NO ES NO

La resposta del Govern espanyol per part del President Rajoy a la proposta catalana per acordar el referèndum ja es un fet. Com deia aquell “No es no”. Més enllà no hi ha res, cap proposta i un nivell verbal que ha pujat de to en forma d’amenaces amb una escalada on hem sentit de tot i on la nova tàctica es intentar vincular la proposta de referèndum amb un cop d’Estat sense cap rubor.

Aquesta escalada amb formes sembla tanca qualsevol intent de via pactada, i per un costat ensenya la linia que seguiran des de l’Estat i el tracte que pensen donar a les peticions democràtiques catalanes, deixant veure que la pressió judicial anirà en augment i el to verbal anirà pujant de to contra qualsevol cosa que es bellugui. La tàctica del tot o res que cada cop fora de les nostres fronteres ja menys gent que pot entendre. Un menyspreu total a Catalunya que demostra el paper que hem tingut, que tenim i que tindrem dins un Estat que ens vol, però no amb igualtat de condicions.

De totes maneres per la nostra part, i després de cremar el cartutx de la via pactada, ara ja no es pot utilitzar més a risc de caure en el descrèdit absolut. Cal començar a pensar els passos unilaterals sense recança i amb determinació. Sabem que tots els partits jugaran les seves cartes i faran el seu paper, alguns amb més gesticulació i altres més discrets. El més important es mantenir la calma i la seguretat amb les propies forces. El repte es gegantí i tothom ha de saber estar a l’alçada més que mai. El procés ha avançat quant tots hem anat junts i la culminació no es pot endevinar de manera diferent.

Un repte dins la nostra llarga historia, on la societat civil i els seus representants han de seguir els passos establerts per fer possible que el proper mes de setembre el nostre futur polític sigui validat pel nostre vot. Les mans ara ja son lliures, i caldrà superar les mil i una pressions des d’un Estat que ja ha demostrar que no ens ho posarà fàcil i que vincula urnes amb cops d’Estat, no cal dir gaire cosa més.

La seguretat a cada pas també ha de servir per generar confiança i no caure en la confusió que per exemple interessadament i des de l’orbita dels Comuns ens deien de donar suport a la consulta però com una mobilització més que ahir Dante Fachin ens explicava. Això no es cap consulta ni cap mobilització, es la decisió més important que un poble pot prendre i ara ha arribat el nostre moment. Som-hi.

ELS PROBLEMES REALS

La carta enviada per la Generalitat com a petició formal per demanar que els dos Governs puguin negociar els termes del Referèndum tal com ja es va anunciar a la Conferència de Madrid ja ha provocat reaccions. Trobem en Garcia Albiol que reclama que la carta demani parlar dels problemes reals dels catalans i des de diverses instàncies del Govern espanyol ja s’ha acusat de cop d’Estat les intencions catalanes.

Com a prèvia no donaria massa esperances respecte a la resposta definitiva i formal a l’oferiment, encara que vista la trajectòria era previsible. De fet però fa fredat veure veure amb l’alegria que el Govern espanyol utilitzen termes com el nazisme, els cops d’Estat i altres similars per parlar d’urnes. No cal ser molt espavilat per detectar que alguna cosa no va be a la democràcia espanyola. Banalitzar segons que, no es un bon simptoma.

Demanar acords, demanar diàleg per solucionar un problema politic que reclama una bona part de la societat catalana i que com es natural en una societat democràtica porte les urnes i la decisió de la mateixa societat com a resposta es completament normal. Quan les reaaccions a aquest tema son tot tipus d’improperis i pals a les rodes en forma de lleis, de processos judicials sense voler escoltar al poble en cap moment no deixa de ser molt greu.

