden el sud, aquells veïns d’Estellés. Una idea tan senzilla com és llegir els poetes en una plaça, valdrà perquè mai més ningú no ens faça patir demència pels nostres de manera conscient. Perquè ningú no ens prohibesca la llengua, ni l’escola, ni els mitjans, ni la llibertat. Prou de por, s’ha acabat. A partir d’ara, llegirem quan vulguem i com vulguem, i en viurem un sac, cada any, de nits úniques. Per exemple, aquesta setmana…

D’ací unes hores, la plaça del Mercat de Bétera, davant la façana noble de l’Ateneu, acollirà la festa comarcal en reconeixement del poeta Vicent Andrés Estellés. De primer serà el sopar popular a la plaça, després el recital obert i voluntari, finalment ‘Estellés de mà en mà, un altre producte exquisit, excels, que combinen Francesc Anyò i Borja Penalba. Juntament amb les Sis veus per al poeta, i la descoberta de ‘Plantar cara a la vida’, una trilogia perfecta producte d’aquesta proposta magnífica de l’escriptor Josep Lozano que fa cinc anys va convidar els valencians a llegir Estellés públicament, en places, carrers, teatres, corrals, ateneus, escoles, cooperatives i magatzems de guano, al voltant del 4 de setembre que commemorem el natalici del poeta, enguany hagués fet noranta anys. Avui, a més, a Bétera s’aplega una representació de l’associacionisme cultural i cívic de la comarca, entre més, l’Institut d’estudis comarcals, la Coordinadora pel València del Camp de Túria, el 9d’Octubre de Vilamarxant, el Casal Jaume I de Llíria, l’Ateneu de Bétera i de Benaguasil, Consolat de Mar, Arran CdT, en un esforç per fer comarca i guanyar-nos un futur de major dignitat. L’objectiu també és l’organització de l’Aplec els dies 12 i 13 a Nàquera.

Assumiràs la Veu d’un poble
i serà la Veu del teu poble
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.

Avui que fas noranta anys.

Com ma mare. Ella també té noranta anys, com tu, malgrat que mai no et va llegir. Ni et va conèixer, ni en va tenir la possibilitat. Ella és del 5 de gener de 1924, però la guerra dels feixistes li va impedir de llegir poesia, de llegir en valencià, fins i tot li va impedir saber que a pocs quilòmetres de Bétera, a Burjassot, faries els versos d’un país sencer, un Mural,  als cinquanta anys de la teua vida, un regal que mai no agrairem prou, els valencians, mai. Quan ma mare tenia cinquanta anys era una dona molt bella, treballava de sol a sol, de carnissera, de mestressa, cuidant els tres fills, l’home, la casa, amb una força que ni ella no hagués imaginat, segons que en diuen, de xiqueta ma iaia l’aviciava molt. Aleshores, que ella en va fer cinquanta, jo tenia quinze anys i a penes si coneixia el Llibre de meravelles. Més tard vaig comprar aquell quadernet destinat al doctor Peset i al afussellats de Paterna, Ofici a la memòria del doctor Peset. Però és ara que potser et coneguem una miqueta, amb major grandesa, després que fa cinc anys l’escriptor Josep Lozano va tenir la magnífica idea de llegir-te per places, carrers, teatres, ateneus, corrals, cada 4 de setembre. És ara que han aparegut homenatges i reconeixements arreu dels pobles valencians. Dissabte, l’Ateneu de Bétera acollirà el recital en nom de la comarca, mig Camp de Túria s’aplegarà a la plaça del Mercat, per llegir-te. Ma mare no vindrà, perquè una demència la té asseguda gairebé tot el dia en una cadira. És una bona persona, malgrat que no ha pogut estudiar, ni aprendre poesia, ni llengua. La guerra dels feixistes va estroncar que milers de valencians, de fet milions de valencians, pogueren conèixer un dels més grans poetes del segle XX, un fill de forners a Burjassot. La guerra, el feixisme i la dictadura ho van impedir. Com ho va impedir la Transició i la democràcia del pp i del psoe. Perquè la democràcia de màxims d’aquests partits ha permés que, solament el 30% dels xiquets valencians, puguen aprendre en valencià. La poesia d’Estellés inclosa, entre més llibres. És la seua democràcia de màxims, el 30% de quota, i encara enviant-nos la policia a l’escola, si volem passar-nos aprenent.

