ESCALADA A L’EVEREST

Ahir a Euskadi es va produïr la Conferència del Lehendakari Ibarretxe i el President Mas sobre el moment que vivim i les reclamacions de les respectives societats. Ibarretxe va explicar amb una metafora com ho veia i la comparativa entre les dues nacions.

Constata que Catalunya ha superat al País Basc. Ens diu que hi ha quatre camps base a la muntanya. El primer reclamar el dret a decidir, el segon el moment polític on ell mateix va reclamar un referèndum a Madrid, en el qual Euskadi va retornar al camp base. Pel que fa Catalunya ja ha arribat al tercer i aspira ha arribar al cim o sobirania plena, alhora que podria al peu de l’Everest o sigui mantenir la unitat amb Espanya. Per un altre costat insinua que uns i altres haurien de seguir la via unilateral per arribar a bon port, ja que fins que no facin el pas ningú els escoltarà.

Mas ens diu que l’alternativa al referèndum es llençar la tovallola i desafiar a l’Estat a fer una oferta per votar al costat de la independència.

Cal dir que la metáfora es molt apropiada, Ibarretxe ho va intentar, amb una societat on la reclamació no era tant majoritària i un partit no alineat amb aquest canvi de mentalitat, com podem comprovar a l’actualitat. Aquella Convergència autonomista de nedar i guardar la roba, on dos dies a l’any es feien proclames i la resta simple gestió autonomista. Això va ser la seva tornada al camp base amb la cua entre cames i el seu final polític. Catalunya, el President Mas va agafar aquest clam de la societat catalana i va girar com un mitjó el seu partit amb l’objectiu de deixar enrere l’autonomisme i apostar per la independència acabant de quadrar el cercle de la transversalitat política amb un objectiu comú. Aquesta es la gran diferència. La tenacitat de la societat catalana i aquesta unitat amb diferents ideologies que defensa el projecte es fonamental.

Com diu en Mas no hi ha alternativa al clam del poble, seria un frau polític de grans dimensions i un engany a la democràcia. L’Estat seria aquell que poden posar tots els recursos ens vol treure les cordes per i els grampons per fer-nos estavellar sense remei. No tenen projecte alternatiu, ni el tenen ni en volen cap que no sigui el paper reservat a Catalunya des de fa 300 anys i això ara es veu amb tota la seva cruesa, aquell pagar i callar es el seu projecte, i això evidentment no pot anar en una papereta electoral.

Catalunya segueix el seu camí, i crec que Euskadi seguirà el seu on nomes la societat basca dictarà sentència i pot girar la truita. Dos nacions i dos camins que els ha d’unir la democràcia.

LES TROBADES SECRETES

Avui La Vanguardia ens desvetlla que si que hi va haver trobada entre el president espanyol i el president català, concretament el mes passat i pocs dies abans de la Conferència de Presidents autonòmics. Ens parla d’un dinar cordial on Rajoy va intentar que Puigdemont assistis a l’esmentada conferència i aquest li va posar com a condició poder explicar el procés català davant la resta de presidents, cosa que no va ser autoritzada. De fet el referèndum i poder acordar les condicions amb l’Estat va ser molt present a la Reunió i la resposta va ser la de la porta tancada de sempre.

Es curiós veure com finalment qui va estirar més la llengua del que caldria va ser Enric Millo, que ens va donar coneixement de converses teòricament secretes i Albiol més la resta de Govern català van mantenir la negació i el desmentiment sobre el tema.

Ara, suposo es demanaran moltes explicacions, hi haurà reaccions de tot tipus. Crec que caldria dir que amb la situació que ens trobem i un xoc de les dimensions que estem parlant proper, difícilment algú pot creure que no hi hagi contactes, i molts secrets i sense focus com requereix l’ocasió. Una cosa es el que es diu cara a l’opinió pública on els fins electorals i d’imatge prenen valor i l’altra seria la inconsciència més absoluta.

