GEST SIMBÒLIC

La imatge ahir de diversos membres de la Guàrdia Civil, armats i amb la cara tapada accedint al Parlament i a la Generalitat amb tot un seguit de mitjans de comunicació al darrere ben avisats i disposats a fotografiar i filmar tota la operació, evidentment es buscada i va més enllà del tema del 3%.

Efectivament, aquest cas de corrupció i l’antiga Convergència han estat un dels punts on l’Estat ha estirat més el fil per intentar trencar la unitat independentista, més enllà de buscar la veritat en aquest cas. Alhora imatges buscades com les d’ahir entrant a la seu dels representants del poble català son venudes a preu d’or davant l’opinió pública i sobretot al mateix poble de Catalunya, intentant recuperar aquell paper que fins ara ocupava cadascú.

La seva sorpresa, va ser que el context a canviat i la manera d’afrontar cada tema també. Com deia Jordi Turull “Col·laboració amb la justícia, tota, humiliacions cap ni una”. De fet el seu gest de fer esperar la comitiva i no deixar que accedissin a les dependències, tampoc es una heroicitat, ja que simplement era un requeriment d’informació que venien a buscar i que es va entregar, però es tot un canvi d’actitud, diriem ja d’Estat, i d’igual a igual.

Evidentment no calien tants efectius per aquesta simple operació, ni anar amb la cara tapada, però aquesta escenificació buscada amb altres pretensions que tots sabem es va trobar amb la determinació catalana del context on ens trobem.

Aquesta excusa del 3% aprofitada per atacar el procés no pot portar a més divergències entre l’independentisme, cal separar les coses. Evidentment lluita contra la corrupció tota, vingui don vingui, no crec en exclusives, però obres de teatre amb segones finalitats ben definides com ja portem veient els últims 5 anys cal rebutjar-les i donar la imatge de que tot no s’hi val, i que no estem disposats a acceptar-ho.

Com deia en Turull: Justícia sí, humiliacions gratuïtes no.

COLAU I LA SEVA CATALUNYA CONFEDERADA

Que la posició dels Comuns i un dels seus caps visibles Ada Colau es desconcertant no deixa de ser una evidència. El que un dia es blanc, el següent es negre i l’altre una barreja de les dues coses. El més cru per aquesta formació es que arriben moments decisius i cal prendre partit.

Si veiem declaracions de l’alcaldessa de Barcelona, trobem declaracions a favor del dret a decidir davant de qui calgui i de obediència a l’statut quo existent i la llei espanyola fent cas omís als ciutadans catalans. Ara fa poques setmanes expressava el seu desig de veure Catalunya com una República i la seva posterior confederació amb Espanya. Es totalment legitim, i per voler es pot voler la lluna no hi ha problema.

Les mancances venen quan desprès de l’acte per explicar les garanties del Referèndum es posicionava al costat de les urnes i el vot de la gent i ara amb una moció a l’Ajuntament per part del PDCAT per cedir els locals per la votació a la capital catalana ja han expressat el seu vot negatiu. Alhora crida l’atenció quan desprès de l’emissió de “Cloacas de Interior” a TV3 amb aquest escàndol majúscul per qualsevol democràcia que ho vulgui ser encara esperem alguna declaració del seus líders sobre el tema.

Davant tanta contradicció, caldria fer una reflexió i apel·lar a l’esperit democràtic i el respecte a la ciutadania catalana que expressa cada partit. Si l’Ajuntament de Barcelona no facilita els locals municipals pel Referèndum el dia 1 d’octubre, sap que aquest entrebanc serà compensat amb la búsqueda de dependències de la Generalitat i nous locals per efectuar l’acte democràctic més important que haurà viscut Catalunya els últims 300 anys i alhora el futur polític de Colau i de retruc el seu partit haurà quedat enterrat per sempre. Crec que la indefinició o posicionaments contraris al que demana el poble els passarà una factura definitiva sense remei.

Aquest partit passarà a la història al costat de Populars, Ciudadanos i Socialistes contraris a deixar expressar la llibertat democràtica al poble de Catalunya amb la coartada de les lleis la legalitat i la lluita contra la unilateralitat que com diu l’exlendakari Ibarretxe no es tal, ja que si l’altra part no vol dialogar o pactar, no hi ha altre remei.

En definitiva caldria comencessin a calcular els costos polítics de les seves decisions i amb qui volen sortir a la foto.

