AL PARE… DESPRÉS DE MASSA ANYS…
El dia 4 de juny de 2005, vàrem enterrar el pare. El mateix dia que jo feia 56 anys. Havia fet un conte ja feia temps . El recupero:
Avui hem enterrat el pare. En vida, el silenci… l’oblit… fins la rancúnia..
Ara recupero un conte antic. El rellegeixo…
Se m’acut: Gràcies pare… A voltes, només tenim en Manyes i en Força per ajudar-nos, i la ràbia de la feina a fer.
Una gran lliçó apresa després de … massa anys… i veient com avui embolcallem en paper de fumar la mainada que puja i potser no sabran trobar ni en Manyes ni en Força …..
Entrelluques l’espai erm. La sentor de la cendra tot just acabada de cremar. Els bosc té un color confós com mai l’havies vist…..
Però el demà, per a ells tampoc existeix. L’abrandat foc els ha envestit. Ho ha deixat tot erm. Dues, tres llargues i interminables hores han sobrat per deixar anorreada la feina feta aquests darrers dies. Els guanys, els presumibles guanys ja no seran comptats. La ruïna. No en traurem res d’aquests encenalls.
Va ser aquell dia, quan vas sentir el fort crit:
.- Ramon . Agafa el camió i ves a carregar els pins de ca l’Acai .
.- Oh . i qui m’ajudarà?… t’exclames .
.- Crida en Força i en Manyes. Ells t’ajudaran.
Mai havies sentit aquests noms, els teus companys de colla en abatre els arbres eren en Terra i el Coix. Mai havies sentit els dos noms que el pare et nomenava perquè carreguessis el camió. Malgrat tot, prens el camió. T’aferres al volant. Grunys, car avui hi havia la trobada de literatura. I fas cap al bosc on, fàcilment, amb en Manyes i en Força carregaràs el camió.
Arribes a l’erm. El camió panteixa….
.- Manyes…!!
.- Força…..!!!
I així dues, tres, quatre, fins a quinze o vint vegades de cridar i comprens, davant el bosc cremat, que és una més, una altra, de les barrabassades del pare. Vol que siguis valent. Vol fer-te un home. La força i la manya son les que tu et donaràs per poder carregar el camió de pins cremats. Els grills xerriquen amb fúria davant l’erm negrós. Només les despulles dels que havien estat pins ufanosos fins fa dos dies, i avui son desferres que, per no servir per a res més, serviran per a paper. Acules el camió al marge, fas alçaprem sobre un pi. L’estintoles a la caixa del camió, puges a la cabina, tires enrera la baluerna i quan balanceja el pi, baixes del camió fins a empènyer-lo cap dins de la caixa. I així, fins a carregar tot el camió. Mentre i tant els grills, amb el seu xerricar impertinent han iniciat la simfonia de sons que, en la teva angoixa, prens com una burla, una terrible burla de la naturalesa.
La xerrada pendent amb el pare. No serà pas avui que voldràs tenir-hi conversa. L’engegaries. De ben segur que li diries de tot. No es possible aquesta mala jeia. No es possible que, quan et veu arribar, brut de sutge, amb el camió farcit de desferres, se li escapi un lleuger somriure sorneguer. I a sobre se n’en fot. No pot ser aquesta mala jeia. De ben segur que em sentirà… Però no em sent. Se que amb ell no es pot parlar. Els signes serviran. Altiu, em dreço davant d’ell, m’eixugo la suor de la cara, que, bruta de sutge, em deu conferir una presència d’espant. Me’l miro de dalt a baix.
.- Ah , no he trobat en Manyes ni en Força.. Aquí tens el camió carregat. En Julio i el vailet el poden descarregar.
.- Penso- Per mala jeia la meva – .- No és això el que volies.?
Giro cua i me’n vaig a l’aigüera a rentar-me.
Però com sempre va fer veure que no et sentia. No vas alçar la veu. Sabies que series massa ferotge. La conversa interrompuda altre cop.