Tu hagueres fet avui noranta anys, com ma mare. Com ma mare, t’hagueres pogut dedicar al negoci del taulell; tu, a vendre pa, ella a vendre carn. Però tu vas decidir de fer poesia i els valencians d’esperit net t’ho agrairem sempre. Jo agrairé sempre que ma mare fos carnissera, que m’ensenyés el negoci, a tallar la carn delicadament, lentament, malgrat que jo vaig preferir de fer de mestre, però això va ser una carambola, un atzar, i ella sempre deia que de carnisser jo hagués tingut un futur millor. No ho sé, això, si jo hagués tingut un futur millor, de carnisser. Sé una altra cosa. Milers de valencians, jo entre ells, agrairem sempre que deixares el negoci del forn, malgrat que el pa és principal i a casa mai, però mai, no hem dinat ni sopat sense. Sense pa, diu encara mon pare, no podem dinar ni sopar. Va ser una sort per als valencians i per al país, que prengueres aquella decisió, malgrat que ton pare no sé si ho acabaria d’entendre. Han passat noranta anys, Vicent. Així que no ho sabem tot. Mai no ho sabem tot. Ni els poetes no ho saben tot, malgrat que en sabeu l’ou, segons que ens explicava de joves Vicent Escrivà. Avui fas noranta anys, que són els anys que té ma mare, i malgrat que ella no em coneix, o pense que no en coneix, estic content de llegir-li els teus versos. Els versos d’un poble, d’un país sencer. Cada 4 de setembre sé que fas anys, que tens els anys de ma mare. Els anys d’un poble, d’una gent. D’un entre tants.

Dolces dolçaines a la nit arriben

en cabelleres d’oli extenuat

a darreries on comença el càntic

per nits i nits.

[cant de Bétera]

Per cert, Vicent, mon pare diu que ma mare ténia la lletra més bonica de l’escola! Clar que, ell, no va anar mai a escola, uns dies solament, perquè va haver de posar-se a treballar de xiquet.

Carta a Escola Valenciana, benvolgut president…

Comencem un nou curs escolar. En alguns indrets del país els xiquets van començar ahir. Avui ho farem la majoria de valencians. La setmana que ve, seran els xiquets de les Illes, després els catalans. En cap dels quatre punts del país no vivim sinó el desfici, perquè  n’hi ha que apunten contra l’escola amb l’amenaça d’exercir de polítics. Fa dècades que dura, l’assetjament, i els resultats són calamitosos. Valencians i mallorquins ho vivim crònicament, vosté ho sap millor que no jo, al nord de Vinaròs a penes si saben de què són capaços els governs de Madrid, ajudats pels de València o Palma.

N’hi ha consellers d’educació, i menistres, que tenen trets de gos rabiós…, són incapaços d’habitar cinc minuts en una escola. Entre xiquets i entre mestres.

Els mestres i els alumnes valencians rebem cada any, en forma de decrets, normatives, reglaments, instruccions, inspecció… Enguany, un colp aniquilats tots els mitjans públics valencians, prohibits els mitjans germans, els quedava l’escola per barrenar, l’únic espai que tenim els valencians per aprendre la llengua col·lectivament i formal. El pp hi ha posat la fona, el trabuc, els recursos i el mal d’ull directe contra els mestres. L’objectiu és ‘derruïm l’escola’.

Els valencians ja no ens demanem com serà el càstig, perquè sabem que serà sever, perquè la seua única preocupació no és l’ocupació dels joves, ni la corrupció, ni el fracàs escolar ni la manca d’expectativa o dignitat. El seu únic objectiu és aterrar la llengua, amb l’ajut de l’església i uns polítics hereus d’un franquisme descarat i irresponsable. La democràcia en aquest estat fa anys que pateix la misèria, i la intel·ligència educativa no passa de mediocre. La majoria de menistres o consellers d’educació no aprovarien un curs de mestres a Finlàndia, però ací són menistres, o diputats, o presidents. Tant se’ls en fot ruc o ase, perquè els seus objectius són uns altres, des de l’any 1936. Un any, un altre, en van dècades senceres de patiment. I com ací fóra impossible el diàleg, el debat, i una mínima simulació de racionalitat per explicar que l’escola és el més important d’un país, cal dir prou. Després de dècades de demostrar-nos que no només no ens ajuden, sinó que pretenen de destruir-nos allò que hem bastit durant anys, amb ofici i recorregut, diem prou. Cal dir prou i continuar de nou, president. Però amb una altra tàctica.

En dir prou, Escola Valenciana hauria de renunciar a les petites batalles, als guanys de misèria malgrat que importants, i a les confrontacions de barri. Prou vol dir fer una ratlla i continuar de cap i de nou però amb major eficàcia. Perquè Escola Valenciana té la suficient autoritat moral i ètica per avançar amb pas més ferm, sempre endavant, per aconseguir una millora definitiva de l’educació. Com?

Quina fóra l’aposta? Elaborar la nostra pròpia Llei valenciana d’educació. En principi la d’Escola Valenciana i els seus associats, més tard la de totes les escoles del país que vulgueren seguir-nos. Una llei intel·ligent i valenta, per suposat al marge dels consellers torpalls, d’un govern valencià i de madrid que ens torpedina, que han demostrat sobradament que els alumnes valencians els importen un rave.

