Plouen cendres sobre un país governat per inútils.

A València. Sobre València, plouen cendres. El Camp de Túria, l’Horta, la Ribera, els Serrans, a més de les comarques on hi ha el foc principal, la Vall de Cofrents, la Canal de Navarrés, Aiora, el país s’encén com un paperet, uns quants milers d’hectàrees de no res. Un bufit i tot de boscos per l’aire.
La ruïna econòmica del pp també significa això, ara mateix: la ruïna del nostre paisatge. Les cendres.
– Home, contra els accidents no podem fer res. Naturalment que no poden fer res, perquè són inútils i estan carregats d’ineficàcia. Amb les retallades, per culpa dels diners que s’han begut i follat, els governants del pp, els serveis de prevenció són sotamínims. Una misèria. Fins i tot obliguen els bombers amb certa edat a fer feines que no els correspondria. No hi ha suficients recursos materials, ni humans ni de cap classe. Els Serafin castellano, els Camps, els Blasco, els Rus, els Rita, els Fabra, se’ls han begut, menjat o gastat en luxes (diumenge sense anar més lluny, corrien a tres-cents per hora els nostres diners pels carrers de València, ves si no són puteros, els fillets), mentre hui corren a cent per hora les flames del foc contra els valencians.
Sí, ens van arruinar, el pp sobretot, són inútils que no serveixen per res, i esperen que un miracle acabe amb el foc que crema, o bé esperen que es creme tot que no quede res, perquè res no es puga cremar. Incapaços, ineficaços, però continuen governant, sense assumir la irresponsabilitat, la torpesa, la indecència…
De primer els robatoris, després les despeses supèrflues, la corrupció, i la ineficàcia… però ells continuen governat-nos, mentre plouen cendres, sobre centenars de poblacions valencianes, damunt la millor terreta, que cantaven els fillsdeputa l’últim.

Ah, quanta riquesa que ens porteu, Rita, Fabra, quanta felicitat, i quin horitzó tan carregat de prosperitat: i sexe, tu, sexe a raig en favor dels valencians, amb aquest polítics que pretenen encendre’ns la millor de les passions.
– Ala, anau a xuplar-los la xufa a aquell equipet de cagueroles roges, mentre se’ns crema l’anima i la decència. Visca les falles d’estiu!

[foto pispada a la xarxa, efe, d’MB

Per la música, doncs

És un dels trets diferencials del país, la qualitat i la quantitat assolida els últims anys. En estils, grups, lletres, músics, veus, bandes, la música sobreviu contra la crisi, la idiotesa i la manca d’escrúpols general. Hui es lliuren els premis Ovidi al Micalet. Faltaran alguns mitjans que, com sempre, es neguen a explicar la realitat, i faltaran ajudes, com sempre. Amb quina poca cosa han subsistit, els nostres músics, i com han hagut d’espavilar-se. N’hi ha pocs que puguen sobreviure a la ignorància sistemàtica dels nostres governants, que van preferir i ho prefereixen de destinar els diners públics en altres partides, malgrat la necessitat de la música. Per la música, aquest país és sa, net, culte, en canvi de polítics que miren en una altra banda, fins i tot en favor de músics forasters, en els quals s’han gastat immenses fortunes. Els nostres ajuntaments què poc que han respost, què malament, solament que repartien les almoïnes, en època de bonança. Ara ni això, ni les sobres, ni les molles, res de res.

Ara mateix, ho va explicant VilawebOntinyent, tenim una colònia de joves músics a Agullent, la Vall d’Albaida, néts dels nostres incombustibles d’Al Tall, que avui rebran una de les més grans distincions del país, a falta de govern i de voluntat política. En això els nostres colons ppereos o psoeros són també corruptes, mafiosos, que ens volen amagar la vivesa del país, en canvi d’ensenyar-nos tanta misèria.
Allà els joves que es formen amb el folk i la música tradicional, ací Al Tall, i uns mitjans i músics que també rebran la senzillesa d’un premi gran, humil però tan noble. Per la música, també s’aguanta el país. Amb pinzes, si voleu.

