Ulisses20

Els valencians ho tenim pelut, o fotut. O remaleïdament fotut. Els valencians ho tenim pitjor que ningú; no sé si n’hi ha res més baix, pitjor que ningú ja és un nivell considerable d’infern. Un infern polític en el sentit més grec, clàssicament grec. Filosòfic, més conservador que no Plató, infinitament més avorrit. I ja és un nivell considerable d’avorriment, Plató.

D’uns anys ençà? Quants, realment, quants anys fa que ens governen autèntics despropòsits, mala gent, la mala gana democràtica?, el cul d’Europa ens governa sense que res ni ningú no faça res, res de res. Sense bancs, sense caixes, sense diners, sense mitjans, sense cap personalitat, sense dignitat ni ètica ni res que puga fer-nos sentir que som alguna cosa, que encara ens sentim… una cosa, ens sentim!

Tenim unes Corts valencianes segrestades, un consell valencià segrestat, una economia ruïnosa, malmesa, i una ètica política de les cavernes. Culturalment, intel·lectualment, el pp representa el nivell zero, sota zero, aquella il·limitada mesura que assegurava que, del no-res, hom podia aconseguir arribar als cims més alts. Però a València això ens ha passat sense humor, perquè és la nostra realitat. Durant vint anys ens han governat, ens continua governant, la pocavergonya. La pocavergonya és el nivell polític que podem presentar a debat a les Corts, el debat general. Una riota.

Els valencians representa que som una riota. Som un sainet sense virtualitat, sense esma, sense el teatre, som una bufonada, una geografia perduda, enfonsada, eliminada.

—Qui és en Fabra? Aquest polític que ningú no ha votat però que ens governa sense ànima, ni esperit ni fetge, pobre, ni discurs, ni idees, ni sentiment, ni esperma? Qui és aquest home que guia més pregonament els valencians en l’abisme, en el non sense, en l’absurd, en el tarquim?

Qui va matar el pare, o va matar la mare, o va matar els dos, o va cridar la fatalitat perquè els valencians, tots plegats, siguem castigats tan severament per la idiotesa, la supèrbia, per una cort de furtamantes capaços de vendre’s la pell, traure’ns els ulls, tallar-nos la llengua, la xufa, les mans en canvi de continuar llepant una merda, dues merdes, tres merdes, d’aquells menistres de madrit que decideixen que els valencians, per dissortats, per inútils, no mereixen ni la terra que xafen, ni l’aigua, ni el pa, ni una missa en la llengua pròpia? Qui ha destinat aquest fat de fills de putes contra nosaltres, com el pitjor dels exemples que s’ha comés mai en democràcia, des que occident té memòria, si és que té memòria i explica què va passar durant la guerra, la potsguerra, la transició i el pacte església/psoe/extrema dreta contra València?

Qui és aquest farsant, en Fabra, polític fariseu bufó o peluix?, que ens obliga a una passió tan bèstia i covarda?

Sort que sols que era un son, un malson, una distracció, un atordiment després de dinar, una cabotada, una capsinada, una… Una fava entre cames. Una figa. Una.

—No em direu ara que aquell que es menjà la poma al paradís era valencià, xa, i que paguem el pecat universal per la resta de dies i dies…, com a poc hauria triat una taronja, una navel washintònia. Que serem cerrils, però burros, no, això mai de la vida.