Ulisses20

Viatge rellamp a una llibreria. Amb l’excusa del projecte Sentir les llibreries, no sé quant de temps feia que no en visitava cap. Així que ho vaig aprofitar per fer una càrrega de molta profunditat i de llarg recorregut.  Entre més joies que hi vaig trobar, una traducció introducció del Tractatus logico-philosophicus de Wittgenstein, de Josep Maria Terricabras. Amb la introducció del professor ja tindríem una mina de recursos per fer unes quantes classes de primària, si és que penseu que a secundària, pels mestres de secundària vull dir, el llibre serà massa complex. Jo ja comptava que del contingut de Wittgenstein entendria poca cosa, gairebé res, potser saber que és traduït al català en aquesta magnífica edició, Edicions de la ela geminada, feta sobre paper certificat FSC®, respectuós de la gestió ambiental apropiada (!) socialment benèfica i econòmicament viable dels boscos.

La introducció del professor Terricabras ja paga els diners que demanen pel llibre, 16 euros, i per mi ha sigut una descoberta: descobrir per exemple que, l’últim dels grans filòsofs del XX, volgué ser mestre de primària durant uns anys, malgrat que després l’avorria completament l’ensenyament universitari, i encara de les poques publicacions que va fer en vida, la tercera d’elles era un treball sobre l’escola i els seus alumnes.

Diccionari per a Escoles de primària, un quadernet de 42 pàgines per millorar l’ortografia dels alumnes, un autèntic cavall de Troia, ara mateix com aleshores, amb un prefaci on explicava els seus motius perquè els responsables pedagògics adoptaren aquella proposta de l’ús del diccionari escolar com una activitat diària.

Diu Terricabras sobre els arguments Wittgenstein: “el diccionari surt d’una praxi docent que ha mostrat que els alumnes, per escriure bé una paraula, l’han de trobar de pressa i de forma que els puga quedar fixada; això permet que cada alumne es faça responsable del seu treball, que controle i corregesca les pròpies faltes, cosa que també permet al mestre de fer-se una imatge correcta dels coneixements i de la intel·ligència de l’alumne, sense la imatge molt borrosa que s’obté de les capacitats del conjunt de la classe si els alumnes s’intercanvien els quaderns i se’ls corregeixen entre ells. Els grans diccionaris existents —jo afegiria fins i tot els escolars— no compleixen bé aquests objectius de funcionalitat i eficàcia: són massa amplis, difícils de manejar, i sovint massa cars; també contenen moltes paraules que els xiquets no fan servir mai i no inclouen aquelles que els serien necessàries, fins i tot les molt senzilles però que ells escriuen malament. Tampoc no tracten bé els noms compostos i les paraules derivades. Assegura que ha desvetllat la consciència ortogràfica dels alumnes. A partir dels treballs individuals, el mestre s’ha decidit a confegir un sol diccionari amb unes 2.500 paraules clau. […] Wittgenstein hi accepta totes les paraules i només les paraules que són conegudes i habituals als seus alumnes de primària. També les del dialecte parlat pels alumnes, el seu parlar autòcton d’aquella comarca.”

No sé si n’hi ha cap traducció-adaptació al català del Prefaci complet i del seu diccionari. Apunta el professor que trobareu una edició anglesa de 1977, feta per l’editor Hölder-Pichler-Tempsky. Sí que n’hi havia provatures semblants originals en català, de diccionaris molt breus, escolars, que mai no han tingut l’èxit al qual se’ls destinava: desvetlar la consciència ortogràfica dels nostres alumnes de primària. Si fa no fa com va passar amb la proposta del gran filòsof vienés, el seu diccionari-proposta mai va ser adoptat com a material educatiu.

Ara bé, els àlbums de cromos de futbolistes sí que poden entrar a les aules cada any, inevitablement, com un reclam d’una futura societat sípia i avorrida, profundament espanyola i idiota.

Després tornaré a la idea de l’Institut mare dels instituts d’estudi, de nom Manuel Sanchis Guarner, malgrat que, particularment, tinc preferència pel de Joan de Fuster, per bé que si ho proposa el mestre Alfred jo no votaré en contra.

Per acabar amb aquesta sèrie d’apunts sobre els instituts d’estudis comarcals i locals, IDECOs i CELs, alguns de noms tan estrambòtics com divertits, caldria dir que, en una  societat culta i democràtica, elevada, aquesta xarxa de voluntaris estudiosos del país i pel país, fora portada a la categoria màxima de consideració i reconeixement, pel que significa de recuperar l’ofici de la lectura, la investigació, l’escriptura, la publicació, l’edició, en un país sotmés i castigat fins a l’extrem del desert intel·lectual: i aquesta feinada que fan uns centenars d’homes, que potser no arriben a mil, a Finlàndia o Dinamarca serien excelsos homes de bé, una lliçó de l’ètica que s’ensenyaria a les escoles com un model de cultura, més enllà de l’academicisme, l’escolàstica, els currículums, les titulacions o els esguerros polítics que fa tant de temps que ens peguen justament per això, per llegir i estudiar, de manera gratuïta i sense compensacions, i encara més per voler que els altres també ho facen. Ves si la revolució tindria ací anses per agafar-se en favor d’Homer, Euclides, Newton o el mateix Wittgenstein. Malauradament, el desert intel·lectual en el qual va convertir el franquisme el país valencià i el país sencer de Salses a Guardamar (els francesos tampoc no es queden curts en aterrar la cultura que no siga exclusivament francesa) encara té modos a dalt les esferes de la política, la justícia i les rectories universitàries, autèntics pous de mamons incapacitats que només si lligen dels grecs sense entendre’ls. O potser perquè els entenen, fan de l’estudi i la revolcuió que això hauria de significar, el pitjor dels models.