Cal dir que Millo va demostrar que no sap el que vol dir contactes secrets, ja que el seu afany de protagonisme i de presentar una realitat virtual l’ha fet desvetllar el que mai havia de desvetllar. El Govern català en aquest cas ha actuat amb responsabilitat ja que ha mantingut el secret com no podia ser d’altra manera.

Realment, aquest diàleg de mínims s’ha de mantenir i reclamar, ja que la primera opció ha de ser fins al final acordar aquest referèndum reclamat per la societat catalana, cosa que no vol dir que mentrestant es prepari de el no acordat com opció molt possible.

En definitiva, s’ha de normalitzar al màxim les relacions institucionals en la mesura del possible per donar les màximes garanties al procés i acabi amb independència o no, sigui el menys traumàtic, i el màxim de civilitzat possible dins un marc democràtic.

DIÀLEG SENSE INTERLOCUTORS

Que la mal anomenada operació diàleg, es simple retòrica buida de contingut o tàctica del Govern espanyol de cara a dins i també de neteja de cara en l’àmbit internacional es un fet que hores d’ara crec ningú ja discuteix.

De totes maneres, una cosa es això i un altre es fer el ridícul i embolicar la troca com ha succeit aquests dies. De fet això normalment pot passar quan del que parlem simplement es una invenció o una farsa que es pot escapar de les mans. Sentim la que s’anomena tercera autoritat de Catalunya, Enric Millo parlant de reunions a tots els nivells, inclus de secretes entre la Generalitat i el Govern espanyol, al cap de poques hores el líder popular català García Albiol negant rotundament cap reunió secreta entre les dues institucions. El president Rajoy obert a parlar de tot, menys precisament el que reclama la població catalana i alhora oferint parlar de temes que ja porten molts i molts anys de trànsit com el Corredor Mediterrani. Finalment ahir mateix Santamaria amb un lliurament de premis a empresaris a Barcelona assegurant que busquen el diàleg polític i que treballen per l’estabilitat buscant interlocutors que no son els oficials.

Realment, aquesta comèdia del diàleg, s’ha convertit en una obra de segona i sense públic que francament fins hi tot pels mateixos autors ja suposa un plus de vergonya a tots els nivells. Hem arribat a un nivell de farsa on dins el mateix partit impulsor sembla es fan mèrits per incentivar aquesta gran mentida com hem vist amb en Millo, i que posteriorment han estat negat per aquell altre dirigent que molts cops ens compara amb el nazisme afegint unes dosis macabres a tota la comèdia.

De fet el president espanyol no s’ha mogut un mil·limetre, vol parlar de temes que per cert ja te damunt la taula fa molts anys i mai hi ha hagut voluntat per solucionar, i curiosament del tema que la societat catalana reclama ens diu que no es apte per abordar-lo. Es una gran manera de dir que la resposta es no pels segles dels segles per damunt del que la gent reclami, una mena de sobirania popular a la carta i una mena de venda de democràcia low cost on precisament a qui va dirigida es presonera de la mateixa.

Pel que fa la vicepresidenta Santamaria, hauria de deixar de menysprear la Generalitat, únic interlocutor vàlid i recordo representant ara pera ara de l’Estat a Catalunya per abordar qualsevol negociació. Ho pot fer amb altres persones afins, però els resultats evidentment no son vàlids, ja que no representen a ningú més que a ells mateixos. Tanmateix l’estabilitat que reclama s’aconsegueix tractant dels temes que la gent reclama, se’n diu fer política i ja veig que no l’interessa gaire.

En definitiva demanem que acabin les funcions d’aquesta obra i renovin la cartellera d’una vegada.

L’US ACOLLIM

Un cop passat el Concert i la gran manifestació per acollir refugiats. M’ha semblat oportú compartir les reflexions de Montserrat Nebreda sobre el tema i que volen fugir del populisme que molts cops envolta el tema. El paper dels partits i els seus càlculs o aprofitament del tema també seria un tema que donaria molt de si i que no es pot obviar. Alhora veure per exemple el dissabte molts cartells dirigits als polítics catalans “Sense excuses”, seguia la via tendenciosa que Jordi Evole ja va utilitzar durant el Concert saben que es mentida.

