Ulisses20

Després tornaré a la idea de l’Institut mare dels instituts d’estudi, de nom Manuel Sanchis Guarner, malgrat que, particularment, tinc preferència pel de Joan de Fuster, per bé que si ho proposa el mestre Alfred jo no votaré en contra.

Per acabar amb aquesta sèrie d’apunts sobre els instituts d’estudis comarcals i locals, IDECOs i CELs, alguns de noms tan estrambòtics com divertits, caldria dir que, en una  societat culta i democràtica, elevada, aquesta xarxa de voluntaris estudiosos del país i pel país, fora portada a la categoria màxima de consideració i reconeixement, pel que significa de recuperar l’ofici de la lectura, la investigació, l’escriptura, la publicació, l’edició, en un país sotmés i castigat fins a l’extrem del desert intel·lectual: i aquesta feinada que fan uns centenars d’homes, que potser no arriben a mil, a Finlàndia o Dinamarca serien excelsos homes de bé, una lliçó de l’ètica que s’ensenyaria a les escoles com un model de cultura, més enllà de l’academicisme, l’escolàstica, els currículums, les titulacions o els esguerros polítics que fa tant de temps que ens peguen justament per això, per llegir i estudiar, de manera gratuïta i sense compensacions, i encara més per voler que els altres també ho facen. Ves si la revolució tindria ací anses per agafar-se en favor d’Homer, Euclides, Newton o el mateix Wittgenstein. Malauradament, el desert intel·lectual en el qual va convertir el franquisme el país valencià i el país sencer de Salses a Guardamar (els francesos tampoc no es queden curts en aterrar la cultura que no siga exclusivament francesa) encara té modos a dalt les esferes de la política, la justícia i les rectories universitàries, autèntics pous de mamons incapacitats que només si lligen dels grecs sense entendre’ls. O potser perquè els entenen, fan de l’estudi i la revolcuió que això hauria de significar, el pitjor dels models.

Però no voldria acabar sense un apunt del Sequi sobre el futur institut Manuel Sanchis Guarner, que considera, i potser m’equivoque perquè parle d’oïda, un caramel enverinat. Si fa no fa, el resum fóra: la proposta del mestre Alfred és bona o molt bona, però quin ús en faria el govern franquista de torn? —digueu-li pp, psoe o qualsevol dels altres partits espanyols—, una apropiació  política i una usurpació del punt revolucionari que puguen tenir aquests instituts loclas i comarcals, que de sobte perdrien la independència en favor de les mamonades de torn, del batlle, el conseller i la mare que el va parir. El temps que trigarien els orcs de les delegacions espanyoles desplaçades a ajuntaments, jutjats, diputacions o governs de l’autonomia, borbó l’últim, a apropiar-se’n de l’ideari i què i com i per què i no cal, que no que no…, posaria els espavilats a fer l’aubercoc, i adéu a finlàndia, a dinamarca, i potser que  tres-cents anys més d’obscurantisme i decepció es passejarien amos i sinyors del corral, la barca i el tallagespa. A cagar, home!

Als instituts, als cels locals, a la junta i a la feinada altruista i intel·ligent, per molts anys. Per una lliçó de vida en favor del coneixement i l’estudi.