La justícia espanola declara la guerra a l’escola

Una declaració de guerra en tota regla. Per traïdoria. Un colp d’aquest calibre és un atac frontal al país, i el president hauria de convocar d’urgència el seu gabinet, els consellers i els mitjans i dir-los-ho clar: a prendre pel sac la justícia espanola. Perquè un atac directe a l’escola i a la llengua és un insult al país, a la voluntat popular, al parlament, a les institucions, al govern…, ves si no fa pudor tot plegat. Una merda, pudor, és portar el feixisme per les institucions legalitzades d’ells, que sempre tindran majoria. majoria contra la perifèria. Espana no ens aguanta, no ens vol si no és de cap cot, ofegats, sotmesos. Ves quina prostitució no s’havia destapat dins la pròpia justícia, al capdamunt de tot, i se n’ixen per aquest cantó, d’insultar-nos directament: democràcia?, ni la coneixen, ni la volen, ni se la creuen. Quan no són les lleis espanoles, els polítics espanols, són els jutges i els jutjats espanols. I no ens podem creure res. No els podem creure més. Desacatament? No. El desacatament és insuficient. L’única via possible és la independència. I ja fa tard el president Mas de convocar la roda de premsa i fer una declaració valenta. D’estadista, de polític, de coratge. Som o no, un país?

– El puterio judicial és de l’ordre de l’economia, la banca, la corrupció i tota la martingala parafeixista espanola dels últims setanta-cinc anys, des del colp d’estat d’en franco i els militars que patim insuficiència… Però fins i tot és perillosa, la justícia, infinitament més creminal. A cagar, home, a cagar tants monicacos com es pensen herois de cacau i plàtan.

Eurovegas és prostitució

En el sentit profund del terme. I en el superficial. Hui en discrepe completament, de l’editorial a Vilaweb. Si la recuperació econòmica, si el cap del que ens volen vendre com a projecte que portarà feina i inversió és aquest model de fàbrica de falsa xicolota del lloro (enlloc de lloro poseu aquest estol de blanques que ens han envaït el país), en dic prostitució, moral, ètica, educativa. Això és una invitació al diner fàcil, a la ludopatia, a enganyar la gent, de cada mil un guanyarà una almoina, potser de cada deu mil, això és l’estafa legal, que és el joc de les enganyifes, els tafurs, els tramposos, perquè tot serà disposat preparat per enganyar la gent. I això també és resultat d’un model social, que vindrà d’un d’educatiu, i moral: vet ací que haurem de dir, doncs, a l’escola.
Això és el primer assalt, l’objectiu, la profunditat i la solidesa se sosté en la corrupció. Una altra cosa és creure que la faramalla ques s’han muntat aquests putots ens portarà benefici…, una mel de xurro. Cap ni un. Això portarà benefici a uns quants desgraciats, puteros en la seua majoria, estafadors, especuladors, i tota la martingala d’associats a aquest tipus de negociots. A més que ja sabem que la carn vol carn, i llavors caldrà l’ofici, el vell i ric,ofici de la puteria vella, arrelada, en favor dels negociadors i els mafiantes. Mai no en favor de les putes.

Encara com un país que ens pensàvem culte, fet, formal i net perd el cul darrere aquests magnats de la corrupció fàcil, legalitzada, i el puterio més indecent. Com és que els catalans de ciu democratacristians, llepen el serengue de la pitjor de les amèriques fa riure, i plorar, i riure, quin és l’horitzó al qual hem arribat plegats, en aquest país: no calien 2.000 anys de civilització per obrir els ulls davant aital miratge, las vegas i la seua fanfàrria boteruda.
com és que els models americans que volem importar es basen en allò pitjor d’amèrica que, sense voler pegar en diana, de segur que té milers de propostes de major interés, menys prostituïdes.

continuarà…

[em sembla que avui no m’he pogut estalviar de dir-los puteros, MR]

FolkSona2012: europa de cap a cap

Folksona 2012 farà enguany un viatge endins de la cultura popular d’arreu d’Europa.

Sobre una selecció o pot de cançons i de balls, la direcció musical de FolkSona, projectarà enguany una Suite, que segons que avisa Motxo (Manuel Mateu) són breus mini-suites interpretades d’una tirada, a posta per aquella trobada de joves en favor de la música popular dels pobles.

Sense ser-ne experts, solament seguidors afeccionats, lectors de blocs com La caseta del Plater del mestre JV Frechina, i entusiastes d’aquest projecte, sabem que la música no pot tenir segons quines barreres impostades. Sobretot si parlem de la música popular, que és lluny de l’homogeneïtat d’estils, o l’afectació de modes.