Però no voldria acabar sense un apunt del Sequi sobre el futur institut Manuel Sanchis Guarner, que considera, i potser m’equivoque perquè parle d’oïda, un caramel enverinat. Si fa no fa, el resum fóra: la proposta del mestre Alfred és bona o molt bona, però quin ús en faria el govern franquista de torn? —digueu-li pp, psoe o qualsevol dels altres partits espanyols—, una apropiació  política i una usurpació del punt revolucionari que puguen tenir aquests instituts loclas i comarcals, que de sobte perdrien la independència en favor de les mamonades de torn, del batlle, el conseller i la mare que el va parir. El temps que trigarien els orcs de les delegacions espanyoles desplaçades a ajuntaments, jutjats, diputacions o governs de l’autonomia, borbó l’últim, a apropiar-se’n de l’ideari i què i com i per què i no cal, que no que no…, posaria els espavilats a fer l’aubercoc, i adéu a finlàndia, a dinamarca, i potser que  tres-cents anys més d’obscurantisme i decepció es passejarien amos i sinyors del corral, la barca i el tallagespa. A cagar, home!

Als instituts, als cels locals, a la junta i a la feinada altruista i intel·ligent, per molts anys. Per una lliçó de vida en favor del coneixement i l’estudi.

Anit ho vaig deixar en aquesta magnífica aportació del mestre Alfred Ramos en favor d’un Institut d’estudis del País Valencià, de nom Manuel Sanchis Guarner, mare de la resta d’instituts comarcals i locals, amb un pressupost decent —pense en les casernes militars, per exemple, l’únic paper que fan durant anys i panys és viure de gorra, de la gorra i del cuento de dumenge, per acaçar en el cas d’un altre colp, la població valenciana, preferentment no espanyola. Ho dic, perque amb uns quants milions d’euros, una estructura mínima, i la voluntat dels estudiosos, potser el patrimoni valencià tindria alguna escletxa per on salvar-se de la ruïna, l’abandonament i l’oblit.

Van haver-hi més idees i propostes de genialitat, aquell matí a Castelló de les Gerres, ara de Rugat, en favor de la cultura i el patrimoni. Per exemple, la d’un mestre que troba que tenim molts edificis singulars i històrics sense saber gaire què fer-ne: castells, convents, ermites, monestirs, casalots, masos, alguns de conservats i d’altres semiabandonats, i és el cas que aquest mestre va posar d’exemple el convent de Llutxent, per organitzar el primer Conservatori superior de música popular (absteniu-vos la grandeur de la música clàssica, que aquests ja teniu cases paradores a manta). Al voltant d’aquell edifici, el mestre calculava de l’orde d’un milió d’habitants, però sobretot milers de músics de guitarra, guitarró, dolçaines, tabals, postisses, acordions, bandúrries…, i ves a saber, que encara no tenen en exclusiva un conservatori superior, no el tenim els valencians, en canvi que cada poble, això no ens en falta, té caserna de guàrdies, i una bandera que apunta contra els valencians i la democràcia.

Ací encara no s’havien acabat les propostes, malgrat que l’assemblea de representats d’estudis locals i comarcals havia aprovat els comptes,  el programa d’activitats i un sac de suggeriments en favor de l’estudi, l’opinió, la conservació i la defensa del patrimoni: els de la federació major ens convidaven a participar dela web, els valencians a llegir i encomanar la lectura de la revista Bastida, a participar de programes de ràdio dins la xarxa de ràdios locals i municipals, fins i tot a escalfar motors del que serà el quart congrés d’estudis de la Vall, que promet sacsejar l’avorriment cultural de tant d’universitari que no sap què fer ni estudiar ni a quina cosa dedicar tants recursos com regalen aquests dracs del patrimoni.

Entre més propostes, l’exposició que hi havia en directe a la sala polivalent de Castelló: dones de la Vall d’Albaida, un recorregut per alguna de les vides més coratjoses i valentes del segle XX.

(continuarà)

Ahir es batejà la biblioteca municipal d’Alfafar amb el nom Llorenç Giménez. Un reconeixement necessari, sens dubte. Un encert que un espai de lectura i coneixement tinga el nom d’un home que dedicà la vida als llibres, a la llengua, al país. Del cartell, i  d’una exposició que els va deixar Escola valenciana, a l’ajuntament d’aquell poble, la paraula país ja l’han treta, els polítics pocapena, pegant a miserables. La paraula “país” l’han substituïda per la paraula “arrels”, que és no dir res, o dir-ho tot, contra el país i allò que significa ser valencià. Per això, justament per això contra el país, l’única persona que va intervenir en aquell acte d’ahir, ho va fer en espanyol, sense vergonya, contra la llengua, contra els valencians, amb la barra de dir que amb més de trenta anys al poble, o vint o deu, tant se val, ha sigut incapaç d’aprendre la llengua, o respectar-nos, per això ara és regidora de cultura d’un poble, tota sencera, de cultura!, i encara ens passa poc, i ens passa tant, valencians, ves si som agredits cada dia.

Ací un jutge espanyol, un idiota categoria Marchena, no traurà l’espasa de la violació flagrant i continuada, per inhabilitar deu anys la regidora, pobra, com volen fer amb unes mestres per expressar-se en valencià. Ja deveu saber, més enllà del Sénia, que un jutge espanyol a Alacant vol inhabilitar quinze anys una mestra i una directora d’escola per escriure una nota en valencià, una nota sobre una excursió d’una classe de primària. Si els jutges espanyols poden arribar a refillets, que no patiu que arriben tots, els exemples de diari els catapulten. Perquè és tracta d’això, fillsdeputa o marxenes, que cal inhabilitar homes i dones per expressa-nos en valencià. Com s’inhabilita la democràcia, o la pobresa o els desgraciats. Com si per espanya, tots els valencians, o catalans o no espanyols, fórem presos polítics, la majoria en llibertat condicionada, fins que ells vulguen, els rucs o marxenes.

Ahir Llorenç Giménez era reconegut i insultat a la vegada, pel mateix ajuntament que organitzava un acte que hauria d’haver sigut elevat, culte, excels: “Sí, posarem el nom a la biblioteca, però enviarem algú que se’n burlarà de la llengua per mostrar-vos qui us governa, valencians, amb l’odi de tots els jutges contra la llengua i el que representa aquell homenot dels contes i del país, Llorenç Giménez.