Albiol amb el seu paper de bufó popular a Catalunya continua amb la cantarella dels problemes reals, com si el referèndum i totes les mobilitzacions dels últims 5 anys no haguessin existit, i fins hi tot la majoria parlamentaria actual amb un objectiu molt concret també fos inventada. Cal ser molt cec o de mala fe per seguir amb aquesta cantarella i atorgar-se per damunt de la mateixa gent que ell també representa, precisament que els preocupa o no.

Reaccions que no canvien el panorama i que al final ens portaran a la unilateralitat per abandonament de les seves funcions d’un Estat cec i sord.

ATURATS EN EL TEMPS

Si una cosa podem destacar entre les moltes coses positives que ha portat aquesta revolució democràtica i pacífica a Catalunya, es precisament constatar com l’Estat espanyol, tal com succeix en aquella pel·licula viu atrapat en el temps, i no evoluciona amb uns personatges que segueixen ben vius i els nous que segueixen el seu llegat intentant mantenir un sistema ancorat en el temps i carregat de veritats absolutes que no entenen de raons i lluiten per no modificar gens ni mica el seu aspecte, com diu en Josep Maria Torrent, el paradigma del 78.

Immobilitzats en el paradigma del 78

per Josep M. Torrent
Totes les fotografies ens tornen al 78. Les referències de la política espanyola continuen situades en aquell imaginari de fa 40 anys que viu permanentment instal•lat en la nostra quotidianitat. Dilluns, Madrid feia olor a Enrique Tierno Galván, primer alcalde de la democràcia, socialista. L’any 1979, el vell professor havia portat a la capital el gust per la diferència i la discrepància; el mateix que ha fet ara l’actual alcaldessa, Manuela Carmena, Podemos, obrint les portes al president de la Generalitat, el vicepresident i el conseller d’Afers Estrangers perquè expliquin què vol Catalunya; fins on vol arribar Catalunya. El bloc immobilista clavat en el 78, anomenats constitucionalistes (PP, PSOE i C’s), això sí, amb matisos, havien impedit que Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Raül Romeva s’expliquessin amb una conferència al Senat.

A la conferència de Puigdemont hi van anar 24 legacions diplomàtiques, societat civil, empresaris, periodistes i només un dels quatre líders polítics espanyols, Pablo Iglesias (Podemos). Des de fa anys, la política espanyola viu al voltant del conflicte amb Catalunya; mig món ha vist les manifestacions de milions de persones pels carrers de Catalunya reclamant poder decidir democràticament el seu futur; hi ha tota una maquinària judicial que persegueix i jutja els polítics que han permès fer reglaments parlamentaris perquè les persones puguin votar, articular mecanismes legals al Parlament de construcció nacional o posar urnes de cartró però, en canvi, als líders polítics d’Espanya, Mariano Rajoy, Pedro Sánchez i Albert Rivera, no els interessa que el president de la Generalitat els expliqui en primera persona què passa a Catalunya. Prefereixen llegir als diaris filtracions interessades i esbiaixades de la Llei de Transitorietat Jurídica –que el govern català ja ha dit que no és falsa– i reaccionar aïradament per crear un entorn de rebuig. Per exemple, Rajoy la qualifica de “xantatge” i la ministra de Defensa de “cop d’Estat”. Insisteixo, reaccionen i opinen a partir d’una informació falsa i són incapaços d’anar a escoltar la primera autoritat de Catalunya explicant el projecte de consulta popular. Inaudit! Els poders fàctics de torn han creat durant setmanes un estat d’opinió contrari a la conferència de Puigdemont, Junqueras i Romeva com a mecanisme de boicot.