18 DE JULIOL: 81 ANYS MÉS TARD

Aquests cartells han aparegut avui amb moltes localitats catalanes, amb la cara del Dictador i convidant a no votar l’1 d’octubre i no a la República. Es tot un simptoma d’un Estat que no es normal i on el tot s’hi val per anul·lar la democràcia es a l’ordre del dia.

Veiem com es legitima una consulta a Veneçuela per la part opositora, per cert contra la llei vigent i amb garanties dubtoses, però es condemna a Catalunya per fer un Referèndum. De fet, el president Maduro, que no seria sant de la meva devoció, però que avui considero encertat al interpel·lar directament Rajoy exigint treure el nas del seu país i deixar que Catalunya voti. De totes maneres aquestes contradiccions son passades per alt a Madrid i el cinisme els te ocupats parlant de purgues i critiques a nous càrrecs que ni tant sols coneixen. La substitució davant els Mossos segur que ha fet enfurismar Soraya, incapaç d’entendre que el cos policial primer de tot esta al servei de la societat i de la democràcia, i per tant fer la part que pertoca en aquest aspecte deixant de banda ideològies que ningú ha exigit. Massa democràtic per arribar a segons quines mentalitats.

Com deia, avui 81 anys després del Cop d’Estat militar que va portar a enderrocar un règim legitim i instaurar una Dictadura de 40 anys que amb la mort del dictador va suposar una mena de prorroga on tot va quedar molt ben lligat, i on les estructures o pilars que havien de sustentar la democràcia van començar curcades i on les el·lits de poder no van canviar arribant on ara veiem i que explica molts dels comportaments davant la petició de democràcia i respecte al poble.

Uns fonaments que a traves de la llei suprema i d’unes institucions anacròniques no ha resistit el pas del temps. Una nul·la separació de poders, unes clavegueres de l’Estat al servei de la causa nacional i uns partits predominants amb massa semblança a l’antic règim, que segueix amb plena llibertat al carrer, alhora que les victimes segueixen als vorals de les carreteres, oblidats i culpabilitzats.

81 anys de modernització de cara enfora, però internament mantenint l’essència dels seus postulats. Els cartells d’avui son una metáfora perfecte per comprendre la desesperació d’un Estat, que veu impotent com la democràcia els passarà per sobre i els ciutadans catalans decidiran el seu camí sense marxa enrere.

ARMES I ARMES

Les mancances democràtiques als organs de Govern espanyols son evidents i veient que Catalunya segueix el seu camí arribant més lluny que mai i sense que les diferents operacions de les clavegueres de l’Estat, les amenaces i l’aparell judicial al servei exclusiu de l’executiu faci l’efecte desitjat, veiem com arriben a la següent fase la de comparar violència i democràcia.

El ministre Zoido, ja ens deia aquest cap de setmana que tenen armes i resorts suficients per impedir el referèndum, i donant a entendre que no caldria aplicar l’article 155 ni la llei de Seguretat Nacional ja que cap polític català vol ser responsable d’un acte il·legal, per cert crec que també van dir que el 9N no es faria.

Per altre banda Pablo Casado, vicesecretari de Comunicació Popular, ens diu que els mateixos que justifiquen ETA són els que justifiquen el totalitaris a Catalunya, compara les purgues del Govern amb Maduro posant com exemple un míting conjunt de Joan Tardà i Arnaldo Otegui, defensant que l’assassinat de Miguel Angel Blanco va despertar el defensar que no es pot matar per unes idees, sinó encara estariem igual.

Realment un garbuix de paranoia infumable, i el que es pitjor ja no ens sorpren. Intentar barrejar la demanda d’un poble pacíficament i per la via de les urnes, intentant en tot moment pactar la solució del vot amb l’Estat, recordo fins 18 cops hem estat rebutjats i ara seguir la via democràtica com no pot ser d’altra manera mai es pot barrejar amb la violència i la mort per defensar qualsevol idea. Aquesta insinuació es tant mesquina que simplement augmenta el descrèdit d’aquells que entenen la democràcia com un simple instrument de control al poble i per benefici propi tot amanit amb l’imperi de la llei en forma de coacció per no poder exercir ni reclamar cap dret per injust que sigui. Aquesta i no d’altra es el resum del que entenen per un Estat democràtic, ja nascut i apadrinat per l’antic regim i ara amb uns indexs de corrupció alarmants per qualsevol societat.