Vicent Partal, quan parla de Llorenç diu: “…fou un mestre extraordinari, però, sobretot, fou qui recuperà l’art d’anar per escoles i places contant rondalles, encomanant als xiquets el gust per la lectura, emocionant-los amb les paraules, recuperant-los per a l’oralitat i per al plaer col·lectiu. Ens demostrà que era possible un país molt més ric i millor, si cadascú es dedicava a fer bé la seua part. Ell assumí el risc de convertir en professió el contar contes, i avui els contacontes, els molts rondallaires que hi ha en totes les comarques, tenen el camí obert i les orelles dels xiquets atentes –que és la cosa que ens fa molt millors a tots, com a col·lectivitat. Hi ha qui pot pensar que contar contes és poca cosa. Però contar contes, amb la intenció que els xiquets aprenguen a estimar la literatura i la llengua, és obrir un enorme canvi social on no hi havia sinó l’enyor d’una vella tradició interrompuda feia molt.”

La grandesa de Llorenç, en un país culte o democràtic no fóra inqüestionable, seria present a les escoles i als mitjans i a la vida de cada dia: pel que representa d’honestedat, saviesa i intel·ligència… Però ves què ens passa, què fa la ignorància i la manca de cultura i de dignitat política. Convertir un homenatge en un nyap.

Sort que hi ha l’espai, els llibres, la biblioteca i, n’estem segurs, una altra manera de fer i de ser, en favor d’aquest homenot: l’home, els contes, el país!

Acabaré un altre colp amb el mestre periodista, que retrata perfectament, mesos abans que passés, com ens tracten els albercocs de la política, per remarcar de quina alçada humana era Llorenç:

“El negacionisme històric espanyol intenta d’una manera persistent de fer-nos oblidar d’on venim perquè ells saben que és la millor manera de no deixar-nos anar enlloc. Però nosaltres tenim l’exemple de vida d’aquests referents que ens sostenen, que admirem per la seua llibertat, per la naturalitat amb què ens empenyen a tirar endavant. […]”

Vuitanta anys de l’afusellament del metge Joan Baptiste Peset Aleixandre, doctor, rector, científic, investigador, humanista…

Vilaweb n’ha fet un especial. El diari La Veu ha tret un article extens. No sé si Àpunt li ha dedicat massa cosa. De tota manera, molt menys que mereixia, molt menys que haurà dedicat als esports corruptes de sempre.

Els hereus dels assassin del rector i metge Peset Aleixandre són al parlament espanyol, a les Corts valencianes, als Tribunals, al Suprem, al TC, a la borbonia, entre més institucions. Sense penediment. Aquests ni s’han apenedit, ni han demanat perdó. Perquè el feixisme és viu, és al poder, mai no renuncia a l’agressió, a l’amenaça, a l’atac als Drets Humans.

El feixisme espanyol, del rei al pregoner, de la figa rapà als bidells o funcionaris o furtamantes d’aquelles institucions brutoses i pudentes.

Dels milers d’afusellaments, els espanyols no se n’apenedeixen de cap. Ni avui ni mai; el pp, i el psoe, entre més extrema dreta consentida i aviciada bé que tapen l’horror, la desmemòria, l’oblit, prou que han participat de l’obscenitat còmplice amb els feixistes des de la Transició ençà. Morts espanyols, morts valencians, morts catalans, tan se val, ells se n’orgulleixen del clavegueram, de tapar els borbons, de tapar corruptes, d’ascendir colpistes, de fer despesa pública en favor de la corrupció infinita espanyola que Europa tolera cada dia.

Pels afusellats, encara l’amenaça i l’insult.

El doctor Peset de Godella, el rector, va ser assassinat a Paterna, com milers d’innocents que defensaven la legalitat democràtica d’aquella república imperfecta. Va ser al camp de concentració de Portaceli, amb 15.000 presos més. On possiblement també féu de metge entre els presoners, en el que ara és l’hospital Moliner, i que tothom, el psoe, el pp, podem i la mare que els ha malparit, han treballat per deixar en l’oblit: que ningú no recorde el camp de Portaceli, ni els centenars de morts… Centenars?, milers?, no ho sabem. Encara no ho sabem, perquè el clavegueram espanyol, alimentat per tota la merda tapada pel psoe i del pp, es nega a lliurar la informació del que va passar, fa tants anys. Encara.

A la mort del rector Peset i de tanta gent coneguda i anònima d’aquest camp. Al camp de Portaceli es destriava qui afusellarien, qui passaria anys en presó, qui salvaria la pell… Però seria sospitós per sempre.

El pp reclamava avui, a espanya, penediment als catalans segrestats per Espanya, perquè en el parlament de Catalunya havien debatut si la llibertat és o no un límit democràtic per debatre’n, o determinar-se, en favor dels Drets o de la llibertat dels pobles. I el psoe i el pp, que riuen les gràcies d’aquells tribunals que assetgen milers de demòcrates, encara cinquanta anys després, dins el mateix feixisme espanyol de sempre, diuen que no. Que és el feixisme i els seus tribunals qui tenen la paraula per decidir de quina cosa poden parlar els parlaments.

A la memòria del doctor Peset, que avui mateix, vuitanta anys després, aquells corruptes que es diuen polítics, del pp o del psoe, tornarien a afusellar a Paterna.

A la memòria de tants valencians presoners a Portaceli. Presoners, afusellats, perseguits, castigats, exiliats…

“Cent anys de lectura a l’escola no abordarien tot Enric Valor”

Hem començat els exàmens finals de lectura a quart de primària: bé, això només vol dir que, a un mes d’acabar el curs, anem als detalls, a corregir això i allò i endavant el combat. Les grans expressions de la llengua, el vocabulari, la riquesa lèxica de les rondalles, la descripció dels paisatges, els topònims… La descripció d’un viatge del corb fins a Mallorca, la tornada, amb tot allò que hi veu, un ocell que viurà “desconhortat” tota la rondalla. 

Lectura, entrenament en silenci i en veu alta, sola i acompanyada, cantada, recitada, lenta, més ràpida, davant l’espill, enregistrada al mòbil, escoltada, corregida, i un altre colp tornar a començar…

Què penseu que fan els atletes que volen aconseguir l’excel·lència? Si volen arribar a participar d’unes olímpiades? Entrenar, entrenar, entrenar i dutxar-se, sí, però després… I ves si les olimpíades lectores dels valencians són difícils. Perquè venim de concursos molt amaters, poc preparats, venim de tan avall i de tan lluny, que posar-nos a la línia d’eixida demana i ens demana molt d’esforç, gairebé traure el lleu, per com haurà de ser de gegantí el nostre esforç, si volem participar-hi. I és clar que volem ser uns grans lectors europeus, i tant que sí, a l’alçada dels finlandesos. Amb menys no ens aconformarem. Com el Gardner, com Enric Valor, com Steiner, com Hardy, com Curie o Estellés. La nostra fita no té límit, per això volem llegir, llegir de valent grans llibres, i ves si ho són les rondalles valencianes, llibres de primera per fer-nos lectors de primera. 