Pedro Sánchez, vencedor de les primàries del PSOE, aquell que va dir que Catalunya era una nació i Espanya una nació de nacions tampoc va gosar aparèixer a la conferència. L’únic, Pablo Iglesias. Es va investir de la transgressió i de radicalitat democràtica que representaven a l’època Felipe González (PSOE) i Santiago Carrillo (PCE) i va esdevenir el líder de l’Espanya que vol escoltar, que vol saber. Un títol al que Pedro Sánchez hauria hagut d’aspirar. I això que les primàries socialistes s’han emportat d’una ventada aquells que el 78 eren joves promeses amb empenta i il•lusió –són els que van construir l’Espanya post-franquista, la van modernitzar i la van situar al món– però que els anys els han transformat en allò que quan eren joves van combatre: l’immobilisme, el tancament de mires, la miopia política. Evidentment, estic parlant de Felipe González, Alfonso Guerra, José Bono, José Luis Corcuera… i tants altres.

Al final, el més modern, valent i transgressor de tots va ser Adolfo Suárez: l’any 1977, abans de la Constitució, va legalitzar el Partit Comunitat d’Espanya i va restituir la Generalitat republicana en la figura del president Josep Tarradellas. I amb la llei franquista, que és la que existia en aquell moment, el retorn de Tarradellas jurídicament tampoc era legal, però políticament era imprescindible.

Fins que Pedro Sánchez sàpiga que vol ser de gran i a qui es vol assemblar, si al Felipe González antimonàrquic, favorable al dret a l’autodeterminació i que negocia amb ETA, o al Felipe González que pacta amb la UCD la Llei Orgànica d’Harmonització del Procés Autonòmic (LOAPA), resultat de l’intent colpista del 23 de febrer del 1981; o que deixa sense grup parlamentari el PSC a les Corts, el sobiranisme haurà de reforçar les poques aliances que té a Espanya. Pablo Iglesias és l’únic que ha fet el pas endavant i es mostra receptiu. I el sobiranisme hauria de correspondre, en la mesura del que li sigui possible, el seu gest.

UN PACTE D’ESTAT

El resum de l’oferiment de la representació catalana ahir a Madrid, va ser precisament oferir un Pacte d’Estat, un que trenca amb el règim del 78, que fuig del passat i que afronta els problemes amb la visió dels nous temps i deixant enrere clixes i formes caducades que encara son un topall per la democràcia espanyola.

De fet el missatge va ser senzill, ben argumentat, educat i deixant clar que els problemes polítics no es solucionen mirant cap un altre costat o amb querelles dia si i dia també, o fins hi tot amb negació d’escoltar i pervertint el terme democràtic fins l’infinit. Es solucionen fent política i amb visió d’Estat. Un acord per poder celebrar aquest referèndum i un pacte sincer on la democràcia espanyola doni un salt endavant, la ciutadania catalana pugui exercir la seva sobirania i decideixi el seu futur i sigui quin sigui el resultat un nou model que ja deixarà enterrat per sempre el fals esperit de la transició cap al no res i un pacte constitucional trencat amb mil bocins amb la sentència de l’Estatut català.

Posant com exemple a Tarradellas i la restitució de la Generalitat, deixa en evidència la insistent falta de voluntat política espanyola en el que consideren un desafiament i gairebé una malaltia o deliri. Una aposta raonable, on fa fredat observar com a contraposició l’espectacle fora de la sala amb membres de la Falange amb el seus símbols que son la imatge d’aquesta Espanya que es vol anomenar democràtica i moderna i que conserva els vestigis del Dictador amb plena normalitat.

Per altra banda, molt trist no veure ningú del Govern espanyol ni de tres dels principals partits com son els mateixos Populars, Socialistes i Ciudadanos. Aquest deu ser el seu concepte del diàleg. Tant sols Pablo Iglesias va donar la talla com a líder destacat i actuant amb plena normalitat com correspon.

Davant aquesta panorama d’intransigència continuada i tarannà antidemocràtic, les esperances son escasses. La comparaixença de Rajoy previa a la Conferència va tornar a parlar de xantatge per referir-se a les urnes i d’oportunitat en el Congreso per referir-se a un frau per substituir la voluntat popular catalana per la d’una cambra a Madrid amb el resultat ja establert.