Aquestes odioses comparacions, nomes volen dir desesperació, davant la fermesa catalana, el seu Govern, i el seu Parlament amb una majoria escollida per portar el país a la decisió més important en els últims 300 anys. Tothom tindrà a la seva mà la decisió, i res més democràtic hi pot haver, quan una societat reclama i els seus representants fan possible que aquesta es decideixi lliurement i posteriorment es dugui a terme i s’apliqui el resultat, sigui el que sigui.

Barrejar això amb l’assassinat i la sang es tant mesqui i mediocre com el que ens demostren les institucions de l’Estat amb la imposició per bandera, aquella que deixa el poble com un element secundari.

BLINDANT L’EXECUTIU FINAL

Aquesta esperada remodelació final del Govern a 2 mesos i mig del Referèndum, ja sabem que es tractarà des de l’Estat i els partits contraris a la democràcia com un trauma i constatació de la baixada de l’independentisme i falta de credibilitat.

De fet mitjans com El Periodico o La Vanguardia per posar dos exemples intentaran posar tota la carn a la graella per desprestigiar i crear una confusió que realment no hauria de ser. Arribem a la recta final, la presió de l’Estat individualment es ferotge i encara augmentarà encara més amb amenaces de tot tipus i un seguiment exhaustiu de cada pas fregant la paranoia com la visita de la Guardia Civil ahir al TNC per l’acte de Junts Pel Sí recent.

Davant això, es legitim expressar dubtes, pors i fer un últim repàs per assegurar un blindatge fins el final de l’executiu. Crec que calia fer-ho abans de la recta final i que el Govern sigui una pinya sense por, ni cap marxa enrere. Segurament entrada d’algun conseller de la CUP al Govern jo no ho veuria amb mals ulls per fer veure la unitat de les forces que donen suport al projecte i la seva implicació total.

Tots sabem que cal arribar al referèndum i caldrà guanyar-lo, ja que les inhabilitacions, condemnes i tot tipus de guerra bruta serà a l’ordre del dia per part de l’Estat. Si s’imposa el No les conseqüències individuals per determinades persones seran terribles amb un Estat on la democràcia ja sabem que es d’una baixa qualitat alarmant.

M’ha semblat interessant les quatre idees bàsiques per gestionar les onze setmanes vinents pel Pere Cardús.

Quatre idees bàsiques per a gestionar les onze setmanes vinents
1. Les onze setmanes que ens separen del referèndum seran un anar i venir d’amenaces, d’escenes de lladres i policies de film de sèrie B, de magnificació de declaracions de prudència, d’especulació sobre les deu plagues d’Egipte que assolaran Catalunya l’endemà del referèndum… Tot plegat amb un únic objectiu: espantar un 5% o un 10% dels possibles votants del referèndum. Encara que confio força en aquesta capacitat que s’ha demostrat entre l’independentisme de girar aquestes coses contra qui les ha originades mitjançant una capacitat d’ironia i d’humor excepcional, penso que cal no menystenir la capacitat aterridora de l’estat i els seus tentacles entre una part de la població.
2. Els dubtes, les contradiccions i les filtracions del govern també poden tenir un paper determinant. Algun moment he arribat a pensar que els partits de la majoria independentista havien entès la finestra d’oportunitat actual i que l’havien situada per damunt dels seus interessos particulars. Cada dos per tres hi ha informacions públiques o discretes que malmeten aquesta idea –potser ingènua– que tinc a voltes. Que si els uns s’ofereixen per signar ells la compra d’urnes el mateix dia que un diari espanyolista publica que hi ha consellers de l’altre partit que no ho veuen clar. Que si els altres diuen que aquell de més enllà no vol fer-ho sol i que ho han de fer tots junts per repartir les conseqüències… Certament, crec que hi ha individus que pensen més en la manera de gestionar l’endemà que no pas a arribar-hi vius. I qui mira massa enllà, no veu el sot que té davant, cau i, la cosa pitjor, pot fer caure els altres.
3. Passem el dia especulant sobre què farà o deixarà de fer l’estat espanyol. Jo mateix ho faig tot sovint. Però l’honestedat rau a reconèixer que no en tenim ni idea, de què pot fer l’estat aquestes onze setmanes. Podem pensar en hipòtesis de camins legals oberts o tancats. Podem especular sobre si tindrà una estratègia de repressió oberta o de menysteniment. Però no ho sabem. I trobo que tampoc no és normal ni honest passar el dia dient que no poden fer res de res. Una cosa és que surtin amb desavantatge, que considerem que aquest desavantatge els fa clarament perdedors, però que no poden fer res no ho podem dir. Representa que tampoc no podien fer res contra el 9-N i mireu on som. Sóc partidari de no crear alarmisme. Però tampoc de viure en una eufòria voluntarista i poc intel•ligent.
4. Falten tan sols onze setmanes. En un tres i no res ja hi serem. Poques coses es poden inventar ara, en tan poc temps. Ara ja tothom ha d’estar en el carril que li pertoca empenyent per arribar a l’1-O amb tota la força possible. És molt normal que trobem que mesures que es prenen o iniciatives que s’activen no són exactament com les hauríem decidides uns o altres. Però tot allò que no es pugui corregir i resoldre fàcilment ja no pot ser un motiu de discordança ni de polèmica pública. L’esperit crític no es pot perdre mai. I és bo que es mantingui actiu fins a l’últim segon abans d’obrir els col•legis. Però l’actitud que farà que l’independentisme aconsegueixi l’objectiu és la generositat, l’esperit constructiu, la proposta damunt la proposta, l’agraïment a tothom qui fa una aportació encara que la trobem millorable… Sí que caldrà fermesa i sí que caldrà determinació. No tinc cap dubte que això hi serà quan calgui. Però els independentistes i els demòcrates han de passar ara les onze setmanes més positives i entusiastes de les seves vides. I això irradiarà com una veritable explosió de força i autoconfiança transformadora.
@PereCardus, periodista