Bé, ja ho sabeu, després del Corb i la rabosa —pobra, quin bac contra el tarquim!— ara llegirem el Mig pollastre, un altre clàssic valencià sens dubte, una història d’un pollastre que no és pollastre ni és pollet, que és a mig fer i encara com.  

I tu, de la rondalla que acabem de llegir, faries de corb o de rabosa, d’animal desconhortat o d’espavilat, com ho explicaràs, això, què preferiries de fer en un escenari, en un teatre de veritat… Quin paper t’anirà millor d’estudiar i de representar? I encara, si això ho hagueres de convertir en un monòleg a la manera de Hàmlet, com ho llegiràs? Com ho prepararies… Ací tens una proposta per representar en colònies. Colònies? Si? Oh, oh, me n’oblidava!

Insurrecte és el nou treball musical d’Andreu Valor que ha presentat avui a Bétera. Un concert en directe! A Bétera! Organitzat per la regidoria de cultura! Uns quants amics no ens l’hem perdut, per allò que cal fer cas dels nostres, d’un dels nostres. Gairebé una hora i tres quarts de concert, ves si els músics tenen ganes de ser als escenaris. I xarrar! Discurs, discursos, conferències, Andreu Valor ens ha xarrat de tot, avui, a més de cantar i tocar la guitarra. La pandèmia s’ha acarnissat contra la cultura, contra la vida, contra xiquets i grans, però sobretot contra els músics, pobres, i els actors, i tota la gent que viu del públic. Sense el públic els artistes tenen poc a pelar, pobres, i ausades que Valor avui se n’ha aprofitat: m’han tingut tancat molts mesos, així que, avui, a Bétera em sentireu parlar, i tant! Cada discurs era més llarg que la pròpia cançó que després interpretava, però el públic ho ha passat bé, perquè li han demanat de fer més cançons, quan havia acabat, i ell ha tornat, sí, amb més cançons i més discursos. Amb tot de referents en aquest nou treball, Insurrecte, a Ovidi, Joan Fuster, Guillem Agulló, el poeta Pons Pons, Llach, Estellés… i una defensa dels valors, la dignitat, el respecte, la llibertat, contra el feixisme… Però si n’hi havia cap cosa per damunt de totes les altres, més que no paraules i discursos i música, era fum. Aaah, no podeu imaginar quant n’hi havia, si no heu sigut en directe; una fumera! sort de la mascareta, perquè sembla que l’equip de l’Andreu Valor han portat totes les càrregues de fum de tots els concerts no fets durant la pandèmia, ves si han amollat fum, que semblava que Bétera era enmig d’una boira espesa que no deixava veure res més, fum, fum, fum… Només fum entre llums de colors.

Com havia avançat, Bétera no s’ha estat d’hòsties, i ha celebrat avui el 25 d’abril abans que cap altre poble. Per molts anys.

Per llegir Enric Valor a primària, en qualsevol classe de primària, cal una passió. Una passió especial per la llengua. Sobretot. Sense un coratge determinat, sense aquest esperit d’amor a la llengua —això ho deia el mestre—, no hi trobareu la senda, ni us trobareu. Aquesta sentència del mateix Valor, ja ho diu: “De primer, l’amor a la llengua, després l’amor a la narrativa.”

El repte de posar la llengua a dalt de tot, i per tant, la lectura dels millors textos, depén dels mestres. De tots els mestres, que han de prendre decisions, grans decisions, si no volen perdre’s en lleis, normatives, reglaments, excuses i raons per donar llargues a les accions principals: o els alumnes valencians patiran tota la vida una mancança provocada des de la pròpia escola on hauran passat anys i panys, sense que l’escola els haja garantit l’accés a una lectura adequada, excelsa, que els capacite a llegir, entre més coses, literatura d’alta volada.

Pel que fa al lèxic, és normal que els pares s’espanten. En canvi, els xiquets, quan els el faig llegir diverses vegades —paraules, expressions, paràgrafs, no hi troben la por ni l’espant per enlloc, al contrari, s’estuisasmen a llegir i llegir cada vegada amb una velocitat major, sense entrebancar-se, cadascuna de les paraules, i si a més comencem a ordenar-les pel que signifiquen: aus, paisatge, trets personals, plantes…, potser que comencem a pouar coneixement, a destriar més vocabulari, fins i tot a pensar que la riquesa de la llengua no és en alguns mitjans o en la vida de diari, sinó en els bons llibres d’alguns autors valencians bandejats per un sistema educatiu caduc, colonitzat, tan ple d’idioteses i trampes antivalencianes.

Exercici. Llegiu cada mot amb correcció, sense ensopegar ni malmetre accents o vocals o falses pronúncies…

abarrallar (esbarrallar), aflicció, ajornar, albercocat, alforges, amanir, amoixar, argelaga, arrepapat, arrier, arrogància, astorament,  avalot, avenc,
bacallà, bafaneria, baldament, berena, bestiassa, boscúria, braça, bramul, brumidor, busqueretes, cabestre, cerval, cingle, commiseració, contrafort, corb, corser, crinera, eguada, egües, embalsemar, embelcar, emparrat, encatifat, entema, esdeveniment, esponerós, estaloc, estaquirot, estarrufat, estepa, estrossa, flaire, formós, gaiet, gendre, gentada, golejar, gralla, guitza, hostatjar, indòmit, joies, llargues, llepoleria, malcorar, mallada, mandra, menges, migjorn, minso, mordinyada, munió oronelles, pinxo, pruna, pujol, quera, ramalera, ramat, reblit, recel, refilar, renill, roder, roí, romaní, rossinyol, soca, sol, timó, tossal, tramuntana, trescar, vanitat, vítol, xafardejar, xop i… xim-pum!