Moltes reflexions d’un tema on no tot es blanc o negre, hi ha moltes variables i interessos que cal analitzar i fugir de l’excessiva bona fe i del populisme en general.

El mal, el bé i l’ús partidista dels sentiments

per Montserrat Nebrera
Que casa meva és casa vostra cantava Sisa mentre convidava a entra-hi tota mena de personatges de conte (llop inclòs) fins arribar a desdibuixar tant la pròpia casa que havia de dir si és que hi ha casa d’algú. Probablement és el millor retrat del que ens està succeint amb el drama imperdonable i paradoxal de què la gent mori intentant arribar a un lloc on no perdre la vida.

Sense un gest contemplen l’èxode mortal països que haurien de ser el primer destí d’asil per la proximitat cultural i lingüística als refugiats i pel fet no menor de la seva fortalesa econòmica. Què fa l’Aràbia Saudita mentre aquí sortim al carrer a demanar al PP que obri una mica la porta i entrin els 17.000 compromesos? Res. I què fan els totpoderosos (i crítics) Estats Units mentre nosaltres ens donem cops de pit i entonem cançons emocionants? No gaire. I què fa cap país en general dels que compten alguna cosa al “tapet geopolític” per tal que la mort i la misèria que provoquen les guerres s’acabin perquè s’acabin les guerres? No massa, i sé que la pregunta és naïf. Però és que són guerres, a més, on les possibilitats diplomàtiques d’evitar que es compleixin els acords sobre com s’han de fer les guerres (vegi’s Convenció de Ginebra, vegi’s l’eterna contradicció de matar amb un cert ordre!) no semblen haver-se esgotat.

Sé que els interessos que graviten sobre el mercat de la guerra, i les tendències humanes i polítiques que les fan inevitables continuaran. I sé també que els crits d’indignació de la gent per haver de contemplar des del confort l’anihilació sistemàtica d’altres éssers humans són sincers. Però tot sumat em sembla un consumat exercici de cinisme. Perquè fins i tot a Trump l’han votat molts mexicans. Perquè pensar que som fonamentalment bons o que els dolents són sempre a una altra banda o és tonteria o es mala fe.

Ni caben mil en un aforament per a 100 (com va palesar el dramàtic cas del Madrid-Arena) ni es pot pensar que darrere els ja acceptats (i no complerts) per Espanya no en vindrien més, ni Merkel deixarà de pagar a les urnes la seva generosa (i cristiana) obertura de les portes d’Alemanya. Però això la gent no ho sap, perquè aquesta no és la seva obligació. Però sí ho han de saber els partits. I per aquesta raó ni els partits ni les autoritats governamentals haurien de ser a les manifestacions ciutadanes d’aquesta mena. Perquè són ells els que han de saber que, com amb els fills, un bé d’ara pot ser un mal futur. I sé que és més fàcil dir-ho que actuar en conseqüència.

Quan es demana d’un govern que faci uns deures que els propis que els reclamen saben quin és l’efecte electoral, social i econòmic que té i que no voldrien per a ells mateixos, estan fent un ús partidista de la gent (com quasi sempre) Per això és fàcil que hi siguin tots els partits menys el PP, tot i que en la manifestació de dissabte els de C´s anaven amb la boca petita, perquè ni creuen el que reclamen ni volen que se’ls identifiqui amb els que diuen que amb un nou país es pot (intentar) fer d’una altra manera.

Potser sí ho intentaríem, això de rebre qui sigui que necessiti asil, ni que siguin milions. Perquè potser sí és cert que aquesta terra ha estat, per la història, per la situació geogràfica, per tantes coses més, una terra d’acollida. Però siguem capaços de distingir bé la diferència entre l’acollida volguda i això que, en raó del número i de la força, hem anomenat “invasió” i que, ni ara ni mai, pot agradar a la gent, per molta pancarta benintencionada que s’enlairi demanant d’obrir les fronteres sense més

FA FÀSTIC

Les declaracions ahir del periodista Eduardo Inda sobre la violencia a Catalunya, deixant per la historia la frase que n’hi havia més que en l’època més activa d’ETA, afegint a aquesta mesquinesa que allà es podia matar algun jutge o fiscal, que tampoc van ser tants.

