El tio Emilio
El tio Emilio anava mostrant alguns estris que havia portat a l’escola perquè els xiquets de quatre i de cinc anys entengueren com era la vida al camp, fa gairebé setanta anys. Ensenyava les tisores de podar, per exemple, el collarí de l’haca, parlava d’haques amb aquell goig que solament els homes del camp, d’una època, recorden, que sembla que els veus com aparellen amb el temps els animals amb aquella estima; parlava el tio Emilio sense parar, i anava cabdellant històries una rere l’altra: s’ha tret una clau grossa, de ferro, d’un pany de porta ara impensable, i n’hi havia, segons que explicava, de més grosses, tote a les portes posades, dia i nit; parlava dels jocs populars de quan era xiquet, l’escampilla, la trompa, i un altre que ara no recorde el nom que ell ha dit tan especialment amatent: de primer calia trencar un tros e cartó de les antigues capsetes de mistos, i després amb unes xapes de ferro que els feia el ferrer, quadrades, jugaven a traure’ls del rogle, quan no era jugar amb aquells bitllets de tren de cartró, tan magnífics.
Els xiquets s’estaven asseguts, però ja anaven més a menys a la seua, i ell, el tio Emilio, que ho sabia i feia veure que no destorbaven ni res, ens explicava als mestres com era la seua època de xiquet, al poble; filava el discurs extraordinàraiment, sense guió, i es notava a les clares com tenia ganes de contar aquelles històries, que eren sens dubte una part principal de la seua història, i de la nostra sens dubte: ‘La millor època que vaig passar va ser en esclatar la guerra. Mon pare se n’anà al front, i jo vaig estar a la dula, sense pare, sense escola, vivint feliç tot el temps; quan tornava a casa, perquè ma mare no em pegara per aquell viure, trepava fins a una parra que teníem, o m’enfilava a la figuera. I l’endemà tot començava de nou. A Bétera hi havia alguns forns que treballaven per al front, per enviar-los pa, i si t’espavilaves, podies atrapar un tros d’aquell pa i no calia tornar a casa a dinar, perquè amb poca cosa passàvem. Després que acabà la guerra, amb deu anys, ja vaig posar-me a treballar, recorde com se’ns gelaven els dits plegant olives, feia un fred que pelava, però mon pare encenia un foc i escalfava unes pedres. Quan ja no aguantàvem les olives amb les mans, que teníem els dits erts, agafàvem aquelles pedres i revivíem de nou, i una altra vegada a plegar olives.’
No va poder anar gaire a escola, el tio Emilio, perquè calia treballar, i l’escola, si anaves de nit, valia dos duros, una cosa impensable. Però ell ja va adobar-s’ho per aprendre: ‘M’ha agradat sempre llegir molt, a casa teníem llibres, i jo em passava moltes hores llegint. Llegir m’agrada molt.’
Sort que l’escola encara pot recuperar una part de la història, aquella que és autèntica, nostra, la que no és escrita als llibres, en la seua major part, i per això paga tant la pena, de fer venir els iaios a explicar-nos el viure que va fonent-se en l’oblit, sense que puguem fer no res, si no és escoltar-lo atentament, això que avui ens explicava, amorós, impagable, el tio Emilio de Bétera.