EL DARRER PARANY

Els arguments de l’Estat i dels enemics de la democràcia o del dret a decidir dels catalans amb les garanties que ens atorgarem, i no amb aquelles que ens demanen i depenen precisament del que ens nega la possibilitat, te un nou missatge per aturar el procés. El no convenciment del Govern català i la seva crisi interna.

Arran de la destitució de Baiget per discrepar de la línia del mateix, i per tant perdre la confiança del president, per terra, mar i aire amb ajut dels mitjans afins intenten destruir la cohesió interna i el convenciment del Referèndum. Ahir mateix Soraya Sáenz de Santamaria ens deia que el Govern Català ja no esta convençut amb el Referèndum i que alguns consellers no s’atreveixen a dir en públic el que pensen en privat. El mateix insinuen Arrimadas, Iceta o Albiol posant damunt la taula discrepàncies entre els partits per arribar a un mateix objectiu.

Cal dir en primer lloc, que davant un projecte tant gran, es raonable que hi hagi dubte en alguns moments i discrepàncies entre els mateixos partits, una cosa sembla inevitable en tot el procés. De fet des del PDCAT es queixen de rebre tots els cops i des d’Esquerra sembla que nomes van recollint els premis sense arriscar el mateix. De totes maneres i partits a banda amb les seves tàctiques mesquines, ja que ara toca país i prou. Crec que la destitució del Conseller es un avís per navegants, però no ha de generar cap fractura. De fet l’hora de la veritat s’acosta i si algú no es veu en cor d’assumir la responsabilitat i les possibles conseqüències encara es a temps de fer un pas enrere legitim. Per la resta crec que amb tots els matisos que vulguem, l’objectiu es compartit i el lideratge del President Puigdemont acceptat.

Un cop més es demostra com el joc brut seguirà fins al final i no podem caure en aquests paranys interessat i intentar sempre llegir entre línies per arribar a la realitat. Aquesta diu que si el 7 d’agost no es dissol el Parlament i es convoquen eleccions autonòmiques, es a dir 54 dies abans com marca la llei, un dels grans arguments per fer caure el procés haurà passat de llarg i demostrat que era una intoxicació més, i així anirà succeint amb altres falsos arguments, amb tics que no canvien com saber i atorgar-se el que pensen els altres, tot un misteri.

En definitiva, i com es diu, el temps posarà a tothom al seu lloc.

TRACTE DESIGUAL

Interessant article d’en Toni Aira sobre el diferent tracte de l’Esquerra i la dreta que veiem en tot el procés.

