Per la música, doncs
És un dels trets diferencials del país, la qualitat i la quantitat assolida els últims anys. En estils, grups, lletres, músics, veus, bandes, la música sobreviu contra la crisi, la idiotesa i la manca d’escrúpols general. Hui es lliuren els premis Ovidi al Micalet. Faltaran alguns mitjans que, com sempre, es neguen a explicar la realitat, i faltaran ajudes, com sempre. Amb quina poca cosa han subsistit, els nostres músics, i com han hagut d’espavilar-se. N’hi ha pocs que puguen sobreviure a la ignorància sistemàtica dels nostres governants, que van preferir i ho prefereixen de destinar els diners públics en altres partides, malgrat la necessitat de la música. Per la música, aquest país és sa, net, culte, en canvi de polítics que miren en una altra banda, fins i tot en favor de músics forasters, en els quals s’han gastat immenses fortunes. Els nostres ajuntaments què poc que han respost, què malament, solament que repartien les almoïnes, en època de bonança. Ara ni això, ni les sobres, ni les molles, res de res.
Ara mateix, ho va explicant VilawebOntinyent, tenim una colònia de joves músics a Agullent, la Vall d’Albaida, néts dels nostres incombustibles d’Al Tall, que avui rebran una de les més grans distincions del país, a falta de govern i de voluntat política. En això els nostres colons ppereos o psoeros són també corruptes, mafiosos, que ens volen amagar la vivesa del país, en canvi d’ensenyar-nos tanta misèria.
Allà els joves que es formen amb el folk i la música tradicional, ací Al Tall, i uns mitjans i músics que també rebran la senzillesa d’un premi gran, humil però tan noble. Per la música, també s’aguanta el país. Amb pinzes, si voleu.