Feu curses, concursos, campionats de lectura, individuals i en família, presencials i telemàtics, i després continueu amb les expressions:

-el fill no els aidava gens; ni en feia mai un brot ni res que li semblàs; se sentia un home lliure de les petites molèsties de la vida feinera; menjaré i beuré quatre o cinc anys sense calfar-me la testerola; es parlava amb tothom; tenia cada vegada la malfeineria més i mes aferrada al bascoll; un jove fort i trempat, sa com una pera en l’arbre; va ser cap de caps; anava de pitjor a pitjor; estava gros i revingut i vermell com un titot; tenia intenció d’anar-se’n tot sol a l’ombra d’un cert garrofer que ja coneixia prou; la notícia creixia com la mar en llevantada; trencar en direcció a la llum; gent de got i ganivet
cares colrades i barbudes; gestos ferrenys… […] pervenien de la vida dura dels camins i les sendes, dels camps i les muntanyes…; fa cara d’anar a soterrar; servar silenci…; una veuarra com un barranc; si baixe aqui baix, vos se tire com el peix marraix!; podia esgarrifar el més trempat; no se sentia ni el vol d’una mosca; passaren de la por més forta al goig més delitós; anar el vi a bondó; ample com una era…

[continuarà]

Potser que fóra el matemàtic americà Martin Gardner, vull pensar que va ser ell, qui va escriure una reflexió que ja fa temps que em pega voltes, sobre la lectura. Gardner es queixava de la manca de bons lectors entre els xiquets americans en edat escolar, i acusava el sistema educatiu (i polític) que no preparava adequadament els joves per llegir les grans obres de la literatura universal, entre més, es demanava com era que els xiquets americans de dotze anys eren incapaços de llegir Alícia en terra de meravelles, un llibre del qual estava profundament adelerat —fins i tot va fer-ne una versió anotada, que és una llàstima no tinguem en català. Perquè ves qu,e d’Alícia, en tenim una de les millors versions del món, en català, traduïda per Josep Carner, que fins i tot podria fer ombra a la versió anglesa original, pel que fa a l’exigència lectora.

No cal dir que molts grans autors nostres van dedicar grans esforços a traduir obres clàssiques de la literatura infantil i juvenil, en canvi que la canalla tingués accés a la gran literatura de tot temps. Carner, Riba, Manent, són una tria només, d’una gran decisió en favor dels lectors, dels lectors d’alta volada, en traduir Perrault, Barrie, Carroll, Kípling, Verne, Grimm, Andersen… Però ves que una gernació de lectors no hi arriba. Ni a aquests llibres, que considera superats o passats —pensen que són històries poc atraients, si només que són rondalles—, o no arriba a llegir-les en les boníssimes traduccions dels mestres.

En el cas valencià en particular, la qüestió és més profundament complexa i local. O més catastròfica. Que els mestres n’opinen, perquè ací passa amb el mestre Enric Valor, que els alumnes de primària són incapaços d’enfrontar-s’hi, voluntàriament encara que siga a les rondalles. Massa literatura? Una llengua massa elevada? Com és, doncs, que amb dotze anys, els alumnes valencians són incapaços de llegir pel seu compte aquests registres literaris si no és en versions reduïdes o adaptades?

Un dels problemes que hom apunta, com un obstacle per llegir Enric Valor a l’escola, és que el seu nivell de llengua és elevat. Un registre literari, sinyors, voldrà dir això, que l’exigència no afluixa, si no volem oferir gat per llebre. D’una altra manera, no ens demanem el contrari: que el nivell de llengua dels mestres, i de retop dels alumnes, és de mitja canya o fins i tot d’una baixesa que no arriba a la categoria de llengua normal. I per això, quan cal afrontar una dificultat mitjana, abans fins i tot de començar, els mestres abandonem. I els pares.

O potser que no preparem prou bé els alumnes per llegir, per llegir fins i tot bona literatura, només succedanis.

Plantegem-ho d’una altra manera:

—Us imagineu que els mateixos mestres, o els pares, comunicaren a l’escola que la matemàtica bàsica és massa elevada i, per tant, caldria reduir-ne els nivells, com ara multiplicar només fins al cinc; sumar fins a cent o fer divisions només si són de residu zero? Impensable. En això ningú no hi posa dubtes o falques o adaptacions més senzilles: això és matemàtica, o pitjor, és la llengua castellana! Perquè amb la llengua colonial ningú no es planteja la reducció, adaptació o la rebaixa. Només podria passar i passa en la llengua dels valencians, que com a màxim ha de ser nivell Àpunt, si no volem espantar el galliner, en canvi de continuar escampant el fem de gallinasa contra l’escola, contra nostre, contra el país.

Quina fóra l’edat adequada per llegir les rondalles d’Enric Valor en l’edició de l’editorial Bullent, si hom posa com a repte la llengua? Possiblement la resposta és variable, diversa, segons les ganes que tindrem de treballar. A partir de sisé de primària, potser, quan l’escola dels valencians ha tingut temps de preparar els infants en una lectura adequada i un bagatge lingüístic suficient. Perquè si hom ha d’esperar que siguen els mitjans, els diaris, la televisió o l’empresa privada, a ensenyar-nos llengua —això és natural que passe en el món, quan una llengua no està sotmesa a pressió— podem esperar-nos asseguts uns quants segles. Ningú no ajudarà els infants valencians a tenir un registre de llengua suficient ni normalet. No se us ocórrega d’exigir-vos res més, perquè només l’escola podrà garantir o provar d’aconseguir aital cingle.

Però si això passa, que ens esperem temps i temps que els nostres alumnes tinguen aquella llengua bàsica ben entrenada, els joves, i els joves adolescents, ja no seran per gegants o grandots o forners o roders de got i ganivet. Les històries rurals, el paisatge valencià, o les heroïcitats d’un fill de masovers, no els atraparà ni poc ni gaire. Ací hi ha un debat lícit entre els mestres, si volen traure-li punta.

En l’afer també intervendran les famílies, que voldran sucar-hi i pondre ous: serà pedagògic fer llegir als xiquets un text que per la dificultat (molt del lèxic que hi apareix sembla que els arriba del futur, que no l’haguessen llegit mai de la vida) no els deixa gaudir allò que llegeixen, allò que passa a la rondalla, i aleshores preferiran Potter o el Diari del Greg a les rondalles valencianes pròpies. Per què no les tres coses, sense desetimar-ne cap?