Prou de petites accions model ONG, prou de voler ser fraternals però insuficients. Prou d’almoïnes o vindicacions culturals. Prou. Ens calen accions de major contundència i pes. Major intel·ligència és dissenyar una estratègia de màxims. Demanar l’escola per als mestres, vet ací. I quin fóra el nostre horitzó?, el llibre que ens dirà que no en tenim, ni barrera ni regalemnt que frene el nostre esperit, perquè volem la lluna, pel que fa a l’escola. Ves si el nostre somni ha de ser gran i bell.

Com serà redactar la nostra pròpia llei d’educació per als valencians? Per a la nostra escola almenys? Demanem ajut, si voleu, però comencem a redactar una llei d’educació breu, bella i senzilla, que siga coratjosa en favor dels mestres, dels alumnes i de les famílies. Capaç d’atendre què necessita la nostra escola, els nostres alumnes davant un món complex. Una llei que no passe de trenta pàgines escrites per una cara, però que continga el suficient perquè un xiquet de primària, i son pare, i son germà de secundària, puguen entendre-la i se’n senten orgullosos de llegir-la, perquè serà una llei que apostarà per la felicitat de venir a l’escola, d’estudiar amb llibertat, de viure la passió pel coneixement i la raó, un document de màxims, naturalment, culte, en favor de les llengües, però sense rancúnia ni odi, ni espai per als dissortats i els corruptes; una llei que puguen llegir els joves i emocionar-se. Demanem ajut a uns pocs experts, mestres del Moviment Cooperatiu, per exemple, al Ferran i a la Roser Santolària, al Salvador Cardús, a Carme Miquel i també als mestres joves, que ens ajuden experts, juristes, artistes fins i tot, músics i matemàtics, cap polític, cap ni un, un equip de vuit o deu o quinze persones capaços de traure un llibre en favor de l’escola, definitiu, que ens entusiasme. Tres mesos i a gener serem el país amb el llibre més extraordinari que puguem posseir els mestres, quin gran repte i com giraríem la vergonya que ens faran passar les males arts d’una conselleria podrida i viciada en aquest inici de curs.

Definim el nostre marc de joc, president, les nostres regles, a partir de les grans escoles europees del segle XX, amb la incertesa del XXI, amb tant com hem aprés de l’escola Moderna, de Freinet i Montessori, dels mestres de Castelló, d’uns quants llibres bàsics sobre pedagogia. Vet ací, doncs, la gran Missió d’escola valenciana en el curs que comença. Quin horitzó i quin repte tan extraordinari. Fer que els mestres valencians ens puguem admirar de nou.

Naturalment que tenim feina per endavant, president Vicent Moreno i junta d’Escola Valenciana, però això solament que serà la feina, i nosaltres ja estem fets a treballar de valent; prou de passes enrere i de fer més cas d’aquells desenfreïts pocavergonyes.

Admirem-nos, els mestres, president! Marquem-nos veritables reptes.

El primer claustre de mestres

Comencem el curs que farà el quaranté de l’escolagavina, que no vol dir que comencem a celebrar res, encara no, però cal dir que el curs quaranté és especial per a tots nosaltres. Per això som ací de nou, els mestres, cada 1 de setembre. Quaranta cursos mereixen unes paraules singulars, a la manera dels grans mestres de la pedagogia, de les grans escoles, dels moviments d’acció pedagògica que han marcat una tendència. Què fa grans els mestres? Què defineix una escola singular? Què cal perquè un moviment marque una fita, provoque un canvi, tinga nom propi en una època determinada?

Si us demanem per un científic del segle XX, un pintor, un artista, un enginyer, un músic, un mestre, no ens caldria gaire temps per fer-ne una tria particular i raonadament excel·lent. El triem perquè ens sentim reconeguts en aquell home, o dona, per una investigació, per un llibre, per un fet cabdal en favor de la humanitat.

No sabem si l’escolagavina passarà a la història com una de les escoles que ajudà a bastir el nostre país, que va defensar la llengua amb centenars d’escoles més fins a salvar-la, que va aconseguir la fita per la qual va ser creada l’any 1975. No ho sabem. Però sabem que, l’escolagavina –com altres escoles seran l’espill dels seus mestres–, forma part de la nostra història, sens dubte, d’aquells que avui comenceu i d’aquells que fa anys vau anar consolidant-la quant a penes era un projecte jove amb tota la vida per davant. Ara i ací, hi formem part de la seua història i volem continuar fent-hi història. Sentim-nos doncs, els mestres, protagonistes d’aquest gran projecte. Fem perquè continue amb el coratge pel qual ens sentim mestres, orgullosos de pertànyer a un projecte amb cara i ulls, d’ànima lleugera i bella. Per molts anys, mestres!

Avui que és el primer dia del curs 2014-2015. Benvinguts i feina per envant.