De fet en el temps actiu de la banda terrorista, 829 persones van ser assassinades, per cert victimes que avui han estat menyspreades per Inda i comparades amb pintades a seus de partits o agressions nomes vives a la ment malalta d’aquest personatge.

Realment com ha contestat el líder de Podem Albano Dante Fachin, “Vosté fa fàstic”, a pesar del seu posicionament polític respon que ningú mai l’ha amenaçat, ni increpat pel carrer. De fet no calia aquest aclariment ja que tots ho sabem, però es significatiu.

Realment, Fachin ha fet la millor definició que es podia fer “fa fàstic”. No tot s’hi val per defensar unes idees. Hi ha una cosa que es diuen arguments i aquests no poden ser tant esbiaixats o inventats en una ment malaltissa amb l’únic objectiu de crear una realitat paral·lela que ens serveixi de coartada per futures actuacions, ja que la real no ens serveix pels nostres interessos.

Juga amb les víctimes al País Basc hauria de provocar reaccions de les associacions que les recorden i de la bona gent en general. Malauradament estem acostumats a la banalització del nazisme i el terrorisme amb una comparació amb la democràcia que no es de rebut.

Aquesta mena de periodisme, per dir-li d’alguna manera crec que es constitutiu de delicte, per manipulació i incitació a la violència. Crec que el Govern espanyol en dona una gran clau, aquella frase recurrent “la llei està per damunt de la democràcia”. Aquesta barbaritat en qualsevol estat civilitzat deixa la gent indefensa i a les mans d’aquests personatges que maneguen els fils del poder sense cap contemplació ni respecte a la societat que en definitiva es la que en un estat democràtic ha de ser el poder central.

En definitiva, un nou atac al que ja ens estem acostumant i que marca clarament el tarannà de l’Estat en un procés exemplar i democràtic com el català.

LA PREGUNTA CLARA

Ahir en un dinar informatiu “Moment Zero” amb el President Puigdemont i la diputada dela CUP Anna Gabriel. El President es va comprometre a una pregunta clara i binaria en el referèndum, cosa que Gabriel va posar damunt la taula que el debat pot ser sobre dir Estat o República i sobre la signatura presidencialista suposo pensant en el 9N.

Crec que un cop arribat el moment, no se si abans de l’Estiu o posterior, màxim al setembre com ja està anunciat cal acordar el protocol adequat. Estem parlant d’un moment clau a la història d’aquest país i cal donar-li la transcendència que es mereix. En primer lloc es normal que el decret tingui la signatura del President, i alhora que sigui el Govern català que el proposi i impulsi. Per altra banda tant l’acte de signatura com la compareixença posterior crec que ha de donar protagonisme al nostre Parlament que en definitiva dona ampara a aquest referèndum i dona autorització. Segurament Junts pel Sí i CUP seran a primera línia, i espero encara que amb poca convicció a Catalunya si que es Pot. La resta segurament hauran abandonat l’hemicicle com a bons demòcrates que son, de fet ja ho han demostrat algun cop. Aquesta signatura ha d’aglutinar i fer veure que els representants majoritaris escollits i tot un poble es responsable d’aquest acte i en pren la seva part de responsabilitat.

Pel que fa a la pregunta, crec es molt clara. Vol que Catalunya esdevingui un Estat independent o República Independent? SI/NO. No hi veig masses més opcions. Jo em decantaria per Estat, ja que entenc que República seria el model del mateix, de totes maneres no crec que hagi de generar massa debat per arribar a un acord. Crec que tots els referèndums han de ser clars i binaris, no te secret i no haurem inventat res.