—Uii, massa és pasta. El debat dels pares podria ser intens o intencionat. Posem-hi positivisme i construcció…

Els mestres badem, sens dubte. I afluixem. De primer, perquè no tenim un bagatge lingüístic suficient (i ves que tota la literatura del senyor Valor és un curs intensiu com n’hi ha pocs, per aprendre moltíssim els mestres, els alumnes i els pares), de segon, perquè ens emmirallem en models literaris mancats, d’un nivellàs que és de mitja divisió, i d’un horitzó prim i difús. I a cada bugada, perdem llençols, pronoms, estructures, maneres de dir, expressions genuïnes, fins i tot el sistema de les vocals valencianes.

Però, ai, no feu treballar tant els nostres fills, que no entendran què lligen!

[continuarà]

En aquest quadern fantàstic de Gianni Rodari “Escola de fantasia” editat per Blackie Books, hi trobareu reflexions i apunts sobre educació i lectura de molt d’interés, tan actuals com el segle i molt més avançats que qualsevol llei espanyola d’educació d’ací a l’eternitat (segle cinquanta, per exemple).

En el capítol quatre el mestre explica nou maneres d’ensenyar perquè els xiquets odien la lectura. De fet, Rodari ja diu que n’hi ha molts educadors, mestres i pedagogs que, amb fidelitat i coherència, entrenen els xiquets perquè els faça vomitar la lectura. De tot plegat, ell n’extreu nou idees clau, del que no caldria fer mai, si volem que els nostres llegesquen. Us en faig un tast:

1 No presenteu mai un llibre com a alternativa a la televisió. La conclusió del que ell explica (feu el favor de cercar el llibre i llegir-lo) és que negar una diversió com les pantalles (aleshores només n’hi havia TV) no és la millor manera de fer-ne agafar una altra, de diversió, no diguem ja estimar-la. D’una altra manera: en canvi de la TV o el mòbil o la tablet —no diguem que no s’haja de regular el temps—, no oferim els llibres i la lectura. No.

2 Els còmics, l’àlbum il·lustrat… a l’època de Rodari, els còmics van fer un paper extraordinari. Al meu poble, cada diumenge feien una parada en terra al passeig, al carrer valència, amb tebeos de vell molt molt poc educatius, si voleu, però era l’única cosa a mà per llegir. Ara mateix, el còmic fa un altre paper, possiblement també extraordinari. Hi ha també una varietat d’àlbums il·lustrats d’un nivell excepcional, autèntiques meravelles, que elles mateixa ja expliquen grans històries. Ajudar-los a entendre què volen dir, quina és la història que expliquen, quins són els detalls, on ens porta o tranpsorta aquella mirada, uns ppofessionals del país tan parits, és una altra via en favor de la lectura… Total, que no hauríem de dir mai “deixa els dibuixos i posa’t a llegir” si no volem caure en el segon error garrafal contra la lectura.

3 No digueu mai que abans es llegia més…

Comparar el present, aquest tan complex, amb el passat dels pares no és un bon sistema per fer pedagogia. Cada temps té la seua necessitat, complexitat, però aquesta incertesa d’avui, ai, no sé si serà comparable a res del passat. Si més no (penseu que açò es va escriure fa seixanta anys, que és un món on si tot just hi havia rentadores a casa, i el primer ordinador portàtil encara trigaria 25 anys a inventar-se. Però identificar els llibres amb el passat d’uns altres fóra com dir-los això no té res a veure amb la vostra vida, els llibres. Una altra cosa és explicar-los, quan siguen madurs per la lectura, la màgia dels clàssics… Ep, de les traduccions dels mestres, de l’alta literatura. Això és una altra història i necessitem que siguen lectors molt madurs.

4 Massa distraccions, xiquets!

Diu el mestre Gianni Rodari que un dels drames de la infància actual és l’organització del temps lliure. En el moment que ell deia això, la manca de propostes engrescadores, sens dubte que era un fet, si vivies en una ciutat, o en un poble i consideraves que el joc de carrer, el joc popular, les colles, no eren suficient. Aquell també era un aprenentatge fora de l’escola molt vital. Fins i tot més autèntic que no l’escola que vam patir. Però avui, com desfilem aquestes propostes als xiquets, en quin plat de la balança ens faran més paper, o massa, si els xiquets tenen el dia, des que s’alcen fins que es giten, completament organitzat. Diu Rodari que el problema no és l’oferta i la quantitat de propostes (com més lliures, de major eficàcia pedagògica), ell assegurava que la proposta més enriquidora depenia del lloc que ocupaven els llibres a la vida del país, de la societat, de la família, de l’escola.

Doncs no podem dubtar-ho, en temps de pandèmia, aquesta organització del temps ens ha tocat la moral i la melsa, però bé que dependrà de la nostra imaginació, si sabem convertir el greuge, la limitació del temps, els canvis obligats de les nostres vides, en aquests dia a dia tan difícils, i convertir-los en grans reptes educatius, d’aprendre veritablement amb rigor i solidesa des dels valors més bàsics, dels drets humans per exemple.

Ara mateix, em perdonareu la gosadia de l’exemple, els xiquets de 4t de l’escola no passa el dia que no em porten noves propostes de lectura, nous llibres, de sorprenents i de coents, és veritat, però s’han deixat atrapar una majoria per l’embruix de llegir i llegir i llegir fins i tot en els moments del pati. No sé si m’havia passat mai, trobar un grup tan delerós de llegir amb aqueixa intensitat. Que em puguen sorprendre cada dia. Ui, que no serem camí de finlàndia!

[continuarà]

“Per coincidències profundes”

Feia uns dies que Laia havia portat un llibre a la classe, però fins a despús-ahir no li havia fet gaire ca. Ahir li vaig fer ensenyar el llibre que havia portat de casa, un llibre d’Ovidi Montllor, poemes i cançons. El llibre és una joieta de 1978, l’any de naixement d’alguns dels pares de la classe, 4t de primària, com ha ressaltat una altra alumna.