Aquest es el panorama, i ara cal seguir en la mateixa línia, esperar la resposta oficial, i alhora com ja s’ha advertit seguir el camí de la democràcia que com també s’ha dit, l’Estat no es tant poderós per poder aturar.

OBJECTIUS CLARS

Avui a Madrid tindrà lloc la Conferència del President Puigdemont, Oriol Junqueras i Raul Romeva per portar les conclusions del Pacte Nacional pel Referèndum amb més de mig milió de signatures darrera i més de 4 mil entitats entre d’altres, i que servirà com oferiment per acordar el referèndum amb l’Estat i com a darrera oportunitat abans de constatar si res ha canviat que caldrà seguir el rumb sense mirar enrere. Al mateix temps veiem com la figura de Pedro Sanchez torna del món dels morts dins el socialisme espanyol.

Els dos fets no poden ser vistos sense veure que la ruta esta marcada i els paranys encara que molts ja no poden ser cap obstacle per molts cants de sirena que rebem.

Pedro Sanchez, dins el socialisme espanyol, representa com a mínim escoltar la seva militancia i una certa coherència en el seu espai, que de totes maneres i amb la vella guardia donant suport a la capitana andalusa, ara força tocada tindrà difícil imposar un nou rumb. Pel que fa al que ens interessa, Catalunya, recordo que el principal problema per no haver un acord en el seu moment amb Podemos i crear una alternativa al Partit Popular va ser bàsicament la negativa al referèndum i al dret a decidir dels catalans, que ningú ho oblidi, per si algú vol treure un rèdit on no n’hi ha. Cap canvi respecte a la societat catalana i les paraules insolidaritat o egoisme han sortit de la seva boca per qualificar el procés democràtic català. Com a nota positiva veure que ja no hi ha prou amb el suport de l’aparell i la vella guardia ancorada en el 78 per derrotar a la gent.

Pel que fa a la Conferència d’avui, ha de quedar clar i desprès de l’oferiment del Govern espanyol per repetir un Ibarretxe segona part a la catalana. Que no venim a negociar la sobirania, que pertany al poble català, ni venim a negociar alternatives al referèndum, que es l’eina democràtica per solucionar qualsevol conflicte. Volem acordar l’organització del mateix com correspondria a un Estat plenament democràtic. Les pantalles passades, son passades, de fet l’oferiment de Soraya, apart de ser un frau, ja que un Parlament espanyol a Madrid no pot substituir la voluntat popular catalana, respón segurament també a pressions externes que poc a poc van fent forat, veient que el fet ja no es una quimera, es simplement una voluntat que serà ja que la democràcia no es pot aturar quan tot un poble la reclama.

GALDON I EL SEU ODI

Aquesta exdirigent de Podemos i tertuliana habitual va patir ahir un nou atac del seu odi visceral sense fonaments contra Convergència i el mateix Procés. Concretament afirmava que el Palau de la Generalitat està ple de delinquents. Posa com a cómplices de la corrupció als mateixos funcionaris i posa aquest partit esmentat en la seva totalitat com a maquinaria de corrupció. En la mateixa tertúlia fa afirmacions com que abans no es podia dir que Pujol era un delinquent i ara si o que durant la etapa del tripartit no hi havia corrupció. de fet des del Govern de la Generalitat ja s’anunciat una querella.

Realment aquest odi irracional vomitat a cada tertúlia per la Galdon i que arriba a una paranoia sense fi ha de poder marcar-ne un límit. La llibertat d’expressió no pot amparar l’insult o la difamació amb intencionalitat política o personal. La fixació malaltissa per un partit en concret i pel procés que viu Catalunya no pot ser l’excusa. No es pot dir delinquent a ningú sense proves i molt menys la institució que governa el país i per tant de tots. Aquesta acusació transcendeix del seu àmbit i crec requereix una retractació i en segon lloc una reprovació dels mitjans que haurien de prescindir de personatges d’aquest tipus.