Per altra banda, i veien la desorientació estatal, on hem arribat a escoltar que la Generalitat, o sigui el representant de l’Estat a Catalunya deixarà de ser interlocutor per parlar suposo amb un alcalde afí, segurament parlariem de Pontons, l’únic amb alcalde Popular de Catalunya i entitats com Sociedad Civil Catalana, tot un despropòsit que no mereix gaire comentari.

La falsa operació diàleg ha estat enterrada i la unitat ara fins convocar el referèndum serà clau per suportar les bandades d’un estat poc democràtic i que no entén que la sobirania resideix en el poble.

MAGALDI I ELS INSULTS

La Fiscal en cap de Barcelona, Ana Maria Magaldi ha denunciat avui en roda de premsa que va rebre insults al sortir del TSJC, concretament un grup de manifestants que li van dir “feixista de merda” i “marxa de Catalunya”. Parla de la diferència entre insultar polítics i ella com institució de l’Estat, per això ho considera molt greu. Un desafiament al principi d’igualtat. Ens parla de mirades d’odi i de sentir por per la seva integritat.

Cal dir que ahir mateix García Albiol va tornar a equiparar l’independentisme amb Hitler, Stalin i Corea del Nord. Parlant de totalitarisme i de que agradaria fer-los fora de Catalunya si tinguessin una República Catalana. Al mateix temps Josep Piqué en un acte de Sociedad Civil Catalana ha criticat que des del sobiranisme sovint s’insulta al discrepant i ho ha qualificat de feixisme. Encara ahir, Saenz de Santamaria vol deixar de veure la Generalitat com unic interlocutor per Catalunya, parlant de Governs municipals i altres institucions catalanes que volen treballar per la centralitat.

Com es pot comprovar, la fiscal pot veure com els defensors del procés democràtic i pacífic que vol una Catalunya independent rebem insults i menyspreu dia si i dia també, ho dic pel principi d’igualtat que fa menció. Deixant de banda si va rebre insults o no. Les imatges en cap moment mostren una massa de gent que l’increpes, no dic que alguna persona pugués actuar en solitari, però això no li dona dret a muntar una roda de premsa i posar una concentració de 40 mil persones en el mateix sac, criminalitzant tot el col·lectiu. Es mentida i ho sap perfectament. La seva participació respon a una intencionalitat que tots sabem quina es.

El procés a Catalunya ha estat i es exemplar en la seva radicalitat democràtica i el seu caràcter pacífic i civic, ho sap perfectament. Veig que la quantitat d’insults molt greus i comparacions odioses banalitzant molts cops horrors de la humanitat com el nazisme o ridiculitzant persones simplement pel seu pensament en boca de moltes televisions, descerebrats tertulians o encara més greu, polítics amb responsabilitats i escollits pel poble li son indiferents.

Ja n’hi ha prou d’aquesta doble vara de mesurar les coses. Precisament la justícia entre d’altres coses va d’això, i amb tot el respecte sembla que ho ha oblidat prenen part en un problema polític i perden el seu pes com seria normal en un vertader Estat democràtic.

MURIEL EN EL NOSTRE RECORD

Avui fa un any que ens va deixar, però el seu llegat continua i continuarà ben viu entre nosaltres. Que serveixi com a petit homenatge aquest recull de fotos de la seva vida i l’article dedicat de la seva gran companya de lluita els últims anys Carme Forcadell.

El somni continua
Carme Forcadell
Fa un any que ens vas deixar i el teu record ens acompanya sempre. Dotze mesos durant els quals han passat moltes coses, arreu del món, evidentment, però també al nostre país, a la nostra societat. En aquests 365 dies el Parlament ha hagut de compaginar la seva activitat habitual -reunions, comissions, debats i votacions-, amb fets excepcionals, com els requeriments judicials que tenen com a únic objectiu impedir que al Parlament es pugui debatre i votar sobre tot allò que vulguin els diputats i les diputades de la cambra. Una situació inèdita, complicada, però que malgrat tot no ens impedirà, com vam dir fa un any, continuar fent camí seguint el teu exemple.