Aquest és un llibre especial, d’una edició especial, amb un pròleg de Joan Fuster, una cloenda de Montserrat Roig i una il·lustració a color de Josep Renau. També hi ha unes il·lustracions en blanc i negre d’Eduard Alcoi.

En el pròleg, Joan Fuster parla d’admiració pura i dura. Pura i dura. Malgrat l’amarga realitat que hem viscut, diu Joan Fuster, i jo encara afegiria que “vivim”, amb la cançó d’Ovidi, i amb la cançó d’uns altres cantants que coneixem bé, posa d’exemples el mateix Ovidi, Raimon i Maria del Mar, han bastit una comunicació amb el poble que ni els intel·lectuals ni els polítics no tenien a l’abast. Potser que els uns i els altres, entre els valencians, continuen o continuem el calvari. Però d’aqueixa faena, sinyors (Fuster té aquella ironia del gran mestre i pare de tots nosaltres) no esperavèm condecoracions oficials ni ganes —encara aleshores no havien arribat els regals de la policia en forma de bombes a can Fuster.

Continua Fuster explicant en aquell pròleg que ja ens valdria el preu del llibre, si teniu ocasió de trobar-lo, que justament la cançó ha fet més per l’acceptació dialectal que no tants de prejudicis com hem patit i patim. També remarca Fuster que Ovidi té alguns poemes molt ben parits i que, cantats per ell, adquireiexen una vibració que jo m’atreviria a dir que encara avui és ben especial. A mi m’ho sembla, m’ho sembla molt, i la prova és el respecte amb el qual l’escoltaven ahir els xiquets a classe.

Fuster acaba dient que, d’Ovidi, només en pot dir coses d’amic, per coincidències profundes.

Després, en el llibre ja trobareu tota aquella obra i les peces de què parlava Fuster, les admirables i les ben parides: la fera ferotge, Alcoi, lliçó de sumes i verbs, la samarreta, l’escola de Ribera, homenatge a Teresa, cançó de llaurador, Sí senyor, Perquè vull, Tot explota, carta a casa, va com va, serà un dia que durarà anys, les meues vacances, de manars i garrotades, bon vent…

La cloenda del llibre és a càrrec de Montserrat Roig, que de segur que us farà venir més ganes d’escoltar Ovidi, i que jo resum en una idea: entre Alcoi i Barcelona, entre l’home i l’actor, el país necessitava l’Ovidi. L’ha necessitat sempre i encara si patim tanta pèrdua. D’aquesta necessitat, si en tinc més ganes, en parlaré demà.

“El nom me’l va posar mon pare perquè era un amant dels clàssics, dels grecs i dels romans.”

Avui a classe hem recordat Ovidi, i l’he presentat com un dels millores lectors valencians de tots els temps. Només cal escoltar com recitava, aquella fonètica, el ritme, els versos d’Estellés o els propis, com vocalitzava les cançons. He passat un documental de la TV3 a classe i el silenci ha sigut espaterrant. Un homenatge de la classe, de l’escola, de tots els alumnes, que caldria fer un colp l’any, a un home que, sense voler-ho, també ens ensenya a llegir a mestres i a alumnes. L’homenatge al país en els versos d’Estellés, l’homenatge a Teresa, o aquelles frases senzilles i contundents d’Ovidi mateix: “Jo volia ser actor”, “La felicitat si arriba bé, i si no arriba també”, o les sentències del pare, quan ell li va dir que se n’anava a Barcelona, si volia ser actor, “Qui vol ser papa ha d’anar a Roma.”, li va respondre el pare.

Eixe home principal per què es va morir tan jove?, ara que ho pense, amb seixanta anys, ell que en va viure cinquanta… Però ens va deixar quin model de cançons i poemes, quina manera de llegir-los.

-Perquè vull!

“Els llibres són la màquina del temps”, diu Irenen Vallejo en el seu manifest per la lectura, editat i encomanat pels editors espanyols amb l’ajut d’uns altres editors. I és veritat que el temps i els llibres són inseperables, d’Isop a les aventures d’U.K LeGuin, per exemple fins i tot d’extremms més allunyats. Una selecció que ens transportaria durant milers d’anys. Compte perquè un home o una dona que visqués tants anys, no aconseguiria de llegir tot el que han escrit totes les civilitzacions que ho han fet per romandre. Sort encara que tot el coneixement no s’ha d’arrossegar alhora, fins i to gràcies que un xip, una tauleta, un mòbil, contindria tantes biblioteques com algú pogués somiar com un delirir possible. Entre més deliris positius dels llibres és que només la voluntat farà arribar tots els secrets als lectors, només la voluntat: ni l’obligació, ni la mala consciència, ni el deure… I sort també que els llibre són testimoni dels grans avenços de la humanitat, malgrat la justícia espanyola: els drets humans, la democràc¡a, la confiança en la ciència, la llibertat, la sanitat universal, l’educació obligatòria, el valor d’un judici just, la preocupació social per la gent més fràgil… Irene Vallejo es demana què seríem avui sense aquestes idees… Ja li ho dic jo: espanyols, o jutges, o membres de la JEC, o fiscals del psoe o de podem…

No ho creureu, però ahir vaig arribar a l’escola i damunt la taula del mestre algú m’havia deixat un regal: un llibre de l’escriptora de saragossa irene vallejo, autora del manifest del qual parle fa uns dies… a la llengüeta de fora eva piquer diu que aquest llibre parla de llibres i encomana unes ganes infinites de llegir fins a l’infinit…

Vilaweb va publicar ahir, dia de Sant Antoni, una entrevista a la mestra Carme Timoneda. Hom diria que és una data premonitòria, perquè si bé el sant es va enamorar d’un porc que li feia companyia —penseu que hi ha llegendes pitjors— per què no hauríem de tenir cap possibilitat els mestres per al canvi, malgrat els anys la història i la complexitat de la mateixa escola?

N’hi ha esperança, xa. Sobretot si els mestres posem fil a l’agulla i agafem per les banyes el primer dels principis: fer de mestre demana estudiar cada dia, transformar-nos, tenir agilitat i destresa per canviar i moure’ns, flexibilitat per no acomodar-nos a l’esc0la tradicional i, encara pitjor, a la suposada escola progressita on semblava que tot valia, fins i tot fer les “o” amb un canut.