La figura del tertulià ha d’aportar arguments i idees que tenen segur una ideologia i uns interessos en molts cassos però que no poden arribar a aquests extrems de mesquinesa intel·lectual que no aporta res. Personatges per exemple com Lopez Alegre o Galdon per citar dos exemples evidentment no donen els requisit per poder opinar en tertúlies als mitjans i per tant la responsabilitat del mitjà que els convida existeix.

Tots els arguments no es poden basar en mentides i per tant no son ben rebuts. Dir per exemple que en el tripartit no hi va haver corrupció i en la resta de Governs si, es malèvol i tractar de criatures a una societat catalana que sap perfectament que el mateix sistema esquitxa a tots els partits que han tingut ocasió de tastar el poder, alguns més que d’altres evidentment, i que en tots els partits ja bons actius i mediocritats, però sense etiquetes de bons i dolents, com si el públic fos d’Educació infantil.

La nova República de la qual renega Galdon, en aquest cas legítimament , ha de comportar transparència, un nou sistema i un codi ètic que no entengui d’insults gratuïts sense base.

ELS MOMENTS DE LA VERITAT

La prova del cotó s’acosta. Les empreses que aspiraran a fer la comanda d’urnes per exemple ja han afirmat que no hi ha cap canvi ni cap por. La llei de transitorietat arribarà, el referèndum i la validació. Com diu en Pere Cardús son moments que haurem d’anar superant i la recepta es la determinació dels nostres partits i la mobilització ciutadana per refermar la nostra voluntat. Coses que semblen obvies però que no ens poden fer caure amb partidismes o el “i tu més”. Parlem de país, i en el nostre cas de supervivència i segons quins gests haurien de ser revisats. De fet quan siguem un Estat, el lliri haura de guardar-se al calaix per sempre i el que realment fariem quedarà en segon lloc, pel que ens convé en tot moment en una Lligua on encara no hem jugat mai.