Durant aquest temps, la societat civil, l’espai que més temps vam compartir, continua sent el principal tresor i baluard del país en la defensa dels drets i les llibertats. Ho és omplint els carrers l’Onze de Setembre, o un dilluns a les vuit del matí per defensar la democràcia contra la judicialització de la política. Ho és també quan lluita indignada pels drets dels refugiats, perquè tenim memòria i sabem d’on venim; recordem el que van passar i patir els republicans que fugien de la guerra, la repressió i la intolerància. I ho continua sent sortint al carrer per defensar drets i per empènyer les institucions, aquest espai que poc pensàvem que acabaríem compartint tu i jo.

“Viure en llibertat consisteix a saber respectar qui pensa diferent”, deies. I aquesta frase sintetitza perfectament el que representaves, el que continues representant. L’amor i la recerca de la llibertat, de les llibertats individuals i col•lectives, les socials i les nacionals, dues cares d’una mateixa moneda. I a la vegada, la cerca del consens, del posar-se al lloc de l’altre, del teixir complicitats. També el respecte, el concebre que no ho sabem tot, l’intercanviar punts de vista per reforçar i enriquir les teves conviccions, que defensaves amb fermesa i serenitat, o per canviar-les quan calia.

Avui, un any després, et recordem, sentim la teva absència, et trobem a faltar Muriel. Ho fem amb més serenitat, amb el sotrac més apaivagat, fent que la memòria ens retorni les moltes coses bones que ens vas aportar a aquells que vam fer part del camí amb tu.

Avui miro enrere amb la satisfacció d’haver pogut compartir amb tu grans instants i petites històries; discursos davant d’una multitud i converses privades; coincidències absolutes i discrepàncies que superàvem, principalment, per la teva manera de ser.

Amb la força que ens donen aquests moments, mirem endavant amb un somriure, perquè n’estem convençuts. El somni continua.

LA DEMAGÓGIA DE L’EVOLE

Aquest dissabte vam veure el gran Concert pels Refugiats al Palau Sant Jordi. Cal dir molt ben organitzat amb imatges impactants com el castell fet per les quatre colles principals del país, o actuacions que difícilment podem veure en un altre lloc. També i segurament més important testimonis colpidors d’aquells que fan arribar al cor aquest drama humanitari que estem vivint. Missatges i més missatges per demostrar que com en moltes coses la societat camina per davant dels seus representants i vol fer sentir la seva veu.

A l’apartat dels missatges i en aquest context concret es on molts cops la demagògia fa forat. En Jordi Evole en va ser un clar exemple. Periodista incisiu i demolidor molts cops, ahir com es diu vulgarment es va passar de frenada. Aprofitar per tirar als lleons els càrrecs presents de la Generalitat a la llotja del recinte com Carme Forcadell o Raúl Romeva per exemple es un gest innecessàri i totalment gratuït que no porta enlloc, porta la responsabilitat i el mèrit nomes a la gent per afrontar el drama dels refugiats, posant tota la classe política al mateix sac de la desatenció es fals, demagògic i de molt mal gust, i acusar directament als representants de la Generalitat de posar excuses amb les competències per no afrontar el problema entre d’altres coses es rotundament fals i una manera de fer el joc a l’espanyolisme ranci que per tapar les propies vergonyes atorga responsabilitats a Catalunya saben que no hi poden actuar.

Evole, hauria d’haver explicat que efectivament la Generalitat no te competències sobre el tema, ni sobre fronteres, ni sobre atorgar visats a aquestes persones per poder venir amb els drets reconeguts, ni sobre trasllats dels mateixos a poblacions catalanes amb plenes garanties jurídiques per posar uns exemples. Tot això son eines d’Estat, cosa que per cert reclamem també per poder actuar amb aquest drama humanitari, de fet hi ha una majoria parlamentària que ho te com objectiu, cosa que Evole hauria d’haver esmentat.

Catalunya ha fet un pla d’acollida i ha ofert a l’Estat les places que pot acollir amb totes les garanties, de fet cal desmuntar també aquest lema de Volem acollir, evidentment sí, però hi ha un límit, també cal dir-ho.