És veritat que la música popular, com les llegendes o les rondalles, ací a Europa té un fil comú, de trets, que fa que ens poguem reconéixer més o menys (en una polca, per exemple de Bohèmia, Dublín o els Alps)) i aquells que s’estimen allò més popular, de segur que trobareu més lligams. Ara, cal una altra idea per ajudar a entendre la proposta d’enguany: dir que aqueixa música és alemanya, o francesa o britànica, és no dir gaire. En tot cas, és esbiaixar la mirada i fer més estret allò que no ho pot ser de cap manera, prim o minso.

Si no volem errar la mesura de tantes cultures com formen part d’un territori, la nostra ha de ser una mirada ampla. Perquè el territori de la cultura, i el de la música més concretament, no ocupa la mateixa superfície que un estat, ni que una nació, ni tan solament la superfície d’un país. En el cas que ara ens ocupa, hem fet una tria gran i diversa. Potser sabem que el fado és a Portugal, però no és a tot Portugal, ni és el mateix fado a Lisboa que a Coimbra,  fins i tot en barris diferents de Lisboa trobaríem maneres diverses de cantar el fatalisme que l’empara.

El viatge que ens proposa aquesta edició FolkSona 2012 té una riquesa que va més enllà de la música. D’una altra manera, la música és qui ens ofereix tanta riquesa. I qui som nosaltres per reduir a una qüestió purament geopolítica aital regal. Per la música, doncs, la nostra riquesa i la nostra cultura aposta per un recorregut sense frontera, en canvi de tantes particularitats i matisos que ens fan més propers horitzons que vulgarment pensem llunyans.

Vet ací algunes músiques i balls que se’ns faran ràpidament coneguts, perquè ens en riconeixerem. Com n’hi haurà de més amagats o menys sonors, fins i tot desconeguts, però que per això la suite, que és una setmana de treball de músics i de joves esforçats en aquesta aventura.

Un tast de geografies dins i fora d’Europa, del continent i de les illes, travessen la mediterrània, però també els mars del Nord i els fiords. Del cor d’Europa, del Bàltic, de la Mar Negra, apugem fins a Islàndia, baixem als Alps, passem per la vella Irlanda i sant tornem-hi, cap als Urals: és un viatge llarg, ple de detalls, de gaites, dolçaines, acordions, percussió o guitarres, que fan anar històries d’elfs i camperols, d’amor i de festa, de treball, de bon i mal viure. Vet ací una tria intel·ligent per redescobrir Europa o redescobrir-nos.

Benvinguts en aquest viatge entre terres, mars i música.

[bétera, picanya, agullent, juny del 2012]  ©FolkSona2012 

Sopar popular i ball a l’@ateneubetera

Per celebrar la Nit de Sant Joan que algunes persones reivindiquen com la festa de tot el país, de Salses a Guardamar (països catalns de cap a cap), l’ateneu de Bétera ha organitzat un sopar popular, cinc euros el saquet que inclou l’entrepà de pimentó o de llonganissa, la beguda fresca o el vi, els cacaus, les olives xafaes, i el concert, ep, amb la banda The Quart Quartet, que vol dir que són quatre de Quart de Poblet.
Un sarau que vindrà a festejar, segons que diuen les males llengües, la paralització momentània de la venda de la gestió de l’aigua potable a l’empresa Aguas de València.
Si voleu participar de la festota, i ballar fins al punt de la mitjanit que veurem en directe l’arribada de la Flama del Canigó, llegirem també uns versets de Verdaguer, poeta principal, o els deixarem enllaunats en la veu de Lluis Soler.

Si sou dels que no pegueu en balladors, hi ha una exposició sobre pilota valenciana, i un encontre d’amigots que us faran raonar i explicar la vostra vida a l’empara d’un corral de poble i una parra de raïm moscatell del terme, perquè ja ho sap el nostre amic Joan Clotaldo, que ni a Monòner ni enlloc, no feien el moscatell com a Bétera.
Entre licors i dolcets festejarem els dies més llargs i l’esforç de tanta gent com ha treballat aquests dies per la democràcia local i participativa. Benvinguts.

(veus, MR: hui no m’he cagat en ningú.)