L’entrevista de Roger Cassany a la professora Timoneda demana una lectura atenta i mesurada per extraure el suc que demana l’envit de la ciència, de la investigació, en favor de l’educació. No només per a mestres, també per a les famílies. Els pares poseu atenció, va, perquè aquesta via us ajudarà molt, moltíssim a obrir noves vies d’entesa i comunicaió amb els vostres fills, i amb les filles també. No us despacienteu. Siguem generosos.

Jo m’he fet un extracte d’unes quantes idees, però això no és perquè us estalvieu l’entrevista. No. No correu, si llegiu i voleu que us faça profit, no correu, perquè guanyareu indulgències, aprendreu recursos, i entendreu què passa en el cervell dels vostres fills i en els vostres. A partit d’ací és quan sereu en disposició de començar a ajudar els fills a créixer, a construir-se, a acompanyar-los al llarg i ample de la seua i de la nostra educació. Sí, segons la professora Timoneda, el nostre cervell és plàstic, què què, i té capacitat per aprendre al llarg de la nostra vida. N’aprén sempre, tinguem l’edat que tinguem. ës veritat que no tindrà la frescor dels vint o dels trenta, què més voldríem, però té la capacitat d’aprendre i aprendre i aprendre. Sense aturar-se.

Si ho feu així, llegir despaiet i acompanyar els fills, us estalviareu algunes preguntes de l’estil “Què puc fer?” “És que ja no sé què fer!” “No sé per on pegar!” que incomoden els pares, les mares més encara, i els mestres, aquest perquè massa vegades, quan les famílies els demanen ajuda no saben què dir, tret d’uns quants tòpic i massa banalitats, això en el millor dels casos, no fóra que els consells encara malmeteren més el problema i la dificultat.

Si la neurociència, com funciona el cervell que aprén, el dels xiquets i els nostres, ha avançat tant o més, l’escola no pot ser al marge d’un regal que ens convé d’aprofitar per lligar la ciència a l’aprenentatge, i encara més per destriar l’educació sobre les emocions dels tòpics, tan escampats sobre l’educació emocional. Ves que, com en tots els oficis i camps del coneixement, n’hi ha molt de xarraire, i en això de la neurociència n’han aparegut més que varietats de mandarina, més que bolets, venedors de fum i pocavergonyes que s’apunten a traure rendiment i enganyar caragols.

Sens dubte que Carme Timoneda és un refernt seriós, de rigor i saviesa per ajudar-nos a millorar l’escola. No defalliu, mestres. Ací teniu un tren que no ens podem permetre de perdre. Bona lectura!

Enllaç per llegir l’entrevista a Carme Timoneda a VILAWEB

Fundació Carme Vidal Xifre de neuropsicopedagogia

Si baixe al camp de matí, per l’eixample nou de baix que pega al camí València, ja m’hi trobe alguns bars plens, amb les taules parades i els quintos damunt la taula. Hom diria que és aviat per l’esmorzar i la cervesa, però aquell benefici del beure no s’atura ni d’hora ni més tard. Quan torne del camp, encara t’hi trobes els mateixos posats, agafats a uns altres quintos, o tercios, ampolles que redolen buides, i les panxes plenes o gairebé plenes de cacaus sense corfa. El color del nas us ha canviat, bandidos! Tota aquella tropa no penses que llegirà gaires llibres, si no és que enganyen, malgrat que giren el collet, tec tec tec, cap a l’ampolla i la traça no sembla idèntica al mateix moviment quan llegim. Tec tec tec.

Aquests homes i dones a la taula d’una terrassa voltada de trànsit, incòmoda, contaminada de fum i devastadora d’ànimes no han llegit la Serp blanca, del mestre Enric Iborra, d’una altra manera el tec tec tec dels seus colls serien la causa d’una fixació a un llibre qualssevols dels que proposa al bloc, el mestre, o al seu magnífic “La literatura recordada, 101 contrapunts de lectura”. Ningú no és irrecuperable, per als afers d’una altra odissea o vida o guiatge cap a la cultura, deia un escriptor rus, però els russos, ja ho deveu saber, són un cas a banda, si no és que els havien mort de fred o d’un tret. A l’últim dels apunts, o el penúltim, presenta Enric Iborra els contes d’O Henry, com una de les proses referents del relat curt a Amèrica, i això ja et fa venir la gana d’anar a cercar aquest home, llegit enllà però també a Russia, que aquests russos ho llegien tot, potser que encara ho fan, no com els valencians, xa, que encara són tec tec tec amb l’ampolleta mig buida i el birler damunt la taula.

Per cert, que torne a baixar cap al camp, aquesta vegada m’acabaven de collir tres fanecades de satsuma a la partida de Pinela, i els de les tauletes de la terrassa encara competien amb els jocs de coll amorrats al pitorro cerverser: caldria recordar-los que els russos sí que aguanten aquells embats, per fondos que hi siguen, en canvi no deixen de destriar llibres i lectures i literatura de lo alto. Per què serà?, us demanareu, sí, sí, ja ho podeu pregonar a cel ras i a cobert, l’alcohol no destorba la lectura, amics, si no és que ets valencià i has oblidat de fer dues coses a la vegada.

Ahh, els russos! Quina invasió literària, quins autors, quines novel·les i quins contes! Però els valencians pugem ara com la bromera de la cervesa, amunt amunt, com les muixerangues d’Algemesí, amunt amunt, amb bones editorials, autors que fan forat, i un nivell d’algunes obres que poden competir en qualitat, i emoció, per exemple aquesta trilogia de Mercè Ibarz que ja he començat a recomanar a tort i a dret, perquè s’encomane l’emoció de posar la vida dels llauradors, quina vida!, a primera fila literària. Anit mateix, li la vaig posar a la butxaca al meu padrí, que amb setanta anys encara feineja al camp amb tota la força d’una vida dedicada al treball —ep, enguany l’ha encertada com ningú, amb la clemenules. Així tindrem un punt de debat, sobre el llibre, sobre el camp, ell i jo, sobre l’ofici dels llauradors, els vius i els morts, els esclafats pel tractor i els collidors de tots els orígens…

Per què no llegim, els valencians?, això, com és que encara ens acaça aquesta pesta, mare!