Els cinc moments de més risc abans de la independència

Per: Pere Cardús
Fins ara tot ha anat raonablement i sorprenentment bé. Han passat coses que pocs anys enrere eren inimaginables per a l’independentista més convençut i optimista del país. Si algú us hagués dit que avui hi hauria una majoria parlamentària, un govern i un president independentistes disposats a fer un referèndum i a proclamar la independència si guanyava el sí, no us ho hauríeu cregut pas. Jo tampoc. Per arribar aquí, s’han fet coses que tampoc no semblaven pas possibles. Per exemple, una candidatura d’unitat entre Convergència i Esquerra, eterns rivals. O la retirada del candidat a la presidència de la candidatura guanyadora per a facilitar el començament de la desconnexió. O l’aprovació d’un pressupost autonòmic per part dels anticapitalistes.
S’ha arribat on s’ha arribat gràcies a molts sacrificis i molts encerts de molta gent que ha decidit de posar tant com ha pogut al servei d’una voluntat –una necessitat, a hores d’ara– col•lectiva. Al servei de resoldre d’una vegada la incapacitació forçada dels ciutadans de quatre províncies de la nació catalana. Amb tot, aquesta agudesa i aquesta generositat demostrada a bastament hauran de superar ara les proves de foc que separen Catalunya de la independència. I aquestes proves de foc són les següents:
—El parlament ha d’aprovar la llei de transitorietat, fundacional o de desconnexió (el nom que vulgueu). Si la llei diu que els representants del poble català instauren una nova legalitat que substitueix l’espanyola, aquest moment tindrà l’oposició més ferotge de l’estat espanyol. De fet, per a la seva supervivència, l’estat espanyol no hauria de permetre que aquesta llei s’aprovés. Ahir al parlament es van deixar veure els nervis dels partits de la submissió en la votació d’una proposta de modificació dels tràmits parlamentaris habituals. Jugar amb intel•ligència (que no vol dir amb cops al pit) aquest moment és decisiu per a continuar avançant.
—L’aprovació de la llei de desconnexió pot situar la política catalana en una dimensió desconeguda. Segurament, serà l’última oportunitat que tindrà l’estat espanyol de reaccionar: després ja no sabrà on agafar-se. Però a continuació vindrà el moment de la convocatòria del referèndum. La justícia actuarà per ordre del govern espanyol i ho farà amb més rapidesa que no ens podem imaginar. Tinc ben pocs dubtes que seran capaços d’ometre els criteris de proporcionalitat, de garanties dels acusats i de drets civils més bàsics. Per tant, caldrà tenir una estratègia ben pensada perquè l’actuació judicial no encalli la capacitat d’actuació del govern. Cadascun dels dirigents actuals faria ben fet de tenir dos o tres substituts pensats per si cal elegir governants amb terminis molt curts.
—La votació del referèndum és l’aspecte que veig menys conflictiu de tots. Vull dir que no serà conflictiu en dos sentits. Per una banda, perquè em sembla molt complicat que l’estat espanyol vulgui deixar la imatge de la retirada d’urnes o del tancament de col•legis de votació amb cues de ciutadans amb una papereta als dits. Ho veig molt complicat. Per una altra banda, perquè si finalment decidís de deixar-la, aquesta imatge tan gràfica, ja no hi hauria cap impediment per a la independència per una via més ràpida que no ens pensem. En aquesta segona hipòtesi, serà decisiva la reacció ciutadana, que haurà de ser exemplar per pacífica i ferma.
—La votació s’ha de fer. I la participació ha de ser seriosa. I el resultat ha de ser favorable a la independència. Si es compleixen aquestes tres condicions evidents, la prova de foc arribarà l’endemà. Per no dir aquell mateix vespre. Però, sincerament, crec que l’endemà, passades les celebracions, arribarà el moment de la veritat. El govern no podrà no dir res. Haurà d’explicar les conseqüències del resultat del referèndum. En poques hores, tindrem també molt clara la reacció de l’estat espanyol. I caldrà veure què hi diu la UE i la comunitat internacional. Des d’una perspectiva democràtica, si la participació és forta serà molt difícil de callar i aclucar-se d’ulls.
—Tot fa pensar que caldrà emprendre una mobilització total. El govern de la Generalitat té la força que té per a poder exercir el control efectiu del territori i de la població. El president proposarà al govern espanyol una negociació d’actius i passius per a la separació. Si a Madrid no hi estan disposats (com és força evident), caldrà començar aquesta mobilització que capti l’atenció internacional. Si no som un problema internacional, ningú no mourà ni un dit per desencallar la situació. I ser un problema internacional vol dir que, si Espanya no accepta de negociar la separació, caldrà ser capaços de paralitzar l’economia espanyola i fer miques la prima de risc. La mobilització al carrer (una mobilització d’aquelles que no permeten d’anar a dormir a casa) serà decisiva. Per dir-ho d’una altra manera, caldrà sortir a la CNN cada vespre.
Aquests seran els cinc moments decisius abans de la independència. No seran cinc dies decisius. Seran onades. Períodes. Moments. I caldrà saber-los veure i, en cada cas, activar l’estratègia més encertada. La independència no la regalarà ningú. Caldrà guanyar-la amb intel•ligència, generositat, flexibilitat i caràcter.

URNOFOBIA

El nou atac a la democràcia no ha trigat ha arribar i entenc deixa inhabilitat l’Estatut d’Autonomia vigent. Aquest dona competències per comprar urnes per Eleccions o processos participatius, com per exemple te Andalusia. Per tant aquesta querella ho invalida, al mateix temps jutja les intencions que interpreten i no els fets reals que fins ara eren la base de qualsevol sistema judicial. Tot un desgavell, com diu en Francesc Marc Alvaro busquen atemorir i desgastar, davant d’això la nostra reacció serà fonamental per arribar fins al final.