L’aigua serà del poble (2)

Ni l’aigua ni gairebé res, no serà del poble. Potser que siguen gestionades pel poble, però poca cosa més. De fet, si deixeu que parlen els veïns, els d’Olocau per exemple, argumenten que l’aigua és dels seus pous, que Bétera ha sigut tan expremuda que el resultat és que som gairebé eixuts. A més, no cal dir quin tipus d’aigua conservem com a pròpia, contaminada de nitrats i altres proteïnes de la química. Ara mateix, l’aigua potable del poble, segons els estudis i les analítiques, no té les condicions mínimes que dicta l’OMS ni Europa. Però tan se val, la cocacola té pitjors condicions i és boníssima, segons que canten les estadístiques i els gustos de la gent.
A Amèrica, que tenen més cultura democràtica que no els espanols o que els valencians, d’aquests aconseguiment d’ahir, de paralitzar la privatització de l’aigua potable, ho haguessen plantejat així: a veure, el poble voleu conservar la gestió pública de l’aigua?, si?, dons això té un cost final de tants diners, voleu assumir-lo, el cost?, si?, d’acord, endavant… fem-ho plegats, els veïns, l’ajuntament, els funcionaris, les brigades municipals… Això també és democràcia, responsabilitzar-nos del cost, sempre que la despesa i la gestió pública no siga un luxe, ni un estil de rics i pobres, a l’estil de malmetre la hisenda pública valenciana a la manera de la fórmula 1, terra mítica, aeroports fantasma i enriquiments particulars de polítics, les seues dones i les seues putes particulars.
Transparència i vida democràtica, vet ací coms seria una victòria de tothom per la vida local, de poble, l’ajuntament i els seus veïns.

Després de la batalla per l’aigua, començarem la batalla per l’energia? Voleu dir que els espais de gestió de l’energia no haurien de ser públics? No generen l’energia amb els nostres recursos, en els nostres espais, amb les nostres línies? Això de les elèctriques, no direu que no és un altre puterio de viu en viu…
Però ara que ho agafe algú altre. O no?

L’aigua serà del poble.

Particularment, a mi em sembla una construcció poc moderna, potser massa d’una època de fervors i lluites, els anys setanta i vuitanta. Però van ser les primeres paraules del portaveu de la Comissió contra la privatització de l’aigua a Bétera. El govern municipal ja tenia aprovat un projecte de venda a Aguas de València, una altra casa de putes que no saps mai qui governa. Jo vaig escoltar les primeres frases eufòriques, Pau era dret davant la porta de l’Ajuntament davant quatre-centes persones: ‘Hem guanyat’ Ho va repetir dues vegades i els aplaudiments van festejar la victòria veïnal, una petita victòria que representa una gran victòria contra les institucions massa enfaixades, com és el pp entre més exemples, i els partits polítics en general, com el psoe. Estem massa cansats de clams i lluites de milers de persones contra causes perdudes, i la institució no escolta mai els veïns. Ahir en canvi, cosa que va agrair la plataforma, l’ajuntament de Bétera governat pel pp va mostrar, ho ha fet en tota la campanya, un tarannà dialogant, democràtic. És això el més estany, i curiós. No la victòria veïnal, sinó el tarannà democràtic dels polítics, els que governen i els que fan oposició. Estem tan acostumats a viure en desdemocràcia que, això d’ahir a Bétera sembla una gota d’aigua a la mar. ¨L’aigua és del poble i serà sempre del poble.» A mi em recordaven els clams de Quilapallun o ves a saber, Víctor Jara, aquella lluita dels vells republicans defensant la terra, el Saler, les cançons d’Al Tall, coses impensables ara mateix. Darrere hi havia cinc mil signatures, poca broma el nombre, quatre-centes persones davant l’ajuntament per segona vegada, increpacions públiques en el carrer als polítics, unes quantes idees creatives, com era penjar safes, cossis, poals arruixadores dels balcons de les cases, una estesa de cartells i cartes que explicaven casa per casa una campanya per l’aigua que ara s’ha vist afavorida en una primera decisió per la dinàmica democràtica de tot plegat. Com va dir Pau, als peus de l’Ajuntament, plegats som molt forts, plegats tenim molt força, plegats tenim poder democràtic.
Potser que dure l’eufòria, potser que siga una estratègia, o un correu-missatge vingut de València, encara no ho sabem. Gaudim el moment almenys, el jorn, aqueixa petita-gran victòria del poble que, lluny d’eufemismes, celebra la vida democràtica, que havia de ser tan habitual ací i arreu.
Per molts anys les iniciatives populars. Sobretot si, com acabava Pau Pertegaz, imitant el seu oncle-iaiao Vicent, allà al Forcall en els anys trenta, acaben bé i ens pugen l’autoestima. Als valencians ens en manca bona cosa.

Bétera diu NO a la privatització de l’aigua.

La crida de la coordinadora:
Amics i amigues de la Iniciativa Ciutadana Bétera per l’Aigua ens arriba el següent missatge. Dimecres 20 de juny potser serà el dia decisiu per aturar el projecte de privatització de l’aigua.