Amb pell fina o sense

per Toni Aira
Què hi farem! L’esquerra té la pell més fina i sembla que el llibre d’estil d’aquest curiós país nostre deixa clar que cal assumir-ho amb resignació, si no directament amb entusiasme. Els de la CUP poden enviar un president a “la paperera de la història”, tractar el seu partit d’excrescència política i renegar cada dia de les conseqüències d’un pacte on s’hi han posat en teoria per un objectiu comú elevat, però quan se’ls critica i se’ls reclama coherència amb els seus compromisos, au a denunciar “#pressingCup”, pobrots. I igual va passar en el seu dia amb Esquerra i el 9-N, quan resulta que s’hi van acabar posant bé per un “pressing” indigne, després que aquell que ells havien aplicat a Convergència passés com si res, i tres quarts del mateix amb la negociació/calvari de Junts pel Sí. Ara, reblem amb els Comuns, que després de sembrar l’odi contra allò que representa el PDeCAT i la seva base social, després de dir que ERC pacta amb corruptes com ho fa Ciutadans quan pacta amb el PP, i després de titllar la CUP d’incoherent per falcar l’actual majoria independentista al Parlament, ara denuncia un “#pressingComuns” (que per cert ja vaig dir fa dies que el citarien com a concepte), perquè resulta que Colau i els seus havien dit que farien més que els convergents pel dret a decidir i van aplaudir en el seu dia el referèndum improvisat de Tsipras a Grècia, però ara aquí es posen estupendus, moderats d’avantguarda, i a l’hora de la veritat remen per l’1-O més aviat poc i reclamen unes garanties que saben que les obstaculitza la intransigència i el dèficit democràtic d’un PP i d’un Estat espanyol que precisament el referèndum vol confrontar per la via del vot. No ho criticaré, però com a mínim demano que a sobre no es facin les víctimes. Demano això i que els altres no els posin en safata que ho facin.

Aquests dies sento amics d’ERC i de la CUP, que a la mínima, si per exemple un alcalde del PDeCAT dubta sobre si adherir-se a un manifest, ja es posen les mans al cap i diuen que així ens va a tots com a país en general i al partit de Puigdemont en particular. I passen de tot el que ha fet i fa aquest president i l’anterior (del PDeCAT), de les inhabilitacions pel procés (fins ara encara bàsicament de gent i alts càrrecs del PDeCAT), i sobretot ignoren (em sabria greu si és per mala fe i tacticisme, més que per desconeixement d’una realitat social que no viuen, que també podria ser) que la base ciutadana que representa el PDeCAT és la d’una part del país que ha ajudat molt a impulsar tot això que està passant a Catalunya, però des d’una aproximació que es permet el dubte, que no és “pura raça” indepe, que no viu ni de practicar ni de fer bandera (o postureig) del “pit i collons”, i que això també és necessari, troncal fins i tot, i que també mereix d’un respecte i consideració, tot i no poder-se encaixonar en el selecte espai de l’esquerra. Reclama igualment un persuadir que no passi per la pressió grollera o atacada. Perquè la representació política d’aquesta part de la població potser no té la pell tan fina com altres, però caldria que els seus companys de viatge també hi pensessin i que miressin d’empatitzar-hi una mica, si és que volen construir amb ella alguna cosa real i sòlida.

Ho deixo aquí damunt la taula perquè això de la consideració i el respecte per construir quelcom que valgui la pena defenso que es pugui aplicar a uns Comuns que no dono per perduts quant al referèndum, però també a uns quants (no pocs) que ja hi són i que entenc que ningú amb bona fe vol expulsar-los del barco per exemple amb la intenció d’assenyalar-los com a dissidents o traïdors el minut u que hipotèticament això passés. Aquest vocabulari mateix de la dissidència i de la traïció és propi de contextos massa extrems i de plantejaments massa intransigents que no sumen. No els apliquéssim als Comuns ni a cap altre amb aquella alegria, independentment de la pell dura o fina que puguin tenir.

LA BURLA A LES URNES

En Pablo Echenique, secretari d’organització de Podemos, davant les declaracions de Colau per facilitar tot el que calgui de les instal·lacions municipals a Barcelona pel Referèndum de l’1 d’octubre, assegura que es una simple decisió administrativa i no passa res si Colau obre portes, col·loca taules o posa caixetes sobre de les taules, ja que no te cap gravetat. Insisteix amb la falta de garanties que oferirà Catalunya en aquesta votació.