Inhabilitacions, querelles i masses
Francesc-Marc Álvaro | 1
Hi ha un factor molt important de la batalla entre l’independentisme i els poders de l’Estat que s’escapa de les previsions de tots els actors implicats: l’efecte de les querelles i les inhabilitacions (i altres mesures punitives) sobre l’estat d’ànim i la voluntat de les bases del moviment sobiranista, la qual cosa inclou les militàncies del PDECat, ERC i la CUP a més de moltíssima gent sense cap adscripció partidista, que se sent vinculada a entitats com l’ANC i Òmnium. Què val en presència independentista al carrer, per exemple, la querella contra la consellera Borràs que ha presentat el fiscal general de l’Estat espanyol?

Ara van contra la titular de Governació. Com han anat contra Forcadell i diversos membres de la mesa del Parlament. Com han anat contra Homs, Rigau, Ortega i el president Mas. Com aniran contra tots aquells polítics i funcionaris que facin qualsevol pas perquè se celebri un referèndum. És una estratègia que es basa en dos conceptes: atemorir i desgastar.

Sobre atemorir, s’ha escrit i s’ha parlat molt. Quan tens el monopoli de la força suposadament legítima, intentes fer por, saps que és un mecanisme tan primari com efectiu. Qui voldrà arriscar “la hacienda y la vida”, per dir-ho com Calderón de la Barca i Margallo? Alguns sí, d’altres segurament que no. Sobre el que significa desgastar, hi hem reflexionat menys. Madrid vol desgastar l’independentisme per tal que quedi frenat des de dins, i perdi la capacitat de mobilització massiva. L’equip de la Moncloa que coordina totes les accions contra el procés sap que no s’enfronta a una insurrecció violenta sinó a una protesta pacífica, protagonitzada per sectors mesocràtics, proclius a l’entusiasme però també a la fatiga i a una gran ingenuïtat sobre l’eficàcia de l’adversari. De moment, les sentències dels tribunals contra Mas i altres dirigents pel 9-N han provocat una resposta al carrer perfectament digerible des del punt de vista de l’Estat espanyol. Condemnen un ex-president de la Generalitat però la vida continua amb total normalitat. És un èxit de la seva estratègia, cal admetre-ho.

Si el referèndum finalment no es pot fer, les bases independentistes sortiran al carrer, això és segur. Quants dies ho faran? Amb quin format s’expressarà el col•lapse democràtic? Les masses amb l’estelada a la mà són la darrera foto del procés, segons diuen tots els que remenen les cireres. Seran masses menys alegres que altres vegades, òbviament. L’equip de crisi que coordina el popular Jorge Moragas parteix d’una premissa: sense referèndum i assetjats judicialment, els independentistes es radicalitzaran i es trencaran. És el que esperen des de fa molts mesos. És el que arriba de fonts ben coneixedores dels despatxos de la capital espanyola. En aquest context, Puigdemont i Junqueras haurien de fer tot el possible per desmentir el guió que ja tenen escrit al govern espanyol. També hi tenen molt a dir l’ANC i Òmnium, entitats expertes en treure persones al carrer cada 11 de Setembre, però poc acostumades a fer-ho en un ambient que no serà gaire festiu.

Els poders de l’Estat –formals i informals- volen un independentisme radicalitzat, trencat, desanimat i escapçat. Posaran tota mena de trampes perquè les coses es desenvolupin en aquest sentit. A Barcelona, hi ha qui ho veu i també hi ha qui no sembla adonar-se’n. Pagaria la pena que algunes coses bàsiques –elementals- fossin compartides per tots aquells que diuen saber cap on anem.

LA RIUADA DEMOCRÀTICA

El que va ser Ministre d’Exteriors espanyol, Jose Manuel García Margallo preguntat pel Referèndum parla de la necessitat del diàleg per fer tornar les aigües al seu curs, abans que una riuada s’ho emporti tot.