Per tot això, crec que no cal caure en aquests discursos que es volen fer seu el relat de tota la societat i dir les coses pels seu nom, però amb tota la realitat per davant. La demagògia pot enfervorir les masses però mai es una solució pels vertaders problemes.

PENSAR COM UN ESTAT

Coincideixo, i trobo interessant aquest article de Francesc Puigpelat sobre la visió de Donald Trump i la relació amb Catalunya. Crec que en el moment del procés on ens trobem cal pensar ja com un Estat i deixar aquest progressisme naif i caducat al calaix que a molts els caracteritza. Sabem perfectament que un cop fet i guanyat el referèndum, entre d’altres coses caldrà una validació internacional. Un reconeixement que sobretot i en una primera onada ens convé sigui dels Estats més poderosos i influents del planeta per fer de pont amb molts altres. Estats Units es clau per aquest reconeixement, i per tant preferències a banda caldria explicar el nostre missatge al president americà que com es diu a l’article pot ser coincident amb els seus interessos, i aquí es on hem d’anar a fons sense cap angunia. Un Estat es egoisme i interessos propis per damunt de tot, no es una ONG i cal aquest canvi de mentalitat més aviat que tard.

Al procés li cal Trump
Francesc Puigpelat
Si deixem de mirar-nos al melic i valorem les primeres setmanes de Donald Trump en la perspectiva global i dins d’un ampli context històric, descobrirem que representa una oportunitat molt interessant per al procés català. Més enllà de les mesures anti-immigració, Trump està esbossant el que pot ser una nova era pel que fa a la posició dels Estats Units al món, cosa que haurà de definir les polítiques internacionals a nivell global. Perquè ens entenguem: Trump està fent marxa enrere de bona part de la política americana del 1945 ençà.

El que afecta més a Catalunya és la qüestió de la UE. Els Estats Units havien afavorit sempre la integració europea. Ara, en canvi, com a producte de la seva filosofia anti-globalització –que, cal recordar-ho, és la de la CUP- s’està retirant de tots els tractes de lliure comerç i està fomentant activament la disgregació de l’espai econòmic únic que ara és la UE. Per això ha donat ple suport a Theresa May i al Brexit. I per això dóna tant de peixet a Putin: per fer la pinça americano-russa sobre el continent.

En aquest context, cal valorar una cosa: ¿no li interessaria a Trump donar suport a la independència de Catalunya, com a falca i com a element desestabilitzador de la Unió Europea? La pregunta no és ociosa. Crec que cal pensar-hi una estona. I crec que Romeva ho hauria de considerar. Catalunya no és a l’agenda de Trump, però seria interessant que algú l’hi presentés. Podríem endur-nos la sorpresa que li interessés recolzar el procés per crear mala maror a Madrid, París, Brussel•les i Berlín. I, si fos així, bingo!

Ara bé: s’explorarà aquesta possibilitat? em temo que no. La societat catalana és tan visceralment i radicalment progre i anti-Trump que la simple possibilitat de demanar-li un favor els causaria mal de panxa a la CUP, a ERC i fins i tot al PDECat. Són tan progres, tots! Són tan antiamericans! Tan purs! Aquest és un dels problemes del procés: els independentistes, en general, som molt, però que molt naïfs. Mentre que el que ens caldria per arribar a ser un Estat de debò és tot el contrari: cinisme a dojo.

El contrast és evident. Mireu fins on arriba el cinisme, a Espanya. És clar: ells són un Estat i saben que els Estats moderns és fonamenten en el pur maquiavel•lisme. Els espanyols no tenen cap escrúpol: es carreguen un fiscal general de l’Estat perquè no volia emprendre accions contra Artur Mas i després diuen que cal confiar en la “independència de la justícia”. I milers d’exemples més. N’hem d’aprendre molt, dels espanyols. Ells sí que en saben, de ser un Estat.

I, si un dia n’aprenem, anirem corrents a pidolar a Trump.