Vaig ser en una reunió de professors d’institut per participar de l’organització d’una campanya en favor de la literatura universal. Quan diuen literatura universal s’hi refereixen a aquelles obres imprescindibles, clàssics, sobre les quals descansa la literatura d’alta volada. Més concretament aquella triada perquè la llegesquen els alumnes de segon de batxillerat. La meua ignorància sobre el tema comença per unes poques dades: per exemple, la responsabilitat de l’optativa de literatura universal que es fa a segon de batxiller recau sobre el departament d’espanol de totes les universitats valencianes. Perquè cap departament de filologia catalana, de qualsevol de les universitats valencianes, segons que deixen caure a la reunió, no està interessat en aquesta àrea del coneixement, del currículum de la docència, de la formació literària i cultural dels joves. Així que, una majoria dels que la trien, la cursen en espanol. Una gràcia i una descoberta que som a tercera regional, encara. En total, 2.000 alumnes cursen l’optativa i solament uns quants, aquells que estudien en instituts on l’equip directiu és militant, o el seu departament brega contra el d’espanol, ho fan en valencià. Una minoria. Tercera dada, demane si, com explica el rumor, els especialistes de la reunió confirmen que les traduccions al català de les grans obres, els clàssics, són millors que no les traduccions espanoles. Incomparablement millors, em confirmen. Aleshores, què fem, amb tot plegat. ‘Per això som ací’, em diuen, per fer una campanya que convença professorat, departaments, alumnes, que tenim unes traduccions magnífiques, de les millors obres de la literatura universal, però que caldrà difondre-les, destriar-les, cercar-les, i dinamitzar accions per convidar mestres i alumnes a llegir en català, sobretot perquè si no ho podem fer en versió original, que seria allò més convenient, tinguem accés als grans mestres traductors.
Ara que ací, en la tria de llibres i en segons quins traductors, ja començava a ataüllar alguna discrepància, entre els savis convidats a la reunió. N’hi ha partidaris de traduccions més fines, cultes, de veritable literatura de bandera. Com n’hi ha que no aporten res de novedós a allò fet anteriorment pels grans mestres. Allò que algú deia fa anys que, quan Carner tradueix, llegeixes Carner, no l’autor traduït. Ah, pensava jo en silenci, però aprens tanta llengua, amb aqueix exercici, tanta! I quina literatura, xa.
Resum, obrim una via de treball per animar mestres i departaments de valencià dels instituts a recuperar l’optativa de literatura universal, a triar bones obres, clàssics, traduïts sense fissura. En unes setmanes, les primeres activitats de la campanya. En uns mesos, si n’hi ha resultats positius.
Ah, la universitat de València, què pensaran de tot plegat, pobres? A quina cosa dediquen el temps?