‘Els alumnes de Wittgenstein’
Una nova metàfora del llibre ‘La pedagogia contra Franquenstein’. de Santos Guerra.
Un filòsof que pensava que no arribaria gaire més lluny en les seues reflexions, va decidir de dedicar el temps a fer de mestre. Els seus mètodes eren violents, a base de càstigs, fins i tot a base de colps físics. De vell, el filòsof va tornar a revisitar els seus exalumnes. En realitat la seua consciència no el deixava tranquil, pel seu mètode de mestre violent. Va visitar cadascun dels alumnes, homes ja fets, amb alguns si va agenollar davant per davant, demanant-los perdó. El seu esforç era sincer. Però cap dels alumnes no el va perdonar. No podien perdonar tanta ferida, de tanta produnditat.
Perquè algunes ferides no es tanquen mai, i les ferides dels docents provoquen autèntics no-records, de tant pregones. Perquè les provoca algú que haria de guarir no provocar. Perquè les provoca algú que té autoritat i poder sobre l’alumne.
Les ferides són provocades sobre els xiquets, en un moment de la vida de gran influència, quan encara no són madurs. Però n’hi ha més raons que fan les ferides tan difícils de guarir…, la humiliació davant els altres, o perquè se’ls diu que ho mereixen. Iguament com ningú no oblida un bon mestre, ningú no oblida tampoc un mestre dolent. Malgrat que puga ser filòsof.
S’ha de ser d’una pasta especial per dedicar-se’n i ser de profit per als altres menuts. Sobretot.
En veure el calendari de la Gavina, les frases, els textos, els personatges, l’organització anyal, les imatges, etc; la pell se’m va eriçonar !
Eres un dels grans !