Ulisses20

Fa unes hores que hem tancat el viatge per Andalusia. Avui realment, ja féiem la valoració del nostre inconclús viatge. Entre els lligams dels qui anem i ens demanem què fem i què podem fer demà per millorar; però també cal assenyalar un tret important: aquelles cooperatives d’Andalusia tenen moltes a coses a ensenyar-nos, i no hi ha dubte que hi volen compartir el coneixement. És brutal amb quina facilitat s’oferien a ajudar-nos, a explicar-nos com sobreviuen des de l’escassetat, amb una creativitat que no té límits.
Després de les hores de treball, avui hem passat el matí navegant pel riu Guadalquivir, fins i tot hem baixat al parc natural de Doñana, que m’ha semblat el nostre Saler, la Devesa, l’Albufera fa trenta o més anys. Allà no han deixat construir ni deruir ni embrutar. Un altre detall: ahir ens van rebre a l’ajuntament de Xerès, un detall que a València també és impensable.
Mentre decidim on anirem l’any que ve a aprendre, n’hi ha qui prefereix Itàlia, n’hi ha qui Finlàndia, vaig llegint un llibret que m’he emportat d’una petita llibreria de Còrdova, ‘L’escola de la ignorància‘, de Joan Claude Michéa. Em va encuriosir que Savater en parlés malament, però de les fullejades fetes, potser que tinga raó, malgrat que ja faré per explicar un mínim de l’entrellat principal.
Si algun objectiu tenen aquests encontres amb el cooperativisme europeu és justament anar contra aqueixa idea, de l’escola de la ignorància.