Bétera per l’Aigua comunica:

L’Ajuntament de Bétera ha paralitzat provisionalment el projecte de privatització de l’aigua, però argumentant motius tècnics relacionats amb les al·legacions presentades per la Cooperativa El Plantio-la Canyada. En cap cas el decret de paralització provisional respon a les demandes presentades per Bétera per l’Aigua, i que tenen el suport de més de 4.500 signatures.

Per això és molt important acudir a la concentració de dimecres 20 de juny, a les 19.00, a les portes de l’Ajuntament. Pensem que la concentració pot ser decisiva, i que ara més que mai entre tots i totes podem paralitzar definitivament el projecte. El dimecres, tots i totes a la porta de l’Ajuntament.

Passeu-ho als vostres contactes.

NEWS del missal de claveguera:
Els rucs del pp ara es vénen l’aigua de Bétera (com que ja sa’hna fotut les coquescoles i les mirindes, solament que els quedava l’aigua de l’aixeta, si seran refillets; perquè les canonades, les aixetes, les aigüeres, les mares i les seues filles, no són en propietat, que els cabrons s’ho vendrien tot per llepar-se el piu de viu en viu. Són capaços de qualsevol cosa, menys accetar la incapacitat. Són inútils per governar, per gestionar, per ordenar i organitzar, per això roben, furten, malmeten, fan corrupció, insulten, i acaben per vendre l’aigua al dimoni, en canvi d’uns diners que ja fa anys sabem on van a parar, a les butxaques dels amigots. O del filldeputa d’Eclestone, el dels cotxes, que maleïda siga l’estampeta de la miraculosa si, amb la crisi que vivim que patim, calia que diumenge valència s’omplís de putes i filldeputes i de cotxes ferraris, de gins, i d’una tarara que sabem qui pagarà… Caguenredéu, no podia caura una tronà i que rebentaren com sangonera en aquell escenari de depravació i filantropia… Del primer a l’últim, me’ls sé de carrereta, fill deputa primer, eixe, filldeputa segon, aquell, i així sense parar de dir-los el nom del porc! 

L’FMI és un club de puteros

Bé, ja sabem qui pagarà primer, qui pagarà a meitat de camí, i al final de la seua correguda. Noltros. L’FMI esn apujarà els impostos i ens abaixarà els sous. Potser qiue ens deixarà triar el calibre del moniato que ens ficaran pel ses, res més. Però ens pegaran pel ses i pel revés. 
Els fillsdeputa no han demanat, per exemple, que els lladres de bancs (executius i propietaris), tornen el que han robat. No han demanat que els polítics que s’hi han enriquit tornen els diners. Això no ho poden demanar, pobrets, no. No han demanat que, ja que la seua política de desprotecció i de llibertat total, ha portat la usura, en ser-ne responsables de la gran crisi, ells pagaran la part corresponent. No.
No han permés de fer públic qui deu els diners ni a qui els deu. No han permés la transparència ni han permés de posar les cartes damunt la taula. No. Prefereixen l’oscurantisme, afavorir els seus amigots banquers i els polítics inútils. Sobretot, prefereixen jugar a allò segur: que paguen els de sempre, els desgraciats, els desocupats, els malnascuts, els no-ningú, mentre ells continuaran fent de fills de puta, llepant, mamant, follant-nos com vulguen i quan vulguen. 
Els malparits ara donen carta blanca als polítics, perquè acaben d’expremer-nos. Els han donat via lliure per acabar d’enfonar-nos, i d’enfonsar el petit empresari, aquells que podien moure una mínima economia de subsistència. Carta blanca i mans lliures per continuar actuant amb impunitat, amb el pp, que són un cementeri d’inútils i incapaços. 
L’FMI és un club de putots, que ara vindran a alliçonar-nos com traure’ns la pell, el pèl, l’alè, en favor de les butxaques de sempre.

Potser sí, que nosaltres faríem millor, de pegar l’estampida, de córrer la veu de la por, de deixar-los nets, sense els nostres comptes, que són la sang amb la qual ells ens pispen el viure i la salut. 

Sembla que ara és el torn dels fillsdeputa, entre més, l’FMI i tot de pirates que passen a governar-nos globalment. Mentre en Camps, Rita, Blasco, Fabra, Rus, i tot de cabrons de mena continuen assegudets mamant i llepant.
Caguendredéu que les corbelles i les forques comencen a furgar el cul i les panxes de tants fillsdeputa reconeguts i vividors.