Realment, quan un representant de la societat, fa mofa de la mateixa societat que representa, i d’un dels pilars fonamentals de la democràcia, les urnes i el poder en forma de sobirania final del mateix poble, si que es greu i hauria de comportar conseqüències, en forma de vulneració del contracte amb la societat. Menysprear d’aquesta manera un gest que hauria de ser normal, en aquest cas d’Ada Colau en forma de posar el que calgui per donar veu a la ciutadania i tractar-ho des simple decisió administrativa, es mesquí, alhora que anomenar caixetes a les urnes que dipositen aquesta sobirania de la societat en forma de vot es senzillament insultant.

Crec, que no pot confondre els seus desitjos d’apagar la veu del poble català i fer oblidar els anhels de decidir el nostre futur polític amb la cantarella de falta de garanties i la ridiculització de la gent. De fet aquestes garanties serien plenes si l’Estat actues com un estat vertaderament democràtic, cosa que evidentment no fa. Per tant la responsabilitat no es nostra, es seva i per altra banda, intentar desvirtuar una votació tant transcendental que pel presentat segueix tots els criteris standard que es demanen es senzillament mentir.

L’altra fals argument, dient que una meitat de catalans no se sentiran cridats, també es mesquí, ja que tothom hi pot participar, els del si i els del no. Precisament una de les recomanacions de la Comissió de Venecia es no posar una quota de participació per evitar boicots organitzats en el referèndum. De fet quan interessa agafen la Comissió com un element per desacreditar, però quan es segueix com es el cas s’ignora. Propi de la falta d’arguments.

En definitiva, caldria demanar respecte democràtica a la societat catalana, encara que suposo deu ser esperar massa.

LA CASTA DELS COMUNS

La decisió oficial del Comuns sobre el referèndum de l’1 d’octubre segueix amb la línia d’absurditat com la definia Lluís Llach i “Puta i ramoneta” que sembla tenen en propietat. Donaran suport a la mobilització, però no consideren vinculant la votació. De fet ho consideren una fugida endavant que retalla el pluralisme de la societat catalana, encara que seguiran treballant per fer possible el dret a decidir dels catalans. Si, no i tot al contrari en un nou document, d’aquells per presentar a les universitats com el regne de la demagògia sense límits.

De fet, les seves veus significatives, com en Coscubiela, Rabell, Colau o Domènech fa temps i temps que segueixen aquest fil prim i llarg de la indefinició, el blanc i negre al mateix temps, en un temps que ja ha passat de llarg la Catalunya autonòmica i s’ha instal•lat en una autèntica revolució social des de la base que demana decidir sobre el seu futur, que ho ha demostrat al carrer i també a la seva institució principal amb una majoria a favor de la independència i compromesa amb el vot de la gent com a arma per fer-ho possible.

Els que havien de portar la lluita social amb moviments com el 15 M, la lluita contra els desaucis, contra el capitalisme ferotge i moltes altres lluites, sempre en contra del poder encarnat a Catalunya per l’antiga CIU i amb vocació de deixar enrere el que anomenaven vella política o casta, quan ha tingut representació, càrrecs de responsabilitat com un grup prou potent al Parlament català o alcaldies com la de Barcelona amb un context com deia de la màxima revolució que una societat pot demanar als seus representants han triat també ser casta i no donar suport a tot allò que defensaven al carrer fa quatre dies, ja que sense canvi nacional no hi haurà canvi social.

Mil i una excuses de mal pagador pera acabar donant l’esquena a la ciutadania que simplement vol votar i decidir i donar suport a un Estat espanyol on les urnes no estan al seu esquema. Al costat dels Populars, socialistes, Ciudadanos i altres partits teòricament a les antipodes dels mateixos comuns. Cada pas del Govern català ha estat finalment desautoritzat amb els mateixos arguments en blanc i negre de les formacions esmentades.

El seu posicionament ara, es una burla a la ciutadania catalana i suposo un trauma per aquells votants que creien amb aquesta esquerra transformadora que ha decidit donar l’esquena a la societat catalana, abraçant l’immobilisme i la llei per damunt de tot, suposo en benefici a les seves poltrones llamineres. Una llàstima i una traïdoria als seus origens per part d’uns dirigents que crec i espero no seguiran la línia de la majoria dels seus votants, sigui per posar la papereta del si o del no.

Han fusionat la vella i la nova política amb el resultat d’aspirar a ser la nova casta.