De fet i en vista a la Conferència del President Puigdemont a Madrid el 22 de maig per oferir acordar el referèndum amb l’Estat, ja ha rebut per part de la presidenta Popular de la Comunitat Cristina Cifuentes, el qualificatiu d’il·legal amb l’argument que el TC ha prohibit tot allò referent al referèndum. Lamenta la cessió d’espais per l’acte i els Populars ja han aclarit que no hi assistiran.

La riuada de que parla Margallo, suposo que es deu referir a una riuada democràtica que els passarà per sobre i evidentment no ho volen. Voler negar la realitat o simplement la sobirania popular en benefici de la imposició a cop de llei hauria de formar part del passat i no de la normalitat. Cifuentes fent honor al diàleg, prohibiria fins hi tot una Conferència per poder explicar i oferir solucions, com es pot comprovar un solid comportament democràtic. Tanmateix i fent honor a la seva aposta pel diàleg ja anunciant la seva absència, cosa que impedeix que escoltin de primera mà les propostes i puguin respondre amb criteri.

Es curiós veure com en un Estat on la Fundación Francisco Franco es legal i rep subvencions forma part de la democràcia, i escoltar el clam d’una societat en forma de vot no ho es. Això explica moltes coses. Es xocant veure com per exemple el número dos d’Interior José Nieto assisteix a una ofrena floral a una creu franquista recentment com si tal cosa i escoltar a la ciutadania segueix sent il·legal.

Com podem comprovar, quan el concepte democràcia es tant esbiaixat i les estructures tant podrides, difícilment hi podrà haver cap acord, i menys el repte tant gran que presentem amb l’aval de la ciutadania, de fet el que es fonamental en qualsevol societat democràtica. Com deia Margallo una riuada que no entén de Tribunals, falses transicions i sistemes ancorats en el passat per sempre.

AGAFAR EL VOLANT

La imatge del President Puigdemont al Saló de l’automòbil de Barcelona al seient del conductor d’un simulador amb Rajoy de copilot es una imatge, si voleu anecdòtica, però que es tota una declaració d’intencions, de qui porta la iniciativa i del tracte d’igual a igual entre els dos mandataris.

Es un salt en el marc mental i el paper que tenim adjudicat, i com es pot canviar i on el nou repte que plantegem per decidir el nostre futur polític com a actor sobirans ens dona un nou paradigma que ja ens pertoca. Agafar les regnes o la responsabilitat mai es fàcil i menys quan has de saltar el protocol establert i que sense èxit van intentar rectificar sense sort pels interessos espanyols. Veure la cara del president espanyol guiat pel català i en un paper incomode es una imatge que val més sque mil paraules.

Aquesta mateixa iniciativa, es la conferència a Madrid del dia 22 de maig, on es presenta com una darrera oportunitat pel diàleg sobre el referèndum i poder demanar acordar amb l’Estat data i pregunta, poden parlar de tot. La resposta la sabem, però cal oferir totes les opcions. Evidentment tot te un límit en el temps i en les parts bàsiques de la votació, com per exemple la participació o els percentatges, o les conseqüències el dia següent. Això ja es clar i no te massa discussió. Dit això oferir aquesta voluntat te uns rèdits enormes que deixa l’Estat un cop més entre l’espasa i la paret, amb la seva intolerància i manca democràtica per bandera davant una actitud constructiva i de normalitat per arribar a acords que validin tot el procés que igualment ha d’acabar passant.

Això darrer, mai pot ser una coacció com es diu, ja que després de 5 anys de peticions per totes les vies possibles amb l’aval de la societat que ho reclama, no hi ha altre camí. No discutim el que, sinó el com, i aquest com a problema polític requereix solucions polítiques on totes les institucions que respectin la democràcia i la mateixa societat catalana hi haurien d’estar implicades.

Agafar el volant.